ESTIMAR L’AMOR – GIORDANO BRUNO

ORFE

Cada matí somiava amb el seu retorn. La solitud que sentia al centre que l’acollia, mai no la va compensar l’amor que els cuidadors li intentaven transmetre.

L’atenció entusiasta de la Clara i l’Andrea i de la resta de personal era sincer. Però no pal·liava el dolor per la manca d’afecte d’uns pares desconeguts i absents. Tampoc tants petons i carícies carregats de tendresa.

Un noi orfe. Una ànima en dol. Un cor somort.

Només l’immens amor a uns pares misteriosos, anònims, el permetia seguir creixent. Vivint. Mantenir el cap despert i un bri d’esperança, àdhuc de felicitat. Els anys van passar. Mai apareixeren. De fet sempre ho va saber.

Ara ho recorda. Setanta anys després, la vida s’apaga i encara espera. Espera i estima a qui mai va conèixer. En el darrer instant de vida, pren consciència de quelcom màgic. Ha estat l’amor que sempre els ha professat, el que li ha permès sobreviure a la seva absència. I els ho agraeix, sense retrets, amb un darrer somriure ofert a la eternitat. I a ells.

Giordano Bruno

Anuncis

POSTALS DE L’ÍNDIA: ENYOR – GIORDANO BRUNO

home pensant 001

 

Amb la mirada absent recorda tot allò que mai va passar. Enyora els somnis perduts. Els anhels no viscuts. La fantasia reprimida.

Sol, vell i trist, rememora una vida lliurada al present. Previsible. Incontestable. Prescindible.

El somriure d’un Món  captivador, també cruel,  al que va renunciar. Per rutina, pors i feblesa.

Imagina una vellesa plena de llum, de pau. De música i silencis. D’olors i colors que amaren la pell d’un sentiment de plenitud.

Sí, enyora l’Índia. La terra que per temor  no va  fer seva.  Sentia el seu crit i el va ignorar sabent que es traïa per sempre.

Viatjar, com mirar al cel un somni que desitja ser atrapat. No fer-ho, com viure empresonat per la pròpia covardia.

Finalment resta immòbil. Somiant no haver deixat escapar els somnis i conscient que la vida passa ràpid. I que la seva, ja ha passat.

Giordano Bruno

 

POSTALS DE L’ÍNDIA: AMB ULLS DE DONA -GIORDANO BRUNO

wpid-wp-1413148256468.jpeg

Entre gossos, corbs i deixalles tres criatures juguen i riuen. Res sembla distreure’ls.

Mentre la mare seu a terra tot torrant uns cacauets que vendrà en paperines de diari a 5 rupis.

Darrera seu un home brut dorm sobre un jaç, en un racó de la vorera.

És el seu llit. El de tots. I la seva llar.

Entre crits, botzines, motors, pol·lució i brutícia discorre la seva vida.

La  mare em mira fixament i veu en la meva mirada compassió. Els seus ulls foscos, profunds, parlen de dolor, de frustracions, de desconsol, de maltractes.

Mira al seu marit ebri i abandonat. I baixa els ulls. Plora.

De sobte recupera el to, com tantes vegades, s’alça i ofereix cacauets a uns joves que esperen el bus, llavors em torna la mirada i em regala un somriure.

 

Giordano Bruno.

POSTALS DE L’ÍNDIA: DIGNITAT – GIORDANO BRUNO

Dignitat 001

Uralita, totxanes de fang i plàstics són la matèria primera, i única, de totes les barraques de l’slam.

Carrers estrets, bruts i humits. Les clavegueres al cel ens recorden que la ciutat acaba allà on el diner li dóna a l’home la condició de ciutadà.

La casa de la Bauna és una més. 20 m2 on conviuen tres criatures, la mare i un pare que cada dos anys els visita des de Dubai.

Quan tenen sort un hora d’aigua corrent els precipita a omplir tota mena de cossis. Els dies són llargs i la calor intensa.

Cada matí, d’aquella cova humida i espantosament calorosa, surten tres criatures a escola. Amb l’uniforme immaculat i les llargues trenes recollides amb dos llaços vermells que donen a la seva cara neta i dolça una brillantor que el seu somriure fa esclatar.

A la porta la mare les acomiada.

Resseguint a les filles amb la mirada s’observa en ella un gest d’íntima satisfacció que ens recorda que la dignitat, com la felicitat, cal buscar-la dins les persones.

Giordano Bruno