Presentació de “RETORNAR” de Pep Anton Xaus

Hi ha retorns reals, físics, retornem als llocs que vam ser, a llocs on vam ser.

Hi ha retorns més metafísics, retornem a idees abstractes, a somnis i a relats.

Hi ha retorns sensorials, olors, colors, imatges, gustos, tactes que ens duen directament a moments viscuts.

Crec, que el RETORN d’en Pep Xaus, és un retorn a tot plegat, a llocs, a imaginaris, a sensacions, a la pintura. Format a la Massana, de jove pintava. No era un pintor figuratiu, la seva obra era abstracta i simbòlica. I va deixar de fer-ho, va penjar els pinzells i va viure altres vides.

Va deixar de pintar, però ben segur que no va deixar de mirar com un artista. Perquè 25 anys més tard, la necessitat d’expressar-se a través del traç el torna a posseir, i decideix fer-ho convençut, lliurant-se totalment al llenç, al pinzell i a la pintura.

I torna a pintar, amb la voluntat de gaudir-ho, conscient del do, amb autoexigència i disciplina, traient-se de damunt totes les capes acumulades any rere any, vida rere vida, capes que trasllada una a una, a la tela blanca que l’espera, capes per anar-se despullant artística i personalment.

El treball reflexiu, conscient i madur, el porta al figuratiu, als nus, de dones i del seu propi cos. Uns nus que transiten des de la lleugeresa del posat, del gest, cap la gravetat.

En Pep Anton Xaus té clar què vol dir-nos a través de la seva pintura, què vol expressar, cada traç, cada gest, cada tria, té un sentit, una peça que encaixa i conforma aquest retorn a la vida artística, al mirall que ens ofereix als qui mirem els seus quadres.

Un mirall que en aquesta primera planta ens confronta amb la bellesa natural dels cossos que no se senten observats, a la bellesa que supera els cànons clàssics vinculats a la joventut. La felicitat de la llibertat de moviment, l’instant atrapat, sota un cel blau, hi sento de fons el xipolleig de l’onada topant amb l’arena, i sento els crits llunyans de la canalla que juga. M’hi veig reflectida en aquests miralls d’aquesta planta, sense màscares, sense cuirasses.

També ens els paisatges de fons, el contrast del plaer, de la llibertat, amb les esclavituds del món contemporani, el capitalisme, la societat de consum, la geopolítica, etc. Cadascú en farà la lectura que vulgui. L’art com a denúncia, com a provocació, com a instigador de la reflexió – art i conflicte.

Pujarem al primer pis, i hi trobareu les dones canviades, estàtiques, posant, conscients de la mirada, el seu acte de llibertat és permetre’s ser l’objectiu de la mirada. A la vora, un objecte provocador, i la necessitat, o no, d’interpretació. Les dones de la primera planta no es mouen i la seva expressió és força neutra, no interpel·len, no busquen la connexió amb l’espectador, simplement són allà observades per l’artista. L’artista en deixa els seus ulls, i la nostra imaginació farà la resta.

Al segon pis, en Pep s’ha anat traient capes, físiques i emocionals, i les ha convertit en pintura, en autoretrats de cos sencer. La seva nuesa no incomoda, ho fa més la seva expressió facial, la seriositat extrema, sembla dir, no és el meu cos el què m’allunya de tu.

Per ell, el seu propi nu, és l’expressió de l’honestedat i el compromís absolut amb la pintura, com si digués, sóc tot teu llenç, sóc tot teu pinzell, sóc tot teu ombra, soc tot teu espectador. Fins que col·loca els quadres enmig de la sala de dalt, enfosquida expressament, com un joc de miralls, perquè hi observem l’obra a través de les seves ombres.

Res és innocent en l’obra de l’artista, i cada títol de cada quadre té un sentit que permet aprofundir en la seva voluntat. Sabent, alhora, que el quadre deixa d’estar sota el seu control des del moment que és exposat.

Al Molí de Can Xerta, però, el paper hi ha de tenir el seu espai, i la proposta que ens fa en Pep Anton Xaus, la veureu intercalada entre les teles, i no hi haurà cap dubte, perquè el paper simbolitza el RETORN a l’abstracció, al simbolisme, sempre dual, sempre harmònic, l’equilibri es transforma en dues peces, que trenquen la línia de les nueses, cossos orgànics que es sobreposen a sanefes, que es sobreposen a altres formes, colors que sumen, imatges que ens ressonen, finestres a realitats sobreposades, que només ens cal observar i decidir-ne, cadascú, la profunditat.

El fil simbòlic de l’artista que lliga el seu passat amb el seu present, creant, amb tota la intencionalitat el següent pas del seu futur.

Us animo a visitar l’exposició, tots els dissabtes tarda fins el 30 de juny, i en hores convingudes quedant directament amb l’artista.

Us animo a visitar-la amb calma, a deixar-vos interpel·lar, per la nuesa, pels cossos aliens, pel traç, pels colors, per les ombres, per l’espai.

L’enhorabona Pep, per mostrar-nos el teu do, la teva obra, per mostrar-te així de de nu.