-
La superficialitat com a mecanisme de defensa
Darrerament he reflexionat força sobre la superficialitat en les relacions afectives, he observat, he viscut, he escoltat, he conversat… i per tant comprovat, en bona mesura, que a partir de certa edat qui més qui menys carrega motxilles doloroses darrera, que provoquen una por abismal a anar a fons, perquè resulta molt més fàcil passejar…
-
llops de mar
S’asseu a la taula del davant, i queden de cara, els dos conversen amb bons amics, però quan reposen la mirada endavant els seus ulls es creuen. La d’ella és profunda, sap que mai deixa indiferent, pot arribar a violentar, sempre ha sigut la seva defensa “no t’apropis si jo no vull”, la mirada que…
-
in somnis – quatre.
Se’m cruspeix l’embat de bata blanca*, la carícia al front i la mirada tranquil·litzadora, “tot anirà bé” em diu, me’l crec estirada en una llitera d’hospital camí d’un quiròfan, i hi va, res greu. Ja fa temps d’això, si és que el temps es pot comptar. Mereixo la mesquinesa? Torno a la bata blanca, a…
-
voles?
Quan podem volar, la majoria ho intentem fer en low cost, però de fet el què ens agradaria es fer-ho amb tranquil·litat. Sense que els luxes siguin necessaris, ens agrada i convé poder estirar bé els cames, que el seient sigui prou ample i abatible per poder descansar bé, que ens deixin una manteta per…
-
in somnis – tres.
L’abaltiment de bastir aliatges els tornar-hi havent perdut el punt de partida els aquí i ara procurats de viure sense tombar el coll mastegar dubtes madurats a base de serenes sense sol bategar a un ritme impropi vessant llàgrimes immerescudes viure allò que voldria i si no, parpellejar.
-
me’n recordo
A vegades em sembla veure’t de lluny, fins i tot algú d’esquena fa que la meva imaginació voli, trobo persones que duen el cabell igual que tu, o que tenen un somriure similar, però el què em va passar l’altre dia és diferent. Estava asseguda a la barra d’una taverna, una barra circular que permet…
-
in somnis – dos.
Abrusa’m els líquens que m’encrosten la pell, alça’ls, que brolli la sang que no va córrer quan tocava i s’emporti totes i cada una de les restes del naufragi, deixant la platja neta a punt per una nova llevantada que renovi petxines i pedres on punxar-me altra vegada. Demana al déu del vent que s’endugui…
-
in somnis – ú.
Si miraves l’aigua, © Albert Carreras, 2015 Cianotípia química Nedes dins la closca d’ou, buida i esquerdada, exhales nostàlgia quan treus el cap per damunt de l’aigua entre periscopis que busquen respostes – un camp allargat i estret de tranquil•litat on un mestre de la no-raó t’ensenya a sublimar flors-. L’aigua és rabiosa…
-
Diari: sis dies de tardor
Fa dies que a les paraules que em brollen els hi manca l’element aglutinador, pensava que era a causa de l’aprenentatge iniciat sobre resolució de conflictes a que m’he aferrat per resoldre’m potser a mi mateixa, l’entusiasme d’obrir noves portes, aquestes corredisses, que m’han de permetre reconnectar aquelles neurones inhabituades, des de fa massa temps…
-
bressol…
L’observo, m’observa, posa un rap, l’escolto. M’altera. Demano silenci per calmar l’esglai que martelleja la memòria, ell, en canvi, necessita l’estridència aliena per oblidar el què no recorda. Que fàcil seria que es fes petit i tornar-lo a bressolar. Que fàcil seria fer-me petita i que em tornessin a bressolar. Busco barca, unes mans…
-
la soledat
Tramunta l’aire dins del cap, estols de pensaments en vol coreogràfic, marejo el vertigen. Xiclets de dinamita allà on la pell encara duu petges d’altre, fer-les inesborrables per l’esclat, així, recordar pel tacte, alliberant espai a la memòria immediata i gaudir – la soledat –
-
apagallums
Ara sí, l’és, el moment propici -el que puc, no ens enganyem- d’enterrar-te en cel de xiprers i oliveres. Ha calgut: el gra de sorra en caiguda reincident, un fraternal alè dolç i alat, posar ordre al desgavell – rellegint-me tota – sotragant-me de vida. M’observa el falcó en vol planer. No em premen…
-
sirenes…
¿Quin déu (minúscul) has cregut ser? ¿Quin parnàs has habitat fins ara? Sents rumors d’un blau mediterrani i et creus haver-lo conquerit amb la banya perduda de víking. Hauries de posar-te el cargol de mar a l’orella i fer-te teva la reverberació, potser fins i tot sentiries el cant d’un sirena que encongit no…
-
xxxxxx…
M’han trencat la campana de vidre, els cristalls que se’m claven toquen les ferides antigues i el dolor xiscla desorientat. El silenci interior topa violent amb la necessitat de l’explicació, voldria suturar-me la boca i els dits per no poder respondre ni dir res, callar fins que…, no sé fins quan, perquè he de…
-
Faré el mort
Faré el mort, cara amunt, en una piscina deserta. Necessito el silenci sorollós dessota l’aigua, el cel de sostre, l’ull que només aclucaran els núvols esfilagarsats de finals d’agost. El dibuix del vol de l’avió, els pardals que escamparan pinassa, la pluja de fulles de pollancre. El silenci serà meu, el moviment inconscient em bressolarà…
-
l’absència
De nit, quan tothom dorm, l’absència enfila el meu carrer tranquil, de blocs alts i plens de finestres, poblat d’un silenci només trencat de tant en tant per les rialles alegres de la jovenalla que torna a casa, pels talons d’una dona que camina esporuguida, per les rodes d’una maleta que poques hores després volarà…
-
Diari: la tempesta perfecta
Saps que t’ha de venir la regla perquè dies abans la melancolia s’apodera de tu, anys enrere era la ràbia i la ira, ara no, ara és una tristesa profunda d’aquella que obre la memòria, ho saps, saps que abans què la sang et buidi et buiden les llàgrimes. Al principi t’hi encaraves, no volies…
-
ocell ferit
Vindràs a les meves mans, amb l’ala trencada i t’acolliré traient-te d’aquest recinte que, equivocat, no vol ales. Et deixaré fora, damunt l’herba, desitjant que siguis capaç d’alçar-te, m’omplirà la por de dur-te, cegament, a la certesa màxima. T’hauries clos igualment sota la mirada displicent de passavolants que haurien xisclat cants de defunció i…
-
jazz
El dia s’exhibeix obscè d’absència, farcit de xiuxiuejos d’estiu que ensordeixen l’anima, fiblades al cor, el silenci no existeix, som, sempre, abismes en procés de construcció, i mentre la suor regalima entre els dos pits, l’intangible et sacseja i et diu a cau d’orella: prou de planys, crida un nom secret, desperta l’ànima d’olivera que…
-
somni primer
neguit que em vesteixes de lluentons i em fas una festa cada nit, com un tap mucós m’aïlles del món i em duus a un alfabet confús que només ser resseguir. el límit sóc jo i l’entenc però no desperto ni succiono: dormo nua a la llum d’una lluna que no hi és, vetllant per…