ESMORZAR AMB DIAMANTS – RELATS CONJUNTS

Audrey_Hepburn_esmorza_al_Tiffany'sprem aquí

Estimada,

Trobo a faltar  el teu reflex al vidre, a la meva vida,  el què representaves, el que prometies, el que inspiraves. No enyoro els teus capricis,  però sí els dits on un a un havien de raure cada una de les gemmes  que em suplicaves. No enyoro l’organdí ni la mussolina de seda, però sí la pell que cobrien, l’esquena que ocultaven.  No enyoro els teus crits, ni la teva veu, però sí els teus silencis, els teus sospirs.

He recollit el teu reflex, els teus dits, la teva esquena, els teu sospirs…i els he deixat damunt les línees del  pentagrama, record a record, nota a nota.

Sempre teu,

 

Antonio V.

 

 

 

la proposta d’aquest mes als Relats Conjunts 

Anuncis

RELATIVITAT – RELATS CONJUNTS


M.C. Escher, Relativitat, 1953

Estan enfadats, molt enfadats, les coses no són ni es fan com ells creuen que s’han de fer, d’una manera realment democràtica, tenint en compte tots els punts de vista, sense dogmatismes ni sectarismes, en realitat així és defineixen, però la pràctica no és aquesta, la pràctica és molt més dura, només en el sentit que convé no se sap ben bé a qui, l’opinió imposada directament o sibil·lina que no ha sigut debatuda entre tots, ha sigut escollida en base a interessos que escapen del capteniment de la gran majoria, interessos que sovint es pot arribar a pensar que són ben bé del costat contrari, en ares a què es pregunten els enfadats, sovint pel manteniment d’un poder que només ostenten alguns,  per la garantia d’un modus vivendi i operandi del que molts creuen que ens són hereus i en realitat només en són esclaus, per la por produïda pel desconeixement del què passaria si les coses fossin d’una altra manera. I doncs perquè els enfadats no es planten i  construeixen una alternativa? La resposta és fàcil, hi ha moltes escales, però totes pugen i baixen des de llocs diferents, primer caldria trobar el replà correcte, i hi haurien de cabre tots, perquè han d’avançar tots junts perquè serveixi d’alguna cosa, l’ascens unipersonal no porta mai res de bo, s’han de posar d’acord, deixar els egos de banda, construir un futur junts, qui hi hagi davant és el de menys, el capdavant hi van les idees i les persones amb voluntat i capacitat per impulsar-es, els egos, els han de deixar escales avall junt amb els personalismes, amunt només hi han d’anar les consciències netes, sense afanys lucratius ni d’ostentació de poder,  amb l’objectiu únic de millorar la societat des de la llibertat d’opinió i la consciència igualitària,  només d’aquesta manera podran pujar l’escala junts i construir un replà cada vegada més gran, una escala cada vegada més ampla, un terra ferm on trepitjar i un cel obert on somniar, i deixar els vertigens i les pors allà baix amb els egos i les trampes.

proposta al Relats Conjunts de maig

L’ART DE LA PINTURA – RELATS CONJUNTS


Johannes Vermeer, Al·legoria de l’art de la pintura, 1673

Quan va llegir, ja no recorda a on, que farien una exposició conjunta de totes les seves obres al Rijksmuseum, no ho va pensar dues vegades, hi aniria, pocs pintors el captivaven tant, era tot, els colors, el blau, però quin blau mare meva, just el blau que ell imaginava quan esmentava la paraula blau, i el groc, el blau i el groc, i poc més la resta eren per jugar i fer treure el màxim d’aquest parell, i la passió per les dones, per descomptat, quina manera de fer-les excel·lir, mare meva, treia d’elles l’àngel que tot ser humà té al seu interior,  hi aniria, passés el què passés.  Arribà el dia de la partença, feia dos dies que la reina havia fet la inauguració oficial,  de l’aeroport va anar directe al museu, s’empassa la cua sota la clàssica pluja, esquivant alguna bicicleta de tant en tant, impacient per veure tanta meravella junta, afortunadament hi havia qui sabia treure profit a totes les situacions i un parella jove anava oferint cafès i altres llepolies típiques de la ciutat, provà ambdues coses i al cap de pocs minuts es sentí molt millor, més lleuger, molt alegre i amb moltes ganes de riure, conscient que no ho hauria hagut de fer  però difícilment sabia resistir-se a aquestes coses. Entrà així, xerrant amb els del costat, que no l’entenien de res però també reien, pagà l’entrada, deixà la maleta, respirà fons i començà la visita. Homes i dones que el miraven des de tots els quadres, les cortines amb  la perfecció de la realitat, els tapissos on es podien veure fins i tot els nusos dels fils treballats, més noies, perles, els coixins on s’intuïa la forma del darrer que s’hi havia assegut, mare meva, i els brins de cabells de les noies, i la llum mare meva, quina llum,  quina capacitat d’il·luminar les cares, les mans, les orelles, les estances, les perles…mare meva, els seus pinzells deurien estar fets amb pèls de cuques de llum, el blau amb trossos del cel caiguts un dia de juny, els grocs amb les espigues madures de blat o amb el formatge de gouda, aquí no va poder reprimir les ganes de riure, i a més les noies dels quadres no paraven de mirar-lo cada una des de la seva posició, l’una mig girada, l’altra amb el cap de costat, l’altra des de la taula… però totes se’l miraven estranyades, mare meva quines dones… de cop va notar les palpitacions, li passava sovint, massa estrès li havia dit el cardiòleg, o sigui que calma, no s’havia d’haver pres el cafè a fora ni hauria d’haver fumat, ara ho veuria tot més clar i no tindria aquestes ganes de riure que no podia reprimir, però davant de tanta miradeta a qualsevol se li escapava el riure. Es col·locà al centre de la sala, totes les joves dels quadres el miraven, i els homes també, fins i tot en Johannes, es girà i l’observà  fent un gest de menyspreu davant les seves rialles, mestre que riure es sa li diu, la gent s’aparta d’ell, comença a suar, les palpitacions s’han fet més fortes, se li ennuvola la vista, tremola, tremola molt, es mareja, nota el cor, bum bum bum, mare meva on ets?, perd l’equilibri i cau a terra, tan llarg com és, la gent fa una rotllana al seu voltant, se li acosta una jove que li col·loca un coixí sota el cap, li diu que no pateixi que tot li passarà aviat, obre els ulls mira els seus d’un blau preciós, les orelles decorades amb una perla cada una i el cap cobert de plomes del mateix blau, li somriu i ell li torna, les palpitacions s’han calmat, de fons sent algú que diu, és un Stendhal… i ell es posa a riure, un Stendhal  mare meva…torna a obrir els ulls, la jove ha desaparegut.

Aquesta és la meva proposta als Relats Conjunts d’aquest mes 

GRAFIT -RELATS CONJUNTS

Ces53, Return of the three funny types, 2009
      Què et semblen? Ja t’ho he dit que avui s’havia superat.
      Els trobo horrorosos,  però que no veus quina mirada? No comuniquen, és tèrbola, massa senzilla. I la combinació de colors? Horrible, verd aigua no combina gens amb verd fulla, de fet es maten, un és càlid i l’altre fred.
      Però sí els dos són verds.
      Sí però de famílies diferents, o és que no t’has barallat mai amb els teus cosins?
      Sí i amb els germans i som del mateix color.
      Sí, sí color sí però i el to? I les influències dels altres colors, i la llum? Ah, no em pots dir res de la llum, oi?
      Nnno.
      Però és que a més, mira’ls la llengua, fastigosa, i una amb calavera inclosa, massa fàcil.
      Tampoc cal que t’ho prenguis així.
       I no tenen potes, només ungles, com es camina amb una ungla? Ara em diràs que volen, no t’ho nego pel primer que sembla que té ales, però has vist quina ala? No aguantaria ni a un pardal, del del mig ja sé que em diràs, que és un drac xinès dels que volen sense ales i el darrer ho tinc clar, no té ungles ni ales, i ara em diràs que neda, si home!
      Sembla evident.
      I del groc de fons que me’n dius? Amb el degradat taronja a les vores i la seva irregularitat com simulés paper cremat, tot plegat un conjunt ben desafortunat.
      Cada vegada ets més crític, conforme van millorant tu et tornes molt més exigent, no em diràs que preferies les simples lletres d’abans o amb una miqueta de sort alguna paraula incomprensible. ..això és art, que no ho veus.
     Art, art? No facis broma, l’aire oriental i de banda de barri no aconsegueix ni de bon tros treure-li l’aire naïf i infantil que té, ja et diré el què… massa Disney a la vida d’aquest.
     Ja t’ho he dit, ets massa crític…i això no pot ser bo, et poses massa nerviós i pel cor ja saps que és fatal, i total perquè?
     Tens raó, em prenc la feina massa seriosament, però és que m’indigna la falta d’ambició dels joves, he viscut l’evolució d’aquest noi, podria fer les coses molt millors, molt! Té capacitat, traça, imaginació…però sempre cau en les mateixes errades… au, passa’m la brotxa que començo a tapar


Proposta als relats conjunts d’aquest mes

RUÏNES -RELATS CONJUNTS

Lluís Rigalt i Farriols, Ruïnes, 1865


Cada vegada que mirava el quadre, se li entelaven els ulls, el quadre en si no lo agradava gens, el quadres de paisatges no li havien agradat mai, i aquest en concret li semblava carrincló, dotat d’una ingenuïtat forçada i d’una bellesa totalment fictícia, però cada vegada que s’hi asseia davant no podia evitar associar aquelles ruïnes amb la seva pròpia vida.

Mai la van educar per ser  feliç, tothom, i aquest tothom incloïa a les monges, a les tietes, a les germanes i sobretot a la Mamà, tothom li havia deixat clar quin era el seu paper a la vida, néixer, créixer, reproduir-se i morir, i tot això amb el millor dels seus somriures i amb les regnes del casalot sempre ben fermes.
I ells, els homes de la seva vida tenien aquella privilegi anomenat felicitat, amb l’obligació d’ella de procurar-los-hi. Els germans, el Papà, els oncles, fins i tot el capatàs havien fet el què els havia plagut, però a ella, ni a la resta de dones no els era permès res que fos sortir-se del guió que els havien escrit, evidentment moltes dones  estaven en pitjor situació que la d’ella  perquè a més a més de la manca de llibertat havien d’afegir la feina a casa, la del camp i sovint també a les fàbriques. Tenia la sensació que la majoria de dones, però, no es qüestionaven el paper que els havia tocat representar.
Havia de ser justa, el Papà va voler que estudiés, tot i que tampoc massa, que aprengués francès i llatí, que toqués algun instrument, la Mamà va insistir en la costura, per tant es podia dir d’ella que era la perfecta candidata a muller, i així fou transmès a les famílies amb hereus i evidentment un bon grapat van començar a sovintejar casa seva,  converses amb el Papà i els germans, mirades a cua d’ull a ella…
Li van escollir un de prou jove i prou formós, prou dèspota i amb clares inclinacions per la vida díscola i violenta, però ella això ho sabé més tard. Deu mesos després del casament, tal i com havia de ser, nasqué el seu primogènit, fort i rosat, la dida se’n feu càrrec de seguida per tal de deixar-la a ella amb el temps suficient per a no fer res. Llegia, però ja coneixia tota la petita biblioteca del Papà i comprar nous llibres era quelcom fora dels interessos del seu marit i senyor.
Els següents cinc anys se’ls passà entre embaràs i part i part i embaràs, fins que un bon dia el seu marit i senyor només es recordava d’ella per desfogar-se de tant en tant, malauradament l’excés de mal humor del marit a ella li suposaven morats i blaus, qualsevol altre contacte físic entre ells fou extret de la llista d’obligacions
No havia sigut educada per ser feliç, per tant era normal pensar que tampoc ho trobava a faltar.
El marit i senyor finà per causes no massa clares quan els fills començaven a fer-se homes, i en poc temps es feren càrrec de tot el patrimoni, ella continuà el seu paper discret, però negocià la disposició d’una petita suma que li permeté petits capricis que incloïen els llibres, i poc a poc, lectura rere lectura començà a créixer, a conèixer món, a saber de la felicitat… i així lectura rere lectura, aprengué que la vida era molt més que allò que li havien transmès de petita
Lentament va començar a sentir que li queien unes quantes parets, la paret de l’abnegació, la paret de del sacrifici, la paret que li impedia veure més enllà, la paret que li impedia estimar-se a ella mateixa… i així de les ruïnes que en quedaren varen començar a créixer l’alegria, la il·lusió, la idea que un dia fou com una preciosa  església,  exultant, magnífica… i de la que ara només en quedaven quatre ruïnes, quatre  ruïnes fortes que havien interioritzat que allò que un dia fou encara era, potser fins i tot que aquest ser era molt més del que mai fou.



Aquesta és la col.laboració als Relats Conjunts d’aquest mes

VIATGE A LA LLUNA -RELATS CONJUNTS


George Méliès, El viatge a la lluna, 1902

Blanca

Rodona
Plena
Immensa
Omnipresent en les nostres besades
Silenciosa
Observant
Distant
Emmarcant les nostres trobades
Somniant
Delerosa
Desitjant que pugem a les seves contrades
Vergonyosa
Temorosa
Oculta el desassossec pel nostre viatge
Espantada
Horroritzada
Adolorida
Ferida
Comprova amb desdeny el destí de la nostra aterrada
Trista
Desenganyada
Enfadada
Ens fa fora amb una alenada


La meva proposta als Relats Conjunts d’aquest mes

ELS JUGADORS DE CARTES -RELATS CONJUNTS

Paul Cézanne, Els jugadors de cartes, 1892

   Tens bones cartes?
   Una mica de tot, com tothom, suposo.
   Sí, sembla mentida la vida com t’obsequia amb moments bons, moments dolents i moments per esborrar.
   Tampoc n’hi ha per tant,  no fa pas cara d’haver-ho passat tant malament.
   Et sembla que no?
   Diuen que la cara és el reflex de l’ànima.
   Això diuen
   Doncs diria que fas bona cara
   Tu creus?
  
   No confiïs mai en les aparences
   Això ja m’ho deien de petit
   Au va, tornem a la partida
   D’acord, hi vaig:  pòquer de cartes d’amor
   Caram quina vida més profitosa,   és una jugada difícil, són de persones diferents, oi?
   Evidentment
   No compta l’amor maternal ni paternal, ni el filial, ni l’amistat ni els germans ni cosins…
   Sé perfectament les normes del joc, han de ser declaracions d’amor en les que es manifesti  que voluntat de donar-ho tot per l’altre, de fins i tot arribar a perdre el senderi o a donar la pròpia vida. Pots llegir-les si vols.
   No, no cal confio en tu i t’envejo.
   Pel què veig tampoc vas malament de cartes.
   També en tinc d’amor, algunes, però l’escala reial  te’l faig amb aquestes.

Les deixa totes cinc damunt la taula

   T’he de felicitar per la victòria però alhora et confesso que ha sigut la partida més trista de la meva vida,  i ara he entès perquè, és la primera vegada que m’enfronto amb algú a qui la vida l’hi ha repartit tanta foscor.
   Vols fer-hi una ullada?
   No, llença-les i torna a començar, a vegades no ens hem de conformar amb les cartes que ens han tocat.

Aquesta és la proposta als relats conjunts de desembre (una mica tard…)

BIBLIOTECA – RELATS CONJUNTS

Aldovega, disseny d’interiorisme


Riiiiiiing-riiiing
-Digui’m?
-Bon dia, li truco per l’anunci.
-Hi està realment interessada o només truca per fer el tafaner?
-Per saber si realment estic interessada caldria que en sabés tots els detalls.
-El preu és el de l’anunci, i l’única condició és que s’ha d’emportar la col·lecció sencera.
-De fet volia preguntar-li per la col·lecció, té un llistat de tots els exemplars?
-Sí, sí ara mateix li passo, però li repeteixo que la única condició és que s’ha d’emportar  tota la col·lecció sencera.
-L’he entès perfectament. Les estanteries entren dins la col·lecció?
-Sí, ho diu ben clar l’anunci, la col·lecció comprèn tot el què surt a la foto.
-Tot, tot? O tots els llibres?
-Senyora, tot tot, és tot tot.
-Inclosa la banyera?
-Sí, sobretot la banyera.
-D’acord, deixi-m’ho rumiar i li dic alguna cosa així que m’hagi mirat el llistat de tots els exemplars.
……

Riiiiing- riiiing

-Bona tarda, sóc la noia que li he trucat aquest matí interessada en la biblioteca.
-Bona tarda, ja ha près una decisió?
-Miri, li compro sí em fa un 5% de descompte.
-Ummm….
-Hola? És aquí?
-Sí perdoni, estava rumiant… fet
-Fet?
-Sí, fet?
-Fet, fet?
-Síííí
-Sí?
-Sí, així doncs tanquem el tracte?
-Doncs suposo que sí.
-Fantàstic, ara li envio el contracte, demà al matí pot venir a buscar-ho tot a l’adreça que li enviaré, recordi de portar un camió dels grans.
-D’acord, fins demà.
……
Diiiiing-dooooong
-Bon dia, d’això se’n diu ser puntual, m’agrada la gent puntual.
-Bon dia.
-Passi, passi, em porta el contracte signat?
-Sí tingui.
-Si li sembla bé el signo i passem a dins la biblioteca perquè comencin a embalar. Ha fet la transferència?
-Sí, tingui el comprovant.  Tinc moltes ganes de veure-ho.
-Però recordi que s’ho ha d’emportar tot, eh!
-Sí  Senyora, ja m’ho va deixar ben clar ahir.


-Senyora, ja tenim tots els llibres i les prestatgeries carregades al camió, si vol procedim amb la banyera, tot i que abans hauria de dir al senyor que hi ha dins que surti i així la podrem buidar i emportar-nos-la.
– A no de cap manera jo no penso fer res de res, això, ara com ara ja és competència seva.
– Què vol dir? A què es refereix quan diu això?
– Doncs això, allò, ell.
– Ell?
– Sí Ell. Quantes vegades li he remarcat que la compra-venda era de la totalitat de la col·lecció?
Aquesta és la meva proposta als Relats Conjunts d’aquest mes.

ESMORZAR A L’HERBA – RELATS CONJUNTS

Esmorzar a l’herba. Claude Monet 1866


Mira-te’ls, ja hi tornen, semblen beneits, i cada dia la mateixa comèdia, estovalles a terra, l’ampolla de vi, la quiche amb aquella olor de mantega i formatge, el pollastre rostit que encara fumeja, el pudent gruyère, sort que el tenen ben tapat, els ous farcits, les pomes al forn… Mademoiselle Frappant  asseguda a terra agafant el plat, les hores que porta així pobreta, i el desgraciat del darrera alçant un paraigües groc, com si hagués de ploure, Mademoiselle Limoges col·locant-se el capell i  Monsieur Canard mirant a l’infinit…

El primer dia vam fer festa grossa, vaig fer cridar a tota la companyia i en poca estona i molta sincronia vam fer un buidatge de pel·lícula, i abans que s’alcessin i comencessin a xisclar ja teníem els magatzem plens per tot l’hivern.

Això  sí vam tenir moltes pèrdues, la dona asseguda a terra, Mademoiselle Frappant  va començar a alçar la veu, “ja no puc més”, “Claude això és una presa de pèl”, “estic plena d’animalons de tota mena”, “això és fastigós, m’hauries d’haver avisat”, “i a més a més m’estic morint de gana”… Monsieur Canard que estava mig endormiscat es va aixecar de cop en sentir els crits de Mademoiselle Frappant  , tirant el vi per terra i tacant el vestit de Madame Georgette que en conseqüència també començà a cridar perquè es veu que el vestit estava fet amb una tela que li havien portat expressament des del Japó, que no era només pel preu, sinó per la dificultat de tornar a tenir una cosa tan exclusiva.

Monsieur Canard,  de tant doblegar-se demanant disculpes, va caure enrere donant un cop a Mademoiselle Limoges, que com que tenia les mans al cap va perdre l’equilibri i va caure sobre Monsieur Tempête que per tal de protegir el bon nom de la senyora va apartar-se de manera que Mademoiselle Limoges caigué de nas a terra i i es trencà en mil bocins.

Amb tot l’enrenou, Monsieur Tempête va agraciar a Mademoiselle Frappant  amb un cop de paraigües que la va deixar estesa a terra, moment en el qual nosaltres, les que quedàvem vives, vam aprofitar per fugir cap al cau, amb el temps suficient per poder comprovar que el tal Claude va anar corrent a socorrer a  Mademoiselle Frappant obsequiant-la amb una besada que ella va agrair amb la plantofada més sorollosa que jo hagi vist i sentit mai.

Però poc devien escarmentar perquè avui ja tornen a ser aquí.
Aquesta és la meva col.laboració a la proposta dels RELATS CONJUNTS d’aquest mes.

ELS TRES MÚSICS – RELATS CONJUNTS

Pablo Picasso, Els tres musics, 1921 

Tocaven junts des de petits, i quan ho feien quedaven suspesos en una realitat paral·lela, res del que passés al seu costat els podia afectar, per tant, no van notar res quan l’ombra blava va començar a fer de les seves. En els darrers mesos havia atacat a quatre orquestres de cambra, dos quartets de corda, una cantant d’òpera, una coral infantil tota sencera, i  mitja orquestra simfònica. Des de feia una setmana un grup autoanomenat “Cor de sometents” protegia a tots els músics i cantaires de la ciutat.
Però el concert dels tres músics no figurava en cap programació, els havien contractat una colla d’amics i es feia en una petita sala d’una gran casa als afores de la ciutat.
Així que començaren amb la Sonattina opus 205 de Mario Castelnuovo-Tedesco, l’ombra va començar a escampar-se per la cara d’en Pièrre, li baixà panxa avall, per l’entrecuix fins envoltar tota la cama dreta, per tornar a pujar i anar fins cobrir els ulls d’en  Quim, baixar-li per l’esquena i situar-se a la falda d’en Munk tacant la partitura i fent-la indesxifrable.
El modest públic, modest en nombre que no en coneixements musicals va quedar esgarrifat, els que movien els peus al compàs de la música els aturaren immediatament, no fos cas que l’ombra els atribuís algun instint musical, els que taral·larejaven la música, callaren en sec, amb gran alegria dels del costat, els que havien portat instrument per tocar a la jam session de més tard se n’allunyaren tant com pogueren.
I passà el que ja havia passat en els altres atacs, de cop  la fabulosa música que estaven tocant,  va agafar un caire més rítmic, menys melodiós, menys harmònic i poc a poc es va anar convertint en un xunga-xunga insuportable que provocà la fugida immediata del públic present, i l’arribada massiva de grups de gent movent-se al ritme del soroll de l’ombra blava.
Relats Conjunts, és un bloc que cada mes proposa una imatge perquè qui vulgui hi faci la seva col.laboració, és una bona excusa per treure “l’escriptor/a” que tots portem a dins!

KEITH HARING – RELATS CONJUNTS

Artista i activista social, 1958-1990, Estats Units
Era com si hagués aixecat la mà i hagués dit sí, sí, sóc aquí, una altra víctima a punt per ser engolida… L’havia agafat, no sabia quan, no sabia qui havia sigut, però al seu voltant ja eren molts els que començaven a mostrar-ne signes…
En un primer moment el món li va caure a sobre, no sabia el temps que li quedava, no sabia la qualitat de vida que tindria, mai s’havia plantejat que la seva vida pogués tocar sostre tan aviat, la sola idea de no poder continuar pintant i dibuixant l’atormentava.
Però no podia caure abans d’hora, havia d’aprofitar tota l’energia que li quedava, havia de riure, saltar, ballar, xerrar, deixar la seva petja allà on pogués, murals, quadres, dibuixos… havia de viure
Poc a poc s’anava debilitant, les infeccions el doblegaven cada vegada més sovint, les estades a l’hospital s’anaven aproximant les unes a les altres, veia el final del camí massa  proper.
En una darrera alenada de forces va decidir viure al màxim fins al final, pintar i dibuixar fent referència expressa a allò que l’estava acabant, recomanant-ne la protecció i sobretot la conscienciació.
Ell no morirà mai, la seva obra s’ha convertit en una icona del color, del moviment, de la rauxa…  i malauradament també de la lluita contra la Sida.



Relats conjunts

FORGOTTEN SUNGLASSES -relats conjunts

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

Sempre havia viscut la vida des de l’altra banda de la barrera, fins on podia recordar sempre es veia a si mateixa en un segon terme, sense cridar mai l’atenció, ni amb les paraules, ni amb el to de veu, ni amb la manera de vestir, ni amb la manera de jugar, ni amb la manera de relacionar-se, ni amb la manera de treballar… això que anys enrere considerava bo, ara s’havia convertit en una pressió al pit que l’ofegava i no la deixava respirar, en un remolí al cap que no la deixava ni de dia ni de nit, en un desassossec constant. Es moria de ganes que algú la cridés pel seu nom al mig del carrer, que algú la reconegués en un sopar d’ex-alumnes, tenir mil amics a les xarxes socials, que li reconeguessin la feina ben feta, que  les amigues li demanessin el seu parer abans de prendre decisions, no, de fet el que volia era prendre decisions.
Començava les vacances, la pitjor època de l’any, la soledat se la menjava i no podia quedar-se a casa on els pares l’increpaven constantment i l’animaven a sortir. Amb qui?  es deia a si mateixa amb un crit silenciós, a on?. Va agafar aire i va entrar a la primera agència de viatges que va trobar, va demanar vol a una illa mediterrània.
Va arribar a l’illa, va llogar un cotxe, buscava alguna casa de turisme rural, els hotels no li agradaven. Va trobar una casa, era més aviat lletja però de seguida es va fer amb la mestressa, no parlava l’idioma però les dues es van entendre a la perfecció.  Després d’un primer dia de platja va arribar a la casa a l’hora de sopar, era plena a vessar, sobretot de famílies i algunes parelles, la única que anava sola era ella, però no li va importar. Menjaven fora a la terrassa en unes taules llargues, la van col·locar al costat d’un parell de famílies amb canalla petita, i de sobte es va trobar explicant la seva vida, jugant amb els nens, rient amb els adults i ajudant als de la casa. Durant tota la setmana va estar anant d’una platja a una altra amb les famílies,  talment com si l’haguessin adoptat. No es reconeixia, a part de la bellesa exterior, afavorida pel color mel que li havia agafat la pell, la seva cara radiava alegria. Decidí quedar-s’hi totes les vacances,  i no passà allò tan bonic de les pel·lícules que ella troba un noi encantador que l’enamora i la fa sentir millor, no. Passà el que havia de passar, ella es va sentir millor sense necessitat d’un noi encantador, el què sí que va trobar fou una noia encantadora ocupant el seu cos.
La darrera excursió que va fer fou a una platja meravellosa dins d’un parc natural, s’hi va passar tot el dia asseguda a la voreta de l’aigua, buscant petxines i cargolines i llegint, i somrient… al marxar deixà les ulleres de sol damunt una petita duna d’arena, les ulleres  i els vells ulls, els nous ja li havien començant a sortir i tenia la sensació que li agradava més com s’hi veia.

http://relatsconjunts.blogspot.com/

EL GRONXADOR

Relats conjunts cada mes publica una foto i els blocaires que ho desitgen poden fer una entrada amb allò que els suggereixi, he conegut aquesta proposta a través de Viu i llegeix, la qual cosa li agraeixo molt!

EL GRONXADOR


Sembla que encara la vegi asseguda, amb la tisana fumejant a la mà. La tisana, el gronxador… era un ritual, cada dia a la mateixa hora. Durant un temps vaig fer l’esforç d’anar a seure  amb ella, esperava que em fes moixaines i m’expliqués històries, però allà al gronxador no em mirava  ni em parlava.

Es llevava cada dia a 2/ 4 de 7, fes fred o calor, amb sol o sense, es tancava al bany més de mitja hora, cada dia la mateixa cerimònia, cada dia l’aigua de roses damunt la cara,  la mateixa crema des de feina anys, el cos ben untat amb oli d’ametlles dolces, es mimava a si mateixa, en silenci, sense fer soroll, com si no volgués despertar a ningú.

Després es vestia i baixava sense fer fressa a preparar l’esmorzar, jo ja l’esperava delerosa,  es prenia aquell cafè ben carregat i de sobte començava a cantar i xerrar, xerrava pels descosits, mai de coses tristes, sempre alegres, sempre entonant cançonetes, sempre xiulant… m’acaronava i em demanava que l’acompanyés mentre feia les mateixes tasques cada dia, la casa, l’hort, el despatx, el dinar.

Fèiem la migdiada en un silló vell,   ella amb els ulls clucs i la boca oberta, jo amb un ull mig obert esperant que de sobte es despertés i anéssim a fer la passejada de cada tarda, fèiem la volta al poble i ens arribàvem fins al molí, recollia tot allò que trobava, farigola, romaní, espàrrecs, cargols…

Al tornar  a casa es feia la tisana i se la prenia al gronxador, seia i la mirada li anava molt més enllà de l’horitzó, lluny molt lluny, el rictus de la cara li canviava, els ulls se li humitejaven. Una estona després s’aixecava amb dificultat, entrava a casa i em cridava animada i contenta fins l’hora de sopar i tornar al llit.

Una tarda va seure al gronxador, la tisana va deixar de fumejar, es feia fosc i no s’aixecava, m’hi vaig atansar i no es movia, vaig bordar i no m’escoltava, li vaig llepar les mans  i eren fredes, vaig refregar-li el meu cos per les seves cames  i semblava que somreia.

Ara em passo tot el dia vigilant el jardí,  una veïna em porta cada dia menjar i aigua, i  cada tarda a la mateixa hora pujo al gronxador  m’hi arrauleixo  i miro trista molt més enllà de l’horitzó.