“La edad media” tour: Penedès-València-Bullas

la edad media

Fa dies que l’Olga em va proposar d’acompanyar-los a un dels seus “tours” de presentacions, havien arribat entusiasmats de Múrcia i volia compartir-ho amb als seus amics. L’Olga i el Paco ja ho tenen això, s’entusiasmen i entusiasmen, són fabulosos. Xerrant, xerrant la cosa va quedar en ser una sortida femenina, l’Olga, la Conchi, també de la tribu penedesenca, escriptora infantil i juvenil i profe de matemàtiques i jo, baixaríem fins a València i d’allà cap Oriola i Múrcia. El llibre que es presenta és “La edad media” la opera prima de Leonardo Cano que a mi m’ha agradat moltíssim, no només pels recursos literaris que utilitza amb originalitat sinó pel fons, el moment vital, el sentit de l’humor que la impregna, el retrat d’una època, el retrat d’un sistema judicial, el retrat de l’amor, de la frustració, en definitiva del pas del temps viscut de manera molt diferent a com s’havia previst. Un retrat magistral i negatiu de la condició humana.

20160513_104924.jpg

La primera presentació és a La Casa del Libro de València, arribem just a temps, l’Alberto Torres Blandina és el presentador en una sala pleníssima, el Leonardo transmet serenitat, és una novel•la gestada amb molt de temps, molt treballada, sap molt bé que es va exprimir al màxim, que no ha deixat res a l’atzar. El presentador fa una introducció sobre la innovació en les maneres d’escriure, el fons sempre és el mateix, la condició humana no innova, el Leonardo ha experimentat en la forma, i n’ha sortit molt ben parat, tres personatges, tres veus, tres maneres d’explicar la seva historia per acabar confluint en un final comú. Personalment m’agraden les presentacions en les que s’interpel•la a l’autor i l’Alberto ho fa, el Leonardo es pot esplaiar, explica el procés d’escriptura, de creació dels personatges… Convenç al públic perquè a l’acabar signa llibres durant una bona estona. Entre els assistents hi ha un antic company seu de classe, des de que la vaig llegir m’he preguntat que deuen dir els seus companys i si molts es deuen sentir retratats d’alguna manera, és el que té l’autoficció, saber on es posa la ratlla entre la imaginació i la realitat, tot i que de fet , una vegada a les mans de nosaltres els lectors, és ben indiferent.

20160512_193504.jpg

A València retrobo als meus estimats orfes, el Paco i el Ramon, i desvirtualitzo a un bon amic del fb, el Manuel, amb el que coincidim, diria, en la manera d’observar la realitat i en procesar els sentiments, és un moment emocionant, llàstima que no tenim temps de seguir parlant, ell ha de tornar a casa seva. L’endemà passaré per l’autovia a prop d’on viu i me n’adonaré de la distància entre els seus fabulosos oliverars i la ciutat de València.

Sopem a Lalola, beníssim, sense gluten inclòs, serà el preludi de tres dies de menjar meravellosament bé i beure bons vins, amb la sensació que aquí a casa alguna cosa estem fent malament perquè està baixant la qualitat en picat alhora que els preus són molt més alts.

Ens acomiadem amb abraçades i m’enduc més portes literàries, contes encadenats de dones valencianes i paisatges de cels, terres i oliverars.

Divendres correm cap a Oriola, arribem just per dinar un arròs amb crosta que està boníssim, que ens fa la tieta de la María a La Posada, un luxe d’arròs, i després anem a visitar la casa de Miguel Hernández, respirem la vida que es deuria viure, l’Olga pensa en tot i ha vingut plena de poemes, al pati, sota les figueres i el llimoner en llegim un cada una, busquem la casa on va néixer, i se’ns escapa el temps per visitar l’escola.

20160513_181830.jpg

Anem corrent cap a Codex on en Ramón Bascuñana presenta “La edad media”, m’encanta la presentació, fins i tot fa una espècie de “trailer” barrejant les tres veus, remarca la valentia de l’autor al tractar-se d’una primera novel•la, la seva capacitat de trenar les tres veus, les tres històries per fer-ne al final un nus mariner, la seva tasca arquitectònica, l’habilitat d’explicar en els silencis, l’humor que impregna tota la novel•la i sobretot que cal ser un optimista radical per llegir-la… podeu llegir aquí la ressenya sencera perquè val molt la pena. La sala també plena, la Maria i la seva família, amics, lectors habituals, una altra presentació exitosa regada amb cava del Penedès i embotits de Cal Mallart. Jo m’enduc una mostra de la poesia del presentador, que diu que és gran d’edat però que no ho és, i el que sí que és és prolífic en versos i prosa, l’anirem seguint, perquè em va agradar moltíssim.

20160513_215559.jpg
A la presentació ve l’Ángel que feia 25 anys que no veia, 25 anys que semblen un sospir perquè ell està igual i les converses, malgrat els dos ben segur que tenim somnis frustrats com els dels personatges de la novel•la (tot i que crec que ens en hem sortit molt millor que ells), sembla que només hagin en estat en mode pausa. Una alegria de les bones que augura properes trobades.

Acabem sopant a la terrassa de l’As de oros (si no recordo malament) on el vent ens regala un vespre fred, que el cambrer, que és un tresor, el bon humor dels comensals i el menjar que està boníssim s’encarreguen de fer càlid.Arribem a Múrcia just per dormir, i dissabte anem cap a Bullas on ens espera la darrera presentació del tour.

20160514_000210.jpg

Als núvols se’m queden el cap i el cor. En las nubes de Bullas, perquè allà conflueixen literatura, música y amistat. Entrar a una casa de façana blau cel, plena de núvols, ocells, llibres, vins i cava. Entrar i conèixer a la Isa i l’Emilia, plenes de nervis i emoció. En las nubes celebra el seu primer any, i vint-i-cinc del primer disc de Iluminados, l’Isa és la iluminada major, tornaran a actuar després de molt de temps. Les cadires plenes, la llibreria plena, plena, també de persones dretes. L’Isa i l’Emilia incien l’acte, expressen la seva emoció, un any feliç, es percep, la llibreria està desborda bona gust. L’Olga explica l’emoció seva i del Paco quan van conèixer En las nubes, ara ja forma parte de sles seves rutes llegendàries, tambén explica la il•lusió de publicar “La edad media” de Leonardo Cano, transmet passió, com sempre, i aquesta admirable capacitat de fer coincidir persones meravelloses en llocs meravellosos. A Bullas la presentació de “La edad media” va a càrrec de Diego Sánchez Aguilar, al Diego la novel•la li ha encantat, fa una presentació intel•ligent i tranquil•la, elll transmet les mateixes qualitats, però a més a més l’omple d’emoció, es nota l’amistat que uneix a presentador i escriptor. En Leonardo es veu còmode, fins i tot somriu, diria que mira amb satisfacció i respecte la sala pleníssima de persones que desitgen endinsar-se en la vida dels seus personatges i de tornar a moure’s al ritme de Iluminados.

Destapem les ampolles de cava, las copes de vidre corren por la llibreria, els embotits Mallart ( La Llacuna) i Escámez (Bullas) fan de coixí del cava de Àngela Marqués, del Penedès i el vi de les bodegues Balcona de Bullas. Tot són somriures, petons i abraçades. Fins i tot podem conèixer personalment a la Tatiana Abellán, la gran artista que va inspirar a Miguel Ángel Hernández per al seu “Instante de peligro”, admiro la seva feina, ens explica el seu nou projecte, m’impacta, ella mateixa forma part d’ell, es a la vegada tela i consciència de la seva obra, no sé fins a quin punt és explicable només amb paraules, seguirem de ben aprop el seu impactant treball/vida, i tant de bo pogués exposar a prop.

Comença el concert, es un dejà vu, no coneixia als Iluminados però som de la mateixa generació, sona a aquella joventut que vam procurar viure a fons, les lletres són per ser llegides també, espero que la Isa les publiqui. El cos es mou encara que no vulguis, el vi vola, el cava s’ha acabat… La Isa i la resta de membres del grup emanen emoció veritable, el públic es lliura. Acabem als núvols de Júpiter, just a temps d’aterrar lentament i anar a dinar. Mengem a “Entretempos”, fantàstic el menjar i la companyia, converses que van pujant de to fins a les rialles, la Isa és una amfitriona fabulosa divertidíssima i l’amor veritable existeix, seguríssim.

No sumem les hores que portem menjant i bevent, fem una visita al museu del vi, construït sobre unes antigues bodegues que segueixen fen olor a vi. Ens abastem de vi de Bullas, i ens conviden a collir albercocs just quan es pon el sol. Bullas formarà part, per sempre, de la meva memòria. Tornaré.

*No es pot sortir d’una llibreria sense un llibre, m’acompanyen les “Nuevas teorías sobre el orgasmo femenino” de Diego Sánchez Águilar que promet, i la Conchi que és un sol i amb la que ens uneix el convenciment (igual que a la Isa) que sí que existeix l’amor veritable ( encara que l’Olga ens digui que som una mica (o un molt) cursis), a més a més d’una passió absoluta pels llibres il·lustrats, em regala “El amor” de la il·lustradora Raquel Díaz Reguera.

20160514_154442.jpg

Acabem el dia o la nit sopant amb uns altres amics de l’Olga, el Josep M. i la Bego que casualment també es troben de visita a Múrcia, i que són encantadors, menjant altra vegada de manera excel·lent , amb un vi boníssim a la copa.

I diumenge, esmorzem a la plaça Belluga i des d’allà refem el camí cap a casa, on la Conchi ens explicarà el seu proper projecte literari.

Tres dies rodons, plens de llibres, presentacions, llibreries, amics i persones encantadores, àpats i vins fabulosos, compartits amb un parell de dones brillants i amb el Leonardo que a més a més de ser un escriptor excel·lent és encara millor persona.

20160515_105249.jpg

Ondina

john everett milliais
John Everett Millais – Ofèlia

Llegeixo al diari que una nena de dos anys té la malaltia d’Ondina, quin nom tan bonic per una malaltia tan cruel, els qui la pateixen no es poden adormir perquè moririen immediatament, el seu cos no distingeix el son de la mort i així que Morfeu els atrapa el cor se’ls hi atura. Han de dormir connectats a una màquina que els permet seguir respirant mentre dormen i per tant els garanteix tornar-se a despertar. Les pors màximes dels pares d’aquesta criatura són que es quedi adormida de cop i volta o que durant la nit  es tregui el tub que la connecta a la vida.

Fa uns mesos un amic va morir, abans de fer-ho es va acomiadar, tant de manera implícita com explícita, només vaig ser capaç d’entendre-ho quan ja era massa tard. Quan algú mor repasses tot allò que t’hi ha vinculat, en aquest cas eren tantíssims els vincles que estaré la resta de la meva vida repassant-los. De fet ja estic decorant el forat obscur que m’ha quedat a l’ànima, el decoro de records i de tot allò que li explicaria, de fragments de lectures i poemes subratllats. Potser la seva era la malaltia d’Ondina, no va suportar més el cansament va tancar els ulls i tot es va aturar.

Aquesta mort, la del meu amic, m’ha transportat a d’altres que em poblen, les ha sacsejat de nou, i m’ha fet reflexionar, altra vegada, en com la mort ens configura tant com la vida, perquè de fet tot és el mateix. Ara els tubs que el connecten a la vida, a ell i a la resta de morts que ens habiten, són els records, les empremtes que ens van deixar, i és que de fet les persones som mal·leables ens modifiquem les unes a les altres, cada ú ens aporta un filtre diferent a partir del qual interpretar la vida i ens fem rics a mesura que anem creixent de vivències pròpies i dels que ens acompanyen. Seguirem vivint, llegint, subratllant, filtrant la vida…

Diari: la vida és bella, i a Roma més

received_966595280098945.jpeg
El Pantheon,  esbós d’en Quim Roy

Divendres al pujar la persiana de bon matí, amb un cel rosa de fons, un estol d’ocells volava a pocs metres de la meva finestra… bon averany per un dels caps de setmana més desitjats de l’any.

Ja fa sis anys que la colla de “tota la vida” ens reservem un cap de setmana plegats, des de que els 4 va començar a marcar-nos els dies, escollim cada any una comissió organitzadora que s’encarrega de tot i la resta ens convertim durant tres dies en un grup abnegat i dòcil… (quasi sempre).

Enguany el comitè organitzador estava format per tres homens, sabem per els seves parelles, que han necessitat moooooolts sopars per organitzar-nos el cap de setmana… i he de dir que han donat resultat (ho sento noies)!

Durant quinze dies ens han anat donant pistes per endevinar el lloc… confesso que a mi les pistes em despisten, i deuria ser de les poques que no sabia on anàvem… però de debò que no saber el destí és una delícia, omplir una maleta amb roba (ens diuen temperatures aproximades) i anar a buscar un bus que no saps on et porta, seguir instruccions, no haver de pensar, no haver de decidir res… uf… plaer absolut.

O sigui que pugem a un bus que ens porta a l’aeroport, això sí que havia quedat més o menys clar, agafàvem un avió… i just allà on t’has mig de despullar ens donen les targes d’embarcament i veus ROMA…. i flipes en colors… (val a dir que el pressupost és low cost) i un somriure se t’estampa a tota la cara, amics…Roma… Itàlia… felicità… els ocells tenien raó…

20151120_091346.jpg

Volem, Fiumicino, bus, Termini, caminem, comença a ploure (sempre plou o fa molt de fred en els nostres caps de setmana)… entrem en uns carrers preciosos, les llambordes humides rellisquen, les maletes fan música, arribem a un convent? Un convent? O una casa d’hostes poc ortodoxa turísticament i molt des del punt de vista religiós, Santa Sofia. L’entrada fa olor a “Vim” , la noia s’atabala, som molts… pugem a l’habitació, els passadissos fan olor a encens, senzilla, neta… descarreguem i comencem l’aventura…

roma
Fotografia d’en Pere Mongay

 

Ens volen tecnològics i ens han fet baixar l’instagram a tots, hem d’anar resolent uns petits enigmes que ens han facilitat en un sobre i fotografiar el lloc indicat, aquesta comissió ha treballat de valent!

Ens donen 30 minuts per descansar, fer un expresso o una birra, jo m’escapo a una llibreria que he vist venir, he tingut tan poc temps que només em faig amb la Patrizia Cavalli, prometo que hi tornaré però no tinc cap més ocasió… hauré de tornar a Roma, i ens mengem el primer gelatto, brutaaaal!

En ramat, amb tres pastors, sense gos, anem a pasturar per la ciutat, la bellesa emana de terra, puja per tot arreu, anem a veure el Moisès de Michelangelo a San Pietro in Vincole… abans però, i per no trencar la tradició, els membres de la Comissió són investits, aquesta vegada les dues sacerdotesses màximes, els abillen de romans, de patricis romans!!

20151120_170831.jpg

Moisès impressiona, tot i que no ens hi deixen apropar massa, les mides desproporcionades de cap i extremitats… la Cristina ens fa quasi una classe… Santa Maria la Maggiore, amb la gran escultura de Pius IX i els paperets, no poètics, que els feligresos i pregants deixen entre els plecs de la seva casulla, Santa Maria della Vittoria amb el famós èxtasi de Santa Teresa, impossible de fotografiar bé… Bernini sabia molt bé el què feia, i l’Anna ens desvetlla cap a on apunta la fletxa… oh mio dio… També anem a la preciosa església de Santa Maria degli angele et dei martiri, dissenyada per Michelangelo respectant la construcció preexistent d’origen romà antic, malauradament fan missa i no podem entrar a observar el rellotge solar, que confirma el calendari gregorià… també disseny de Michelangelo, ni la resta d’obres que guarda aquesta basílica com un tresor, veiem això sí el cap de Sant Joan Baptista d’Igor Mitoraj, i en delectem amb la fantàstica façana i les artístiques portes també de Mitoraj.

20151120_182727.jpg

En algun punt del passeig, se’ns afegeix la Raquel, una romana catalana o catalana romana que ens ajudarà a navegar per la ciutat i a descobrir racons, generosa, ens regala el seu cap de setmana i amb una paciència immensa…

Passem també per la piazza di Spagne, les escales són tancades, passem pel Tritone de Bernini, i acabem a la Fontanta di Trevi, meravellats… i on fan un dels imprescindibles pilar de 3… i entremig de visita i visita, ja no recordo l’ordre, anem a sopar una bona pizza… diuen… l’insalata caprese també està boníssima!

DSCN2785

Després continuem passejant… fa una temperatura boníssima… aquesta primavera d’hivern que diuen que és a punt d’acabar-se… i a dormire que el dissabte promet… sempre hi ha algú que es queda fent birres a la piazza… on abans he deixat un vers d’en Blai Bonet sense que ningú em veiés, i algú del grup l’ha trobat, el David, i ha servit per riure una estona, el mateix m’ajudarà a anar escampant poesia durant tot el cap de setmana, #aquíhodeixo.

Dissabte, esmorzar religiosament abans de les nou, austerament, que això ja ho tenen les monges… sortim tutti quanti equipats amb paraigües i una mica més abrigats… comença a ploure de seguida, anirà fent tot lo dia, comencem passejant pel Coliseum, no tocava però el tenim tan a prop que no podem resistir-nos… continuem cap a la barroca Chiesa de Sant’Ignazio de Loyola, i la seva cúpula mentidera, on observem les pintures a la bòveda… i decidim que hi hauria d’haver miralls per poder observar sense marejar-nos la bellesa dels sostres… que ens fem grans no només ho demostren les cervicals, sinó també la necessitat que tots tenim de treure’ns o posar-nos les ulleres per llegir… excepte els que ja van progressius… us asseguro que fa 6 anys això no ens passava…

20151120_220403.jpg

Després directes al Pantheon, la nit abans l’havíem observat a les fosques, ara de dia encara és més impressionant, i de dins… buf… a fora cau pluja fina, i després de molt observar comprovem que l’òcul de la cúpula és a cel ras, per tant a dins també hi cau l’aigua com una pluja màgica, només observable pels més aguts… (ho sento Pere), la pregunta que ens genera el Pantheon és indiscutible, com va poder ser tan ben construït que a hores d’ara encara hi podem entrar i meravellar-nos-hi… ?

20151121_105620.jpg

Anem fins a la piazza Navona, a descobrir els quatre rius de Bernini… i continuem cap a la piazza Campo de’Fiori, preciós mercat on cau un diluvi… aprofitem per fer avituallament, Spritz i Crodino… i després a comprar tomàquets secs i herbetes… la idea era fer un tros de pizza pel carrer però la pluja obliga a entrar a un local, pizza a taula… continuen tenint bona pinta!

2015-11-28-23.11.24-1.jpg.jpeg

Passem pel pont de Sant’Angelo i passem per davant del Castell i ens dirigim cap al Vaticà, abans d’entrar-hi veiem la cua per entrar a la basílica Sant Pere i decidim fer un gelatto, ohh dio… boníssims… fins i tot sota la pluja… Ens decidim per visitar el museu on quasi no hi ha cua, de fet no n’hem de fer, per entrar a la basílica calculem dues hores sota la pluja, massa romàntic per a 21 persones… 3 es despisten es veu que els nervis pel Barça-Madrid els impediria gaudir de la capella Sixtina… aix… pel què després ens expliquen arriben al convent amb l’aigua al coll… mentre nosaltres anem passant entremig de la multitud per les diverses sales… Raffael, Michelangelo, les estatuetes de fang que utilitzava en Bernini com a model per fer les seves escultures… sostres pintadíssims, terres espectaculars… les sales d’art contemporani… benne, benne, quin poder els dels papes, eh? La Sixtina meravella, fins i tot atapeïda de gent i amb un porter de discoteca demanant silenzio per megafonia, tot molt italià, com ha de ser…

IMG_6357

Ritorniamo a Santa Sofia… descansem els que ho necessitem, els calculadors diuen que durant el dia haurem 20 quilòmetres… i marxem cap al Trastevere a sopar i passejar… després intentem fer una copa en un local a la vora de Santa Sofia, i acabem mirant com alguns fan una birra a la “nostra” piazza…

20151121_183028.jpg

Diumenge tornem a esmorzar religiosament… i deixem maletes a punt dins les habitacions, es veu que el dia del senyor no hi ha arribades a la casa convent i podem deixar-les fins que haguem de marxar.

20151121_095902.jpg

Ens en anem a fer el tomb al Coliseum, i ens apropem a l’arc de Constantí, continuem caminant pels mercats de Trajà, intentant fer la pel·lícula de com deuria ser fa més de 2000 anys… caminem fins a la Bocca de la Verità, i a part de deixar-hi la mà, quedem bocabadats amb la litúrgia que veiem a dins l’església, es tracta d’una església greco-católica melquita (la meva ignorància religiosa és tan gran….)

IMG_6431

Continuem el passeig a bon ritme, la Raquel ens porta fins segurament al lloc més màgic de tots, a observar la bellesa a través del forat del pany de la porta del Priorat de l’Ordre de Malta, la vista és d’aquelles que tomba directament, un passadís verd, i la cúpula del Vaticà al fons, la curiositat és que la mirada passa per tres estats, l’italià, Malta i el Vaticà. Però em quedo amb la visió més lírica… amb la curiositat final de la monja que baixa del cotxe i a tots ens genera la il·lusió que potser porta la clau de la porta…, però no la monja només vol observar pel forat del pany, com tots… i de fet qui té la clau és l’Stefano, tal i com el Sorrentino ens explica a La grande bellezza…

img-20151122-wa0032.jpg
fotografia de l’Olga Domènech

A la vora hi ha “il giardino degli aranci” un mirador fabulós a la ciutat on els nostres castellers, ens tornen a fer un pilar! Ahh i per allà també, nomenem a la comissió de l’any vinent, que tindrà força feina… els han deixat el llistó molt ben col·locat…

20151122_102819.jpg
fotografria de l’Emili Giralt

Continuem la carrera, cada vegada correm més perquè el temps s’esfuma, fins al mercat de Porta portese, malauradament la visita és molt curta, i correm cap al metro, veiem una Piràmide (aquestes penyores d’amor egipci són una meravella) i anem fins a Santa Sofia a recollir maletes, i Termini, i Fiumicino, i dinar a l’aeroporto, i avió, bus, abraçades i casa, quotidianitat, agulletes, llàgrimes d’enyorança…

img-20151123-wa0002.jpg
selfie del Pere Mongay

Cada comissió té el seu tarannà, és especial i màgica, com ho han sigut tots els viatges que hem fet i com ho seran els que ens esperen, els membres de la comissió d’aquest any ens han organitzat un viatge fabulós,  moure 21 persones no és fàcil, i el més bonic de tot, és que sempre preval l’amistat i la complicitat!

Felicitats comissió 2015!! Us estimo molt als tres i a tota la resta!!

Comissió 2016, feu el què feu, serà també una meravella!!!

 

Arriverderci Roma!!!
#resnosón40

us estimo

image
Il·lustració de Francesc Rovira

No us estranyi gens si un dia d’aquests comenceu a sentir que us dic que us estimo, sí, és cert que en afers emocionals les paraules a vegades són innecessàries i sobreres, perquè donem per fet que l’altra persona ja ho percep, però no sempre és així… potser ho percep però no en la intensitat exacte, o potser té el lector de percepcions espatllat o fora de cobertura i fa que els missatges no li arribin com li haurien d’arribar. Em faré el favor de dir-vos que us estimo, no pas a tothora, seria massa ensucrat i acabaria perdent valor el sentit de la paraula, però ho faré de tant en tant, quan en tingui necessitat, segurament per pur egoisme, acabaré d’eliminar les rigideses amb les que em van ensenyar a utilitzar el mot, en català fem servir l’estimar per tot, amor inclòs, el verb amar el deixem per la poesia i poca cosa més, i això diria que ens presta a confusió, podria ser que no diguem massa sovint “t’estimo” als amics per evitar confusions? o perquè ens fa por que algú pugui pensar que perdem el control sobre les nostres emocions? Els joves ho porten més bé tot plegat, s’estimen i s’ho diuen, s’abracen i es besen… sí d’acord, hem de respectar a aquells a qui els violenta que els manifestin massa sovint mostres d’afecte, encara pesa massa en la nostra generació l’educació rebuda, només cal saber observar el punt exacte fins on es deixa cada ú, i respectar, respectar. Per tant, poseu-vos a punt, qualsevol dia, a qualsevol hora podeu rebre un missatge meu o una abraçada.

Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)

Alè de cel

CIMG9125

Un alè de cel és una planta de flors minúscules i precioses
Un alè de cel és una ciutat de llum mediterrània
Un alè de cel és una casa rosa
Un alè de cel és una llibreta amb rutes i pàgines en blanc
Un alè de cel és un llibre de murmuris i una incial
Un alè de cel és un llarg passeig
Un alè de cel és Mahler, Madeleine Peyroux i Dhafer Youssef
Un alè de cel són parets pintades de colors, són antigues mitgeres, són fonts i esglésies
Un alè de cel és un taula parada i una cuina il·luminada.
Un alè de cel són museus, quadres, galleres, octubres…
Un alè de cel és espigolar uns dies a la virtualitat
Un alè de cel és una posta damunt l’albufera
Un alè de cel són llibres, llibretes i poesia
Un alè de cel són cametes, d’aquelles i de les altres.
Un alè de cel és una ciutat que clama
Un alè de cel és un riu que ja no passa
Un alè de cel és un jardí botànic on les portes mai no es tanquen
Un alè de cel sou vosaltres, els tres.
Gràcies, de debò, milers de gràcies, com milers de floretes que alenen al cel.

DIARI: Saint Phalle, inseguretats i abraçades

aa3nikki3

 

 Sant Google ens diu que tal dia com avui de 1930 va néixer Nikki de Saint Phalle, nom que vinculo a les magnífiques escultures que hi ha a la vora del Centre Pompidou, i  que em remeten directament a la mirada infantil de la primera vegada a la ciutat de la llum, igual que els quadres impressionistes i les escultures de Rodin.

Surfejo una mica, no massa i em trobo amb aquesta exposició que va fer l’any 1966 al Moderna Museet, d’Estocolm,  “She -a Cathedral”,  a part de la imatge acolorida i divertida que m’esgarrifa una mica, no pel concepte, sinó pel record de la sortida al món de les “meves” altres tres vides, trobo que el missatge és brutal, entendre la dona com una catedral, amb la portalada per on entra i surt la vida. Dona, terra, vida…

Al cap de poques hores m’envien una foto d’una Berta acabada de néixer, ha anat tot bé, ara li comença la vida fora, la responsabilitat dels pares per ajudar-la a créixer, torno a casa, no ho puc evitar,  procurant no pensar en les inseguretats que com a mare em sorgeixen cada dia, la sensació de no fer-ho mai prou bé, ahir un d’ells em deia que jo era el contrari d’una mare sobreprotectora, les dents no van ser a temps de mossegar la llengua, ¿la voldríeu una mare sobreprotectora? Una no respon o fa un no tan tímid que no el sento, l’altre fa un sí categòric… però llavors no us ajudaria a créixer… ahhh, esclar em diuen… no sé si massa convençuts… continua una conversa sobre les avantatges i inconvenients d’una mare sobreprotectora. Valoro molt aquesta necessitat de confrontar per formar-se una opinió pròpia i  com també el fet que siguin capaços de verbalitzar pensaments i emocions.

Aquesta setmana he pogut posar nom a un rebombori interior que s’ha anat gestant durant anys, gràcies a tres amics diferents, un em recomana un llibre, l’altre em dóna una pista i l’altre la clau, o millor dit, la peça que em faltava del trencaclosques.

Amb la certesa que no parem mai de créixer i que sense amigues i amics no s’avança, amb la sensació que s’han d’alimentar perquè són autèntics tresors, cada ú a la seva manera…  sempre amb el pes de dedicar-los massa poc i amb la seguretat que sense ells la vida seria molt més complicada, menys divertida i difícil de portar sense les seves abraçades, tinguin la forma que tinguin.