Diari: viatge interior

2017-08-09 17.25.30

Vinc de donar sang, cada vegada que ho faig penso en el meu avi Miquel, que sempre en donava i que sense cap mena de pressió ens va transmetre la necessitat de fer-ho. També la mare me n’ha donat exemple sempre. No ho faig tan sovint com caldria, però procuro fer-ho quan el temps m’ho permet. Avui estava baixa de ferro, però no prou per rebutjar-me com a donant. Potser m’ha servit per entendre millor l’estat de cansament al que he arribat aquest agost.

La sensació de baixada permanent fa temps que no m’abandona, i crec que ja he tocat fons, tocar fons per empènyer-me cap amunt, esclar. El cansament és energètic i emocional.  Sóc una mala malabarista d’il·lusions.  Algú em va dir, fa temps, que era naïf o il·lusa (tinc la gran sort d’esborrar el què no m’agrada). Suposo que tenia raó, però escullo ser-ho a no ser-ho, assumint-ne el cost.

Tinc la gran sort de tenir grans i bonss amics, a qui, els darrers mesos he tingut molt abandonats, ser mare de tres i estudiar m’ha costat molt, ho reconec, però estic satisfeta, tot i que encara queda l’embranzida final. Aquests dies de vacances, de feina i nens, inverteixo el temps en descansar i llegir, tinc un llarga llista de coses per fer, que deixo per més endavant. I reservo una mica de temps pels amics, confiant que una vegada acabat el postgrau tornaré a tenir temps per dedicar-los-hi.

El passat mes de maig vaig decidir regalar-me un roser de roses vermelles, tenia una rosa a punt de florir, però malauradament va arribar trencada a casa. Jo que sóc de buscar significat a tot no li vaig voler donar cap, sóc maldestre, vaig pensar. Fa tres dies vaig adonar-me que el roser tenia un parell de branques noves, i dic que vaig adonar-me’n perquè malgrat el rego pràcticament cada dia (enguany m’he proposat que les plantes sobrevisquin) no m’hi havia fixat gens, al contrari sempre pensava que l’havia de canviar de torreta perquè no creixia.

Doncs bé, ha nascut un capoll, petitet, però capoll, que observo cada dia com va badant-se. I és que potser serà una de les roses més importants de la meva vida, amb més significat, buscat i volgut, perquè me la regalaré, sense tallar-la, deixant que floreixi al lloc que li pertoca i recollint, si el vent m’ho permet, els pètals una vegada caiguts.

La memòria torna a atrapar-me i recordo que a 3r de BUP, en Fonxo ens va ensenyar, a més a més de llengua catalana,  el llenguatge de les flors i ens va regalar a cada un dels alumnes un llibret meravellós (El llenguatge de les flors, Kate Greenaway, Ed. Elfos) amb el significat de cada flor i que encara tinc el goig de conservar. La rosa vermella, vol dir i no costa gaire d’endevinar: “T’estimo”

Ha sigut un any dur, en el que he après molt, molt de mi, molt sobre els conflictes (i el que em queda encara per aprendre), molt de les persones que m’envolten (em sento una  dona molt afortunada), en el que he conegut a persones meravelloses que seran, espero, amics de per vida, i altres persones que m’hauran fet créixer novament.

La rosa, petita però que fa una olor que enamora, s’obrirà del tot demà,  i amb ella sé que comença un nou cicle vital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s