Divago

image

Somriures covards, que busquen una mosca per fixar la mirada i poder-se alienar, qui diu mosca diu lectura. No sé si fer el què ser fer o simplement somriure, la incertesa em mata, em mata amb elegància, ho he après, he après a bufar sense fer ampolles, a treure l’angoixa que s’instal·la al bell mig. Seré capaç d’identificar allò que em manca?  Una veu de lluny em crida que aviat trobaré una altra porta per obrir, els aviats no immediats em costen d’entendre. Podria aprendre a desdoblar-me de veritat, deixar la felicitat en el cos i lo altre que voli melancòlicament pels boscos i vinyes, xuclant el desànim aliè i convertint-lo en vida… oh il·lusions, van tan escasses, paraules boniques, copets a l’esquena, sovint penso si  la vida és això,  reconeixement, miralls, fem de miralls, els uns dels altres, tot i que hi ha miralls esquerdats o picats, aquests són com medusa, ens petrifiquen la pròpia imatge, n’hi ha de  fumats, aquests desvirtuen els contorns i si són rosats endolceixen el reflex artificialment. Els miralls que ens serveixen són els de mirada curiosa i afable, la mirada de descobriment o de reconeixement. Mira’m cada dia com si fos el primer… potser tot són autoenganys, i la mirada/mirall que es busca és la pròpia, mirem-nos l’horitzó, res de melics, el de cada ú i el dels altres, mirem allà on es creuen…  els horitzons… divago, perdo el fil del pensament i ja no recordo a qui o a què somreia covardament.

#noparlarédemi

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s