LLUNA

LLUNA

Estava ajaguda al llit, feia hores que el despertador havia sonat, hores que el sol s’escolava entre llistó i llistó de la persiana, hores que la gata miolava a l’altra banda de la porta del passadís, hores que romania desperta mirant el sostre. Era incapaç d’alçar-se, sempre li havia costat aixecar-se al matins, però aquell dia era diferent, com si tota la merda que s’havia empassat a la vida la pressionés contra el matalàs. Estranyament no pensava en res, ni en els petits obstacles que darrerament s’havien anat interposant en el seu camí, ni ens els eteris desitjos que sovint li passejaven pel cap, res, ni un pensament… ni una llàgrima, aquelles llàgrimes que sovint la visitaven al matí i a la nit i que durant el dia semblaven amagar-se, res…

La gata no parava de miolar, havia d’alçar-se, havia d’anar urgentment al bany… ho havia de fer però no podia. Va notar una escalfor entre les cames, merda, va pensar, m’he pixat, però tampoc això la va fer moure’s…

Va pensar en la feina, les companyes segur que l’havien trucat per saber si li passava res, però tenia el mòbil a la cuina i des de l’habitació no el podia sentir, va pensar en la feina que hauria d’estar fent, les trucades que li havien quedat pendents el divendres, en la reunió que havia de tenir aquella tarda…

Va sentir el telèfon fix que trucava, aquest sí el sentia des del llit, però tampoc es va moure, havia d’aixecar-se, ara, au va, un, dos, tres… res.

Què l’havia portat on era? Quina vida havia dut per situar-se a la cinquantena negant-se a alçar-se del llit? Havia llegit el llibre d’una senyora que un bon dia havia decidit no aixecar-se mai més i la resta de la seva vida se l’havia passat entre llençols, potser la lectura li havia quedat al subconscient i algun somni nocturn l’havia recuperat i convençut que era el que havia de fer des d’aquest moment? Havia dut la vida que havia volgut? N’estava convençuda, havia escollit la seva pròpia vida, la va escollir el mateix moment de negar-se a estudiar la carrera que el seu pare li havia ordenat, l’havia escollit el dia que va decidir marxar a Londres a treballar, l’havia escollit el dia que va tornar amb la sensació de derrota perquè tot el què havia viscut allà havia sigut miseriós, brut i degradant. Havia decidit la seva pròpia vida el dia que va negar-se a casar-se amb en Joan, perquè s’havia que fent-ho hagués renunciat a part d’ella, l’havia decidit el dia que es va enamorar de l’altre Joan i el que van anar a viure plegats i el dia que va parir a la Lluna, i el dia que va haver d’afrontar la malaltia de la Lluna i el dia que va decidir adaptar la seva vida a la lluita per la vida d’ella, i el dia que el Joan incapaç d’entendre-ho es va anar apagant fins que va deixar de ser ell mateix.

Fins i tot el dia que la Lluna va deixar de lluitar i va començar a descansar, fins i tot aquell dia.

Però tot això feia anys que havia passat, la Lluna era la fotografia que li feia de capçal del llit, la Lluna era la meitat del seu pensament, havia continuat vivint per les dues. El llibre que va escriure sobre la malaltia i la mort, la van ajudar a buidar el núvol negre que la poblava i la va obligar a portar una vida activa, a recórrer camins per explicar la seva experiència, el seu dolor, el seu dol… i això l’omplia, fins el dia que la va omplir només de tristesa. Aquell dia va amagar dins d’una capsa de flors els llibres que tenia a casa i es va negar-se a parlar-ne més, però d’això també fa molts anys.

S’havia d’alçar, ni que fos per la Lluna, au amunt…

Recorda el dia que es va tornar a enamorar, pensava que havia gastat totes les reserves d’amor, però es veu que no, que sempre en queda una mica, i del plaer que va sentir al saber que l’atracció era mútua i que l’amor també, i es van fondre en una abraçada que va durar cinc anys, fins que sense saber ben bé com, va desaparèixer pels dos costats… i no en va quedar absolutament res, ni una mica d’amistat… aquest pensament continua sorprenent-la, com pot esvair-se tot?

Però tampoc era això el que la lligava al llit, què era? No ho sabia, podia ser la suma de tot, potser sí, o no… els darrers anys els havia viscut amb una felicitat petita i continguda, amb una consciència absoluta de gaudir de cada moment d’amistat, de cada moment de plaer, de cada paraula llegida, de cada cançó escoltada, de cada copa beguda… arribava als vespres fent balanç positiu, sempre amb la lluna plena damunt del llit…

Va sentir les claus, deuria ser la Carol que venia a netejar… va pensar que ara s’havia d’alçar a la força, que quina vergonya quan veiés que havia mullat el llit, li diria que no feia falta que entrés, que ella mateixa es netejaria l’habitació, que fes a fons la cuina que ja li convenia.

Sentia com la Carol feia soroll a la cambra del costat, es deuria estar canviant, va entrar d’una revolada a l’habitació, estranyada va obrir el llum de la cambra i va xisclar al veure-la… ella va intentar somriure, ho va intentar, però res… la Carol va pujar la persiana, se li va apropar cautelosament, li va posar la mà al front, i es va posar a plorar ¿Per què plores Carol? Però no la podia sentir, ja era fora de l’habitació.

Al cap de poc va sentir una ambulància, un noi uniformat la va reconèixer i va moure el cap, encara van esperar que vingués un senyora ben vestida que se la va mirar de resquitllada, i van venir dos homes més i la van tapar tota i se la van emportar i es va trobar en una llitera vestida amb una dels seus conjunt més nous, i la maquillaven, i la pentinaven i la posaven dins d’una urna de vidre, i es va pensar que s’havien equivocat de dona, que ella no esperava cap home que la despertés amb un petó, que aquest no era el seu conte, però no va poder obrir la boca, hi havia persones que se la miraven i d’altres que a més a més ploraven i hi va veure molts coneguts i els hi volia dir que l’ajudessin a sortir, però no podia, i van tancar una porta enorme damunt seu i va notar que se l’emportaven i la movien i la deixaven un altre lloc i ja no recorda res més, res més, només la Lluna.

La imatge de la lluna és d’aquí 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s