Fa dies que l’Olga em va proposar d’acompanyar-los a un dels seus “tours” de presentacions, havien arribat entusiasmats de Múrcia i volia compartir-ho amb als seus amics. L’Olga i el Paco ja ho tenen això, s’entusiasmen i entusiasmen, són fabulosos. Xerrant, xerrant la cosa va quedar en ser una sortida femenina, l’Olga, la Conchi, també de la tribu penedesenca, escriptora infantil i juvenil i profe de matemàtiques i jo, baixaríem fins a València i d’allà cap Oriola i Múrcia. El llibre que es presenta és “La edad media” la opera prima de Leonardo Cano que a mi m’ha agradat moltíssim, no només pels recursos literaris que utilitza amb originalitat sinó pel fons, el moment vital, el sentit de l’humor que la impregna, el retrat d’una època, el retrat d’un sistema judicial, el retrat de l’amor, de la frustració, en definitiva del pas del temps viscut de manera molt diferent a com s’havia previst. Un retrat magistral i negatiu de la condició humana.
La primera presentació és a La Casa del Libro de València, arribem just a temps, l’Alberto Torres Blandina és el presentador en una sala pleníssima, el Leonardo transmet serenitat, és una novel•la gestada amb molt de temps, molt treballada, sap molt bé que es va exprimir al màxim, que no ha deixat res a l’atzar. El presentador fa una introducció sobre la innovació en les maneres d’escriure, el fons sempre és el mateix, la condició humana no innova, el Leonardo ha experimentat en la forma, i n’ha sortit molt ben parat, tres personatges, tres veus, tres maneres d’explicar la seva historia per acabar confluint en un final comú. Personalment m’agraden les presentacions en les que s’interpel•la a l’autor i l’Alberto ho fa, el Leonardo es pot esplaiar, explica el procés d’escriptura, de creació dels personatges… Convenç al públic perquè a l’acabar signa llibres durant una bona estona. Entre els assistents hi ha un antic company seu de classe, des de que la vaig llegir m’he preguntat que deuen dir els seus companys i si molts es deuen sentir retratats d’alguna manera, és el que té l’autoficció, saber on es posa la ratlla entre la imaginació i la realitat, tot i que de fet , una vegada a les mans de nosaltres els lectors, és ben indiferent.
A València retrobo als meus estimats orfes, el Paco i el Ramon, i desvirtualitzo a un bon amic del fb, el Manuel, amb el que coincidim, diria, en la manera d’observar la realitat i en procesar els sentiments, és un moment emocionant, llàstima que no tenim temps de seguir parlant, ell ha de tornar a casa seva. L’endemà passaré per l’autovia a prop d’on viu i me n’adonaré de la distància entre els seus fabulosos oliverars i la ciutat de València.
Sopem a Lalola, beníssim, sense gluten inclòs, serà el preludi de tres dies de menjar meravellosament bé i beure bons vins, amb la sensació que aquí a casa alguna cosa estem fent malament perquè està baixant la qualitat en picat alhora que els preus són molt més alts.
Ens acomiadem amb abraçades i m’enduc més portes literàries, contes encadenats de dones valencianes i paisatges de cels, terres i oliverars.
Divendres correm cap a Oriola, arribem just per dinar un arròs amb crosta que està boníssim, que ens fa la tieta de la María a La Posada, un luxe d’arròs, i després anem a visitar la casa de Miguel Hernández, respirem la vida que es deuria viure, l’Olga pensa en tot i ha vingut plena de poemes, al pati, sota les figueres i el llimoner en llegim un cada una, busquem la casa on va néixer, i se’ns escapa el temps per visitar l’escola.
Anem corrent cap a Codex on en Ramón Bascuñana presenta “La edad media”, m’encanta la presentació, fins i tot fa una espècie de “trailer” barrejant les tres veus, remarca la valentia de l’autor al tractar-se d’una primera novel•la, la seva capacitat de trenar les tres veus, les tres històries per fer-ne al final un nus mariner, la seva tasca arquitectònica, l’habilitat d’explicar en els silencis, l’humor que impregna tota la novel•la i sobretot que cal ser un optimista radical per llegir-la… podeu llegir aquí la ressenya sencera perquè val molt la pena. La sala també plena, la Maria i la seva família, amics, lectors habituals, una altra presentació exitosa regada amb cava del Penedès i embotits de Cal Mallart. Jo m’enduc una mostra de la poesia del presentador, que diu que és gran d’edat però que no ho és, i el que sí que és és prolífic en versos i prosa, l’anirem seguint, perquè em va agradar moltíssim.
A la presentació ve l’Ángel que feia 25 anys que no veia, 25 anys que semblen un sospir perquè ell està igual i les converses, malgrat els dos ben segur que tenim somnis frustrats com els dels personatges de la novel•la (tot i que crec que ens en hem sortit molt millor que ells), sembla que només hagin en estat en mode pausa. Una alegria de les bones que augura properes trobades.
Acabem sopant a la terrassa de l’As de oros (si no recordo malament) on el vent ens regala un vespre fred, que el cambrer, que és un tresor, el bon humor dels comensals i el menjar que està boníssim s’encarreguen de fer càlid.Arribem a Múrcia just per dormir, i dissabte anem cap a Bullas on ens espera la darrera presentació del tour.
Als núvols se’m queden el cap i el cor. En las nubes de Bullas, perquè allà conflueixen literatura, música y amistat. Entrar a una casa de façana blau cel, plena de núvols, ocells, llibres, vins i cava. Entrar i conèixer a la Isa i l’Emilia, plenes de nervis i emoció. En las nubes celebra el seu primer any, i vint-i-cinc del primer disc de Iluminados, l’Isa és la iluminada major, tornaran a actuar després de molt de temps. Les cadires plenes, la llibreria plena, plena, també de persones dretes. L’Isa i l’Emilia incien l’acte, expressen la seva emoció, un any feliç, es percep, la llibreria està desborda bona gust. L’Olga explica l’emoció seva i del Paco quan van conèixer En las nubes, ara ja forma parte de sles seves rutes llegendàries, tambén explica la il•lusió de publicar “La edad media” de Leonardo Cano, transmet passió, com sempre, i aquesta admirable capacitat de fer coincidir persones meravelloses en llocs meravellosos. A Bullas la presentació de “La edad media” va a càrrec de Diego Sánchez Aguilar, al Diego la novel•la li ha encantat, fa una presentació intel•ligent i tranquil•la, elll transmet les mateixes qualitats, però a més a més l’omple d’emoció, es nota l’amistat que uneix a presentador i escriptor. En Leonardo es veu còmode, fins i tot somriu, diria que mira amb satisfacció i respecte la sala pleníssima de persones que desitgen endinsar-se en la vida dels seus personatges i de tornar a moure’s al ritme de Iluminados.
Destapem les ampolles de cava, las copes de vidre corren por la llibreria, els embotits Mallart ( La Llacuna) i Escámez (Bullas) fan de coixí del cava de Àngela Marqués, del Penedès i el vi de les bodegues Balcona de Bullas. Tot són somriures, petons i abraçades. Fins i tot podem conèixer personalment a la Tatiana Abellán, la gran artista que va inspirar a Miguel Ángel Hernández per al seu “Instante de peligro”, admiro la seva feina, ens explica el seu nou projecte, m’impacta, ella mateixa forma part d’ell, es a la vegada tela i consciència de la seva obra, no sé fins a quin punt és explicable només amb paraules, seguirem de ben aprop el seu impactant treball/vida, i tant de bo pogués exposar a prop.
Comença el concert, es un dejà vu, no coneixia als Iluminados però som de la mateixa generació, sona a aquella joventut que vam procurar viure a fons, les lletres són per ser llegides també, espero que la Isa les publiqui. El cos es mou encara que no vulguis, el vi vola, el cava s’ha acabat… La Isa i la resta de membres del grup emanen emoció veritable, el públic es lliura. Acabem als núvols de Júpiter, just a temps d’aterrar lentament i anar a dinar. Mengem a “Entretempos”, fantàstic el menjar i la companyia, converses que van pujant de to fins a les rialles, la Isa és una amfitriona fabulosa divertidíssima i l’amor veritable existeix, seguríssim.
No sumem les hores que portem menjant i bevent, fem una visita al museu del vi, construït sobre unes antigues bodegues que segueixen fen olor a vi. Ens abastem de vi de Bullas, i ens conviden a collir albercocs just quan es pon el sol. Bullas formarà part, per sempre, de la meva memòria. Tornaré.
*No es pot sortir d’una llibreria sense un llibre, m’acompanyen les “Nuevas teorías sobre el orgasmo femenino” de Diego Sánchez Águilar que promet, i la Conchi que és un sol i amb la que ens uneix el convenciment (igual que a la Isa) que sí que existeix l’amor veritable ( encara que l’Olga ens digui que som una mica (o un molt) cursis), a més a més d’una passió absoluta pels llibres il·lustrats, em regala “El amor” de la il·lustradora Raquel Díaz Reguera.
Acabem el dia o la nit sopant amb uns altres amics de l’Olga, el Josep M. i la Bego que casualment també es troben de visita a Múrcia, i que són encantadors, menjant altra vegada de manera excel·lent , amb un vi boníssim a la copa.
I diumenge, esmorzem a la plaça Belluga i des d’allà refem el camí cap a casa, on la Conchi ens explicarà el seu proper projecte literari.
Tres dies rodons, plens de llibres, presentacions, llibreries, amics i persones encantadores, àpats i vins fabulosos, compartits amb un parell de dones brillants i amb el Leonardo que a més a més de ser un escriptor excel·lent és encara millor persona.
