sirenes…

john_william_waterhouse_a_mermaid
John Williams Waterhouse

 

¿Quin déu (minúscul) has cregut ser? ¿Quin parnàs has habitat fins ara? Sents rumors d’un blau mediterrani i et creus haver-lo conquerit amb la banya perduda de víking. Hauries de posar-te el cargol de mar a l’orella i fer-te teva la reverberació, potser fins i tot sentiries el cant d’un sirena que encongit no seguiries. ¿Que no saps que els déus de debò saben respirar sota l’aigua i no tenen por de les sirenes? Pobre neci que abastes els fils dels que t’envolten. El dia que et descusis els ulls sabràs que els fils només et lliguen a tu. Les sirenes tenen ales.

Anuncis

l’absència

alexey_ezhov_
Alexey Ezhov

De nit, quan tothom dorm, l’absència enfila el meu carrer tranquil, de blocs alts i plens de finestres, poblat d’un silenci només trencat de tant en tant per les rialles alegres de la jovenalla que torna a casa, pels talons d’una dona que camina esporuguida, per les rodes d’una maleta que poques hores després volarà mar enllà, pel plor d’un nadó amb el son canviat, pel plaer d’una parella que xiscla el seu amor i per les gates que miolen el seu zel. L’absència, inalterable, s’enfila per les totxanes del meu edifici, fins al penúltim pis, sap perfectament quina és la finestra que, oberta de bat a bat, sembla esperar-la, entra enmig del son i s’estira al meu llit, darrera meu, cos amb cos. L’absència sap el moment precís en el que s’obre la porta que l’espera i en creua el llindar sense dubtar, allà es transfigura, esdevé objecte, carícia, mirada, paisatge, cel, caiguda, mur, va del tangible a l’intangible, fum, melodia, idea, pell esquarterada, mans que m’acompanyen, animals sense dentes, dents sense boca, peus que es creuen cors i pensaments perfectes… però… quan el somni es trenca, l’absència, covarda, fuig corrent carrer enllà. Tornarà de nit, quan tothom dormi.

Superhome

 

 

Els dits dels peus penetren la terra càlida, xuclen minerals, aliment profund, segles sedimentats corren venes amunt, directes al cor, li recorden que l’amor ja el duia dintre i se li farà remolí que exhalarà i li creixeran ales invisibles i en ple vol allargarà els dits de les mans i tocarà el cel, i en aquest doble tocar, d’arrels i estrelles, esdevindrà cec i sord, i ja no li caldran paraules.

FRED

PhotoGrid_1386849878832

Avui tinc fred, i no és aquell fred que comença pels peus sempre freds i que escala cames amunt, ni aquell fred de jaqueta mal cordada que t’agafa per la cintura i s’escampa per tot el cos, no, el fred que tinc és diferent, comença com un cop de puny al mig de la panxa, un fred criogènic, que aprofita la xarxa arterial per distribuir-se per tot el cos, que s’arrapa com una heura per les vèrtebres i creix fins a les cervicals on es distribueix pels dos hemisferis, el de la sensibilitat i el del raonament que fa que la mirada sigui gèlida i les paraules fredes com el glaç, que congela el somriure,   igual que en la terra glaçada res pot germinar, avui  els fulls en blanc no veuran lletres ni ratlles, les mans balbes, incapaces d’acariciar i els braços inerts sense poder abraçar. Avui tinc fred, i aquest fred em mata.

OBSESSIONS

cargol

Era la seva debilitat, no podia evitar-ho,  anava pel carrer i la mirada se n’hi anava, sense control, sovint li tornaven les mirades amb cares de sorpresa o com qüestionant-ne la seva intensitat A distància curta, havia d’exercir un control sobre si mateix que el deixava esgotat i carregat d’ira, però deixar-se portar  li havia suposat més d’una mala experiència, i amb el transcurs dels anys havia arribat a la conclusió que  era més prudent dissimular. Li agradaven petites, rodonetes, res d’extravagàncies de la natura, li agradava la perfecció, i era difícil de trobar. Agraïa enormement  els anys de moda dels cabells curts i els estius calorosos on recollir-se el cabell era l’únic que pal·liava la suor al clatell. Va triar aquella especialitat per tocar-les sense problemes, per alabar-les  sense vergonya, i quan li arribava una pacient  que les tenia menudes, allargava l’exploració, s’hi delectava, perfectes, anava dient, perfectes… Elles no se’n sorprenien, segur que era per assegurar el diagnòstic i les més perspicaces ho acabaven en atribuint a un estudi per la millora  de la ciència, d’altra banda ell era ben plantat i tenia una mans delicades que enlloc de prémer acaronaven, i ben mirat tampoc passava res perquè les hi toquessin  una estona més llarga d’allò que s’hauria considerat adient o si més no prudent. Havia assolit l’habilitat de no fer massa manifestacions verbals ni guturals, no sense esforç, construint-se un petita terminologia que li permetia esplaiar-se sense conseqüències, perfectes, equilibrades, petites, proporcionades…tot i que en realitat volia dir irresistibles, temptadores, encisadores, captivadores… el control dels impulsos més íntims és el que li costava més,  se li eriçava pràcticament tot quan s’estiraven al llit d’exploracions, s’hi atansava amb tota la concentració del món i els hi demanava amb la seva veu més profunda: “es podria treure les arracades, si us plau”

ES POSARIA A PLORAR

I justament ara es posaria a plorar, però les llàgrimes no li surten, com si el dipòsit estigués sec, buit de fa dies, des de que plorar va deixar de formar part de la seva vida. Ara ja no plora, va aprendre a empassar-se les llàgrimes, a engolir l’orgull, tot i que sovint se li queda aturat damunt del pit, però tard o d’hora baixa i desapareix.  Ara mateix, però, el què té no és l’orgull ferit, ara té mal, no és un mal físic, per aquests sí que té una reserva de llàgrimes, és un mal diferent,  és un mal punyent, no el sabria situar, per allà el mig… i el més greu és que no el pot controlar, no hi ha cap xarop que li pugui calmar i ara mateix ningú que el pugui consolar. És el mal que deriva de la injustícia, de la mala sort, del sentir-se pitjor que els altres…i sí segur que té un cert punt de victimisme, però al cap i a la fi tots l’utilitzem quan ens fa mal alguna cosa… es mossega els llavis, mirant fixament enlloc mentre sent el pfffffffffffffffffffffffff de la pilota desinflant-se.

LA TACA



Se li escapava pel forat, aquell forat que començà petit com un puntet i que darrerament s’havia anat fent gran i negre per on l’energia brollava sense control fins al punt que l’engolia, si algú si hagués fixat bé hauria notat com el seu caminar era diferent, com si l’empenyessin cap a dins de si mateixa, no se sap ben bé a on, els seus gestos eren introspectius  tant llunyans de la seva calidesa habitual  i malgrat els esforços per recuperar-se basats en la confiança amb els somriures aliens, s’anava desinflant com un globus d’heli de cap a caiguda, el declivi va esdevenir el seu company fins que se la van trobar a terra. Era una simple taca de colors, bonica.

BOIRA



A l’aixecar la persiana, ja m’ho va semblar, s’havia llevat humida i no precisament per un sobreescalfament nocturn. Així que vaig sortir del portal s’afanyà a abraçar-me i  m’embolcallà,  tal i com només ella sabia fer, d’aquella manera que impossibilita l’escapada, torbant-me la mirada, apaivagant qualsevol llum encesa per fugir de les seves besades i mantenint-me hostatge d’un fred que calava fins a les parts més íntimes. Deixant clar que l’única manera possible d’escapar-me’n era precisament fent-li el salt cap al vent, ai si la senyora boira no fos tan absorbent...