La dona que condueix davant meu va morir fa tres mesos.

llums cotxe

La dona que condueix davant meu va morir fa tres mesos.

He pensat que s’hi assemblava,  aquells cabells llisos i negres, aquella manera delicada de girar el coll.

El cotxe era vermell igual que el seu.

Sempre fèiem el mateix recorregut, sortíem de la feina a la mateixa hora i anàvem cap al mateix lloc, sovint coincidíem l’una darrera l’altra. A vegades era jo la que anava davant, d’altres era ella.

Mentre pensava en ella i m’intentava convèncer que no ho era, he recordat el seu somriure, sempre a punt.

Juraria que el cotxe és el seu, un model antic, vermell apagat per l’excés del sol, el vermell sempre, sempre s’apaga.

Reconec el gest que fa amb la mà pujant-se el cabells del clatell i deixant-los caure.

Si no fos morta diria que és ella.

En una de les rotondes que hem de passar, l’angle que fa el seu cotxe em permet veure-la de perfil, i em torno a dir que és ella.

Vaig llegir la carta que el seu fill va publicar al diari, era una carta dolça, molla de llàgrimes, però també de somnis, de contes explicats, de cançons entonades a l’uníson, farcida d’àpats i de consells i de petons. Recordo que vaig plorar mentre la llegia, plorava per ella que mai més abraçaria al seu fill, plorava per ell que es quedava sense la seva espatlla, sense les seves mans, sense la seva cuina, sense la seva veu.

Hauria de fer-la aturar, hauria de saber tot el què li va escriure el seu fill, hauria de saber com la va estimar, això s’ha de saber, ho intuïm, ho donem per fet, però no ens ho diem mai prou, i després se’n van i res…tota aquella emoció la palparà algú a qui no anava dirigida, els lectors del diari, els veïns…tothom menys la destinatària…què no hagués donat ella per sentir-ho les nits de vent quan  se sentia tan sola? Quan l’esquena la torturava fins al punt de no poder respirar? Quan les llàgrimes no li cabien als ulls?

Intento avançar-la sé que és ella, però no puc.

Va morir una tarda fosca d’hivern, d’aquelles que sembla que el sol s’hagi fos molt abans d’hora, diuen que un camió enorme va canviar de carril, de cop, accidentalment, just quan ella passava per allà, sense reacció possible, sense temps de girar el volant, sense temps d’acomiadar-se de ningú, sense temps ni  de cridar. De cop.

Estic segura que és el seu cotxe, inclús la manera de conduir és la mateixa, petites frenades, un conduir harmònic, com el seu caminar, ni ràpid ni lent, sinuós…

És ella, toco el clàxon, la saludo amb la mà, sembla que no em senti, li faig llums.

Intento asserenar-me, no pot ser que sigui ella, ella va morir, em dec imaginar coses, hauré de comentar-ho a algú, hauré d’anar al metge, fins i tot potser a algun psiquatre,  són imaginacions, està ple de dones  que condueixen cotxes vells i vermells, s’hi assembla i punt.

Però no puc evitar pensar que és ella, li torno a fer llums, insistentment.

Posa l’intermitent i s’atura al costat, l’avanço i sí és ella, la dona que va morir fa tres mesos.

El mateix dia que jo.

Advertisements

4 thoughts on “La dona que condueix davant meu va morir fa tres mesos.

  1. Uf, esfereïdor! Molt ben escrit. Llàstima que se m’han escapat els ulls a la darrera frase abans d’hora, però està molt i molt bé, i aquest cop final t’atura en sec.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s