Diari: clavells i somriures

IMG_20171002_142524.jpg

Dies intensos, esgotadors emocionalment, ens els que hem vist, o patit, actes de violència directa. En els que hem patit violència indirecta des del moment que se’ns nega que les agressions van existir, des del moment que es fa un relat que no només obvia la realitat sinó que fa de la mentida la veritat, malgrat les imatges donin la volta al món amb pocs minuts i surti a les portades de tots els diaris. Malgrat dos dies després la immensa majoria de catalans surtin al carrer i no quedi reflectit en cap mitjà d’àmbit estatal (només en algun digital).

La negació de la realitat és una patologia, el qui la nega viu en una espiral de mentida continuada. Quan es fa per part del govern d’un estat, amb el beneplàcit de la principal força de l’oposició, esdevé violència estructural. Quan qui la fa, i qui la permet, pertany als partits majoritaris en el govern i el parlament de la UE, aquesta violència indirecta esdevé continental. En veurem més, arreu, i no passarà res, tal i com l’hem vist els darrers anys, també a casa, perquè el tipus de resposta policial , no ho oblidem, ve dels polítics. Però tampoc oblidem que la UE es feu per motius econòmics, que després intentà ser una unió política, dic intentà, perquè mai ho ha aconseguit, només cal recordar les imatges de la crisi econòmica a Grècia, o la tragèdia dels refugiats a la Mediterrània. No n’hauríem d’esperar massa, d’Europa, malgrat aquest sol pensament ja ens faci mal.

Però no volia escriure sobre això, tots els experts del país ho han fet aquests dies, tots hem trobat escrits i articles que ens han reconfortat i d’altres que ens han inquietat encara més. Una bona recomanació és no mirar massa la tele, i fer un ús moderat de les xarxes socials, inclús del whatsapp. I animar-nos els uns als altres, que ni el pessimisme ni el victimisme s’apoderin dels nostres ànims. Perquè encara queda molt camí per fer, i acabem on acabem, caldrà recosir moltes ferides.

Estic molt preocupada, molt trista, tot i que em sento orgullosa de l’exemplar lliçó de resistència pacífica del dia 1 d’octubre, del votar malgrat la por, malgrat les agressions, malgrat les amenaces, orgullosa de la mobilització del dia 3 de tantes i tantes persones per rebutjar la violència. Som un país de pau i això ens ha d’omplir d’alegria, això sí.
Em preocupen les veus que criden que res de diàleg ni de mediació, perquè acabi com acabi, hi haurà molts temes a resoldre (els que ho diuen no es deuen haver divorciat mai) i mai serà a gust de tothom. Afortunadament no som una societat uniforme, i això ens enriqueix.

Venen dies difícils, en els que caldrà continuar mantenint la calma davant de provocacions i accions violentes i tant de bo fossin capaços, des de Madrid, d’acceptar una mediació internacional, no cal que ens ho expliquin abans, que la facin discretament, però que la facin, Que sense mediació, la sensació és que anem cap un carreró sense sortida o de sortida d’extrema complexitat. Perquè, desenganyem-nos, podem ser portada als diaris internacionals, però a l’hora de la veritat difícilment mouran cap dit. A no sé que sigui per interessos econòmics, però això els experts ja ens ho explicaran.

La mediació hauria d’aconseguir sortides polítiques a les dues parts, sobretot fer moure a la que ara està totalment enrocada, i hauria de reconèixer, evidentment, la llibertat del poble català a escollir el seu futur. Perquè el què sí que està clar és que no podem renunciar a cap dels drets que van costar tant de guanyar, tanta sang, tants anys i tanta lluita.

La Constitució espanyola se’ns ha quedat petita i ni en el millor dels escenaris previstos hi haurà capacitat de modificar-la. Recordo que en una de les primeres classes de Dret, se’ns va explicar que la llei sempre va darrera les necessitats de les persones, ho saben cada una de les persones que se les van haver de saltar per aconseguir drets que ara considerem fonamentals (sufragi universal, sufragi femení, separació racial, dret de vaga, dret de reunió, i un llarg etc). I amb això vull dir que a vegades s’ha d’estirar la legalitat fins a esquerdar-la, no crec que sigui la millor de les solucions, però quan et porten a un cul de sac sense sortida legal i ningú escolta els crits, quan s’ha intentat la via de la modificació de l’Estatut i ha sigut esclafada, quan tots els intents de diàleg han sigut reiteradament escombrats i cada vegada amb més fatxenderia, quan any darrera anys milers i milers de persones reclamen el dret de decidir, des del civisme i l’alegria, i això és reiteradament negat, i sobretot quan et tracten com a súbdits i no com a iguals, al final la desafecció és absoluta.

De petita em van ensenyar a lluitar per les persones per damunt de la terra, per això vaig militar durant molt anys al partit socialista, fins que va començar a prioritzar la terra (la unitat d’Espanya) per damunt les persones. Des de llavors em vaig proclamar orfe de partit, votant a qui més em convenç a cada moment, que estigui al costat de les persones.

La neutralitat i/o el silenci, quan estan en joc drets fonamentals, m’ofèn, com m’ofèn que des del l’antic partit en el que militava, es demani respecte per unes forces policials ( i per tant a qui els hi va donar les ordres), que van apallissar brutalment a ciutadans que només volien dipositar un paper dins d’una urna, i indirectament a tots i cada un de nosaltres. Per cert, a Múrcia també els estan apallissant per culpa d’un mur que no volen, crec que les no maneres que ens han ensenyat a Catalunya les aplicaran arreu.

No volia fer un escrit, perquè probablement m’han quedat masses coses al pap, perquè es poden mal interpretar algunes de les coses que apunto, perquè no sóc experta en res. De fet, el què volia era escriure sobre la peli que vaig veure ahir, que es deia Victòria i que no era massa bona, però que em va fer riure i somriure i també caure alguna llàgrima, perquè la Victòria és una advocada divorciada amb dues filles, amb una vida encara més caòtica que la meva, i a la peli, la protagonista toca fons, però se’n surt, perquè triomfa l’amor. I això és el que hauríem de fer, estimar-nos, escoltar-nos, abraçar-nos, mirar-nos directament als ulls i dir-nos que tots som persones, tots.

Doncs això, pau i calma, resistència pacífica, clavells i somriures, i confiança.

Anuncis

One thought on “Diari: clavells i somriures

  1. Pau i calma, resistència pacífica, clavells i somriures, i confiança, i amb això segur que Rajoy ens deixa marxar sense cap problema 😀

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s