AMOUR

Ahir parlava amb una dona, que m’estimo molt,  sobre la pel·lícula Amor, del Haneke, les dues la vam trobar molt trista, molt bona però molt trista. Ella, d’una generació anterior a la meva, em deia que l’Anne, la protagonista havia sigut molt egoista al demanar al seu marit que no la portés  mai a una residència o a un hospital, i  fins i tot quan li exigia que no tornés a posar la música que ella tocava, jo li vaig respondre que no em semblava egoisme sinó una demanda natural, el què em semblava un acte de generositat extrema era que realment ell no li acabés portant o buscant més ajuda quan el seu estat s’agreuja.

Les dues vam coincidir que a la realitat seria molt difícil que es produís una situació com aquesta (deixant de banda el desenllaç), el fet que un home es pogués fer càrrec de la seva dona fins al final sense pràcticament ajuda.

La conclusió a què vàrem arribar les dues era que potser una de les pretensions del Haneke podria haver sigut la de fer el negatiu del final de la vida de moltes parelles, m’explico, a la pel·lícula, l’home, en George un home gran que es mou amb serioses dificultats, es fa càrrec de manera incondicional de la seva dona, situació que se’ns fa difícil de trobar a la nostra realitat, en canvi quantes dones que viuen al límit de les seves forces es fan càrrec dels seus marits que ja no es poden valdre per ells mateixos? Moltes, moltíssimes que pateixen en silenci, queixant-se poc o gens, que es mouen a poc a poc, amb paciència o sense, amb l’obligació i la resistència amb les que foren educades. Crec que les dones d’ara ja no ho faríem, no entenem l’obligació de la mateixa manera ni tenim la resistència de les dones d’abans.

El paper de la filla, tant fred, tant distant…és un personatge que no encaixa amb els seus pares, poques filles serien capaces de tenir tant poca empatia amb el pare ni la necessitat de ser vora la mare al final dels seus dies, observant i criticant en la distància, però sense connexió emocional. És possible que també sigui el negatiu del què faria un fill que visqués lluny?

Segurament si a la conversa hi hagués hagut un home ens hagués contrastat la opinió i és possible que ens hagués convençut una miqueta de la parcialitat del nostre punt de vista, però no hi havia cap home. De la mateixa manera que penso que les dones de mitjana edat d’ara quan siguem grans no serem capaces de fer el què fan moltes dones grans d’ara, també crec que hi ha homes que farien el què fa el George, cada casa és un món, cada persona un univers, cada temps diferent.

En qualsevol cas, la pel·lícula és boníssima, el pis on transcorre tota és preciós amb els senyals del pas del temps, no se n’estalvia cap, el vestuari és encertadíssim, la delicadesa de la roba d’ella, tot ben posat, les jaquetetes amb els seu botons de mareperla (nàcar), el jersei de llana d’ell, vell, sempre el mateix, les sabates, la taula on mengen, les engrunes, la sala del piano… L’Emmanuelle Riva ho fa fantàsticament bé, i el Jean Louis Trintignan no cal ni dir-ho, te’ls creus, saps que pateixen i sobretot s’estimen, encara que sigui en la decadència.