OH MY GOD!!!

 

wpid-img_20140722_141025.jpg

 

 

No havia fet mai un taller d’escriptura creativa. La setmana passada vaig rebre un e-mail del Jaume C. Pons Alorda que exerceix de vilafranquí de soca-rel, proposant un taller amb la senyora Lisa Lieberman Doctor, una crack nord-americana que, després d’haver sigut guionista a Hollywood, fa una pila d’anys que es dedica a ensenyar a escriure.

Només hi havia un handicap, res, un detallat, el taller era en anglès…d’entrada vaig fer una ganyota, impossible, el meu sempre intermediate anglès no superaria la prova, però com que el Jaume és un animador  nat em va dir que no hi havia cap problema, que ell faria de diccionari vivent… apa doncs, amb decisió.

Dissabte a les 10 del matí, tots allà a punt, d’entrada la Sra. Lieberman Doctor (des d’ara Lisa) em va resultar una persona senzilla  i molt agradable, els companys de curs es podien classificar entre els que dominaven l’anglès com a llengua pròpia o fins i tot l’era, la majoria professors d’anglès, i els que només ens defensàvem (la minoria),   i entre els avesats o molt avesats a la creació literària  i els aficionats (algun amb molt futur).

La Lisa, va començar explicant-nos la importància dels personatges, les veus dins d’una novel·la, la connexió necessària entre aquests i l’autor, la combinació d’imaginació i experiència pròpia, la necessitat de construir-los-hi un passat per tal que resultin creïbles, sentiments,  la importància del gènere del personatge,  la importància del què no s’explica però que l’autor ha de tenir claríssim…i molt més….

També vam haver de treballar, fer un petit escrit que després llegíem i analitzava un per un, on ens continuà demostrant que és una dona intel·ligent, brillant, empàtica, amb els colzes pelats de fer classes, ens donà a cada ú allò que necessitàvem, ens va fer sentir bé a tots, valorant allò que havíem escrit, fos brillant o mat, ens tractà exactament igual que si fóssim grans guionistes que hem decidit passar-nos a la novel·la, sempre amb un somriure, i amb la boca farcida d’agraïments i bones paraules,  ensenyant i animant,  transmetent-nos a tots optimisme i ganes de continuar escrivint.

Les sis hores de classe es feren curtíssimes, gràcies a l’Odissea per la organització, al Jaume per proposar a la Lisa que ens fes el “workshop” oferint-nos aquesta ocasió d’aprendre, i també pels seus consells, i a  la Lisa mil agraïments per venir fins a  Vilafranca i destinar part de les seves vacances a transmetre’ns els seus grans coneixements i per la manera com ho va fer,  sense pressió, fàcil, amb alegria. Esperem fer la segona part l’estiu vinent (prometo millorar l’anglès)

 

Anuncis

1 ANY !!!!!!!!!!!!!!!!



El món virtual té algunes limitacions, una de les principals és la de no poder compartir amb tots vosaltres un tros de pastís i una copa de cava, per tant faré com feia la Dolors, una de les millors mestres que he tingut mai. La Dolors utilitzava la màgia de la imaginació, aconseguia portar-nos dins dels contes (encara ho fa, però això ja us ho explicaré un altre dia), un dels records més nítids que tinc és el de les celebracions dels aniversaris.

La Dolors dibuixava un pastís a la pissarra, el més important i extraordinàri és que el pastís estava pintat amb guixos de colors reservats per esdevinemts realment importants, el pastís tenia diferents capes de diferents colors i damunt, com en qualsevol pastís d’aniversari, hi col·locava les espelmes, l’afortunat o afortunada que feia l’aniversari era convocat davant la pissarra pujava a la cadira i havia de bufar amb la màxima intensitat per apagar totes les espelmes.

Després venia el repartiment del pastís, un bocí per cadascú, cada bocí era esborrat de la pissarra i automàticament es convertia, gràcies a la màgia de la Dolors en un tros de pastís imaginari  que repartia un per un a tots els infants de la classe, fins que a la pissarra només hi quedaven les engrunes.

Ara, faré jo de mestra de cerimònies, estigueu on estigueu, tanqueu els ulls i imagineu el pastís que més us agradi, imagineu que plegats bufem l’espelma, imagineu que us en  tallo un tros i el col·loco en un plat preciós i us l’ofereixo perquè us el mengeu, agafeu la cullereta que hi ha damunt del plat, i comenceu a menjar-vos-el, passejeu-lo d’un costat a l’altre de la boca, gaudiu-ne, mastegueu-lo amb tota la passió del món i empasseu-vos-el, n’he fet moltíssims de pastissos però crec que mai  cap m’havia quedat tant bé com aquest.

Ara podeu tastar el cava, el millor que hi ha, amb la bombolla justa, el que més us agrada, fred molt fred i fem un brindis!!

MOLTES GRÀCIES A TOTS i TOTES PER AQUEST ANY!!! 

FELIÇ SANT JORDI !!!!!

FELIÇ SANT JORDI !!!!!

Sant Jordi gloriós,

si voleu ajudar-nos,
baixeu del cavall blanc,
feu de l’espasa dalla
Ai!
que de feinada rai!
No us preocupeu pels dracs,
l’espècie és acabada.
Les donzelles, bon Sant,
no cal defensar a espasa,
que han après a llegir
i a cobrar la soldada.
Ai,
i han oblidat el desmai!
Cavaller de l’amor
treieu-vos la gramalla,
poseu-vos pantalons,
perquè ens fan molta falta
Ai,
si no ho feu ara, ni mai.
 Maria Aurèlia Capmany *


Recomanar és difícil, cada ú llegeix a la seva manera i d’acord amb els seus gustos i necessitat, el blog està ple de llibres i també podeu visitar els orfes del senyor Boix  on n’hi ha una infinitat, incloses les preferències per aquest Sant Jordi.

Però perquè no sigui dit aquí van unes quantes recomanacions express

Comencem pels de casa:  El llaütista i la captaire i Vetlla del Jordi Llavina, els del David Monteagudo (el darrer no l’he llegit però segur que està tant bé com la resta),  El viatge de la Shalaka de la Dolors Rovira i l’Anna Mongay.

Continuem per les súper escriptores que tenim ben a la vora: Un cel de plom de la Carme Martí (si és que encara no us l’heu llegit!) ,  la Tina Vallès, tant El parèntesi més llarg  com Un got d’absenta,  Primavera, estiu etc de la Marta Rojals (ja va per la 7a edició…), La tienda y la vida de l’Isabel Sucunza.

Els bombonets curtets:  Idil·li amb gos ofegant-se de Michael Köhlmeier, La signatura 400, de Sophie Divry, La Noche de Guy de Maupassant

Clàssics: Els papers pòstums del Club Pickwick, de Dickens-

Per somniar: Dins d’una campana de vidre, de l’Anaïs Nin.


Editorials que m’agraden perquè  no fallen mai, són més aviat petites i escullen molt bé el què publiquen: La Breu, Raig Verd, Mínuscula, Acontravent,  Nórdica,  Libros del Asteroide (són més grans però també escullen molt bé) …


Que passeu un gran dia i sobretot llegiu!!


*Gràcies Josep Ferret

A LA RÀDIO!!!!!

Un bon dia vaig rebre un correu electrònic d’en Daniel García Peris,  proposant-me una entrevista al programa conduït per la Carla Sanmartín “Gamma Extra” de Ràdio Vilafranca dins l’espai dedicat als blocs de la Penedesfera.

“La Penedesfera és l’espai comunicatiu virtual que compren el col.lectiu en xarxa de blocs i blocaires que tenen vinculació al Penedès, entès aquest com el territori de les comarques de l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, i que gairebé arriba als 1000 blocaires”, o sigui el Gran Penedès 2.0, i que gestiona de manera admirable en Daniel García Peris, només cal fer un tomb pel seu bloc i pel de la Penedesfera per comprovar-ho.

Les entrevistes a la ràdio sempre són una experiència de les que em posa nerviosa, ja em direu perquè, ningú et veu la cara, de fet és una conversa amb gent interessada amb el què dius, però això del públic vist o no vist a mi m’intimida que voleu que us digui…i escoltant l’entrevista entenc perfectament perquè, crec que vaig dir “buenu” unes vint-i-cinc vegades, vaig dir coses que m’agradaria haver dit d’una altra manera i me’n vaig deixar unes quantes per esmentar i a més la meva veu…. no us resulta molt estrany sentir la vostra veu i comprovar com n’és de diferent de com us sembla, però clar la veu que tenim és amb la que ens sent la gent i no amb la que ens sentim nosaltres mateixos… quina veu tan poc radiofònica, mareta meva, ja ho sé que no vocalitzo i que parlo fluix, però és que al costat de la poderosa veu de la Carla Sanmartín la meva encara sembla més dèbil del què és….

Però us haig de dir que em va encantar rebre el mail del Daniel,  em va semblar una meravella que em volguessin entrevistar per parlar sobre el meu bloc, i l’experiència va ser molt i molt bona, o sigui que des d’aquí els hi envio un petó fort a la Carla i al Daniel agraïnt-los l’atenció amb la que em van obsequiar, i pel post que el Daniel ha fet en el seu bloc.

Us deixo l’enllaç amb l’entrevista.

CITA A CEGUES




Un dissabte  a les 6 de la tarda al cafè d’una coneguda llibreria de Barcelona.

Va arribar 10 minuts abans, sempre li passava igual, la por a fer tard la feia ser impuntual, millor abans que després es deia a ella mateixa, era conscient que amb la confiança perdia aquest esperit de puntualitat.

No havien concretat la taula, però sí un objecte que els identifiqués, no va gosar pujar abans d’hora al cafè, no fos cas que fos la primera i hagués d’escollir ella la taula o fos la segona i avancés la trobada de les 6, no encara no estava del tot preparada, va decidir mirar alguns llibres, aprofitar aniversaris que s’apropaven com excuses per comprar-ne algun, sempre necessitava alguna excusa, com si no fos mereixedora del perquè sí.

Pagà els llibre i enfilà escales amunt, nervis a la panxa, mai s’hagués plantejat que tindria una cita a cegues, aquell any havia sigut curiós, ple de situacions especials i aquella semblava que havia de ser la cirereta, la que tancava l’any.

Entrà resoluda, dissimulant la timidesa inherent, les taules de fora eren massa petites i perquè no dir-ho, massa indiscretes o sigui que les descartà sense mirar-ne els ocupants, passà la barra i continuà passadís endins entrà al  bell mig de la sala, mitja volta i moment especial, s’aixeca un orfe i la mira amb un somriure, ella li torna, cap dubte, petons i alegria, situació especial, i apa conversa endavant, de seguida s’incorpora un altre orfe a la taula, que estava fora …fumant, abraçada i petons i somriures, més moments especials, i com un degoteig s’incorporen una altra òrfena i una altra i un que passeja buscant i que resulta ser-ne un altre, i finalment arriba la lluna que no és òrfena perquè no vol, però per la resta és com si ho fos.

I així comencen a posar cara i veu als noms que coneixen, incorporant la gesticulació i els moviments de cadascú a la memòria, de manera que en futures comunicacions s’imaginaran que a l’altra banda hi ha qui hi ha i no simplement un mot, cosa que de fet segur que ja feien.

I la conversa avança entre cafès, canyes, aigües, infusions, tòniques amb escapades per part dels viciats, i anècdotes i preguntes i lectures, i sincerament no sembla una cita a cegues, fa tot l’efecte de ser una trobada d’amics, amics ho són  dels virtuals dels que ho són amb potència, vaja ho eren perquè ara s’han tornat de “debò” de carn i ossos.

La conversa malgrat el temps que transcorre es fa curta,  els hagués agradat fer-la més llarga, una llàstima la distància real, la virtual no existeix.

I per la màgia no cal patir.

FELICITATS CASTELLERS DE VILAFRANCA!!

Arribada a la plaça amb l’arena buida,
les cadires de colors presagien una gran diada
plena de camises variades.

L’entrada lenta i animada de la gent,
l’entrada musicada i aplaudida de les colles,

Les 10, comença la jornada,
1a ronda descarregada,
excepte l’agulla dels verds que ha baixat d’una sotragada.

2a ronda emocionada
amb l’esperança sense trontollades,
l’agulla del 3 es torça i novament cau desplomada.

3a ronda amb nervis
la puntuació pot ser superada.
La fermesa de la torre de 8 neta assegura la diada.

La 4a, quasi inesperada, ha portat un quatre de 9 net,
amb la pinya braçada, suprem, inigualable,
talment un obelisc al seny i a la rauxa.

Les dones dels grans castellers s’ensenyen les estampes
com si fos obra dels sants i no dels de Vilafranca.

I ara un comentari de vella,
avui les torres de 8 amb folre es feien com a xurros, 
i recordava les de fa 20 anys 
que eren les que determinaven qui s’emportava la fama.

Felicitats novament, Castellers de Vilafranca!

 

LIEBSTER BLOG AWARD

 

Començar la setmana i el mes amb l’atorgament d’un premi és una meravella!!
la Montse d’ Entre núvols de cotó ha fet l’honor de concedir-lo a aquest bloc!!! No us perdeu el bloc de la Montse, ple de coses boníssimes, originals i enllaços meravellosos!

El LIEBSTER BLOG AWARD, és un premi que s’atorga entre blocaires d’arreu del món, per ajudar a fer-ne difusió, sembla que l’origen és germànic, liebster vol dir preferit en alemany, però com que la xarxa no té fronteres el premi tampoc. N’havia sentit a parlar alguna vegada però mai li havia parat massa atenció, o sigui que avui he googlejat buscant informació. No hi ha cap plana web amb aquest nom, i en canvi sí milers de blocs que l’han rebut i expliquen les condicions i significat.

De diferents lectures he arribat a les conclusions següents:

– S’atorga sempre entre blocaires.
– El blocaire que el rep l’ha de concedir a d’altres blocaires, aquí ja he vist divergències entre nombre de blocs als que s’ha d’atorgar, 5, 11,…
– Cal que el bloc que rebi el premi, tingui menys de 100 seguidors segons algunes versions o menys de 200 segons algunes altres (el meu compleix amb escreix!!)
– Hi ha qui en el moment de concedir-lo fa un qüestionari de preguntes que el blocaire premiat ha de respondre.
– En alguns casos t’has de comprometre a entrar als blocs d’altres  guardonats.

Vaja, és com un boca/orella, aneu a saber com era al principi, el cas que la Montse me l’ha concedit amb deures per fer, que són aquests:

– explicar 11 coses sobre mi.
– respondre les 11 preguntes que em fa la Montse
– triar 11 blogs per concedir-los el premi ( en proposaré 5 que sembla que és el què estableix la majoria d’instruccions que he vist)
– seguir la persona que t’ha nominat.
– visitar tres blogs que també han estat nominats juntament amb tu.

Així doncs, comencem explicant les 11 coses sobre mi:
  1. Sóc filla, dona, mare, germana, amiga….
  2. En tinc tres i m’encanta estar amb ells/ella.
  3. Tinc la lecturina molt alta i necessito grans dosis de literatura
  4. Enganxada a l’argila polimèrica.
  5. M’agraden les coses boniques, tot i que la perfecció m’espanta.
  6. M’encanta navegar per la xarxa descobrint blocs….i el Pinterest com a font inesgotable d’idees.
  7. Xocolata!!!
  8. Sóc celíaca i intolerant a la lactosa
  9. M’agrada molt fer postres.
  10. Necessito aire lliure, muntanya, camp…
  11. M’agrada riure.

Les respostes a les 11 preguntes de la Montse:
– Com et definiries? pregunta díficil, inquieta, treballadora, comunicativa…
– Quin és el teu plat preferit?  no en tinc cap de concret, si està ben elaborat amb bona matèria prima segur que m’encanta
– Prefereixes cuinar o que et cuinin? Normalment que em cuinin.
– Quines són les teves postres preferides? Qualsevol que porti xocolata
– Si t’haguessis de quedar amb un ingredient, quin seria? la farina sense gluten, sense ella no sóc res.
– Quin és el millor viatge que has fet mai? Un dels més rodons és el vaig fer a Sardenya fa tres anys.
– Quin és el millor restaurant en el que has menjat?  Casa Joan a Vilafranca del Penedès.
– T’agrada més la carn o el peix?  la Carn
– Quin és el teu formatge preferit? m’agraden pràcticament tots però no en puc menjar.. 😦
– Xocolata negra o amb llet? Negra, sempre.
– Quin és el pitjor plat què has provat mai? la sopa de pa que em feien a l’escola.

Els blocs premiats són……(redoble de tambors)…no cal que us digui que sóc fan dels 5:
. IL CAVALIERE ROSSO, per la poesia, pels gats, per les fotos, per la sensibilitat…
. DES DE LA MEVA RIBA, per les meravelloses entrades, treballades, estudiades, ben escrites…
SAC DE SASTRE, perquè m’encanta com escriu, i el què hi diu i com ho diu.
. CUINAR SENSE GLUTEN,  perquè és un bloc deliciós sense gluten!
. EL MARRON GLACÉ, també és deliciós i amb receptes fantàstiques i ple de moments marron glacés!!
Condicions del premi: (si l’accepteu)
– Copiar i enganxar el premi al vostre bloc
– Per la vostra tranquil·litat no us faré respondre cap pregunta, si us ve de gust podeu explicar tot el què vulgueu, però només només si voleu.
– Hauríeu d’atorgar el Liebster Blog Award a d’altres blocs que considereu que se’l mereixen i que tingui menys de 100 seguidors.
– Us suggereixo que si teniu temps feu un tomb per alguns dels blocs premiats juntament amb el vostre

 








La Neus Català i Un Cel de Plom

No sé ni com començar aquesta entrada de tanta emoció acumulada!

Que la Neus Català és una dona admirable per haver sobreviscut a un parell de camps de concentració nazis a causa de la seva participació activa en la resistència francesa, és un fet sabut, que a més s’hagi dedicat la resta de la seva vida a  donar a conèixer la barbàrie i el sense sentit de l’experiència patida per tal que no es torni a repetir mai més, també ho és, però la seva dimensió humana va molt més enllà, i és a través del magnífic llibre de la Carme Martí, UN CEL DE PLOM, que es pot saber sobre el seu activisme social de joveneta al  poble i de més gran a França, del seu activisme polític  a Barcelona, França, Rubí…, els sentiments de l’exili i el retorn, trobar el seu lloc després de  sortir del camp, tornar-se a enamorar, ser dona, mare, el retorn a la vida laboral…
El llibre té la virtut de conectar-te  emocionalment amb la Neus, i al final  et convida a escriure-li una carta, cosa que vaig fer de manera immediata, i que a més m’ha donat la gran oportunitat de conèixer a l’escriptora, la Carme Martí. No sé ben bé com, em vaig trobar demanant-li de poder visitar la Neus, i dit i fet, cap a Els Guimets falta gent.

Va ser una conversa entranyable, per trencar el gel  vam parlar del poble, de com era i de com és, i a partir d’aquí la Neus va anar desfent un cabdell de records, més antics, més recents, alguns ben reflectits en el llibre, d’altres no, alguns més personals, altres més històrics, alguns molt durs d’altres no tant… però el millor record que ens vam emportar va ser el seu sentit de l’humor i evidentment la seva força.

Feia temps que no parlava amb ningú de principis del segle XX, des de que les meves àvies van morir no havia tingut la oportunitat de passar una bona estona amb ningú de més de 90 anys, i la conversa amb la Neus em va fer ser encara més conscient de com ho enyorava.

En contrast i alhora en concordància amb la visita a la Neus, el dissabte passat vaig conèixer a l’Amèlia, una preciositat de quinze dies que va néixer, no massa lluny dels Guiamets, quasi cent anys més tard que la Neus. La seva vida ben segur serà molt més fàcil que la de la Neus gràcies a la seva lluita, lluita que tots hem de continuar, no ens podem pemetre ni un pas enrere, tot i que ens ho posen ben difícil!

Per tant, jo us recomano, que llegiu el llibre, em sembla una lectura imprescindible i molt recomanable, i que quan l’acabeu escriviu a la Neus, la fareu feliç!