La superficialitat com a mecanisme de defensa

cor interior
Darrerament he reflexionat força sobre la superficialitat en les relacions afectives, he observat, he viscut, he escoltat, he conversat… i per tant comprovat, en bona mesura, que a partir de certa edat qui més qui menys carrega motxilles doloroses darrera, que provoquen una por abismal a anar a fons, perquè resulta molt més fàcil passejar per la superfície que fer-ho per l’interior, perquè ningú vol tornar a patir.

L’interior, ens obliga a conèixer-nos a nosaltres mateixos, i això fa molta mandra i alhora molta por. Ens fa pànic arribar a la conclusió que potser no hem sigut prou coherents amb la nostra essència, o que tot un projecte vital pugui haver estat construir sobre fonaments molt racionals però que poden entrar en contradicció amb el nostre ser més íntim. Però si no ens enfrontem amb les nostres incoherències i contradiccions, les identifiquem i les esmicolem, difícilment trobarem un mínim equilibri.

Resulta, sembla, molt més fàcil, establir relacions de curta durada o de durada indefinida però amb renovacions periòdiques i de curt termini. Resulta fàcil, sembla,  agafar confiança amb algú a nivell íntim i emocional, però només això, confiança. Parlarem d’estimació i afecte, però no d’amor i si ho fem, serà amor de pell. De fet es barreja la por al compromís amb la por a la soledat, i passejar damunt aquest fil que les separa té el risc de passar de puntetes per la vida. No passa res, no hi ha una manera correcta de viure sinó tantes com persones.

Després també hi ha qui fa el contrari, i de seguida i amb pressa s’embarquen a compartir vides, implicant-hi emocionalment, si és el cas, a fills i filles que acabaran estimant a les parelles dels seus pares o mares no sé sap durant quan de temps, perquè és probable que el pes de d’una decisió precipitada, i a vegades també basada en la por a la soledat,  els acabi passant factura poc temps després, i retornin a trencar vincles i a refer-los de nou. Tampoc passa res, la formula correcta no existeix.

I és que hi hauria d’haver alguna maquineta que ens digués, miri, aquestes dues persones caminen per la mateixa freqüència emocional, per tant és possible, només possible que arribin a entendre’s a nivell afectiu. Així, els que volen caminar per la superficialitat s’entendrien entre ells, sempre amb una capa d’insatisfacció però probablement amb poc patiment (tot i que l’absència de dolor no està garantida), i els que volguessin aprofundir, es podrien estimar a fons,  amb la possibilitat, això sí, de sofriment.

I és que així és la vida, no hi ha amor sense dolor per la pèrdua, que tard o d’hora succeeix. El tema és saber a quina profunditat vius, i saber identificar a quina profunditat caminen les altres persones, per evitar desequilibris innecessaris.

I de fet no hi ha res millor ni pitjor, ni res que sigui més correcte o incorrecte, però cada ú ha de viure el que sent que ha de viure, amb coherència interna, sense trair-se i amb la llibertat com a principi, estar amb qui es vol estar des de la llibertat i mentre la voluntat conflueixi. I tenint clar que els finals no són derrotes si hem sigut coherents i hem tractat a l’altre i a nosaltres mateixos amb respecte i sinceritat.  Es tracta de tenir una bona comunicació, interior i exterior, envers els altres, i dir les coses pel seu nom. I no deixar que cap tipus de por ens condicioni. És la vida. És l’amor.

 

Advertisements

One thought on “La superficialitat com a mecanisme de defensa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s