BOTIGUER

(fotografia de Xavier Tubau Carbonell) *


Gira’t, així, i tapa’t els ulls, no facis trampa, no miris, jo t’acompanyo, confia en mi,  perfecte, ara un esglaó, ara un altre, endavant, endavant, no et deixis anar, confia en mi, així, molt bé, no, no et treguis les mans dels ulls…

SORPRESAAAAAA

Sorpresa, i tant si va ser una sorpresa, així em va encaterinar, em va ben enredar, em vaig deixar enredar, com una toia, sí que n’era de guapo, sí, massa deien algunes, no li treien els ulls sobre i ell rai, content, no tenia cap problema, encara que jo fos davant, en tirar-los tot tipus de floretes, i ja se sap totes les clientes de la botiga eren dones… la que treballava era jo, ell tot el dia amunt i avall servint comandes sovint semblava que havia anat muntanya amunt de tanta estona com s’hi estava,  no tenia vergonya ni pretenia dissimular-ho, les pitjors eren les que feien veure que no els hi interessava, les que davant meu es feien les ofeses per les seves provocacions, aquestes eren les pitjors.

Un dia no vaig poder més i em vaig sincerar amb un home,  dels forts del poble, dels que em va donar la benvinguda   quan vaig arribar de la ciutat per casar-me, i em va respondre que sempre s’ha fet així, és important mantenir-les contentes, a qui vaig preguntar, a totes, a totes?  i jo què? Tu?  A tu t’ha tocat aquest paper, no pots pas enfadar-te, cada ú el paper que li correspon. No em vaig prendre la conversa massa seriosament, però tot sovint hi donava voltes.

Han passat els anys, va morir va pocs dies d’un atac de cor o això diuen, jo no el vaig veure, quan vaig arribar ja havien tancat la caixa i no vaig gosar demanar que l’obrissin.

Han vingut a veure el meu fill, tres homes del poble, li han dit que ha de ser responsable i col·laborar, ajudar a la botiga, repartir les comandes ara que el seu pare ja no hi és, m’ha mirat estranyat, sempre li he prohibit posar els peus a la botiga, ell ha d’anar a ciutat a estudiar,  treballar  i viure lluny d’aquí, ser feliç. Però és com una teranyina, no el deixen, li expliquen que mai podrà fugir que el seu futur està escrit, que la seva responsabilitat és la que és, ell no els vol escoltar, sap què ha fet el seu pare durant tots aquests anys, a l’escola li repetien dia sí dia també, li deien que a ell li tocaria de gran, que tothom sap el paper que els correspon als homes de la botiga, sempre ha sigut així, sempre serà així, buscar-se la dona lluny i satisfer a la resta, però la mare sempre l’havia protegit, sempre li explicava històries que l’allunyaven del destí preestablert, aniria a ciutat a casa els avis, estudiaria  i faria el què volgués amb la seva vida, res de botiga, res d’obligacions.

Decidim marxar, fugir de la teranyina i sobretot de les aranyes,  sortim quan encara és fosc, no anireu enlloc, senten que els diuen darrera les portes, no us deixaran, mai deixen escollir el destí de les pròpies vides, això és mentida, jo vaig poder escollir el meu però  em vaig equivocar, algú riu, tu no vas escollir res de res,  sí, dic jo no sé ben bé a qui,  com creus que vas venir aquí? Estava tot preparat per ells, els del poble, de fet els teus pares on et penses que van néixer? I  qui creus que va decidir el futur de les seves vides?

Marxem corrent, em tapo les orelles per no sentir res més, marxem, anirem a peu fins el poble del costat i allà agafarem l’autocar, però no ens deixa pujar, continuarem a peu fins trobar un autocar que ens pugi, això són molts quilòmetres mare, ho sé fill, però és la teva llibertat la que està en joc.

S’atura un cotxe i ens baixa fins a la ciutat, anem a casa els meus pares, són molt vellets, s’emocionen en veure’ns, fa tants anys, els  pregunto si és cert el que m’han dit les portes,  els dos baixen el cap i assenteixen i doncs perquè podeu viure a la ciutat? Viure? Nosaltres no vivim, ens van fer abandonar el poble, casar-nos, per sort hem après a estimar-nos,  la nostra obligació era tenir una nena que no es qüestionés res per enviar-la de gran a la botiga del poble i oblidar-la, ploren.

M’indigno, agafo la mà al noi i marxem escales avall, he anat recollint xavalla durant tota la vida, restes de petits canvis que amb el temps han fet una bona suma,  anem directe al port, agafem un vaixell, anem lluny, allà on no entenguem a la gent i on cada dia surti el sol.

Arribem a un petit port, la gent és amable, la gent ens acull, em donen feina i el noi continua estudiant, fins un dia que em diu que s’ha cansat que vol treballar, que s’ha enamorat, que es vol casar.

Veig com mira les dones,  veig la cara dels homes més forts del poble, veig que es casa amb la filla de la botiga del poble, veig que reparteix comandes,  veig que el cercle es tanca, i jo poc a poc camino cap a la meva  petita cambra faig un farcell amb les quatre coses que tinc, agafo una barqueta i començo a remar cap al sol.


(*Estic molt contenta que el Xavi m’hagi permès penjar les seves fotos, és un artista, en veureu més|)
Advertisements

4 thoughts on “BOTIGUER

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s