VINC ÉS SINGULAR – FINAL –

(imatge de la Mireia i el Nàtius)



La furgoneta plena de caixes de llibres, roba i l’ordinador, la resta l’he deixat al pis pel futur llogater, arribo puntual a l’hora acordada, ni massa d’hora ni massa tard, busco les claus que ahir nit em va donar embolicades amb un llaç vermell, obro la porta de baix, dubto de si trucar o no, però si em va donar les claus és perquè pugui entrar amb tota la naturalitat, el cap i a la fi serà casa meva des del mateix moment que obri la porta. Descarrego totes les caixes al replà, i del replà les pujo fins al segon pis, no la vull molestar, no vull que la meva arribada li suposi més enrenou que la recol·locació de les seves coses per fer-me lloc, la recol·locació de la seva vida per fer-me un espai. Intueixo, amagada darrera l’alegria instantània que produeix una decisió com la que hem pres, l’angoixa per la incertesa de com anirà, la inseguretat produïda per dues intimitats avesades a viure soles i que ara hauran de compartir bombolla, la por a la pèrdua de la llibertat, del condicionament involuntari d’un envers l’altre, de l’adaptació a l’altre i la dificultat de trobar el punt just i equilibrat entre donar, rebre i ser un mateix, i mentre enfilo aquests pensaments col·loco la clau al pany, i la giro, la porta grinyola, i no sento cap trompeta donant-me la benvinguda, i l’obro de bat a bat esperant trobar-me-la amb un somriure d’orella a orella, però només veig la butaca verda, i la prestatgeria buida, i entro abatut cap a la cuina, buida i neta i vaig a la seva cambra, buida i neta, i em deixo caure a terra, m’assec recolzat a la paret, m’abraço els genolls i sangloto amb el cap entre les cames.

EPÍLEG
 “En aquesta època en que no es tenen prejudicis per mostrar la nuesa del cos, hi ha una repressió brutal a l’hora de deixar entreveure els sentiments.”

(comentari de Sícoris al Vinc és singular X)
Anuncis

VINC ÉS SINGULAR XIX



–      Així doncs, que farem?

         A què et refereixes?
        Vinc  a viure amb tu o tu amb mi? No té sentit que tinguem dos pisos si estem tot el   dia junts.
          Suposo que tens raó, no val la pena.
          Vens a casa meva?
          Em sembla que preferiria que vinguessis tu.
          D’acord, tot i que el meu pis és més bonic i té més llum.
          Però el meu té més encant.
          Això sí, fet, no se’n parli més, vinc demà mateix.
          Demà? Tant ràpid?
          Que no en tens ganes?
          Sí, sí i tant, és que així de cop i volta, hauré de fer espai als armaris, als prestatges, al bany…
          No pateixis, ja ho farem entre els dos.

          Perfecte, t’estaré esperant.

VINC ÉS SINGULAR XVIII



Estic volant, no m’acabo de creure tot el què ha passat, no m’acabo de creure que tots dos sentim el mateix, no m’acabo de creure que la sensació que tenia de connexió era certa, no m’acabo de creure que haguem sigut capaços de seure en una taula i parlar-ne,  no m’acabo de creure que ell estigui disposat a avançar amb mi, no m’acabo de creure ni a mi mateixa.
No sé si aquesta nit seré capaç de dormir, perquè el meu cap continua volant, i se’n va lluny, tant lluny com podríem arribar, se’n va a la construcció d’una quotidianitat conjunta, cap a un dia a dia en comú, cap a compartir llit i dutxa i esmorzar i sopar, vida. I el cap continua volant, i ens veig com a parella,  deixant de ser una per esdevenir dos, deixant de ser dos per esdevenir una i la sola idea de parella  em ruboritza i m’omple, i miro enrere i veig tots els intents fallits, i penso que ja no em caldrà llepar-me les ferides cada vegada que em senti sola i incapaç d’establir una relació, i m’espanto una mica amb mi mateixa perquè les reflexions que em faig totes giren al meu voltant i em dic que al cap i a la fi si jo no penso en mi mateixa no ho farà ningú, i llavors li obro la porta a ell, i entra com un huracà dins del meu pensament i li trobo totes les gràcies i li busco defectes i com que els desconec me’ls invento i els desmunto immediatament i decideixo descobrir-los a poc a poc. I em sento enamorada, molt enamorada d’ell, però també de la idea de construir alguna cosa conjuntament, enamorada del concepte parella que sempre he rebutjat però que ara m’ha caigut als braços i no el vull deixar escapar.

Intento parar el remolí de pensament però l’alegria se m’escapa en forma de somriure i em regiro al llit pensant que ben aviat l’hauré de compartir, i la idea m’estova i em cauen llàgrimes i ja no ser si són d’alegria o de tristesa passada, i cloc els ulls i suposo que m’adormo.

VINC ÉS SINGULAR XVII

Arribo just a l’hora, entro al cafè, la veig al fons mirant-me, esbossa un somriure, jo li’n torno mig, m’assec, demano el mateix que ella, li dic hola sense fer-li dos petons, al veure-la se m’han regirat els mals records, em mira amb els seus ulls de mel i em pregunta com estic, no sé que respondre-li, sóc sincer així d’entrada? Li aboco tot pel boc gros? O em mesuro i li responc banalitats?  Em mesuro i li responc banalitats, li explico que estic bé i ella em diu que també, i comencem a parlar de cafès i d’exposicions, i de els què hem vist i de les que no, i de les que fan aquí i de les que fan allà, i tot plegat porta a una intimitat en la que ens sentim més còmodes i ja em veig capaç d’obrir el boc gros i abocar-ho tot, i ho faig sense parlar d’ella i només fent-ho de mi, i ella amb mira amb el cap inclinat i el somriure se li desdibuixa i baixa la mirada i es tapa la cara amb les mans i em confessa que es mor de vergonya i que li sap molt de greu haver actuat així, que són les seves pors i inseguretats que sempre s’interposen entre ella i les persones, que porta tota la vida intentant domar-les però mai n’ha sigut capaç, i jo, valent, il·lús i presumptuós li dic que l’ajudaré a vèncer-les i ella em mira amb cara d’incredulitat i em respon que només ella les ha de vèncer, i crec que té tota la raó, i li pregunto quines perspectives té de guanyar-les i em respon que creu que bones però que amb aquestes coses no se sap mai, i jo bufo perquè trobo que sempre acaba amanint les frases amb un polsim de pessimisme que em torba, però intento no pensar-hi massa i li explico que jo també en tinc de pors, que amb ella em passar una cosa que mai abans havia sentit i són les ganes d’estar permanentment junts, que no em faria res construir amb ella el què fos i li remarco el meu caràcter independent i esmunyedís i la meva tendència a dir no a tothom, però que curiosament amb ella no em passa, i decidim deixar de parlar de nosaltres i dedicar-nos a altres temes i acabem el cafè i sortim a passejar, i del passeig a sopar i arriba l’hora d’anar a casa i l’acompanyo a casa seva i em convida a pujar i li agafo la cara amb les dues mans i li dic que no, que preferiria no fer-ho i se’n va mirant a terra i li retinc la mà però es deixa anar.

Vinc és singular XVI

VINC ÉS SINGULAR XVI

*

Ha dit que vindria a fer el cafè, tinc la mateixa sensació que l’altra vegada, la certesa de què aquest cafè tampoc ens el prendrem junts, però compto les hores amb pessigolles a la panxa, sense saber que em posaré, ni com començarà la conversa, de fet això és el que més em preocupa, de què parlarem, com es conversa amb una persona que vas deixar dormint a la butaca i després al replà de casa, què se li diu a algú que vas deixar a l’altra banda de la porta sense jaqueta, ni mòbil ni claus… com es planteja que vols deixar de fer el ridícul i confessar-li els sentiments que tens…tots aquests pensaments se’m van col·locant a l’estómac en forma d’acordió, l’un sobre l’altre, de manera que quan respiro o sospiro surt un gemec de dins del meu cos, el gemec de la por i de la incertesa. Em recordo que no he de pensar tant, que haig de ser més constructiva i més positiva, mirar endavant, el pitjor que em pot passar és que em digui que no li interessa gens ser a prop meu, cosa que seria totalment comprensible després de com el vaig tractar, per tant em reservo una part de la meva negativitat per si es produeix aquesta situació poder-me lamentar de la mala sort que sempre he tingut, deixant l’enfrontament amb mi mateixa i la incapacitat per relacionar-me per més endavant. Intento ser només positiva, creure fermament que la connexió que sempre he intuït existeix de debò i no és només fruit del meu desig, i a cada passa que faig aquest convenciment va creixent i creixent fins que arribo al cafè on hem quedat, escullo una taula des de la que pugui dominar l’entrada i alhora tingui certa intimitat i demano un cafè amb gel, disposada a rebre el millor que aquesta tarda em pugui donar.

Vinc és singular XV

* trobareu l’acordió aquí 

VINC ÉS SINGULAR XV



Just quan havia començat a aprendre a viure sense ella, quan havia aconseguit tancar el calaix de la seva presència omnipresent, després de dies i dies d’empènyer mentalment, just quan em sentia més lleuger sense el pes de l’enyorament d’alguna cosa que mai he tingut, just llavors, em torna a convidar a fer un cafè, i el calaix s’obre igual com ho fan les comportes d’un pantà, i tot allò que hi havia dins surt amb la força i la intensitat que suposa trobar una porta oberta de bat a bat. I hi caic i li dic que sí, i em poso nerviós, i em desconec, i les hores que falten per aquest cafè se’m fan eternes.

I per passar les hores, i evitar tornar a pensament tortuosos que no em portarien enlloc més que a la fugida,  decideixo posar-me a escriure, i em surten poemes que mai abans havia tingut necessitat d’escriure i em torno a dir a mi mateix que em serà difícil, molt difícil, fugir d’ella, perquè ella ja és en mi,  sense ser-hi. M’ompliré la boca de falsa seguretat i voluntat de de córrer sol per la vida, faré veure que estic bé mentre  estic ple de melangia, i aniré aquest cafè per saber fins a quin punt això que ens passa es mutu o senzillament una encaparrada meva i un joc d’ella, saber si he continuar amb la màscara del solitari etern o pel contrari podré treure-me-la i mostrar el què realment em vindria de gust, tota aquella part de mi que no he obert mai a ningú i que sempre ha format part del meu imaginari de felicitat.

VINC ÉS SINGULAR XIV



Sabia que aquest cafè no es produiria mai, de fet em va sorprendre  que l’acceptés però en el fons era conscient que mai ens el prendríem junts, quan he rebut el seu missatge dient-me que no li anava bé, d’una banda he quedat alleugerida perquè no tenia massa clar on ens portaria, però d’altra banda tenia unes ganes boges de veure’l, i ara no sé quan serà, en qualsevol cas, la pilota ara mateix la té ell.
Visc obsessionada en el seu record, vaig repetint-me converses que havíem tingut, escenes que havíem compartir, rellegeixo catàlegs d’exposicions que havíem visitat, no hem coincidit mai més al cafè, ni a cap exposició, és com si hagués marxat a viure a una altra ciutat. El meu cap pensant en remolí, em porta directament a la cuina a menjar xocolata cada moment, em porta a llegir poesia, em porta a escoltar òpera, em porta a la tristesa més profunda, malgrat els esforços i el convenciment que sense ell estic millor, fins i tot em compro una llibreta on hi anoto tot allò que li diria i que no li puc dir, tot allò que li preguntaria i que no puc preguntar.
I els dies passen i amb ells la vida, i ell continua centrifugant-se dins del meu cap, constantment, sense parar, tot el dia, amb qualsevol excusa, ocupa el primer lloc dels meus pensaments, a cops de colze si convé.

Això és estar enamorada? Això és allò que els hi passava a les meves amigues quan tenien divuit anys i jo era incapaç de comprendre i els hi deia que eren una bledes? Això és allò que segons grans literats fa moure el món?  Doncs si això és amor, em manifesto totalment contrària a sentir-lo, m’inutilitza, em paralitza, m’obsessiona, em va somriure i alhora plorar. En algun lloc, fa temps, vaig llegir que l’amor és allò que sents davant l’absència de l’altre, per tant mai pot ser gaudit amb parella, potser és això el què em passa, si estigués amb ell, per tant, no ho sentiria amb aquesta intensitat, provablement, per tant, el més senzill fora sincerar-me amb ell, desfogar-me, i saber de quin peu calça o més aviat si li agradaria compartir les sabates, però torno  a recordar que la pilota la té ell, però em torno a dir que sóc jo la que tinc necessitat de veure’l i per tant hauré de fer el pas, encara que suposi un nou cafè suspès o una no resposta.

VINC ÉS SINGULAR XIII

*

Em convida a un cafè, així d’entrada respondria un sí sense rumiar, però recupero del meu disc dur la sensació de ridiculesa que em provocà i la decisió d’apartar-me emocionalment d’ella que vaig prendre, per tant de moment decideixo no respondre.
I jo que mai he tingut cap problema en obviar missatges de persones que no m’interessen, em trobo durant tot el dia, pensant en com respondre el seu, i finalment després de molts pros i contres, decideixo respondre que d’acord que quedem la setmana següent.

La setmana va passant i el dia del cafè s’acosta, somnio amb ella, penso en ella tot el dia, estic tot el dia parlant d’ella, els amics se’n riuen, és la primera vegada que em veuen amb dubtes, m’humanitza em diuen , però també em diuen que no em convé, que no li aguantaré tanta tonteria, que jo sóc de mal fermar i tot plegat és una estratègia d’ella per aconseguir lligar-me ben lligat,  jo els dic que no, i em molesta que parlin d’ella així, però que sóc de mal fermar és cert, i em fan una llista de tot el què implica tenir parella, i jo els dic que només es tracta d’un cafè, i ells riuen perquè el cafè porta a passejar i a visitar una exposició i a sopar i a fer una copa i a dormir… i jo els responc que no tenen raó que ens limitarem a fer un cafè i prou, però s’acosta l’hora d’anar-hi i els peus es tornen de plom i no em puc moure,  ella pesa massa dins del meu cap i li envio un missatge dient-li que m’ha sorgit molta feina i que no hi puc anar, ella em respon que li sap greu, que tenia ganes de veure’m, i jo aquí ja no responc, amago el cap sota l’ala, i decideixo passar pàgina.

*La fotografia és publicitat d’una coneguda marca de bambes, tant coneguda que no cal ni dir el nom.

VINC ÉS SINGULAR XII



Un adéu no admet matisos, és adéu i prou, no és un ja ens trucarem o ja ens veurem, és un “ha sigut curt però intens, m’has deixat dormint en una butaca i després a fora l’escala de casa teva, comprendràs que no vulgui saber res més de tu”, cada vegada que llegeixo el missatge amb l’adéu, entre línies sento la seva veu dient-me tot això, i llavors els ulls se m’omplen d’aigua que no puc evitar que caigui galtes avall, i em pregunto perquè caram m’importa tant, si jo havia decidit que no volia que m’importés, i comprovo per primera vegada  a la vida que contra determinades coses no t’hi pots enfrontar, enfadar ni lluitar-hi en contra, de fer-ho ho pots fer, com faig jo, però a costa de muntanyes de llàgrimes, d’incertesa, de soledat i sobretot de penediment. Penediment per no donar-me una sola oportunitat per viure d’una altra  manera, aquesta porta l’he tancat jo soleta, ningú m’hi ha ajudat.  Tot plegat per por, aquesta por que m’ha acompanyat tota la vida, que sempre s’ha interposat entre el món i jo, aquesta por que em paralitza quan algú se m’apropa massa, aquesta por que se m’emporta les paraules quan algú intenta conversar amb mi, aquesta por que em condemna a la soledat, i que amago darrera una cuirassa de falsa autonomia, de voluntat d’estar sola, i en realitat és por al ridícul, por a decebre, por a les negatives…i amb ell tot era diferent, el dia que vam començar a parlar al cafè era un parlar còmode, m’hi sentia a gust, fins i tot el mirava als ulls, a aquells ulls brillants que establien una connexió quasi visible amb els meus, elèctrica, de la que ens costava prescindir.  

I ara què, ara què, l’he espifiat, i el meu maleït orgull em demana que l’oblidi, però sé que és orgull i altra vegada la por al ridícul que m’inunda, intento deixar l’orgull de banda o més aviat me’l reservo per més endavant, el guardo plegadet en alguna butxaca i em forço a no pensar tant i li faig un missatge convidant-lo a cafè,  un cafè no compromet a res, és neutre, no és un sopar, ni és una copa, un cafè és de passada, una pausa en les activitats diàries, un cafè no implica res, no té una continuïtat…  també l’hauria pogut convidar a visitar una exposició, que realment és el que em vindria de gust fer amb ell, perquè les exposicions, igual que els museus, tenen allò d’anar caminant a poc a poc, caminant i llegint i comentant, el fet de caminar i parlar i observar et porta irremeiablement a una intimitat, caminar a poc a poc, observar, apropar-te i allunyar-te, anar a la una, escoltar les observacions de l’altre, poques coses em generen tanta gelosia com veure les parelles visitant museus i exposicions, potser és de les úniques activitats en les que sempre he trobat a faltar una parella, i amb ell tenia aquesta sensació, érem la parella visita exposicions perfecta, i precisament per això només l’he convidat a fer un cafè. Ara, ja em penedeixo d’haver-lo convidat.

VINC ÉS SINGULAR XI


Sento el mòbil, el mòbil? Si el tinc a casa seva, però insisteix, obro els ulls, veig la jaqueta al costat, mala…., agafo el mòbil, coses de feina que pràcticament no sé respondre perquè pràcticament no sé qui sóc ni on sóc, em situo, em frego la cara amb les mans, em frego el clatell adolorit, veig la jaqueta, truco a casa seva, no respon, li truco al mòbil, no respon, veig trucades perdudes seves, no té contestador, li envio missatge, “tinc la jaqueta”, i hi afegeixo “adéu”, estic enfadat, el mínim que podia fer era despertar-me,  una covarda manera de dir adéu, la feia més valenta, o sí o no, tampoc és tan complicat,  ho diu un expert en “nos”, sobretot en donar-los, potser ella és una experta en “sís” i per això ha fugit perquè ha intuït aquesta predilecció meva cap els “nos”, però deixar-me sense la oportunitat d’obrir la boca, i si aquesta vegada hagués sortit un sí, cosa que fins fa una estona em semblava molt provable i que ara el meu cap acaba de descartar de manera automàtica, una altra cosa serà el cor i l’ànima que haurem de convèncer que aquesta noia no ens convé gens. Agafo la jaqueta i tiro escales avall, badallo i rumio amb les estranyeses d’aquestes darreres hores, aquest anar i venir solitari, d’ella i meu, i penso amb tot allò que expliquen de les dimensions paral·leles i em dic que potser en aquesta que estem no ens tocava estar junts però que potser ho estem en una altra, de sobte em veig a mi mateix dient-me coses que tota la vida he rebutjat, ànima, dimensions paral·leles, no sé de quin lloc em surt aquest llenguatge i ni tant sols les idees, sóc pragmàtic, som ara i aquí més enllà no hi ha res, tenim un cos i un cap i la nostra vida comença i acaba amb el naixement i la mort. Però d’il·lusions també se’n viu, em contradic a mi mateix, i la connexió que vaig notar amb ella, aquest encaix físic i emocional ha de partir d’alguna altra banda, alguna altra època o algun altre lloc, rememoro els nostres encaixos i sincerament no en trobo gaires per tant estic exagerant i magnificant una cosa que no era ni tan gran ni tan bonica, em pico la testa unes quantes vegades i em somric dient-me a mi mateix que m’estic fent gran i estic carregat de tonteries i que per tant, malgrat m’agradi fer el cafè amb ella, de fet m’encanta, i m’agradi coincidir amb ella a les exposicions, de fet m’encanta, no m’agrada gens fer el ridícul ni el titella, per tant decideixo que el temps faci el seu curs.

VINC ÉS SINGULAR X

(la foto és d’aquí)

No puc parar de pensar en ell, obsessivament, i em dic a mi mateixa que no en sé res, només el nom, només que ens agrada anar a prendre un cafè al mateix lloc, que ens agrada anar a veure exposicions el mateix dia, i que com que vàrem  coincidir més de tres vegades vam decidir anar-hi junts, i que després de l’exposició van venir unes cerveses i que vam passar una vetllada d’allò més agradable i còmode, de fet com si ens coneguéssim de tota la vida, amb aquella sensació d’encaix sense necessitat de forçar res, també sé que l’endemà va dir que vindria a casa a la nit i ho va fer, i ho va fer carregat d’amigues  i amics i que després va tornar però sol i que no ho vaig saber reaccionar i que aquest matí o ha fugit o l’he deixat fora de casa, i ara m’agafa un no sé què perquè tinc la sensació que una part de la meva vida penja d’un fil. Arribo a casa sense adonar-me’n, pujo les escales i me’l trobo adormit al replà, em pregunto que faig, el desperto o no?  I és que ara no sabria ben bé que dir-li, sóc incapaç de reaccionar ràpid, primer hauria de decidir que vull i després assajar el discurs, moc el cap negant-me a mi mateixa, mai he funcionat així, sempre ho he fet sense pensar, què em passa que tinc tants dubtes? De fet és que no sé que penso, per un costat m’asseuria al seu costat i el despertaria amb delicadesa, per l’altre no sé ni que dir-li, que sí però que no, que no però una miqueta sí, sóc incapaç o sigui que procuro no fer soroll, entro a casa i veig que té la jaqueta damunt el sofà, per tant associo idees ràpidament i significa que l’he deixat fora de casa i amb les coses dins, em vull fondre, no el podré mirar mai més  a la cara, no sabria per on començar a demanar excuses, em moro de vergonya, l’he deixat tot el matí al carrer, i jo trucant-lo i ell segurament té el telèfon dins de casa, m’estiro els cabells, pobre noi. Tot i així tot aquest desgavell no treu els meus pensaments anteriors, no estic preparada per assumir res, ni per assumir una relació ni per assumir una negativa, de fet estic menys preparada per això que per la relació, no vull corre riscos, només caldrà canviar els hàbits d’anar a prendre cafè i no anar a les exposicions durant un temps, evitar-lo, de la resta de la seva vida, no en sé res. Surto intentant no fer soroll, continua dormint, li deixo la jaqueta al costat, no es mou, marxo.

VINC ÉS SINGULAR IX


Ja he visitat tots els bancs del parc des d’on es pot veure l’entrada de casa seva, al final n’he triat un on hi toca el sol, llegeixo amb un ull, l’altre el tinc al portal, un diari que m’he trobat al banc, un d’aquests gratuïts que regalen al metro, ja m’he llegit tots els articles, els que m’interessaven, els que no i els que en altres circumstàncies no hauria llegit mai de la vida, començo a fer jocs amb les paraules i amb les lletres, m’agradaria tenir un llapis o un bolígraf per  escriure, jugaré a fer fils de pensament que després hauré de recuperar, ser creatiu té aquestes coses, quan et ve una bona frase l’has d’anotar de seguida després segur que la faràs servir, la que m’ha passat pel cap és “deixar-te fora”, de fet per molt que ho intenti evitar és el pensament que corre en forma de cercle dins del meu cap, m’ha deixat fora, com un desconegut, prendre consciència d’això fa mal. Ara mateix no tinc ganes de veure-la, bé de fet en tinc i moltes però no sabria com reaccionar, si la reacció d’ella ha de ser freda i distant quasi que obviaré trobar-me amb ella, el cas és que necessito la jaqueta per poder agafar distància. Sembla mentida que a vegades el temps costi tant de passar i d’altres en canvi passi tant ràpid, avui és un dia d’aquests de rapideses, sóc al parc, sense fer res, observant a coloms i passejants, a gossos que estiren dels seus amos, a gats que passen amagats, observo els núvols,  escolto les converses de la gent intentant construir la part que no he sentit i la part que no sentiré, he reconstruït converses d’amor, converses de mort, converses banals i converses espirituals, m’he cansat veient els corredors corrent, m’he imaginat circulant amb un patinet tal i com ho fan els adolescents, i he sentit punxades al cor quan he vist parelles enamorades, d’aquell amor que no es pot dissimular, del que necessita contacte físic, del que necessita besades constants, del que implica somriures involuntaris…i he sentit punxades perquè mai l’he tingut aquesta sensació, de fet sempre m’ha semblat ridícul, però suposo que tanta estona de no tenir res a fer em fa pensar més del que acostumo, i rumio si aquest no haver sentit mai res semblant és responsabilitat meva o és que senzillament no he trobat la persona adequada, i llavors torno a pensar en ella, no para de donar-me voltes pel cap, ella, ella que m’ha deixat dormir a la seva sala d’estar, ella que m’ha deixat fora de casa seva, i em pregunto sinó també de la seva vida. Torno al replà.

VINC ÉS SINGULAR VIII




Sóc davant l’ordinador, amb els dits quiets, és com si m’hagués deixat part del cervell a casa, la part del cervell que m’impulsa a fer coses, la part del cervell que controla la voluntat, i em vaig repetint ara toca treballar i concentrar-te en el que estàs fent, però com que tinc la voluntat perduda no em faig cas i el cap se me’n va cap a casa, i en la situació, potser és que s’acosta l’hora de començar a prendre decisions  i el meu limitat cervell ha decidit no fer res fins que m’hagi decidit, ser racional i fugir  o ser irracional i tirar-me als seus braços deixant que sigui cronos qui acabi de decidir si la cosa va endavant o no. I si ha tornat? i si només ha baixat per exemple a buscar esmorzar? Resultaria que jo l’hauria fet fora de casa, sense possibilitat de tornar, i si no torna mai més? Potser que li truqui per saber com està al cap i a la fi ha dormit a casa meva, però si és al contrari, si ha fugit corrent abans de que jo em despertés? Trucar-lo encara posaria més de manifest que estic pendent d’ell. Li truco, fora tonteries, sóc una dona adulta que truca a un home adult, no l’agafa, estarà enfadat amb mi? Li envio un missatge, encara que estiguis enfadat els missatges es responen oi? De fet hi ha un alt percentatge de gent que no respon els missatges i mira que costa poc, només cal posar sí, no, d’acord, enrotllar-se és absolutament voluntari però respondre ja és un tema d’educació, sí, no, potser, un altre dia, el què sigui, perquè una no resposta pot resultar ambigua, pot voler dir un no rotund, no et contesto perquè està clar que et vull dir que no i tothom sap que la ignorància és la pitjor de les respostes. L’altra interpretació és sí, però justament ara no et puc respondre i com que tot això dels missatges és molt ràpid d’aquí una estona ja no recordaré que t’havia de dir que sí fins d’aquí uns dies que pensaré en tu, també pot voler dir un estic d’acord però no t’ho dic perquè se sobreentén, el pitjor de tot són els grups de missatges, perquè si respons massa ets una pesada, si no intervens gens demostres poc interès, si algú fa una broma i precisament aquell dia no estàs  simpàtica això es transmet als dits i per tant a les paraules que escrius, de manera que el teu missatge resposta a un acudit s’acaba convertint en un missatge totalment desafortunat. Li he fet un missatge i no m’ha respost, hauria de començar a concentrar-me en allò realment important  que és la feina si no vull rebre un missatge de la meva cap cridant-me l’atenció.

Vinc és singular VII

VINC ÉS SINGULAR VII

On s’ha posat aquesta, sí que té el son fort porto deu minuts trucant i res de res, potser és a la dutxa…

Definitivament no hi és, estic desconcertat, tot i que desitjava esmorzar amb ella el que més em preocupa és que tinc la jaqueta amb les claus de casa i de la feina dins, i el mòbil, sobretot el mòbil, perquè no en tinc ni idea de com localitzar-la, no sé on treballa i dels pocs amics que tenim en comú tampoc no em sé el telèfon de memòria, així d’entrada i com que estic afamat decideixo prendre-m’ho amb filosofia, gana no en passaré m’he gastat tota la fortuna que portava en coca, croissants i xocolata, m’esperaré a les escales fins que torni, afortunadament avui no tenia cap compromís laboral i treballar per un mateix té l’avantatge de no haver de donar explicacions a ningú.

Em creia que havia superat aquesta fase d’anar dormint pels racons però veig que no es deu acabar de superar mai, amb la panxa plena arribo al convenciment que he d’analitzar la situació, que el fet que m’hagi deixat fora de casa seva pot no ser casual, en primer lloc he pensat que deu haver imaginat que he marxat, que era una de les possibilitats lògiques, però damunt del sofà hi havia la meva jaqueta, no l’ha vist? M’estimo més pensar que no, de totes maneres al forn de pa m’hi he estat quinze minuts a tot estirar, llevar-te i arreglar-te en tant poc temps és complicat, per tant tot porta  a la conclusió que ha fugit, i en la fugida no ha vist la meva jaqueta i per tant no ha pogut pensar que potser a les butxaques hi duia les claus o el mòbil. Una altra possibilitat és que fes tard a la feina i quan hagi vist l’hora hagi marxat esperitada, no ho sé, però està clar que el seu comportament ha de tenir un explicació determinant, esperarem a que torni per acabar l’anàlisi amb més informació, afortunadament de paciència no me’n falta gens, faré bé d’anar a fer un tomb i aprofitar el sol del matí.

Vinc és singular VI

VINC ÉS SINGULAR VI


Sento que tanca la porta, no em dutxo no fos cas que tornés, he d’anar a la feina immediatament, ara mateix no sabria què dir-li ni com dir-li, així de bon matí no li pots deixar anar a una persona “mira tinc dubtes, tinc la sensació que tu i jo podríem estar fets l’un per l’altre però per altra banda em fa molta por i molta mandra començar una relació que no ens portarà enlloc més que a l’encorsetament i a l’enquilosament d’un o dels dos, i sincerament amb el meu anar fent i anar provant jo ja en tinc prou”, així de bon matí podria ser una bona manera de destrossar algú, entenent que aquest algú està esperant i desitjant quelcom més del que jo espero o desitjo, però també es podria donar el cas que jo m’estigui fent una pel·lícula i que de fet ell de mi només vulgui alegries esporàdiques, perquè ara ha marxat i potser, només potser, no tornarà mai més a la meva vida, i llavors em sentiré d’allò més ridícula per haver fet volar la imaginació de la manera com ho he fet i sentir que sóc jo la que estic rebutjant un futur comú quan en realitat aquesta possibilitat no ha existit mai, però el conte aquell que em va explicar bé anava per aquí, no? Que si retrobava un ocellet i tot plegat, o és que l’explica a totes com a esquer?  O potser el què hauria de fer és deixar-me portar com m’aconsella el meu germà, deixat portar no planifiquis, no pensis en les coses que poden anar malament, tot pot anar malament però si no ho provem res anirà bé, m’he de donar aquesta oportunitat, li he de donar, ens l’hem de donar? Ell la vol? La vull jo? Els matins no estan fets per pensar i molt menys per prendre decisions, estan fets per dutxar-se, vestir-se, esmorzar i sortir corrent, treballar, parlar, fer algun cafè i treballar i treballar i els úniques decisions que puc prendre són purament professionals, tot i que ja els hi he explicat que fins a les 12, si és possible, no en prenc cap. Per tant de moment decideixo tornar a la neutralitat i a l’estratègia, a falta de condicions matinals suficients deixo la decisió per la tarda, surto corrent per no haver de trobar-me’l en l’hipotètic cas que tornés.

Vinc és singular V

VINC ÉS SINGULAR V

fotografia de Coure Coulants*
Bufa, al final he passat la nit a la butaca, quin mal de tot que tinc, i ella? És al llit dormint, la desperto? així amb petonets, no ho sé, hi ha persones que al matí tenen molt mal humor i aquestes coses les desconcerten molt, m’estiro al seu costat i l’acarono? Tampoc sé si li agradarà, de fet mai hem parlat de res més que de foteses.


Música, potser que busqui algun disc i el posi perquè es vagi despertant dolçament, m’acosto al llit, la veig dormint com un àngel, com una nina, la besaria, però em fa basarda que s’espanti o no reaccioni bé, però ben mirat ella sap que sóc a casa seva, potser  ha estat esperant que vingués a dormir amb ella, per això deuria deixar la porta oberta de la seva cambra, jo mai ho faria si no tingués una intencionalitat clara. I jo gamarús de mi, dormint tota la nit en una butaca incòmode. 

Deixo posada música clàssica, però no sembla que la desperti, al contrari, s’ha tapat més amb el llençol. La panxa em ronca vaig a la cuina que ja em comença a resultar familiar, m’escalfo el cafè amb llet que ahir no em vaig prendre i busco alguna cosa per menjar, no trobo res que aporti hidrats de carboni i sucre, i decideixo baixar al forn de pa a buscar coca, qui es pot resistir a una coca de forner per començar el dia o qui sap si la vida? 


*trobareu la imatge i la recepta de la coca al blog de Coure Coulants 

VINC ÉS SINGULAR IV


*
Tinc fred, i ganes d’anar al lavabo, m’aixeco pensant que m’he tornat a quedar adormida al sofà, de sobte me’n recordo d’ell, el veig assegut a la butaca, dormint amb la boca oberta, als peus hi té una tassa de cafè amb llet, vaig al bany intentant no fer soroll i me’n vaig a dormir al llit una mica anguniosa per la vulnerabilitat que suposa tenir algú altre a casa, el conec però tampoc tant, m’agrada però no sé fins a on. 

Estirada al llit faig volar la idea de tenir-lo sovint per aquí, tocant-me els cabells i alimentant-me l’esperit, la idea m’agrada i somric una mica emocionada, però després començo a rumiar en tot allò que perdria, em quedaria amb la meitat de l’armari, amb la meitat del llit, amb la meitat del sofà, amb la meitat de la cuina, sempre m’han dit que només veig les meitats que falten, que un més un sumen i no resten, però no puc evitar veure-ho d’aquesta manera, potser és perquè mai he conegut cap parella que visqui en equilibri, que comparteixi exactament el llit de la mateixa manera, que comparteixi el bany en la mateixa mesura, que tinguin cura l’un de l’altre en igualtat de condicions, sempre n’hi ha un que predomina i l’altre que es deixa portar,  sovint aquest rol no es visible per la gent, però si els coneixes bé als dos es pot veure fàcilment, és cert que no tothom és igual, que hi ha caràcters expansius i aquesta expansió es posa de manifest en l’ordre, en la manera de cuinar, amb els amics, i que hi ha caràcters retroactius i minimalistes que no necessiten de res ni de ningú per viure que es valen d’ells mateixos i de qui tenen al costat per ser feliços o per no ser-ho. Però clar, no faré un qüestionari als pocs homes que se m’acosten preguntant-los-hi pel tipus de caràcter que tenen, per saber si són endreçats, si deixar la tapa del vàter oberta els resulta una incomoditat, si són nocturns o són diürns, no, està clar que no, perquè potser trobaria algú que aprovaria el test amb un excel·lent però amb el que quan ens miréssim no trobaríem res més que els nostres iris, algú amb qui el mínim contacte no em faria saltar els ploms, i sense veure un fons d’ulls que em prometi  viatges intergalàctics  i sense connexió elèctrica per moltes coincidències no hi ha parella que valgui, però la persona ideal, d’existir, trobar-la deu ser impossible, i per això tenim el dia a dia que fa que ens emmotllem  els uns als altres, que ens apliquem dosis de paciència per aguantar-nos, per mossegar-nos la llengua per no acabar discutint dia si dia també, per acabar trobant-nos tots els defectes que abans ja teníem però que no volíem veure’ns, és per tot això que no vull compartir el llit, ni l’armari, ni el balcó, és per això que no l’he anat a despertar i a dir-li que m’acompanyés al llit, perquè intueixo que amb una adéu fins una altra no en tindríem prou. 

Tanco els ulls, la matinada s’apropa i hauria d’intentar descansar, demà serà un dia de negatives.
* la imatge l’he tret d’aquí 

VINC ÉS SINGULAR III


*
S’ha adormit, noto que el seu cos pesa més i s’encaixa amb naturalitat al meu, potser només fa veure que dorm per no haver-me de dir que el conte era horrorós, però no he trobat altra manera de dir-li que vull estar amb ella, potser per això es fa l’adormida. Jo no en sé d’aquestes coses, d’explicar el què sents i tot això, i encara em costa més expressar-me de manera directa, de les seves llàgrimes dedueixo que ho deixat claríssim però que també ho he fet fatal, crec que mai havia fet plorar a una dona, com a mínim davant meu mai n’havia plorat cap,  disgustos sí que els n’he donat, però com a molt he generat ràbia, molta ràbia, i amb raó, no em sé comprometre, no puc evitar sortir volant cada vegada que em sento atrapat entre els pensaments d’una dona,  els períodes més llargs que he conviscut amb alguna és perquè notava clarament que per ella no era important, que si jo desapareixia ella no ho notaria o fins i tot quedaria alleugerida, i així he tingut més d’una relació llarga. De les dones que m’han impactat, de les que sé del cert que em podria enamorar, d’aquestes n’he fugit, no vull una ancora que m’aturi, no vull estar pendent d’algú altre, no vull que m’afectin els seus estats d’ànim, jo només vull ser lliure a l’únic preu que això és possible, sense estimar, sense que t’estimin, per això he vingut amb tota la colla era per deixar-li clar que sóc així que no esperi res de mi, però al  marxar  al fer-li una abraçada i dos petons, he sentit l’olor dels seus cabells, he sentit que a ella, tot i el desconcert inicial, ja li semblava bé que marxés, he sentit el  batec del seu cor, l’abraçada s’ha fet més llarga del què és habitual, ella m’ha mirat i amb la mirada m’ha indicat la porta. Una vegada al carrer no me la podia treure del cap, per què, per què em preguntava, per la seva fragilitat, no, no és fràgil, ho sembla però no crec que ho sigui gens, per les ganes d’estar sola que transmetia, per la innecessarietat de ningú per ser feliç i per l’olor del seu cabell. He tornat sense calibrar massa bé les conseqüències, perquè en el fons noto clarament que ja la coneixia que ja sé qui és que ja sé com respira, que una vegada la vaig trobar però en vaig fugir, i no vull fugir dues vegades.  Tinc el cos entumit, m’aixeco amb cura i la deixo estirada al sofà, vaig a fer-me un cafè.

Mentre el cafè no surt, passejo per la petita sala d’estar on ella dorm, està carregada de prestatgeries farcides de llibres, de tota mena, és pot saber com és una persona per les seves lectures?  vaig fent un repàs mental als llibres que trobo i que també he llegit, observo que està ple de llibres escrits per dones i penso en les darreres lectures que he fet i comprovo sorprès que tots són d’escriptors masculins,  em pregunto sobre l’existència d’una literatura masculina i d’una femenina, sé que el tema està sobradament discutit però ara que observo la biblioteca d’una dona me’n dono compte de les diferències amb la meva, però això no determina l’existència de literatures diferenciades, vagarejo en aquestes idees i m’anoto mentalment de parlar-ne amb ella quan es desperti. Sento el soroll del cafè acabant de sortir i corro cap a la cuina.

La cuina és petita, vella i deixada, amb marbres blancs i les juntes entre les rajoles d’un color indefinit, no està endreçada però tot està net, de seguida trobo una tassa,  el sucre i una cullereta, busco llet, tinc fred i em ve de gust un cafè amb llet, observo amb sorpresa que no té microones, poso la llet en un petit pot i espero que s’escalfi. Veig un llibre damunt el marbre, és poesia, m’imagino una escena d’ella cuinant i recitant, se m’escapa un somriure, la llet ja bull i fa aquell tel fastigós que trec amb la cullera, m’ho emporto cap a la saleta, a la cuina no hi cap ni una cadira, ella encara dorm, sec en una vella butaca verd fosc, davant té un petit tamboret per posar-hi els peus, el cafè amb llet crema, el deixo a terra, estiro les cames damunt el tamboret, i obro el llibre de poesia, tanco els ulls, em piquen, em col·loco les ulleres damunt el cap i me’ls frego amb les dues mans, recordo a la mare dient-me que de petit quan em fregava els ulls volia dir que era hora d’anar al llit, torno a somriure, trobo a faltar a la mare i els seus records de quan era petit,  sense ella m’han esborrat la infantesa. Deixo els ulls clucs.



* la foto l’he trobat aquí i l’he modificat una mica, si us agrada la butaca, està a la venda

VINC ÉS SINGULAR II


Em desperto adolorida, m’estiro com una gata, intento alçar-me del sofà sense massa convenciment, truquen a la porta, és molt tard, massa, perquè ningú truqui, hi vaig ràpid pensant que deu ser una bretolada, però no, és ell i em diu que puja, no em veig capaç d’aguantar-los a tots una altra vegada o sigui que sense manies li pregunto si ve sol, sí em diu , del tot li pregunto, si dona obre’m que tinc fred, l’obro, puja, truca. Li obro la porta lentament, comprovant que realment és ell i que ve sol, sí que ho és, li obro la porta del tot, entra li dic, entra amb el cap cot, l’alè li put a alcohol i tabac, dormies em pregunta? Sí li dic, de fet no, li dic, em mira de reüll amb mig somriure, es treu l’abric i el llença de qualsevol manera damunt del sofà,  em treu els cabells de la cara, me l’agafa entre les dues mans i em pregunta si l’esperava, li responc que no, que de fet esperava no veure’l mai més, això sona a mentida i no s’ho creu, em deixa la cara, i seiem un davant de l’altre, jo en una cadira,  ell al sofà, abans he sigut un groller disculpa, davant la disculpa i sobretot pel seu to esclato a plorar, però que et passa em pregunta, res res, tensió i son acumulada, creus n’hi ha per tant?  Aquí veig dues opcions de resposta clara, com que generalment no rumio les respostes ni pràcticament res del que faig,  em sorprenc a mi mateixa decidint quina resposta li dono, i em torno a sorprendre a mi mateixa perquè no em coneixia aquesta capacitat estratègica, en qüestió de mil·lèsimes de segon he de decidir si li dono una resposta que l’esperoni o al contrari una que el faci fugir per la porta, sóc incapaç de decidir i escullo una resposta neutra i li dic que té raó que no n’hi ha per tant, i li pregunto què hi fa a casa meva a aquestes hores, em mira com dient-me a tu què et sembla, però he decidit ser neutra per tant li dic que a mi no em sembla res, perquè de la mateixa manera que em diu que vindrà i apareix amb cinc persones més, també pot haver vingut perquè tenia una urgència imminent i aquesta és la casa que li quedava més a prop, aprofito per preguntar-li si després de casa s’ho han passat bé i em diu que no té cap urgència més enllà de la de veure’m sense poder esperar a demà, aquí he perdut tota la neutralitat, tots els meus nervis s’han posat en guàrdia, l’adrenalina ha començat a fer efecte, els pèls de punta  i la sang corrent a gran velocitat per tot el cos, a sí? Li pregunto amb un cop de cap que pretén ser d’allò més insinuador, sense aconseguir-ho. M’explica que després de sortir de casa s’ho ha fet anar bé per desempallegar-se de tota la colla i passejar per rumiar i rumiar i arribar al convenciment que on tenia ganes de ser és aquí amb mi, les llàgrimes tornen a fluir, i ara perquè plores per què vull estar amb tu? Que no  és el què volies fa una estona? Sí, no, no ho sé, em veig repetint la cançoneta fins l’infinit, no sé què vull ni tampoc el què no vull, vine, em diu, i pica amb el palmell de la mà el coixí del sofà, vine a seure al meu costat, m’ho diu tombant el cap com un gos d’atura i  hi vaig obedient com un xai, em passa el braç per l’esquena i em prem el meu fent que els nostre cossos s’inclinin i el meu quedi recolzat sobre el seu, em passa les mans pels cabells, me’ls olora, no puc evitar pensar alleugerida que me’ls he rentat avui,  i em diu que m’explica un conte:

Imagina’t un cel blau cel,  imagina’t que una parella obre una porta i surt a passejar,  pugen caminant cap el  cel blau cel, es mengem el sucre filat que formen els núvols, volen al costat de les orenetes i els estornells  formant part dels seus estols i de les coreografies de vol, fan tombarelles, volen  junts i es separem, es saluden de lluny i un dels dos desapareix, l’altre el busca, el busca dalt del cel i no hi és, el busca per la terra i no el troba, navega pels mars i no el veu, crida, xiscla, canta perquè el senti però no obté resposta, trist dedueix que ha tornat a creuar la porta,  però no recorda on era, continua caminant, volant, navegant, cantant i ballant, i arriba un dia que ja no recorda la  seva cara i s’enfada amb si mateix i es mira al mirall intentant recordar com era i es pessiga les galtes i acluca els ulls, vol recordar-la no només com una idea, però cada vegada el record és més borrós, fins un dia que la idea que té de l’altra es fon i ignora perquè però li resulta més fàcil viure i aprèn a volar i a cantar d’altres maneres, però de tant en tant recorda que una vegada va volar millor i més amunt, però només és una sensació es diu a si mateix. Un dia coneix una petita cadernera, no sé que té que li resulta molt familiar, té ganes d’agafar-la entre les seves mans i de volar amb ella, li diu que l’anirà a veure i hi va amb tot l’estol, al sortir li ve al cap una cara  que ja no recordava  i uns records que ja no tenia,  topa amb  una porta que no trobava i decideix tornar  a trucar.

Ha callat, hagués jurat que la darrera frase no era el final, però ha fet una pausa massa llarga per considerar-la una pausa, per tant interpreto que el conte ha acabat,  diria que l’he trobat ensucrat i que no he acabat d’entendre tants ocells i núvols, però el cas és que crec que li hauria de dir que m’ha agradat molt, perquè el que sí que m’ha agradat és escoltar-lo i que ell me l’expliqués mentre  em pentinava els cabells amb els dits, aixeco el cap  per mirar-me’l, i veig que té els ulls  humits, em somriu, juraria que abans anava afaitat, i en canvi sembla que faci dies que no s’afaiti, li somric sense acabar d’entendre massa res, tanco els ulls.

VINC ÉS SINGULAR I


Si algú et diu vinc, l’esperés sol, perquè sinó hauria dit venim o vindrem, per tant quasi caic de cul a terra quan obro la porta i veig a sis persones. Sóc una dona moderna, jo, de les que no tinc mai res a la nevera, de les que menja quatre sobres del dia de la setmana que cuina. Vinc, és singular i per tant no cal anar al súper a comprar, n’hi ha prou anant a la botiga de sota i comprar dues coses, això i qualsevol paquet perdut en el desert del meu armari. Jo no sóc com la meva germana, mare de família nombrosa que quasi sempre té la nevera i els armaris a petar, dic quasi sempre perquè a vegades també punxa i em reconeix que no té menjar ni ganes de fer-ne, llavors faig de germana i tieta enrotllada i els vaig a comprar pizzes per tots. Però vinc és singular, amb tots els ets i els uts, per tant no són sis més servidora set, no n’hi ha prou amb el què jo tinc per alimentar a tota la tropa i estem a finals de mes i no tinc fons suficients per trucar a la pizzeria i el súper de sota, on m’apunten els coses fins que cobro, està tancat. 

Entren tots a casa, un darrere l’altre, una darrere l’altra, tres parelles i jo com sempre desaparellada , vinc és singular, oi? No ho dic en veu alta, fito al meu amic i aixeco les espatlles per intentar fer-li entendre que el missatge no m’havia arribat clar, no m’entén, em somriu però continua parlant alegrement amb la resta del grup. Li faig un senyal explícit indicant que m’acompanyi a la cuina, ara l’entén, a la cuina m’abraça i em fa un petó. Li retrec que no em digués que vindria amb tanta gent, de fet només m’havia dit vinc, torna a aixecar les espatlles com dient sóc així jo. I ara què fem, no tinc res, una ampolla de vi, doncs treu-la, i quatre coses, doncs treu-les, ja però i després? Després ja veurem. M’ajuda a treure el poc que tinc i el vi, només tinc quatre copes per tant hem de compartir, aquí estic de sort, com que no tinc amb qui compartir, la meva ració de vi és més generosa que la de la resta. S’acaba el vi, el menjar i la conversa, s’aixequen d’una revolada tal i com han arribat, dotze petons i una abraçada, fins un altre dia em diuen, sí i tant i tant. 

Sec al sofà, analitzo fins a quin punt esperava que vingués sol, no trobo el punt i m’adormo analitzant i pensant que l’endemà  hauré d’anar a alguna botiga a comprar, en singular, per mi.


(la imatge l’he trobat aquí)