ON SÓN ELS COMENTARIS?

M’agrada molt que deixeu comentaris, molt, i també m’agrada respondre’ls, i fa uns quants dies que no sé on han anat, a vegades tindràs la sort de poder-los llegir i comentar però la majoria de vegades no tindràs ni la oportunitat, ni jo de respondre’ls. Espero que el Sr. Blogger ho arregli ben aviat, si no haurem de pensar en canviar la plantilla (que no em ve gens de gust)  o en emigrar (que tampoc) …
Anuncis

ELLA

(*)
Ja fa dies que tenim problemes, som com  un matrimoni de conveniència, cada una sap el què esperem de l’altra, jo que em respongui, si pot ser dues vegades al dia millor i el cap de setmana un no parar fins que quedi buida, i ella en canvi el què vol és que l’ompli, amb cura, que la perfumi i  la deixi ballar una estona,  que de tant en tant li faci una bona neteja i sobretot que toqui els seus botonets amb delicadesa, sinó comença a queixar-se.

Tot i que  generalment ens entenem bé, de tant en tant acumulem tensions, sobretot ella, i comença a expressar ressentiments, en forma de sorolls d’allò més estranys, s’empassa coses que no diu i després evidentment tot peta.

Llavors és quan entra ell, el que fa de nosaltres un triangle, el que se suposa que ve per millorar les coses, però que quasi sempre m’acaba renyant pel meu comportament, i després es dedica a ella, la mima, la desmunta fins que troba, si pot, allò que l’angoixa i l’impedeix tirar endavant. Sovint són tonteries, com les que explicava en d’altres ocasions, però a vegades  els problemes són més grans, dels que corrouen els eixos que l’aguanten, de les que fan saltar els coixinets que li fan les voltes més plàcides.

Dilluns vàrem haver de fer, una altra vegada, un triangle, va venir amb el cap una mica baix perquè feia poc que ja ens havia visitat i se suposava que havia arreglat els nostres problemes per una bona temporada, però no, ella és tossuda i a vegades intenta amagar-nos la veritat, li va dedicar molta estona, li va desenllaçar algun nus que la darrera vegada no havia vist, li va parlar a cau d’orella perquè li expliqués que passava, jo els vaig deixar sols, no volia condicionar-los ni molestar-los.

Al cap d’una bona estona va venir a buscar-me, vam acordar, de fet ell va dir i jo vaig assentir abnegada com sóc, que li donaríem un marge de temps d’una setmana per expulsar allò que li provocava els mals de cap,  els sorolls que li venien de les entranyes, una setmana, només una setmana, si durant aquesta setmana la cosa no millora vaig preguntar atemorida, i em feu una mirada buida d’esperança, caldrà preparar-nos pel pitjor, haurem de prendre una decisió definitiva.

Vaig acompanyar-lo fins l’ascensor, i després vaig tornar amb ella, li vaig tancar la porta amb cura i li vaig demanar que reaccionés, que no es rendís que encara era jove i li quedava molta feina per fer, que a casa som molts i la necessitem al 100% cada dia de les nostres vides.


* imatge de la pel·lícula “La teva vida en 65′ ” dirigida per Maria Ripoll amb guió d’Albert Espinosa.

PARELLES II




45 € m’ha costat, però ha valgut la pena i no només perquè junts se’ls veu millor sinó per les conseqüències nefastes que la seva separació ens havia comportat a tots, sí nefastes, i més tenint en compte que el cap de setmana anterior no hi vàrem ser i aquest és de quatre dies, i clar ja se sap, la cosa s’acumula d’allò més. De fet el problema no venia de la separació en si, que es separin sempre és dur i costa d’acceptar però al cap i a la fi tots som lliures de fer el què ens plagui, o quasi tot. El problema venia del destí d’un d’ells, perquè caram havia de marxar  precisament allà, sí allà? Estic d’acord en la seva necessitat de soledat però no calia portar-ho tant a  l’extrem, penso jo. Allà, en aquell forat, recargolat i podrint-se de fàstic, només calia ensumar la ferum quan l’hem tret, i sort que l’hem tret, la cosa no es podia aguantar, fins i tot va provocar que l’aigua deixés de sortir, que la maquinària deixés de funcionar i ni les solucions habituals ni cap que estigués al nostre abast serviren per arranjar-ho, de fet tampoc teníem cap certesa que fos allà, de fet jo no estava segura ni  que l’hagués deixat… però tard o d’hora molts fan el mateix.

Finalment ens hem doblegat davant l’evidència i hem trucat al tècnic solucionador, m’ha fet callar per escoltar la maquinota respirar…em sembla que ja ho tinc, ha començat per la part evident, no si això ja ho vaig fer jo, d’acord d’acord, ha tret la tapa del davant, i s’ha convertit en un quatre per tal de descargolar uns cargols des d’una posició més aviat impossible et voilà el culpable m’ha dit, voilà he dit jo, finalment doncs havia fugit el molt covard i l’altre pobre allà plorant-lo.

És habitual en aquestes maquinotes tan grans, si hi ha massa càrrega els petits s’escapen i s’escolen entre la goma i l’acer, ja veus dic jo sarcàsticament, una de gran capacitat i no la podem omplir del tot, ja se sap a més superfície més possibilitat de fugida…ja però això abans no passava i les màquines també eren màquines i no maquinetes de rentar robeta…ja se sap cada vegada les fan pitjor…ui tant  no sé pas a on anirem a parar…

Li cobro la intervenció mínima, 45 € i jo feliç perquè només ha trigat 48 hores a venir, d’acord en són 24 perquè hi havia un festiu entremig, i contenta perquè aquesta vegada no s’ha trencat l’eix, ni els coixinets…ni m’han dit que rento massa roba ni he hagut de dir que som cinc, ni m’han dit que la carrego massa ni he hagut de respondre que és de gran capacitat o això em van dir el dia que la vaig comprar precisament a ells,  només he hagut d’explicar que a vegades els mitjons de casa es separen i un dels dos s’enfada molt i s’amaga en un lloc on  no el puguin trobar i que els disculpi, i m’han dit que procuri posar els mitjons enfadats dins d’una reixeta amb cremallera així no es podran escapar i jo he respost ai pobrets i la seva llibertat i m’ha dit que en aquest cas els posés al fons de tot, lluny de la porta i de les temptacions i finalment sembla que ens hem posat d’acord i he pagat feliç i contenta perquè la muntanya de roba bruta  s’enfilava a cotes inimaginables.

Ara els tinc tots fent teràpia no vull més fugides o que com a mínim siguin balcó enllà.

CASCOS BLAUS

Si algun dia em trobeu passejant o corrent d’un costat a l’altre amb aquesta boina o encara pitjor amb un casc blau, no us espanteu, estic en una missió de pau.
Darrerament, suposo que a causa de l’estiu o pel motiu que sigui, dos dels cinc països del meu planeta particular, entren en guerra, i a vegades fins i tot hi ha incursions d’un tercer país que, tot i pretendre la neutralitat, sovint en recolza a un o altre pel simple plaer de fer-ho.
A vegades les esbatussades són escadusseres, ràpides… no tinc temps ni necessitat de posar-me el barret perquè de seguida arriben a un tractat de pau.
D’altres en canvi, les podríem qualificar de grans guerres, no tant per la durada, aquí m’emporto el mèrit jo, sinó per la intensitat de les batalles, que pràcticament sempre són exclusivament verbals amb moviments amenaçadors o de marcatge de territori.
El que com a casc blau em costa més d’entendre, i així els ho pretenc transmetre, és la manca de respecte mutu, i sota la màxima “dos no es barallen si un dels dos no ho vol” els vaig inculcant la cultura de la pau. Tot i que sóc conscient de la dificultat de la missió, no defalleixo i dia rere dia vaig repetint-me com un disc ratllat.
Ara bé, sempre hi ha el dia que el casc blau està més sensible de l’habitual,  en aquest cas al mínim moviment ofensiu, elevo la veu per sobre del desitjable i els faig saber que aquell dia no toca, perquè no hi haurà ni mediació ni tractat ni armistici, només  hi haurà penes per les dues o tres parts. Penes irremeiables com poden ser uns dies sense pantalla (no falla mai!), i  el dia que això passa, curiosament, com si els països fossin conscients de la fragilitat de la situació, hi ha una pau plàcida…

INSECTES


Animals invertebrat, de l’embrancament dels artròpodes antenats, de respiració traqueal, amb el cos dividit distintament en cap, tòrax i abdomen, amb sis potes i amb ales, dues o quatre, o sense. (DIEC)

En el seu hàbitat no em molesten, al contrari, fins i tot m’agrada agafar-los per observar-los (valeee… si no piquen), són curiosos i molt ben dissenyats, alguns  són preciosos, amb una plasticitat magnífica i un moviment impressionant.

En el meu hàbitat, però, la cosa canvia…

Els peixets de plata, són absolutament inofensius, ens els trobem quan obrim la llum del bany a mitjanit, o al fons d’alguna caixa de joguines els dies d’endreça, però vaja procuren ser discrets i no créixer massa ni pujar per les parets.

Les meves amigues les formiguetes també són hostes habituals, ara ja hem arribat a un “entente cordiale”,  surten per aquí surten per allà, les deixem viure sense pagar lloguer si no van gaire sovint a la cuina, cada hivern trien una estança diferent per passejar-s’hi sempre i quan no les esclafin unes bambes ni sentin el crit de guerra: mamaaaaa hi ha formigues…són petitonetes i tret d’alguna ocasió especial en el que han fet festa major procuren no molestar massa, més que res perquè el del súper de sota té un esprai que les liquida en un tres i no res, i ho saben.

I què me’n dieu d’aquelles papallonetes de color de gos com fuig que tot el dia volten per la cuina intentant aprofitar que algú s’ha deixat els armaris del menjar oberts, per entrar i començar a pondre ous… les papallones en si no molesten gens… però els maleïts ous es converteixen en uns fastigosos cuquets que es posen dins del menjar….ecs…i que descobreixes el dia que menys t’ho esperes i normalment tens molta pressa i a més és l’últim paquet que et queda d’allò que necessites forçosament per sopar aquella nit, i el súper de sota ja està tancat…

Una any vam tenir la gran idea de deixar la caixa del pessebre en un magatzem i quan el Nadal següent la vam obrir tota la família, amb aquella il·lusió que hi posen un parell de criatures de 2 i 5 anys, i sobretot els seus pares,  no vam tenir temps ni de mirar què hi havia perquè van començar a sortir a la velocitat de la llum unes 10 paneroles cada una en una direcció diferent, qui va córrer més fou la meva floreta de 2 anys que en un tres i no res era a dalt de la taula xisclant… la resta ens vam posar a buscar per tota la sala fins a localitzar-les i liquidar-les, és ben sabut que es reprodueixen quasi tant ràpid com corren. D’altra banda PANEROLA el trobo un mot preciós, gens escaient a l’animaló al que dóna nom, crec que en castellà el nom li escau molt més, cucaracha, fa fàstic només de pronunciar-lo.

La darrera aventura”insectívola”, l’hem patit amb les abelles… Les abelles són aquelles bestioletes que asseguren la nostra supervivència, sense elles no hi hauria pol·linització, sense pol·linització no hi hauria plantes, sense plantes no hi hauria vida, sense vida nosaltres no hi seríem, aquest és el motiu pel qual estan protegides, ja  vaig explicar a picnic que a casa som tan respectuosos amb elles que quan ens les trobem al mig del camp passem sense fer soroll, per no molestar-les i puguin continuar pol·linitzant sense patir.

Ara bé, si a casa us entra un eixam d’abelles sencer (d’acord…unes 10) que faríeu? Doncs, ja us podeu imaginar el meu home i jo amb un salacot i un sabre cada ú, lliurant una batalla cos a cos,  anaven sortint sense parar d’entre la roba a punt de planxar… la canalla mentrestant tancada a la seva habitació amb el seriós advertiment de no sortir sota perill de picada d’abella, curiosament no va fer falta dir-ho dues vegades… Finalment aconseguírem deixar la casa aparentment neta d’abelles, però portem quatre dies amb les finestres i portes ben barrades, sense rentar roba i morts de calor, fins que ens assegurin que l’eixam ha fugit o l’han induït a fer-ho… he de confessar que a casa ens vam saltar la prohibició, a cop de sabre/esprai del súper de sota, però us puc ben prometre que no hi havia alternativa,  a l’altra banda del vidre n’hi havia força més (i ara no exagero) esperant per entrar, obrir per deixar fugir les captives no hauria fet res més que  incrementar el problema…

Entrada patrocinada pel súper de sota

PARELLES

Durant molt de temps vaig estar pensant que se’ls menjava la màquina,  així de cop, sencers, sobretot quan a casa n’hi havia d’aquells diminuts, aquells tan bonics que et regalen quan tens el primer i que mai acaben d’anar bé.
El problema es posa sobretot de manifest quan els tens tots aparellats  i encara queda més d’una tercera part de la senalla plena, sense parella.
Una vegada vaig fer obrir la màquina per corroborar la meva teoria i vaig fracassar en la part empírica de la mateixa, tot i així continuo defensant-la fermament, potser queden desintegrats per la força centrífuga o volatilitzats pels efectes del suavitzant.
Un altre aspecte a tenir en compte és la tendència invariable que tenim cap a la simetria, sense ella el meu problema no existiria, de fet, hi ha qui  no el té  o és del tot daltònic. Fins i tot em pot arribar a fer gràcia veure algú amb un de cada, sobretot a la canalla, aquesta imposició de portar-los ben iguals segur que els marca de per vida i els dota d’inflexibilitat i manca d’originalitat, potser aquí rau part del problema de la societat en la que vivim, i si ens haguessin deixat portar-ne un de cada color, un amb ratlles i l’altre amb rombes, un amb sanefes i l’altre amb un dibuix, un groc i l’altra fúcsia…?
De tant en tant tinc una sorpresa, col·locant la funda a un nòrdic (edredó, evidentment),  me’n surt algun fet una boleta ben arrugadeta i se m’escapa un goita on era!
La gravetat del cas se m’ha anat incrementant a mesura que a casa anàvem sent més,  i dia a dia es va complicant ja que la mida de tots nosaltres és cada vegada més semblant, els veig quasi tots iguals però els poses un al costat de l’altre i són visiblement diferents i jo educada en la simetria i la manca d’originalitat sóc incapaç de cargolar-los junts, a vegades ho intento, però ells mateixos desfan l’embolcall i es separen.
Una altra cosa  és la manera de plegar-los, cada ú té la seva, la meva evidentment és la més barroera,  els cargolo i els entaforo dins d’un dels dos perquè no es tornin a despistar, però hi ha qui els plega amb molta cura i amor (segur que ho noten i no es perden tant), doblegant per la meitat i així qui se’ls posa només ha d’insertar el peu i pujar la resta cap amunt, sempre queden ben posats, hi ha qui no els cargola i els col·loca al calaix  en parelles, un sobre l’altre. Aquest tema sumat al de la velocitat en rentar, plegar i endreçar donaria per molt més.
No hem d’oblidar els que es queden sols per accident, ja sigui pèrdua fora de casa, al piscina, el gimnàs, les colònies… carreres, forats i altres descosits (ho sento però em nego a cosir-ne, segur que la delicada pell de casa no suportaria el resultat) i els canvis de color, que jo atribueixo a una mala praxi a l’hora de rentar, sempre  s’escapen els blancs a la bugada fosca, i els foscos quan hi poso lleixiu, però i si tinguessin vida pròpia i realment volguessin un canvi de look? La llàstima és que no el facin en parella, tampoc en el seu món deu ser fàcil posar-se d’acord.
Fins ara tenia la sensació que aquest problema de desaparellaments només el tenia jo, sensació induïda i alimentada per tothom que ha passat per casa meva a ajudar-me amb la canalla, àvies, cangurs, etc … però ahir navegant vaig descobrir que és un problema força més general del què em pensava i estic rumiant de fer un invent com aquest, a veure si així l’índex de divorcis a la meva senalla baixa considerablement.