DEU ANYS DE CELIAQUIA

Sense títol

Que et diguin que tens una malaltia crònica d’entrada no hauria de ser una bona notícia, però esclar, hi ha malalties i malalties. A mi el diagnòstic em va suposar un descans, una alliberació i trobar-me moltíssim millor. Va donar-me resposta a un malestar que cada vegada era més gran i que ningú em sabia explicar,  a uns mals de panxa permanents que em forçava a ignorar i dels que no vaig ser-ne conscient del tot fins que vaig saber què era no tenir-los.

Tota la vida he sigut celíaca, des de ben petita, segurament si hagués nascut uns anys més tard el diagnòstic me l’haguessin fet llavors, segurament si no hagués crescut alta i ferma algun metge s’hagués fixat en mi, segurament si no hagués sigut tan soferta algú hauria sentit els meus crits interiors…però no, van haver de passar 33 anys i tenir una conversa que sempre recordaré i agrairé amb una persona celíaca, per reconèixer-m’hi i demanar les proves. Encara recordo el somriure incrèdul de l’especialista dient que segur que no era celíaca mentre llegia els resultats de l’analítica i es veia obligat a admetre el què el meu cos, per fora, no indicava.

Al principi tot van ser flors i violes, amb pocs dies el meu “trànsit intestinal” havia esdevingut millor que tota la meva vida, la meva energia va pujar amb la rapidesa de l’escuma quan obres una ampolla de cava, el meu bon humor va aflorar de cop, la pujada del carrer de casa es va fer menys abrupte…

Bé, tot no, la farina sense gluten era horrorosa, les galetes tenien gust de cartró, la pasta immenjable, vaig aprendre a fer-me pa a base de prova/error, en vaig llençar més que no menjar, vaig aprendre els llocs de Barcelona on venien productes i hi anava amb l’alegria d’una criatura, vaig apuntar-me a cursos de cuina sense gluten…vaig aconseguir no barrejar els estris mentre cuinava, a endreçar bé i de manera separada els productes amb i sense, a no tenir ni una molla de pa per casa.

També vaig aprendre a explicar que era celíaca, a demanar paciència i comprensió als restaurants, a explicar-ho a tots els familiars i amics…en definitiva, a ser una mica diferent.

Al cap d’un temps, d’observar la reacció del cos, de llegir molts articles, de visitar moltes pàgines web, de participar en diferents xats, de fer tot allò que la xarxa posava al nostre abast 10 anys enrere (com evolucionen les coses…), vaig començar a acceptar que hi havia coses que ja eren irreversibles, que tota la calç que no havia assimilat abans dels 25 ja no l’assimilaria mai més, que el meu cos està molt més envellit del què estaria si hagués menjat sense gluten molts anys abans… els dolors articulars van anar millorant progressivament, vaig poder alletar bé al meu tercer fill, en els dos anteriors casos, prenent gluten, va ser impossible o un suplici… vaig descobrir que com a conseqüència del mal tracte intestinal també era intolerant a la lactosa (però per aquesta tenim una pastilleta màgica)

Vaig estar un temps col·laborant amb l’Associació de Celíacs de Catalunya, assessorant a nous diagnosticats, perquè cada ú necessita que algú l’escolti i sobretot que et diguin que no passa res…que la vida sense gluten, també es vida…que és l’única malaltia que no necessita medicació, només alterar uns hàbits alimentaris, tot i que també és l’única malaltia el tractament de la qual, els productes sense gluten, no només no està subvencionat sinó que són molt més cars que qualsevol producte amb gluten (fins a 4 o 5 vegades més). Continuo parlant amb persones acabades de diagnosticar, l’angoixa a vegades pot fer veure els coses molt més complicades del què són, sobretot si el celíac o la celíaca és una criatura.

Durant aquests 10 anys també he passat èpoques negatives, i és que a vegades es esgotador anar a un restaurant i explicar el què et passa, que et diguin que ho tenen tot controlat i t’apareguin amb una amanida amb un parell de torrades (amb gluten) palplantades al bell mig, i te’ls has de mirar amb cara de circumstàncies quan el què et vindria de gust és dir-los alguna cosa ben lletja i tirar-los el plat pel cap (no tots, hi ha restaurants que et cuiden millor que a casa)… i cada mal de panxa que dura més de quatre dies a qualsevol dels teus, fills, pares, germanes, cosins… els hi has de recordar que és una malaltia de base genètica i que de tant en tant es facin una analítica…

El balanç, però, és molt positiu, sé el què tinc, sé el què em podria passar si em saltés la dieta (cosa que no he fet mai conscientment), he après més del meu cos aquests deu anys que la resta de la meva vida, he après moltes altres coses, fins i tot a fer un sacher boníssim, he conegut a grans persones, he fet bons amics teixint complicitats entre ànimes celíaques siguin de l’edat que siguin (la darrera la Laura, un angelet celíac!), tinc una família i uns amics i amigues que no em mereixo i que sempre tenen en compte les meves especificitats alimentàries!

Ah, i en 10 anys, l’evolució i l’abast dels productes sense gluten ha sigut miraculós, es pot trobar pa bo, galetes massa bones, fins i tot pastissos, croquetes, canelons, pizzes… i tot a prop de casa. ( I també he après a alimentar-me només olorant, la coca de Tírvia per exemple) i els professionals  de la salut  estan molt més ben informats i preparats.

I ja sé que els consells només els has de donar quan te’ls demanen, però…sí m’agradaria deixar-ne alguns per si algú els vols pescar, quan sigui…

– La celiaquia és una malaltia multisistèmica, pot afectar a qualsevol part del cos, òrgan… cada malalt celíac que no faci la dieta sense gluten, pot tenir símptomes diferents, fins i tot ser asimptomàtic, però també patirà lesions a l’intestí que tard o d’hora tindran conseqüències negatives o molt negatives.
– És una malaltia autoimmune, si no es tracta pot anar desencadenant altres malalties autoimmunes (he parlat amb persones de més de 70 anys diagnosticades de moltes malalties i millorar-les totes en el moment de fer dieta sense gluten)
– Quan algú es queixi de mal de panxa, no li digueu mai, si us plau, que són nervis, segurament són nervis, però si afecten a la panxa és perquè hi té alguna altra cosa (hi ha moltes patologies relacionades amb el sistema digestiu), però per experiència no ajuda que et diguin que són els nervis.
– Si teniu símptomes, consulteu al vostre metge, actualment estan molt ben informats.
– Si teniu familiars celíacs feu-vos les proves, encara que no en tingueu símptomes.
– S’estima que una de cada 100 persones és celíaca.
– Si et diagnostiquen aquesta o una altra malaltia, parla’n, és el millor que es pot fer per relativitzar i entendre que no passa res…

Avui fa deu anys que em van fer el diagnòstic definitiu, fa deu anys del meu darrer entrepà amb gluten, va ser de pernil ibèric, encara recordo el mal de panxa posterior… avui ho celebraré amb un entrepà de pernil ibèric, sense gluten.

Anuncis

CARTA PER GOSSOS I CADELLS, SENSE GLUTEN?

(la foto l’he trobat al Triangle)
 
Cada dia camino (que no passejo) pel passeig del Carme de Vilanova, del cotxe a la feina, de la feina al cotxe i em va sorprendre veure en un dels molts restaurants amb terrassa que tenien plats per gossos, vaig deduir que si tenien plats per gossos és que deuen tenir menú per gossos, i del menú per gossos me’n vaig anar als menús pels celíacs i en la quantitat de restaurants que conec que tinguin carta per celíacs o  sense demanar tant, plats per celíacs, sense gluten i lliures de qualsevol traça, i em vaig sorprendre (això no és cert, no em vaig sorprendre), pensant que he estat només en un restaurant amb carta específica (curta i limitada) i en no més de cinc en els que en la carta s’indiqui quins plats no porten gluten.  Quines contradiccions, vaig pensar.
 
Avui he vist un tuit del Triangle en el que es feia ressò del primer restaurant amb carta per gossos i atenció, per cadells! I el cap m’ha portat als cadells humans celíacs…per ells no hi ha carta.
 
Tothom sap el què costa bullir uns macarrons, 12 minuts, pels celíacs és el mateix, només cal una olla ben neta, aigua neta,  una mica de sal, un rajolí d’oli i pasta sense gluten… per condimentar qualsevol salsa sense gluten (la tradicional de tomàquet no en porta, la carbonara tampoc…) això que no sembla massa complicat…no es fa pràcticament enlloc, perquè desenganyem-nos la majoria de restaurants que tenen el detall d’indicar quins plats no tenen gluten es refereixen a plats que per la seva naturalesa ja no en té, per exemple amanides (sense pa), arrossos, tot tipus de viandes a la planxa, etc…
 
Jo sóc una adulta, celíaca però adulta, i ja m’està bé menjar una amanida i carn a la brasa però els petits, igual que els cadells, necessiten hidrats de carboni per acumular energia per gastar a la tarda.
 
No ho veig tant complicat, a totes les escoles ho fan (si no ho fan a totes, és que no tenen vergonya), a totes les cases de colònies ho fan… perquè no es pot fer a tots els restaurants, és tant senzill com tenir els estris i el taulell net .
 
Per cert el pa sense gluten, es pot congelar i treure quan calgui, vull dir que tampoc és tant difícil tenir-ne una miqueta…
 
Au va, ja m’he desfogat, em sembla bé que hi hagi menús per gossos i cadells de gossos, però em sembla increïble que cada vegada que els celíacs, cadells i adults,  anem a un restaurant haguem de fer filigranes per menjar.

CAKE POPS


Tinc una joguina nova, un dia navegant per aquests mars virtuals vaig trobar això, ho havia vist d’altres vegades però no m’havia cridat massa l’atenció, però sempre hi ha aquell dia que et lleves amb alguna neurona connectada al revés o inspirada i allò que no et semblava interessant de cop esdevé importantíssim. Com que vivim en aquest món taaaant global vaig intentar comprar el motlle especial als USA, val a dir que era força econòmic però en el moment de procedir al pagament em van avisar que no ho enviaven a l’estranger, per tant vaig haver de reconèixer que vivia a Europa i buscar alternatives al vell món, i evidentment la vaig trobar a casa nostra, acabada de sortir del forn, crec que el sentit més literal, us deixo l’enllaç a Lékué i una foto preciosa que evidentment no és meva.





Es tracta de fer la massa que es desitgi, jo per estrenar el motlle vaig fer servir un preparat dels què venen per fer pans de pessic sense gluten que particularment no m’entusiasmen però et poden salvar en cas d’urgència i no fallen mai. Una vegada cuites, cal anar en compte perquè els temps de cocció han de ser molt inferiors a la cocció d’un pastís tradicional, vindria a ser com per fer magdalenes, es tracta d’esperar a què es refredin i decorar-les com es vulgui, jo evidentment em vaig decidir per la xocolata, però admet qualsevol cobertura. 





El  motlle té un foradet a cada “bombolla” que té un doble ús, per una banda  permet col.locar els cake pops una vegada acabats i decorats per tal que s’assequi el fondant  si es que hem decidit col·locar-los-hi el bastonet tipus xupa-xup, però la funció principal és que durant la cocció surti la massa excedent del seu lloc i així garantir una cocció uniforme i una massa no tupida .
 
Aniré practicant…
 

CURS DE PASTISSERIA SENSE GLUTEN AMB SERGI VELA




Ahir a la tarda vaig tenir la oportunitat d’assistir a un curs de pastisseria sense gluten organitzat per l’Associació Celíacs de Catalunya a l’Escola d’hoteleria i turisme de Barcelona, que va impartir en Sergi Vela, guanyador del millor pastís de xocolata del món l’any 2010.

Més que un curs va ser una cursa, en 2 hores i mitja en Sergi Vela i els seus ajudants/estudiants (que van fer una gran feina) ens van ensenyar “a fer” 8 pastissos i mig, el temps ens va impedir veure com es fa la pasta brisa que tot i així vam poder provar i estava boníssima.

Era tanta la informació i tanta la velocitat que era impossible copsar-la en la seva totalitat, sort que ens va passar la receptes per escrit. El que de seguida em va quedar clar és perquè els pastissos dels pastissers són tant diferents dels casolans, quan jo faig un pastís faig un pastís, vull dir que començo i acabo el mateix vespre que el faig, i no,  perquè quedi professional no es fa així, s’utilitza molt el congelador, vull dir que en fan una part congelen i l’acaben al cap d’un temps, això els permet treballar més bé i així mil trucs, tenen secadors perquè al batre l’ou tingui temperatura, tenen unes planxes de metracrilat per tal d’apretar el massini o similars, tenen mil tipus de mànigues pastisseres per tots els usos, tenen pistoles de pintura per pintar els pastissos, tenen molta experiència i tot els queda de primera, tenen molts productes que els permet un millor acabat, gust, textura (glucosa, cremor tàrtar, colorants, sucre invertit…) i sobretot sobretot tenen uns nois i noies que els van darrere recollint, netejant, aguantant, remenant… per això i per la categoria del mestre el resultat va ser així d’espectacular…


Però també us haig de dir que el Sergi Vela ho fa fer d’allò més bé, ens explicava com podíem substituir a casa els productes difícils de trobar,  ens va adaptar les receptes a les farines sense gluten, cosa no sempre fàcil, i ens les va adequar a les nostres cuines, ens va demostrar diferents maneres d’atemperar la xocolata (els que ho hem provat alguna vegada som conscients de la seva dificultat i de que es necessita molta pràctica), com fer troncs de nadal/braços de gitano, els trucs del massini, deixar reposar la massa de les magdalenes, el recobriment del torró de xocolata…

Al final el temps se’ns menjava, i la boca se’ns feia aigua pensant tot el què provaríem a la degustació final que va ser precipitada i ràpida perquè tancaven l’escola.



La conclusió és que va ser un autèntic plaer veure un mestre en directe, com feia que coses complicadíssimes semblessin senzillíssimes i arribar a la conclusió que puc fer més coses de les que faig i que quan em jubili m’agradaria fer estudis de pastisseria de veritat, amb especialització en xocolata.

PASTÍS BOMBÓ DE XOCOLATA, SENSE GLUTEN



M’agrada fer pastissos , i des de que em van diagnosticar la celiaquia, doncs… em toca fer-los sovint… Aquest és el meu pastís estrella, no falla pràcticament mai, és boníssim i és igual de fàcil de fer amb gluten o sense , això sí només és apte pels addictes a la xocolata


Ingredients
175 gr. Xocolata negra de cobertura (Nestlé postres, Simon Coll,…)
150 gr. Sucre glas
30 gr. de mantega (margarina si sou intolerants a la lactosa)
4 ous
1 cullerada de farina  sense gluten o amb gluten si no sou celíacs.
1 culleradeta de llevat  (que no tingui gluten, pot ser el del Mercadona o els específics que venen a les dietètiques, Schar…)

Separar les clares dels rovells dels ous.
Per una banda batre els rovells amb el sucre glas, fins que quedi una crema color groc clar,  ben lligada i que hagi doblat el seu volum (no patiu si no passa)
foto.JPG

En un pot al bany maria, desfer la xocolata prèviament trossejada o ratllada, i quan estigui quasi desfeta afegir-hi la mantega.
Barrejar la crema de rovells i sucre amb la xocolata desfeta amb la mantega

foto.JPG

Afegir-hi la farina i el llevat.
Muntar les clares a punt de neu i afegir-les amb molta cura.
Untar amb  mantega un motlle rodó desmontable o un de normal amb paper de forn, i tirar-hi la massa. Posar-ho al forn, prèviament escalfat a 180 º C, durant 35 minuts.

foto.JPG

Us hauria de quedar més o menys així, no puja gaire perquè pràcticament no té llevat, i a sobre s’hi fa una crosta que es trenca de seguida, per això una vegada fred, si es vol es pot posar xocolata per sobre, s’ha de desfer uns 180 gr. de xocolata nesté postres al bany maria  amb una mica de mantega o crema de llet, hi podeu afegir un almíbar de dues cullerades d’aigua i una de sucre (es fa al foc fins que quedi una mica espès), perquè la cobertura quedi brillant.


Aquest és el moment de decorar-la, ho podeu fer amb una mica de llet condensada fent-hi un dibuix, amb confetti de pastissos, amb “lacasitos”, amb maduixots, amb nata, amb taronja confitada o com ho han fet l’Anna R i les seves filles, impressionant!!!!, és el logo del club natació de Vilafranca!

foto i pastís de l’Anna Rovira

Per dintre ha de quedar una mica cru, i es pot acompanyar d’un coulís de fruits vermells, o de figues, o de crema anglesa..


Aquesta recepta és una evolució i adaptació de la recepta de pastís bombó que la Lluïsa Jover va incloure en el seu llibre PASTISSOS D’ANIVERSARI, llibre que tinc des del 1989, però que es va tornar a editar el 1996 per l’Editorial Proa, i que l’any passat vaig tornar a comprar al Museu de la Confitura (el primer tenia més xocolata que paper)