El instante de peligro

NH554_El instante de peligro.indd

Tal como escribió la admirada Anaïs Nin “No vemos las cosas tal como son, sino tal como somos”, vivimos la vida desde el subjetivismo más genuino, faltaría más… aun así nos llenamos de teorías, de creencias, de dogmas, de lo que haga falta para hacerla más “fácil”, para no tener que escucharnos, pero siempre llega el día, el momento, el instante, el instante que lo quiebra todo.

Martín es profesor de historia del arte, como el autor, diez años atrás disfrutó de una beca en el Clark Art Institut de Williamstown, USA, y ahora lo invitan a colaborar en la obra de una artista italiana, Anna Morelli, per dotar de historias unas películas de las que no se sabe nada y en las que aparentemente no pasa nada, una sombra proyectada en una pared.

Martín podría ser el sucesor de Marcos, el protagonista de la primera novela de Miguel Ángel Hernández “Intento de escapada”, Marcos estudiante de último curso, entusiasta teórico del arte sufre una profunda decepción cuando tiene que confrontar teoría y realidad (no diré nada más, leedla, que bien lo merece, aquí el enlace a la reseña que hice en su momento), Martín tan hondamente decepcionado del mundo universitario, y de su propia vida, acepta la propuesta de Anna Morelli, sin pensárselo, la acepta como huida pero también como excusa para volver a instantes de felicidad vivida.

Escrita en segunda persona, un largo crescendo en forma de carta a una tal Sophie, iremos aprendiendo quien es a medida que la novela vaya avanzando, dónde va desgranando toda su decepción, la teoría engullida sobre arte, sobre amor, sobre vida, sus emociones, sus miedos, sus deseos, en definitiva, la colisión entre teoría y vida. La continuación del viaje iniciático empezado por Marcos en la primera novela, Martín, en ésta, comienza a abrir los ojos, a ilusionarse, a reconectar con la vida, consigo mismo, traza el camino hacia la esencia…

Las cinco partes del libro están precedidas de pequeños fragmentos de Walter Benjamín, que transmiten la idea que del pasado solo nos llega el recuerdo filtrado por la subjetividad del transmisor, por el paso de les circunstancias y el tiempo, la historia no es lo que pasó, es el recuerdo de lo que pasó, porqué si no hay un hilo que ate pasado y presente, el pasado deja de existir. Y eso es lo que Anna Morelli quiere de Martín, que construya hilos entre unas películas que ha encontrado sin recuerdos, sin explicaciones, quiere que él construya el relato, que les dé algún sentido en el presente. ¿Qué hay de nosotros en nuestra sombra? ¿Qué queda de nosotros en el espejo cuando dejamos de reflejarnos?

Mientras escribo esta reseña, el arquitecto, Miquel del Pozo, realiza un análisis de teoría artística a través de Twitter #MA140 (cómo cada domingo por la noche) en esta ocasión el artista escogido es Rembrandt, ¿Qué busca con sus autorretratos, nuestra mirada o su propio reflejo? Dice Miquel del Pozo “Pintar para Rembrandt es abrazarse a la vida” Hago algún “retwitt”, y el arquitecto y también artista, fotógrafo y amigo, Ton Salvadó, me envia un texto escrito hace algunos años sobre la arquitectura de la sombra, que encabezaba hablando, también, de la mirada de Rembrandt, nada es casual dicen, me quedo con este fragmento:

“No hay silencio sin tiempo, de la misma forma que no hay sombra sin sol. Somos conscientes de la presencia del sol por su ausencia… La sombra es una forma de silencio, la mínima expresión de la energía.

Si somos capaces de entrar en el interior de la sombra, del mismo modo que Alicia consigue entrar al interior del espejo, es cuando descubrimos la penumbra. Ese es el gran reto de la arquitectura de Javier Corvalán y Solano Benítez: construir la penumbra, construir sombras llenas de vida.”

Y ésta es, a mi entender, la clave del arte de Anna Morelli, buscar su propia penumbra, la sombra llena de vida, a través de fotografías antiguas de desconocidos, dónde se busca, se encuentra y borra todo lo que no es ella. Los hilos aquí no van de pasado a presente, van de presente a pasado, necesita anclar en algún lugar, seguramente emocional, desde donde volver al presente para ser capaz de vivirlo, necesita el arte, como Rembrandt, para abrazarse a la vida. Anna Morelli, por lo tanto, representa a la artista, a la artista de verdad, la que no se ha dejado pervertir por las leyes de la sociedad, la artista para quien el arte es vida, situada en un plano de sensibilidad superior, que mira, respira y ama a través del arte. El trabajo artístico de Anna Morelli está basado o inspirado en el de la artista Tatiana Abellán.

Una gran novela, pensada hasta el último detalle, llena de contenido, con una escritura estudiada y bien ben trabada, en la que va desmontando teorías y dogmas, y a la vez define la teoría del instante de peligro, aquellos instantes que todos hemos vivido y han sido determinantes en nuestras vidas, y otra, que me ha conmovido especialmente, la necesidad de ser mirados ligada a la necesidad de ser reconocidos, de ser amados, queridos. Me ha llegado a lo más hondo.

“… Morelli pretendía “buscarse en los otros”. Y lo que hacía, por resumirlo de algun modo, era viajar por el mundo tratando de encontrar fotografías y objetos en los que reconocerse. Bajo la ieda qe la identidad y la memoria no solo nos pertenecen a nosotros, quería componer una especie de álbum familiar e íntimo a través de las familias de los demás”

“Toda búsqueda es una destrucción. Sólo encuentras si destruyes… Borrar para ver… Sólo podemos ver aquello que hemos perdido. El resto, lo que creemos tener, es invisible. Incomprensible.”

“…las sombras en el fondo no dejan nunca de caminar con nosotros. Se quedan ahí. Nos cobijan. Son ecos del tiempo.”

“Ella necesitaba ser vista…. Lo que yo aún no sabia es que yo también necesitaba ser visto. Incluso más que mirar. Todos lo necesitamos. Aunque no siempre lo sepamos…

“…Ver lo que solo a veces puede ser visto”

“…hay un momento concreto en el que todo se quiebra, un punto de abismo. Y el amor también se destroza así. En ese punto de fisura en el que las costuras se sueltan, los hilos se rompen y el vestido se raja para siempre.”

Recomiendo mucho, también, el blog del autor No (ha) lugar

Aquesta és la versió en castellà de la ressenya publicada al blog “Els orfes del senyor Boix”

Anuncis

Diari: amics, ratolins, persones i trens

ratolí4

Espero el darrer tren del dia asseguda al banc, repasso missatges al mòbil, retorno una trucada perduda, és d’un amic dels bons, m’explica el seu dia, està content i ho vol compartir, és una sort tenir amics que comparteixen alegries, jo també estic contenta, he posat cara a tres amics que no en tenien, ens coneixíem per la manera d’escriure, per les reaccions, per les observacions, ens mancava la mirada, ara a casa frase llegida i hi afegirem una cara, un cos, algun dia parlaré de la desvirtualització. Mentre l’escolto, un ratolí treu el cap de darrera l’andana, ens observa, a la mare i la filla que tinc al costat, a la noia jove que hi ha més enllà, el ratolí em fa riure, s’amaga, torna a sortir, més enllà n’hi ha un altre que fa exactament el mateix, deuen estar esperant que passi el darrer tren, que marxem tots i puguin fer festa grossa amb les molles dels entrepans, de les galetes, de les patates fregides que han anat deixant els milers de viatgers durant tot el dia… acabo la trucada, costa parlar amb el soroll de fons de l’estació i els ratolins vigilant-me, a tots ens fan gràcia, ara ja han perdut la vergonya i recorren l’andana sense manies… el tren arriba, ells s’amaguen, nosaltres busquem lloc… el tren surt de la ciutat, jo em concentro en la lectura d’uns poemes, hi entro, surto del món, el tren està aturat, no sé a on, mare i filla continuen al meu costat, xerrant, fent de mare i filla, el vagó, penso, està molt buit… torno al poema, pugen dos joves al tren, ¿aneu cap a St. Vicenç? sí ,diem, doncs aquest tren queda aturat aquí, heu d’agafar el de davant, però ningú ha dit res per megafonia, diu la filla, i el jove explica que estem en una via morta, surto del poema, agafo bosses i canvio de tren, la mare amb crosses té més dificultats, la filla l’ajuda. Seiem al nou tren, molt més ple, tothom ho deuria saber que s’havia de canviar, els joves continuen avisant als despistats que encara no han canviat de tren… l’ésser humà és fantàstic, ens ajudem, ens complementem,allà on no arriba la professionalitat arriba la humanitat… ¿què hagués passat si aquest parell no ens haguessin avisat? era el darrer tren, proposo que a més a més de la secció de reclamacions, hi hagi la secció d’agraïments, a tots els anònims que ens ajuden, a saber si és el tren correcte, a saber l’hora en la que surt, si passa per tal lloc o per tal altre… res, torno a la lectura passo dels poemes de Raimon Àvila al Calze del Jordi Romeu, intentant sortir-ne de tant en tant per saber per quina estació anem, no voldria arribar fins a Sant Vicenç.

Nadal

20151224_182030.jpg

Cercaré el nadal
dins la mirada càlida d’un pare
bressolant un nadó,
dins la mirada ingènua d’un infant
invocant la màgia amb cançons,
dins la mirada alliberada de l’adolescent
sospirant per veure món,
dins la mirada esgotada d’una mare
fent-se càrrec de les il·lusions,
dins la mirada atenta de l’àvia
que ja ha rostit l’ànega i cargola els canelons.
Palparé el buit dels que no hi són,
cridòries antigues, dolça emoció.

Diari: cooperació, al meu gust.

fiebre

Divendres vaig a la presentació de Fiebre de Matías Candeira, guanyador de la II Beca Han Nefkens, la inmensa sala de La Casa del Libro de Rbla. Catalunya està plena de gom a gom, la crítica està entusiasmada amb aquesta nova novel·la publicada per Candaya, una bona mostra de cooperació, la Fundació Han Nefkens que cada any dóna una beca per tal que un escriptor jove pugui cursar el màster de Creació literària de la UPF i les despeses de manutenció i allotjament que li han de permetre escriure una novel·la que després publica l’Editorial Candaya = cooperació

al nostre gust

Després vaig amb un molt bon amic al teatre, a la Biblioteca nacional, La Perla 29 ofereix “Al nostre gust”, coincideixo plenament amb la ressenya de la Maria Nunes (llegiu-la) i estic d’acord amb el què en deia l’escenògraf Quim Roy en el seu mur de fb, que “L’escenografia és la imatge, en el seu conjunt, que ofereix l’escenificació”, i en particular en aquesta obra, hi juga i molt. Expliquen que l’Oriol Broggi i els actors van començar a preparar “Al vostre gust” però que van anar transformant-la fins a quedar al gust de tots ells, una meravella que et passeja per un gran nombre de dramaturgs, que et pots dedicar a endevinar, però si sou ignorants com jo, només cal deixar-se portar i intuir el què bonament es pugui, no crec que condicioni el fet de gaudir-la o no, i a més a més et fa sentir totes les emocions possibles, de la rialla al plor, del plaer al dolor, ràbia, tristesa, entusiasme, alegria.., i sobretot et recorda que la vida és pur teatre, o no? No us la perdeu! = cooperació

Dissabte tinc el privilegi d’acompanyar la meva mare al cinema, al Festival Most (quina bona feina que han fet) comencem amb Barolo Boys, fabulosa per entendre les transformacions vitivinícoles no només de la zona del Langhe sino també de tants indrets tan propers, us la recomano molt, van canviar la realitat econòmica d’una zona deprimida a través de la cooperació i la il·lusió col·lectiva =cooperació

També vaig veure Mia Madre del Nanni Moretti, també us la recomano moltíssim, bravíssime les protagonistes, els seus papers i les seves actuacions! I bravissimo en Moretti, que tracta sobre l’encaix de la vida privada i professional d’una directora de cinema d’èxit, i les dificultats que li suposa la malaltia de la seva mare. Un bon exemple de la necessitat de la cooperació familiar. =cooperació

Mia madre_KEY STILL_SacherFilm_Le_Pacte-0-2000-0-1125-crop

Fa un parell de dies vaig assistir a una jornada sobre tendències globals i estratègies metropolitanes organitzada pel Pla estratègic metropolità de Barcelona i ESADEgeo, sempre va bé veure cap un sembla que giri el món, i Barcelona és una metròpolis de les importants. El sr. Bruce Katz, de la Brookings Institution, va parlar de les grans metròpolis americanes que han crescut gràcies a la cooperació sector públic sector privat… salvant totes les distàncies amb la realitat americana, i deixant clar l’òptica europea on els serveis públics els ha de prestar l’administració pública, sí que queda clar que sense il·lusió no hi ha creixement, que sense cooperació no hi ha creixement, que sense talent no hi ha creixement… i si no hi ha creixement no es poden redireccionar les diferències que han aflorat els darrers anys entre la població, com a molt es podran pal•liar i encara gràcies (El tema mereix moltes anàlisis i molt profundes, només l’apunto) = cooperació.

la perla

(frases de “Al nostre gust” que se’ls hi escapen per la Biblioteca)

I parlem-nos, cooperem, hi sortirem guanyant, sempre… i evitaríem tants desastres… (avui em sento de cristall fi i m’abstinc de parlar-ne…)

 

Diari: Candaya, amics, penedès, mitjons…

wpid-img_20150715_200740.jpg

El Taronger, un indret fantàstic per prendre una copa de vi i sopar, que a l’estiu es transforma en un pati que et permet a viatjar sense moure’t de casa, s’ha convertit en un lloc ple de música i paraules. Els estimats amics de Candaya han fet que sigui la seu de les seves festes literàries estivals, la traducció dels poemes de Vinyoli al castellà (Carlos Vitale) la tardor passada, la presentació de Borrar el paisaje de la també amiga Cristina Falcón, el mes de maig, i la festa dAnatomía de la memoria, de l’Eduardo Ruiz Sosa. Tres celebracions precioses, el pati ple, els Candaya es fan estimar, molt, són generosos i aglutinadors, amb una energia inesgotable, fan tribu i els seus autors responen amb el mateix entusiasme.

eduardo

Allà al Taronger, dimecres passat, setze lectors fascinats per “Anatomia de la memoria” vam parlar d’ella (breument), i vam escollir 16 fragments que l’Eduardo va llegir amb la seva veu profunda i la seva entonació de Culiacán, us ho recomano, és un llibre que demana la veu del seu autor, la seva música. La festa va comptar a més a més amb la participació del David Ribas i l’Abdellah Ahaddaf, artistes penedesencs, que van fer grafits de tres grans frases del llibre. El grafit és un element important al llarg de la novel·la, i també ho és en l’obra del David Ribas (només cal passejar per Sant Pere de Riudebitlles, Vilafranca o visitar la bodega Pardas per contemplar i llegir els grafits del David de versos de Vinyoli, Omar Khayyam…) .

david ribas abdellah

I les paraules que continuen fent d’imant de persones, persones que venen del Túria, de l’Orabà, de les Gunyoles, i que confluïm al Bitlles, per visitar HD Riudebitlles, un allotjament ideal per desconnectar i visitar el Penedès, on es respira art i paper. I caves com la de l’Àngela Marquès, totalment artesà, i al Celler Pardas, amb uns xarel·los i sumolls tan mimats que surten de l’ampolla com a autèntiques obres d’art, com les que decoren les seves parets. (val la pena una visita, veure com han restaurat l’edifici i escoltar el naixement i creixement d’una aposta per vins singulars.)

wpid-img_20150720_132703.jpg

I és també a Riudebitlles on aquest cap de setmana han fet el Mitjó 2015, un festival de titelles, que decora tot el poble de mitges, mitgetes i mitjons, que demostra novament la seva gran vida cultural i implicació veïnal, i de la que m’emporto la sortida emocionada dels meus fills després de tripular amb als Farrés Brothers, alguns dels números del cabaret dels Vicious Bastard, la delicadesa i sensualitat de la companyia Zero en conducta i el seu “Allegro ma non troppo”, i les converses a la plaça dels arbres.

wpid-img_20150720_132830.jpg

I, si sou per Vilafranca no deixeu d’anar a la impactant exposició de la Gisela Ràfols “Elles. Una Xina en femení” fotografies serigrafiades damunt de paper artesà i treballades amb fil i agulla, penjades a la capella de Sant Joan, que denuncien la vida impossible d’unes quantes dones, sotmeses a tortures, persecucions, injuries i un llarg etcètera… fins el 16 d’agost, val la pena anar-hi amb calma per llegir la (no) vida de cada una d’elles.

wpid-img_20150717_202403.jpg

En fi… amistat, art, paraules i vi.

(enllaç a la ressenya que vaig fer d’Anatomía de la memoria)

no ser-hi

Obra de Daniel Egnéus

Estic tan cansada que he decidit no ser-hi
deixar-me tranquil·la uns dies
i endinsar-me al meu dedins,
hivernant la primavera

Els brots em piquen
i les flors són mortes abans de sortir,
les abelles topen frustrades contra la meva pell
d’on no en sortirà cap mel
i les fulles que malden,
molesten i les expulsaré abans de deixar-me verda

He decidit no ser-hi
ser un esquelet d’arbre
o directament tornar a les arrels
i reposar-hi un temps
per després renéixer encara no sé ben bé com
com una flor?
com una planta sense flors?
com un arbre?
com una farigola provablement.

però això serà una altra primavera,
aquesta he decidit no tocar de peus a terra

i ser ocell

Passejo entre esbarzers

image

passejo entre esbarzers
amb l’esperança que m’esgarrinxin
i em sagnin les cames
senyal d’haver caminat per la drecera
i que les cicatrius em recordin,
com un altre dia de fa molts dies,
que vaig ser capaç de fer-ho.
Saltar els marges,
caminar sense camí,
arrencar-me les punxes,
llepar-me les ferides
i tornar a començar
o potser caminar per les ferides,
llepar les punxes
i caminar pels marges
i una mà, sí, també una mà.

MANS

wpid-img_20141108_231934.jpg

Són nosaltres, són els altres damunt nostre, són passió i són ràbia, són tendresa i delicadesa, veuen, parlen, escolten, transmeten, acompanyen, allunyen, carreguen, dibuixen, modelen, palpen, acaronen, escalfen, ressegueixen, acullen, premen, calmen, bressolen, embullen, refreden, somriuen, ploren, riuen, estimen i inspiren…

 

MÀ DE NOIA

Durant molts anys vaig témer aquelles mans.
Es rabejaven sota la canella,
i una, balmada, es feia una escudella
si jo tenia set –les seves mans

que tant vaig estimar!-. Eren amants
la meva esquerra i la mà dreta d’ella.
Semblaven fetes de pell de parpella,
les seves mans de noia, sense guants.

Quan jo estava enfebrat, ella em posava
la mà damunt el front i, maternal,
l’hi deixava un instant; i era un regal

sentir al llit, en la fosca, que em palpava
-dits ensonyats- per saber-me a frec seu.
Aquella mà es va fer per dir-me adéu.

Jordi Llavina
Contrada

 

MÀ TALLADA

Talla’m la mà
que és tota teva,
i fes que la pell, la carn, les ungles
siguin aquest record antic:
una nena que esmorza,
sola, davant la tele.
Ara que la nit esquerpa
m’és un vidre tot de pors
i de desfici, tanca’m les parpelles
perquè no vegi tanta solitud i,
molt a poc a poc, avisa’m
quan vingui l’alba i recompongui els vidres
i les mans amb què ens lliguem,
desesperadament, a la llum
tèbia i amorosida de cada mot.

Francesc Parcerisas
Seixanta-un poemes

 

La imatge és de la Núria Tomàs

A l’hora en punt

wpid-img_20141031_171505.jpg
Passo  pel seu costat, parla pel mòbil, gesticulant exageradament amb la mà que li queda lliure, es mou dins d’un quadrat imaginari de la longitud de la seva passa, sense fer cap esforç sento part de la conversa, el nom del Manel, nom i cognom, l’hora i el lloc dels fets, quins fets? no puc evitar de girar la cara, l’home calla en sec, mirant-me fixament als ulls, abaixo el cap accelerant el caminar, noto com la mirada em persegueix fins  al cotxe, fujo ràpidament.

Truco al Manel, per sort encara en guardo el número, després de dos minuts de conversa de retrobament, feia anys que no parlàvem, no sabia com dir-li ni com explicar-li la conversa que he sentit i tampoc tinc ganes que es pensi que ho utilitzo d’excusa per tornar a contactar amb ell, prou em va costar trencar el fil que ens va unir o més aviat escanyar. Li insinuo però no m’acaba d’entendre o sigui que quedem per fer un cafè i explicar-li amb calma, fins demà no pot, demà se suposa que serà el dia, per tant li dic de quedar ben aviat, d’acord em diu.

Una mica menys angoixada m’estiro al llit per veure passar les hores, malgrat els ulls clucs, el cervell no desconnecta i em sento el pols bategar amb insistència. Surt el sol, m’abillo i vaig al cafè, no es presenta a l’hora concretada, ni més tard, ni respon al mòbil. Pateixo, molt.

Decideixo anar al lloc mitja hora abans per saber exactament com és. És una plaça bufona, sembla que estiguem en un petit poble  dins la gran ciutat, hi ha un bar amb terrassa i m’hi assec, afortunadament duc un llibre a sobre, no tant per llegir, perquè la concentració la tinc focalitzada  en els fets que se suposa que han de succeir, però va bé per dissimular.

Arriba l’hora en punt, no veig a l’home del telèfon, ni de fet a ningú, tret dels que estem asseguts a la terrassa, continuo fent veure que llegeixo  i de sobte noto dues mans grosses i calentes que m’agafen la cara, amb aquell punt de força que intueixes que no és una carícia però tampoc voluntat de fer-te mal, pujo la mirada, és el Manel.

S’acota i em fa un parell de petons massa íntims pel meu gust, s’asseu al meu costat i em pregunta què és allò tan greu que li havia d’explicar, ho faig i es posa a riure, primer fluix i després molt fort. Les persones del voltant se’l miren amb disgust. Em prem fort la cuixa, ara sí amb massa força i m’agafa el braç perquè m’aixequi, em fa caminar al seu costat, jo començo a no entendre absolutament res. M’abraça com si fóssim parella, anem plaça enllà, li pregunto què fa i no em respon, ens aturem al mig de la plaça, arriba un cotxe que disminueix el pas i li donen alguna cosa que no aconsegueixo veure, tot va molt ràpid, la desembolica, em mira, em diu que m’enyora, que no pot viure sense mi, no tinc temps de reaccionar, recolza el seu front contra el meu, noto una cosa freda darrera el cap… caiem els dos, entrelligats, li dedico el darrer dels meus pensaments.

RES, TOT

M’obrí la porta ella mateixa i em feu un gest que vaig intuir de benvinguda, la vaig seguir passadís enllà amb el seu caminar sinuós, delicat, silenciós. M’indicà amb timidesa on deixar la funda del clarinet i immediatament acomodà el seu cos damunt la banqueta del piano. La seva mirada deliciosament glaçada em recordava que l’únic motiu per acceptar la meva presència era el compromís adquirit amb la meva tia, tocar una peça junts, un parell a tot estirar.

Ella estava destinada a ser una de las grans intèrprets del segle, la seva gràcil manera de tocar, la rapidesa dels seus dits, la positura, l’agilitat mental, la seva precocitat… Jo, en canvi, un vulgar xicot de comarques, a qui la meva tia havia decidit dedicar la seva fortuna a formar-me per arribar, algun dia, a ser un prohom de poble, res més.

Quan la vaig veure per primera vegada, al principi de l’estiu, vaig quedar immediatament captivat, casa nostra era just davant del casalot que la seva família havia llogat perquè ella pogués practicar i descansar durant els mesos de més calor. Contínuament inventava excuses per sortir a passejar, passava llargues hores llegint al jardí intentant filar les notes que ella anava repetint fins a la sacietat. M’alimentava de les seves pauses, l’imaginava alçar-se de la banqueta, col·locant-se las mans a la part baixa de l’esquena i arquejar la columna mirant al sostre, sospirant. Imaginava les seves mans adolorides pel repic de les tecles, somniava tenir-les entre les meves, acaronar-les i besar-les.

Ella ignorava completament la meva existència, per molt que m’esforcés amb el clarinet, per molt soroll que fes al passar per davant de casa seva, mai aixecava la mirada. Els nostres ulls mai abans s’havien  creuat.

La meva tia feu l’impossible per aconseguir una cita musical, finalment a base de molts pastissos subornà a la seva mare i ens concediren deu minuts de la seva virtuosa vida.

Començà ella, Schumann, una de les peces de fantasia i jo, arreplegant totes les hores passades practicant, vaig reunir tot l’aire que cabia als meus pulmons i vaig començar a bufar, bufava i bufava, però el clarinet no responia. Les exhalacions es convertiren en aspiracions, enlloc d’emetre notes, absorbia les que el piano llançava a l’aire, les notes, però, no foren suficients, el clarinet ingerí les partitures i quan ja no en quedava ni una, va continuar amb les seves mans, els seus braços, el seu nasset, els seus ulls verd aigua, el seu cos … i no va quedar res.
Res.
I jo em vaig omplir tot.
Tot.

DIARI: D’ÀNIMA, GYOTAKUS, VIKINGS I SOROLLA

wpid-dsc_0038.jpg

Ahir va ser un dia intens, molt intens, la nit abans havia anat a dormir tard amb el cor encongit i la cara plena de llàgrimes, enganxada a les pàgines d’Ànima de Wajdi Mouawad i em vaig despertar molt d’hora perquè no podia suportar no saber com continuava, vaig continuar plorant i amb el cor petit, havia quedat per dinar i veure la exposició de Sorolla, però també tenia pendent una visita al Museu Marítim que sense tenir prevista per ahir un impuls em va fer entendre que era el dia indicat, per tant vaig decidir deixar les darrers pàgines pel tren, em vaig llevar amb el cap molt embotit però amb determinació.

Vaig acabar Ànima a mig camí, el trajecte fins a Martorell em va passar sense ser-ne conscient, i l’altra meitat intentant païr el dolor que m’havia empassat els dos dies anteriors, digerint la immensitat de la novel·la, procurant destriar els aspectes menys evidents, que queden soterrats per la brutalitat de la història, no en vaig ser capaç, encara estava massa impressionada.

Un dels motius per visitar el Museu Marítim (a part de la Mireia), era veure l’exposició dels Gyotakus de la Victòria Rabal, que utilitzant una tècnica antiga japonesa, que encara s’utilitza molt, impremta qualsevol tipus de peix o animal marí en paper d’arròs, amb uns resultats fabulosos, que han instal·lat al Museu amb un muntatge extraordinari. La part més poètica d’aquesta tècnica diu que serveix per capturar l’ànima dels peixos, i així a més d’alimentar-nos fisiològicament també ho fem espiritualment.

wpid-dsc_0023.jpg

Veure l’exposició i per tant totes les ànimes capturades, immediatament després d’acabar Ànima és tota una experiència, precisament perquè en el llibre entens que les ànimes no s’haurien de capturar ni amagar ni negar mai, sinó les conseqüències poden ser terribles.

wpid-dsc_0022.jpg

Al Marítim també hi ha l’exposició Vikings, que desmitifica força de les idees preconcebudes que tenim i demostra, igual que al llibre, que el món és molt petit i anem reproduint les mateixes conductes a tot arreu, les bones i les dolentes. I a més a més que les dones portaven uns collarets preciosos de boletes de colors que poc es distingeixen dels que porto o fins i tot dels que faig .

 

wpid-dsc_0024.jpg

 

Sortint del Marítim els peus em porten al brollador de fora i el fotografio a les carpes i a les tortugues, a aquests encara ningú els hi ha atrapat la seva ànima…el cor poc a poc s’ha anat eixamplant i el dolor tirant avall.

I a vegades no saps si les casualitats existeixen o és que hi ha llocs que ens uneixen, em trobo amb la Sícoris, en el mateix indret que vam estar quatre mesos enrere, l’alegria és mútua, i l’ànima continua eixamplant-se.

Dino ben acompanyada i després d’una llarga i sempre interessant conversa anem a veure el mar de Sorolla, el vaivé de les ones acaba tornant-me la pau trasbalsada. Sorolla i els seus blaus, Sorolla i la seva llum,  la transparència de les aigües, els gestos de les dones i els nens, els núvols, el cel…. crec que podria viure dins d’un dels seus quadres, dels mediterranis…

sorolla nen

Al vespre vaig fer  la ressenya pels orfes que podeu llegir aquí.

Conclusió: dia farcit de meravelles.
Recomanacions: llegiu Ànima, és una lectura dolorosa, colpidora i dura, però val la pena, aneu a visitar els Gyotakus i els Vikings al MMB  i el mar de Sorolla al CaixaForum.

Gràcies Martí per animar-me a llegir Ànima i aguantar els meus comentaris, Mireia per la visita al MMB i Èric pel Sorolla i la conversa.

ERRA

IMG_1357

 

Redimensionar

Relativitzar

Respirar

Rumiar

Relaxar

Reomplir

Refer

Rimar

Recuperar

Recollir

Restar

Reescriure

Revisar

Rellegir

Remullar

Reescoltar

Revifar

Remar

Redreçar

Rebuscar

Resoldre

Romandre

Repensar

Riure

Riure

Riure

Viure

L’EXPOSICIÓ II

collaret b-n anna

M’agrada treballar amb les mans…les mans connecten l’exterior amb l’ interior, sovint necessitem tocar per conèixer, però és un procés que també funciona a l’inrevés, les mans connecten l’interior amb l’exterior.

Això tan senzill m’ha costat anys descobrir-ho.

De petits pintem, abans d’escriure dibuixem, fem fang, plastilina, pasta de pa, paper mache, experimentem, fem pastetes al pati…si tenim la sort de créixer en un entorn on es promou la creativitat …creixem i se’ns transmet/transmetem la idea que dibuixar i pintar és cosa de nens o de genis que saben plasmar la realitat sobre una tela o són capaços de remoure’ns emocions*

Som la societat de l’excel·lència, si no ets excel·lent no té sentit continuar fent el que estiguis fent (aplicable a tot allò considerat no productiu: dibuix, pintura, escultura, escriure, música, teatre…)

Però els anys passen i t’adones que durant el dia has omplert quatre fulls de dibuixos sense sentit, quan estàs reunida, quan parles per telèfon…és la manera que tens de no perdre la concentració, el teu cervell necessita fer servir la creativitat per endreçar les idees.

Sense saber ben bé com ni quants anys fa (segurament els mateixos que vas deixar de portar una carpeta per anar a classe)  sempre duus una llibreta al damunt, on hi anotes sensacions, hi dibuixes,  hi plasmes idees, conclusions, emocions…. són llibretes desordenades, a les que mai has donat la més mínima importància i que durant molts anys has llençat quan estaven plenes.

Passen més anys i t’apuntes a un curs d’argila polimèrica, perquè una vegada te’n van regalar un paquet i vas fracassar en l’intent de treballar-hi i ets molt tossuda i vols saber com es fa, el curs és de tres dies dels qual només en fas dos perquè les obligacions obliguen. Però s’engega una maquinària que creies morta, la necessitat de treballar amb les mans, de reflexionar abans i després de fer una peça, la força de crear…sense  cap expectativa posada en el resultat,  fer pel simple plaer de fer.

I t’apuntes a uns quants tallers, i les neurones es connecten i gaudeixes treballant-hi…. i un dia et proposen fer una exposició i no t’ho acabes de creure…i aquí estem.

* De la creativitat i dels artistes de debò en parlaré en futures entrades

L’exposició la fem conjuntament amb la Mònica Puig  a finals d’abril al CC La Bòbila de L’Hospitalet de Llobregat (més informació a les properes entrades)

WHATSAPP 17

PhotoGrid_1385385754866

Hola Blanca

Hola Ivan

 Com estàs?

 Bé, i tu?

 Amb el Joan bé, no?

 Sí, sí, te n’ha dit res ell?

 Sí, que molt bé…intel·ligent, guapa, interessant…

Uf, que em fas posar vermella

 Em demana que et digui que continua sense mòbil,

que facis una proposta per quedar que ell s’adapta

 D’acord, demà al vespre?

 Concreta i li dic

Demà a les 8 al Zero

 Perfecte.

I tu què tal amb la Carola?

 És una mica misteriosa, oi?

La Carola?

Si misteriosa vol dir recelosa de la seva intimitat, sí.

 Què vols dir?

 Just el que he dit

 Però jo formo part de la seva intimitat, suposo?

 Segur que sí

 Quan parlem és com si notés una cortina

que m’impedeix arribar al fons

 Deu considerar que tampoc fa tant que us coneixeu

 No em mal interpretis,

jo no vull saber tot el que passa a la seva vida,

és només una sensació, tot és perfecte

si no passem de la pàtina de la superfície…

Ui, ui, ui…problemes al paradís…

 No te’n fotis…ehhh

 Una mica sí que puc…m’ho vaig guanyar..

que tens molta pressa?

No, gens ni mica, però fer el préssec no

és una de les coses que em vingui més de gust..

 M’ho imagino, a ningú li agrada fer el préssec…

perquè no li expliques com et sents?

 De debò? Em fa basarda,

perquè en el fons és donar per

suposats un sentiments que no sé si té…

i pot ser violent per ella i per mi..

 O sigui que tu sí tens clar que sí que els tens

 Tampoc ho sé segur

 O sigui, tu vols saber segur que ella els té

per assegurar-te abans de llançar-te a la piscina?

 mmmm…seria una interpretació possible

 Però això seria massa còmode!!!

Els sentiments i les emocions no poden modelar-se i adaptar-se,

sorgeixen o no, hi són o no…intentar controlar-los i manipular-los

 només et portarà a desenganys, amb els altres i amb tu mateix,

si tu n’estàs segur llença’t a la piscina, què pot passar?

Que estigui buida

Però inclús en aquest cas haurà valgut la pena

perquè ho hauràs intentat…

Però em puc trencar si m’hi tiro i no hi ha aigua

Segur que sí, però ja saps que el cor es regenera,

com les puntes de les estrelles de mar,

 i mentrestant l’hauràs fet treballar, tots els estímuls són bons…

Sempre he tingut por al fracàs

Ens tots els àmbits de la teva vida?

 Sí, però sobretot en el personal.

 Has de ser valent, si no t’acabaràs envoltant

de relacions segures però poc intenses.

Sembles una experta

Sí, i tant, una experta en fracassos

 Tampoc et deu haver anat tant malament?

Doncs sí m’hi ha anat força,

però també he viscut intensament,

i els bons moments els guardo com a

 tresors que m’ajuden a anar endavant

És tota una filosofia vital

 Te la recomano, i a tu com t’ha anat la vida?

 Bé, bé, però potser sí que tens raó… sempre sobre segur

Au doncs, ja tens matèria per rumiar i et recomano

que hi parlis amb sinceritat…i siguis valent,

si t’agrada ves fins baix

Et faré cas