llops de mar

poeta mar

S’asseu a la taula del davant, i queden de cara, els dos conversen amb bons amics, però quan reposen la mirada endavant els seus ulls es creuen. La d’ella és profunda, sap que mai deixa indiferent, pot arribar a violentar, sempre ha sigut la seva defensa “no t’apropis si jo no vull”, la mirada que rep ell, però, no és aquesta, és una mirada de curiositat, d’atracció, una mirada que ell no espera, el seductor sempre és ell, ell decideix a qui mira, els ulls d’ella el descol·loquen.

Ell que sempre abraça a homes i dones, que la simpatia li surt per les orelles, que ha jagut amb més dones que les que pot recordar, que ha fracassat reiteradament en la troballa de l’amor perquè mai ha pogut limitar la seva generositat afectiva, ell, rep una mirada que el desconcerta.

Se li apropa una amiga que l’abraça i ell la subjecta fort, com si caigués de la nau i s’aferrés al mascaró, mentrestant mira la taula del davant, la dona desvia la mirada, no vol compadir-lo.

L’amiga repeteix reiteradament el pas davant del capità i l’encalç d’ell en el seu cos. Sap, perfectament, que en ell tothom troba l’afecte efímer i una passejada en barca, l’amiga és franca, vol anar amb barca, vol que ell la navegui. Ell, capità, farà el què li demanin, ja no pretén res més a la vida, pica l’ullet i les dones se li ofereixen, com sempre, des de que tenia quinze anys, fins i tot llavors ho trobava avorrit, massa fàcil.

S’esforça a no pensar el tipus de dona amb la que dorm, perquè el portaria al pensament del tipus d’home que és, ell no pensa, no ho vol fer, la vida lentament es queda a les ones, i a la platja cada vegada hi arriba menys alè.

Recorda les hores que va compartir amb el vell poeta, ell llavors era un jove ple de promeses, seien cada vespre al passeig, el poeta se’l mirava amb enyor, li deia fluixet senyalant l’horitzó “som llops solitaris, estimem i ens estimen, però sempre deixem el millor de nosaltres allà al fons”, ell reia, el poeta, era un capità aficionat, ell seria un capità de debò, i l’amor el tenia garantit, a terra ferma i al fons del mar.

Ara, sense poeta, capità d’una barqueta sense vela, la mirada de la dona del davant l’interroga de si ha sigut capaç d’amar més enllà de les onades. L’amiga retorna i el besa exhibint-se, ell s’alça fent tentines i s’hi abraça fort, sap que la durà en barca sense arribar mai a l’horitzó, i mentre empenyi la vida dins del seu cos d’amiga, recordarà amb dolor els ulls de la dona de la taula del davant.

Anuncis

in somnis – quatre.

mans

Se’m cruspeix l’embat de bata blanca*, la carícia al front i la mirada tranquil·litzadora, “tot anirà bé” em diu, me’l crec estirada en una llitera d’hospital camí d’un quiròfan, i hi va, res greu. Ja fa temps d’això, si és que el temps es pot comptar. Mereixo la mesquinesa? Torno a la bata blanca, a la mirada d’ulls grisos, molt més cansats que els meus, al dia que em va agafar la mà i em va dir que no li pertocava, i es va disculpar. Quants anys hi havia entremig? Dos a tot estirar i en canvi la vida havia bolcat entremig, i acabaria de fer-ho poc després. Potser havia de conèixer el dolor, segurament. Ara, sense motiu, enyoro la bata blanca i els ulls tristos, només perquè m’agafi la mà i em digui, algú, que tot anirà bé, encara que no li pertoqui.

Aquest escrit és de fa uns mesos, quan el dolor emocional m’immobilitzava, perquè la vida és bella, però a vegades pot ser dura (tot i que, de fet, no tinc massa motius de queixa, al contrari)  escriure allibera, i compartir-ho, en el meu cas, encara més. 

*El senyor de la bata blanca, és un cirurgià que mai m’ha intervingut però que la vida m’ha posat al davant dues vegades, les dues va ser tan amable que el seu record encara m’emociona.

voles?

avions

Quan podem volar, la majoria ho intentem fer en low cost, però de fet el què ens agradaria es fer-ho amb tranquil·litat. Sense que els luxes siguin necessaris, ens agrada i convé poder estirar bé els cames, que el seient sigui prou ample i abatible per poder descansar bé, que ens deixin una manteta per si tenim fred, per no esmentar la seguretat, que porti el suficient combustible… per tant si poguéssim pagaríem un bitllet a cost més alt, que ens garantís aquest confort i seguretat.

I amb la vida? Què fem amb la vida? Ens conformem amb vols low cost? imagino que deu dependre de cada persona. Els inconscients ho arrisquem tot, paguem el preu més alt per volar a prop del cor dels altres, amb la esperança de què ens volin a tocar del nostre, tot i que mai hi ha garanties de què sigui així.

Ens arrisquem a estimar, sabent que pot ser un amor unilateral, per tant l’estimbada és segura, però haurem gaudit d’un camí de loopings que ens haurà permès conèixer-nos més a fons, i millorar la tècnica per a propers vols, sobretot la d’aterratge forçós. Reconstruirem la carcassa i ens tornarem a enlairar.

Pot tractar-se d’un vol intens i curt, un amor efímer, que ens deixarà les reserves de fuel ben plenes i amb ganes de tornar a emprendre el vol, perdent-hi ben segur el tren d’aterratge, però ben aviat ens en tornarà a créixer un altre.

També podem tenir la sort de fer un vol biplaça, de dos cors, un enlairament lent, les bodegues massa plenes de passat, de present, de somnis malmesos… però la il·lusió, el millor dels combustibles, ho pot tot, fins i tot enlairar pors. Ignorarem el destí, i la durada, perquè l’únic propòsit d’aquest vol és el vol en si, a quatre mans, compartint ales, travessant els núvols.

me’n recordo

jerry-uelsman
Jerry Uelsmann

A vegades em sembla veure’t de lluny, fins i tot algú d’esquena fa que la meva imaginació voli, trobo persones que duen el cabell igual que tu, o que tenen un somriure similar, però el què em va passar l’altre dia és diferent. Estava asseguda a la barra d’una taverna, una barra circular que permet mirar-te directament als ulls amb aquelles persones que seuen al davant. La porta de la taverna es va obrir, van entrar dues parelles, van seure just davant i de seguida vaig sentir-me observada per un dels homes, vaig alçar la vista, i eres tu, eres tu, però alhora no ho eres, la mateixa mirada, la mateixa boca, el mateix to de pell, el mateix cabell, la mateixa alçada, ell, però, duia barba i no em somreia quan em mirava. Ignoro qui va reconèixer ell en mi, perquè la cara que feia era la d’haver vist algú que també havia agafat la barca de Caront . El meu acompanyant, discret i prudent, no va dir res quan em va veure amb la cara vermella com un perdigot, roja per la profunditat de la mirada mútua, de la porta oberta de bat a bat als records. Vaig controlar els meus instints de preguntar qui era, si et coneixia, què hi feia allà, qui buscava dins meu… sabia perfectament que era impossible que tinguéssim cap connexió i malgrat tot, vaig tenir-ne la temptació. Quantes mirades em recordaran a la teva? A quantes persones els hi recordaré a algú altre? Potser el què hauríem d’haver fet, aquell home i jo, era abraçar-nos i dir-nos qui ens esperava darrera la porta que ens havíem obert mútuament, enlloc d’això, vam retornar la mirada al present decidint, així, cloure temporalment la memòria.

in somnis – dos.

marta-orlowska
Marta Orlowska

Abrusa’m els líquens que m’encrosten la pell, alça’ls, que brolli la sang que no va córrer quan tocava i s’emporti totes i cada una de les restes del naufragi, deixant la platja neta a punt per una nova llevantada que renovi petxines i pedres on punxar-me altra vegada. Demana al déu del vent que s’endugui l’hivern aigua endins, que la blancor cobreixi les ferides i la pell em retorni al jo perdut entre l’oratge que fa dringar la campana de l’església en la que no crec. Nua’m esquena amb cap, que pel coll no hi circuli l’aire ni la vida, idees pansides que ja no em són mereixedores. Dringuen els dits com picarols de glaç, buscant el camí entre la neu perduda en aquest desert de sorra intrèpida que s’escola entre els nusos del meu cervell, buscant on recollir-me i fer-me duna.

in somnis – ú.

albert-carreras

Si miraves l’aigua, © Albert Carreras, 2015
Cianotípia química

 

 

Nedes dins la closca d’ou, buida i esquerdada, exhales nostàlgia quan treus el cap per damunt de l’aigua entre periscopis que busquen respostes – un camp allargat i estret de tranquil•litat on un mestre de la no-raó t’ensenya a sublimar flors-. L’aigua és rabiosa pluja vella que esdevé  boira espessa arrelada als solcs d’aquesta cara muda. Silencis d’espadat. Et saps plena de música de plomes que bufes a través d’un ulls que inhalen l’aroma dels dies esglaonats viscuts en suspensió damunt d’un mapa d’emocions orogràfiques. Les esquenes amples on recolzar-te són dels ancestres amb qui no pots retopar. I somrius amb la mirada quan finalment escoltes els silencis.

Diari: sis dies de tardor

wp-1478043133138.jpg

Fa dies que a les paraules que em brollen els hi manca l’element aglutinador, pensava que era a causa de l’aprenentatge iniciat sobre resolució de conflictes a que m’he aferrat per resoldre’m potser a mi mateixa, l’entusiasme d’obrir noves portes, aquestes corredisses, que m’han de permetre reconnectar aquelles neurones inhabituades, des de fa massa temps a l’estudi i al pensament productiu. Estava a punt de conformar-me amb aquesta explicació i a esperar fins el juny de l’any vinent, però el vòmit mai es pot preveure i just quan les lletres tornaven a fer loopings dins del meu cap, i començaven a fer el camí cap als dits, just llavors altra vegada la urgència del gran m’estronca la imaginació. Aquesta vegada res tan greu, de fet res greu, a una de cada dos persones els hi passa m’explicava un amic seu, una intervenció sense pràcticament riscos deia la cirurgiana, una anestesia d’adult per a un que només ha arribat a l’adultesa de cos, deia l’anestesista mentre jo li preguntava per possibles ingerències de l’altre ensurt i ell em mirava directament als ulls, cap risc addicional decretava. Tenien raó, 48 hores + les 12 d’urgències, res greu aquesta vegada. Respirar i aguantar llàgrimes mentre passeges pels passadissos d’urgències i mal recordes la pitjor nit de la teva vida, que diferent aquest no dormir, però,  i quasi de matinada una veu desconeguda et diu que has de llegir una novel·la. L’hospital és un parèntesi vital. I pràcticament alhora que l’alta tornes a classe, aquesta diferent, una introducció al coaching, penses que potser et servirà per resoldre millor els conflictes i a més la professora és l’Elena i ho fa molt bé. Esgotament, llarga nit de son profunda damunt d’un llit, mercat i biblioteca, has de fer cas a la veueta, llegeixes ràpidament la novel·la, deixant la retòrica i la comunicació per un altre dia, aix… les prioritats. Cinema, “La segona pell” bones interpretacions, però se’t fa llarga, li manca alguna cosa, a vegades creus que ets massa crítica, d’altres massa benvolent. Diumenge amasses la farina d’ametlla, amb l’ou i el sucre i la mica de moniato blanc, repòs a la nevera. I vas al Vinseum “Els llibres i els dies”, del Pep Puig, la feina ben feta et fa somriure i t’omple d’esperança, i a la tarda l’art (balsàmic) del paper a la meravellosa biennal riudebitllenca, amb bona i fraternal companyia. Dilluns de més lectura crítica, i confecció dels panellets, rialles i mans brutes, i sopar d’amistat i castanyes. Dimarts de morts (absurd, ens acompanyen cada dia) carregat de castells descarregats, més somriures, emocions i pell de gallina. I vespre de converses curioses o molt curioses. La imaginació continua resistint-se, tot i que de fet, la realitat sempre la supera.

bressol…

img_20161016_230624.jpg

 

L’observo,
m’observa,
posa un rap,
l’escolto.
M’altera.
Demano silenci per calmar
l’esglai que martelleja la memòria,
ell, en canvi, necessita
l’estridència aliena per oblidar
el què no recorda.

Que fàcil seria que es fes petit
i tornar-lo a bressolar.

Que fàcil seria fer-me petita
i que em tornessin a bressolar.

Busco barca,
unes mans titàniques que gronxin
una nit sense malsons,
filar onades recosint el set.

la soledat

ocells

Tramunta l’aire dins del cap,
estols de pensaments en vol coreogràfic,
marejo el vertigen.

Xiclets de dinamita allà
on la pell encara duu petges d’altre,
fer-les inesborrables per l’esclat,

així, recordar pel tacte,
alliberant espai a la memòria immediata
i gaudir – la soledat –

apagallums

angela-petsis
Angela Petsis

 

Ara sí, l’és, el moment propici
-el que puc, no ens enganyem-
d’enterrar-te en cel de xiprers
i oliveres.
Ha calgut:
el gra de sorra en caiguda reincident,
un fraternal alè dolç i alat,
posar ordre al desgavell
– rellegint-me tota –
sotragant-me de vida.
M’observa el falcó en vol planer.
No em premen mans inertes,
sóc apagallums de desig bufat.

sirenes…

john_william_waterhouse_a_mermaid
John Williams Waterhouse

 

¿Quin déu (minúscul) has cregut ser? ¿Quin parnàs has habitat fins ara? Sents rumors d’un blau mediterrani i et creus haver-lo conquerit amb la banya perduda de víking. Hauries de posar-te el cargol de mar a l’orella i fer-te teva la reverberació, potser fins i tot sentiries el cant d’un sirena que encongit no seguiries. ¿Que no saps que els déus de debò saben respirar sota l’aigua i no tenen por de les sirenes? Pobre neci que abastes els fils dels que t’envolten. El dia que et descusis els ulls sabràs que els fils només et lliguen a tu. Les sirenes tenen ales.

xxxxxx…

fouad-bechwati
Fouad Bechwati

 

M’han trencat la campana de vidre, els cristalls que se’m claven toquen les ferides antigues  i el dolor xiscla desorientat. El silenci interior topa violent amb la necessitat de l’explicació, voldria suturar-me la boca i els dits per no poder respondre ni dir res, callar fins que…, no sé fins quan, perquè he de tornar a aprendre a viure i encara no havia assimilat el saber-ne des de la darrera vegada que em vaig trencar.  Hauríem de tenir el do de la invisibilitat o encara fóra millor disposar d’un botó per aturar el temps,  plorar innòcuament i tornar a saber riure o un gegant que bressolés les penes fins que es dipositessin ben al fons de la memòria i servissin  de fonaments per aquesta nova manera de viure.  Tanmateix no hi ha temps per a res, la construcció de la vida dels altres, i sobretot la d’ell, víctima innocent  i massa tendra, testimoni directe de la part més fosca, no permet ni acotar el cap o fer-ho només en horari nocturn. La reconstrucció  de la pròpia, per tant, s’anirà fent a base de línies escrites o infusions solitàries, i molta paciència dels altres.

Faré el mort

Jesús Cisneros

Faré el mort, cara amunt, en una piscina deserta. Necessito el silenci sorollós dessota l’aigua, el cel de sostre,  l’ull que només aclucaran  els núvols esfilagarsats de finals d’agost. El dibuix  del vol de l’avió, els pardals que escamparan pinassa, la pluja de fulles de pollancre. El silenci serà meu, el moviment inconscient em bressolarà com a un arbre. Deixaré enfonsar l’ahir i  atraparé el present, l’illa solitària. La fortuna em taparà els ulls, no permetrà que pugui intuir el dolor d’un nou esqueix a la meva branca.

 Això era abans, ara  que ja han empeltat l’esqueix i  tinc els peus congelats, resolc que  he de fer  més sovint el mort, buscar  núvols,  avions i arbres imaginaris. M’hauran d’acompanyar ocells en aquests vols extemporanis. Necessito un piano de fons, gronxar les hores amargues, treure l’horror  que martelleja dins de l’aigua. I tot va bé.

 

l’absència

alexey_ezhov_
Alexey Ezhov

De nit, quan tothom dorm, l’absència enfila el meu carrer tranquil, de blocs alts i plens de finestres, poblat d’un silenci només trencat de tant en tant per les rialles alegres de la jovenalla que torna a casa, pels talons d’una dona que camina esporuguida, per les rodes d’una maleta que poques hores després volarà mar enllà, pel plor d’un nadó amb el son canviat, pel plaer d’una parella que xiscla el seu amor i per les gates que miolen el seu zel. L’absència, inalterable, s’enfila per les totxanes del meu edifici, fins al penúltim pis, sap perfectament quina és la finestra que, oberta de bat a bat, sembla esperar-la, entra enmig del son i s’estira al meu llit, darrera meu, cos amb cos. L’absència sap el moment precís en el que s’obre la porta que l’espera i en creua el llindar sense dubtar, allà es transfigura, esdevé objecte, carícia, mirada, paisatge, cel, caiguda, mur, va del tangible a l’intangible, fum, melodia, idea, pell esquarterada, mans que m’acompanyen, animals sense dentes, dents sense boca, peus que es creuen cors i pensaments perfectes… però… quan el somni es trenca, l’absència, covarda, fuig corrent carrer enllà. Tornarà de nit, quan tothom dormi.

Diari: la tempesta perfecta

Monica Quintana

Saps que t’ha de venir la regla perquè dies abans la melancolia s’apodera de tu, anys enrere era la ràbia i la ira, ara no, ara és una tristesa profunda d’aquella que obre la memòria, ho saps, saps que abans què la sang et buidi et buiden les llàgrimes. Al principi t’hi encaraves, no volies ser una dona trista, ara deixes fer, sabent que no hi pots lluitar a la contra, deixes que la melancolia es passegi pel teu cos, que la llangor et faci seva, ho saps, no et calen calendaris per controlar-te la irregularitat. A vegades, però, el teu cos no en té prou i atrapa algun virus passavolant, sempre en aquests dies, que està de baixa i no recorda com defensar-se, aquesta vegada a sigut un d’aquells de panxa, d’aquells que se’t claven a l’interior dels intestins i van baixant per ells amb les ungles entaforades a les parets, com si fossin tobogans, baixades que t’obliguen a cargolar-te de dolor, a tancar els ulls i mossegar-te el llavi i voler cridar a la mare, que no hi podrà fer res, però et dirà “és un virus, dona, ja veuràs que d’aquí poques hores ja estaràs bé”, però la mare és fora, i no la vols amoïnar, i sort que tens amigues i els hi expliques, et diuen que facis bondat, i els hi faràs cas. Saps que estaràs bé aviat, que la tempesta perfecta té les hores comptades, que t’hauràs enfonsat en els teus propis mars unes quantes vegades, però que sortiràs indemne del naufragi, la ressaca et deixarà damunt la sorra de la teva illa, a vegades deserta. Mentre nedes per sortir del remolí, algun moviment al passadís et desperta i aprofites per enyorar amb nostàlgia els anys de nits tranquil·les entre criances i adolescències. Saps que això també passarà, i mentrestant gaudiràs, afortunadament, de moltes més tempestes i calmes.

La fotografia és de la fotògrafa Mònica Quintana, que va fer una sèrie impactant i alhora meravellosa, sobre el dolor pels fills no nats, us deixo l’enllaç al seu blog on ho explica:
https://monicaquintanafotografia.wordpress.com/2015/11/11/9/

És evident que el què relata el meu post és insignificant respecte el motiu que representa la fotografia (algun dia faré l’escrit que no vaig fer quan dolor i maternitat anaven juntes). Però sí que crec que tenen relació en la mesura que els avortaments i la regla, tenen la mateixa arrel i  estan tapats pel mateix vel, o el mateix tabú… en parlem,  algunes dones en parlen, n’escriuen i en  fan fins i tot poesia, però encara ens falta molt perquè se’ns reconegui a les dones que la nostra realitat contempla dies de dolors aguts, d’esgotament físic, de tristeses màximes, d’alegries incontrolables, de pits adolorits, d’impulsos irats i de tants d’altres canvis i riqueses que experimenten els nostres cossos i les nostres emocions… durant un promig de 40 anys.

ocell ferit

marta-orlowska
fotografia de Marta Orlowska

 

Vindràs a les meves mans,
amb l’ala trencada i t’acolliré
traient-te d’aquest recinte que,
equivocat, no vol ales.

Et deixaré fora, damunt l’herba,
desitjant que siguis capaç d’alçar-te,
m’omplirà la por de dur-te,
cegament, a la certesa màxima.

T’hauries clos igualment sota la mirada
displicent de passavolants que haurien xisclat
cants de defunció i tret l’escombra per apartar-te
inert, amb batec al cor, encara.

Allà, damunt l’herba,
sota l’om, podràs morir lliure,
si és que ja no vols
moure les ales.

jazz

double bass

El dia s’exhibeix obscè d’absència,
farcit de xiuxiuejos d’estiu
que ensordeixen l’anima,
fiblades al cor,
el silenci no existeix,
som, sempre, abismes
en procés de construcció,
i mentre la suor regalima
entre els dos pits,
l’intangible et sacseja
i et diu a cau d’orella:
prou de planys,
crida un nom secret,
desperta l’ànima d’olivera
que et manté dreta i sent
l’anhel arrelat de fer explotar
l’amor que duus dintre.
I amb ulls clucs nota el so
que centra l’univers sencer
en el teu punt d’equilibri,
et cal el batec aliè,
(encara que sigui instrumental)
per compassar el teu propi ritme.

somni primer

img_20160625_200151.jpg

neguit que em vesteixes de lluentons i em fas una festa cada nit,
com un tap mucós m’aïlles del món
i em duus a un alfabet confús
que només ser resseguir.
el límit sóc jo i l’entenc
però no desperto
ni succiono:
dormo nua a la llum d’una lluna que no hi és,
vetllant per un reflex creixent
en un llac d’aigües plorades.

esperant l’hora

que cantarà

l’ocell

que duràs

entre les mans.

l’afilador

EL AFILADOR CALLEJERO

Passa l’afilador pel carrer, la gravació diu que ho afila tot, sortiria del meu cau de papers i li preguntaria si també afila les ànimes. Probablement riuria però potser em diria que sí i pujaria a la seva furgoneta on m’explicaria que de jove afilava des d’una bicicleta, que després va esdevenir una motocicleta, però que ara la màquina pesa massa i els objectes a afilar s’han anat complicant i a vegades cal desmuntar una màquina de tallar embotits, i jo me’l miraria amb el coll lleugerament inclinat i li demanaria que em desmuntés, que estic segura que el meu disc de tallar està del tot desafinat, ai perdó “desafilat” o com es digui, i tornaria a riure i em diria que si no tinc cap ganivet ni tisores no pot fer res per mi, i jo li diria que és una llàstima que no perfeccioni la màquina per afilar persones, perquè potser així seríem més incisives i a algunes no ens caldria plorar davant la impotència amb que sovint ens obsequia la vida. Tornaria a riure i em diria que tinc raó, però que al cap i a la fi, les llàgrimes sempre són millors que una fulla afilada.