L’HOME DE LES FLORS – LLIBRE

(il·lustració d’elPac)


Jo em pensava que havia acabat les entrades amb aquest títol, però no, n’haig de fer una darrera  plena d’agraïment.


Els bloc dels Orfes del Sr. Boix, té una petita, petita, petita editorial, Edicions de l’Ocell de Foc, la seva principal característica és que els llibres estan fets  a mà, sí de veritat, edicions fetes a mà, il·lustrades i numerades.

El gran editor d’aquesta petita editorial,  és un  home orquestra, a part de les funcions pròpies de l’editor, també fa de maquetador, muntador, enquadernador, dissenyador…. a més compta amb la col.laboració d’un il·lustrador magnífic que també fa de corrector i una introductora que fa caure llàgrimes d’emoció.

Em van avisar que pensaven editar el meu home de les flors i fins i tot il·lustrar-lo, de fet me’l van passar per fer les correccions i tot, són uns professionals, però tot i així quan vaig rebre el paquet va ser una sorpresa absoluta, això de veure un llibre fet a mà a mi em deixa sense paraules, però si a més els textos els has escrit tu … encara més. I llavors et mires la preciosa tapa de paper també fet a mà fins i tot és possible que amb pètals de rosa, i fulleges amb molta cura les il·lustracions plenes de roses, partitures i llibres i finalment agafes aire i llegeixes la introducció i se t’entelen els ulls de llàgrimes…

Com que a més d’artesana és una editorial molt moderna també disposa del llibre en format digital i per tant podeu observar el resultat en el següent enllaç!

A mi només em queda agrair-los la feinada que han fet, en la que a més de dedicar-hi temps hi han deixat ànima, i per sobre de tot hi ha una cosa que no els podré agrair mai prou, que és la seva amistat i aquesta capacitat de sorprendre’m  que tenen tots tres!!

Una abraçada fortíssima per il cavaliere rosso, elPac i Sícoris!!!  


Anuncis

L’HOME DE LES FLORS XX

(fotografia d’Odina Santacreu)

XX.- KARIM I DAMINI

Ha sortit ben d’hora de casa, per res del món voldria fer tard, tot i que el més habitual és haver-se d’esperar només faltaria que avui els vents fossin favorables i l’avió arribés abans del previst.


Ha agafat la rosa que ahir li va donar la noia del restaurant,  les va reconèixer de seguida, i és que té aquest do, veu el fons de les persones i de les flors, per això sempre procura escollir-les ell, a cada persona la flor que més se li ajusta.

Les millors o més complicades són les flors viatgeres les que no s’aturen mai, les que passen de mà en mà, són les millors perquè són elles les que trien amb qui van, són les més complicades perquè sempre impliquen canvis en les persones que les reben, i els canvis no agraden a tothom.


Li agrada tenir roses viatgeres, però només de tant en tant, el trasbalsen fins que no troben destinatari, fan enfurismar a la resta de roses, la majoria tranquil·les per naturalesa, es crispen i això fa que es merceixin abans.


Per això, ahir quan la va tenir a la mà va riure, primer perquè no s’ho esperava,  segon perquè va veure que la rosa havia  fet el seu fet i hagués dit que no només amb la noia que sempre dina sola i tercer perquè ell estava a punt per un dels canvis més importants de la seva vida.


Puntual s’espera a la barana d’arribades, sempre l’emociona veure com arriba la gent de viatge, els carros plens de maletes fent equilibris per no caure, la canalla petita damunt les maletes, els pares i mares que ploren al veure els fills que fa temps que no veuen, els que arriben amb infants acabat d’adoptar, les famílies que es retroben quan un dels dos ha aconseguit estabilitat econòmica, les parelles enamorades malgrat la distància, el que no espera que ningú l’esperi, els turistes alegres, els homes de negocis seriosos…


I mentre el seu pensament divaga surt ella, amb el seu sari rosa i groc, el bo, el de les festes, amb el carro carregat de maletes, ell salta la barana i hi va corrent, es toquen la cara i es  fonen en una abraçada.


 La rosa queda aixafada entre ambdós cossos, i els pètals voleien per l’aeroport.


_______________________________________

I fins aquí l’ensucrat home de les flors, que va començar el 23 de maig sense cap intenció de continuar i ha continuat prenent forma mentre avançava.

L’HOME DE LES FLORS XIX

(fotografia d’Odina Santacreu)

XIX. KARIM – SOLEDAT I MIQUEL – PILAR I CINTA – CARLOTA I ROMEU –  POL I BET – ANTONI I FELIU
2/4 de 3 de la tarda, un  dimecres qualsevol,  l’home de les flors entra al restaurant.

A la primera taula a mà dreta la troba a ella, la que sempre dina sola, avui, però, està ben acompanyada, no gosa oferir-los cap rosa semblen tan engrescats en la conversa que no vol interrompre’ls, potser quan baixi els hi oferirà.

La primera a l’esquerra és buida, esperant que algú surti tard de treballar i necessiti aixopluc.  A la taula del costat, hi ha dues dones, d’uns cinquanta, juvenils i ben guarnides, parlen a una velocitat de vertigen,  sembla que estiguessin esperant la seva entrada, li demanen en estèreo una rosa cada una, que se la regalen l’una a l’altra.

Al fons una dona, sembla que miri de reüll a l’home de la primera taula, amaga la mirada i es tapa la cara darrera un diari, les llàgrimes li cauen cara avall. Se li acosta un home que li fa dos petons i seu amb ella, i finalment la fa somriure, li fa un senyal i li compra una rosa. 

Puja les escales, no s’ho acaba de creure ja en porta tres i només a baix…a dalt una parella de celebració, ell veu els flors i la mira amb els ulls espurnejant, au va, un dia és un dia i avui és el gran dia. Ella se’l mira amb cara de d’alegria, i ell s’aixeca per demanar-li una flor.

Dos homes de negocis, un dels dos li fa una senyal, li’n demana una, l’altre li fa que no amb la mà i aixecant les espatlles donant-li a entendre que no té ningú per regalar-li, però sembla feliç.

A l’altra taula hi ha una família, la parella riu ell els ofereix una rosa, però rient li responent que tenen una floristeria i que seria una mica absurd comprar-li a ell una flor, ell es posa a riure i coincideix amb ells, amanyaga als nens i s’acomiada.

Al baixar la noia de la primera taula el crida, ell hi va corrent separant una rosa del  pom, però es queda sorprès quan és la noia que li dóna una rosa a ell, es mira la rosa amb atenció i fa una riallada de les que s’encomanen, li dóna les gràcies i surt més feliç que un gínjol, puja a la bicicleta i  se’n va carrer amunt

L’HOME DE LES FLORS XVIII

(fotografia d’Odina Santacreu)


XVIII.- MIQUEL I SOLEDAT

S’han assegut tots dos a la taula de l’entrada a mà dreta, a la que sempre va ella, però ell no ho sap, de fet el restaurant l’ha triat ell, i  a ella ja li ha semblat bé, al cap i a la fi avui és dimecres. Ella s’ha posat molt vermella quan ell li ha donat una rosa, i ell s’ha posat doblement vermell al veure la vergonya que passava ella.

Mentre escullen el dinar els dos respiren amb tranquil·litat, no cal forçar la conversa i casualment escullen el mateix.

Finalment en Miquel treu el tema del llibre que per casualitat llegeixen ambdós, i després de constatar que van pel mateix capítol i  que als dos el llibre els entusiasma, comencen a saltar per lectures anteriors en les que casualment coincideixen en gran nombre, arriben a la conclusió que els dos van a la mateixa llibreria i als dos els atén habitualment en Romeu i que és possible que siguin les seves recomanacions el què expliqui el perquè de tantes casualitats, i es posen a riure, perquè els dos coincideixen en dir que les casualitats no existeixen però casualment els dos es pregunten i si existissin?

I així, sense saber com, comencen  a navegar pels seus oceans particulars i poc a poc van descobrint illes que comparteixen, i la conversa es va allargant i fent-se còmode, i ella es relaxa i es torna molt més guapa però ell no gosa dir-li, i ell s’eixampla i a ella li vindria molt de gust que l’abracés, però evidentment no li ho dirà, i els rictus de les seves boques sembla que hagin adoptat el somriure de manera permanent i mengen i tot és boníssim i beuen vi i el troben excel·lent, i el pastís de xocolata de les postres el comparteixen i aviat també compartiran els llibres i la cullera i moltes més coses.

L’HOME DE LES FLORS XVII

(foto d’Odina Santacreu)

XVII- MIQUEL 
Odio les reunions, odio la feina, odio els vespres sense les nenes, odio als meus veïns quan riuen, odio els meus ocells que canten quan jo vull plorar, odio els que em diuen que el temps ho esborra tot, odio els que em diuen amb un cop a l’esquena que el món és ple de dones que m’esperen amb els braços oberts, odio les reunions de feina en un dia com avui, no sé de què parlen, no sé perquè em parlen, no sé perquè em miren, no sé qui són, no em coneixen, no saben que estic trist, no saben que tinc un crit al coll que vol sortir i no pot, no saben que tinc les llàgrimes congelades, no saben que la tristesa em ve de lluny….haig de deixar de compadir-me, he de situar-me a la reunió, canviar de tema, sortir de la cova, del pou, de la pena….noto el pes al pit que m’oprimeix, sento el batec del cor….respiro…respiro…canvia de pensament, buida el cap…com si fos tan fàcil…pensa en aquella platja…no puc… pensa en aquella cançó… no puc… pensa en el llibre que estàs llegint…és trist… és sobre un home a qui la seva parella l’ha deixat, …vaja dues parelles que ha tingut…és trist… però enganxa, ella l’enganya, ella la primera però ell no ho sap fins que és morta, i tot allò d’aquells animalons… i del desfici pels ossos de la segona…és bo i trist, a mi no m’han deixat…tampoc he sigut jo, no, senzillament es va fondre.
M’excuso, ja no puc aguantar més i al aixecar-me ensopego amb la bossa de la noia del costat, quina mania de deixar les bosses als peus,  el tombo i cau tot per terra…em sap molt de greu…no passa res, és culpa meva hi duc massa coses i sempre obert…recullo una crema de cacau, un bolígraf lila, una llibreta amb un quadre d’en Klimt, i un llibre, el mateix llibre, l’agafo i miro per on va, just pel mateix punt que jo…li ho dic en veu baixa perquè la reunió ha continuat potser per no incomodar-nos més, em fa un somriure, vols anar a dinar després?…d’acord, em diu.
Surto de la sala amb el cor accelerat però no d’angoixa, les coincidències sempre me l’acceleren, tinc una  amiga que diu que no existeixen, no sé, en qualsevol cas els meus pensaments han canviat la ruta…a l’entrar al meu despatx oloro la rosa que ahir em van regalar l’Alícia i en Pep.

L’HOME DE LES FLORS XVI

(foto d’Odina Santacreu)


XVI – ALÍCIA, PEP I MIQUEL

Pep.- Hola Miquel 
Miquel.- Hola parella…
Alícia.- Ha costat però finalment hem trobat un dia!
M.- És complicat, entre la separació i la  custòdia compartida de les bessones… 
A.- Au va passa, passa, no et quedis a la porta.
M.- A veure que m’heu preparat, fa tants dies que no menjo coses bones.
P.- Calla, calla que ets un cuiner excel·lent.
M.- Se m’han passat les ganes de cuinar, tret de la sopeta i les croquetes per les nenes…
A.- Au va Miquel, estàs passant una mala època però te’n sortiràs, ets un home elegant, treballador, educat, bona persona, culte, … aviat tindràs un eixam de dones darrere teu.
M.- Sincerament, no busco cap dona, m’he esgotat intentant  tirar endavant la relació amb la Carlota i no tinc energia per cap relació més.
P.- De moment.
M.- De moment.

A l’Alícia se li escapa un somriure, el Miquel és un home atractiu i sobretot bona persona, no li costarà gens trobar parella, sovint es pregunta perquè mai van intentar-ho i normalment arriba a la conclusió que sempre van anar a destemps, d’altra banda això els ha permès ser molt bons amics.

El sopar transcorre amb la tranquil·litat que implica una bona amistat, sense converses forçades ni temes incòmodes, el Pep i en Miquel parlen de les properes excursions que faran en bicicleta, de la fal·lera per fer curses que li ha agafat a en Pep, dels llibres que estan llegint, del nou noi que han agafat a la floristeria, de la seva dona que fa de cangur dels nens i que si un dia la necessita per les bessones segur que podrà comptar amb ella.

Arriba l’hora d’anar a dormir, tots han de treballar l’endemà, abans de marxar l’Alícia li dóna una rosa al Miquel i li diu a cau d’orella:

– Et donarà sort.

El Miquel l’abraça com sempre i després abraça a en Pep.

L’HOME DE LES FLORS XV




XV.- POL I ALÍCIA

– Bon dia!!!
– Bon dia Pol, caram quina energia al matí!  aquí som més aviat d’encesa lenta….
– És que estic tan content de començar a treballar que fa hores que estic despert!
– No, si ja va bé que algú vingui als matins animat, l’alegria s’encomana!
– Té portat una rosa! Ja sé que queda una mica estrany regalar una rosa a una florista però me l’ha donat la Bet per tu i  jo sóc molt obedient.
– Dóna-li les gràcies a la Bet, però no feia falta, ja saps que la feina és teva pel teu currículum i ara només cal que ens demostris com poses en pràctica allò après.
– En tinc moltes ganes…i no només pel sou.
– Ai sí,  m’has fet pensar en la bestreta que et vam prometre, ara truco a la gestoria.
– Us ho agrairé molt, però també en tinc ganes per sentir-me una mica útil, fa tants mesos que faig res que començava a pensar que mai més seria capaç de treballar i em començava a veure com aquells personatges de les pel·lícules del Ken Loach, fracassats sense feina que acaben tots alcoholitzats i sense perspectives de futur…
– Tot plegat fa patir molt, veure com la gent jove té molt poques possibilitats de trobar feina, els de mitjana edat que l’han perdut i que són de difícil recol·locació, els que estaven a pocs anys de la jubilació i no podran acabar de cotitzar i que per tant els espera una vellesa amb recursos escassos…els que tenim negocis i veiem com cada dia fem menys calaix i ens hem d’inventar les mil i una per generar noves demandes…
– Fotut, fotut…
– Me n’oblidava, la teva dona té experiència amb nens?
– Sí i tant, de joveneta feia de cangur.
– I no té feina, oi?
– No.
– Per tant li podria interessar tenir cura dels meus a la tarda?
– Ui tant.
– Encara que siguin tres trastos?
– Si vols ara mateix li truco i que vingui a parlar amb tu.
– Fantàstic!
 En Pol marxa cap al pati de la botiga on tenen les plantes d’exteriors i els planters, de lluny sembla que li caiguin llàgrimes galtes avall i a l’Alícia que és tova de mena se li humitegen els ulls i decideix fer un ram per no emocionar-se més no fos cas que entrés alguna clienta, abans, però, posa la rosa en una gerra llarga i prima.

L’HOME DE LES FLORS XIV

XIV. BET I POL
Així  que la veu l’agafa per sota els braços, l’aixeca  i li fa fer dues voltes, la deixa a terra i es fonen en una abraçada llarga, intensa, plena de llàgrimes d’ell, tinc feina li diu, i ella de puntetes li agafa la cara amb les dues mans, l’abaixa i  l’encara amb la seva i el besen als llavis, quedant-se així una estona.
S’eixuguen la cara molla, riuen i somriuen, i ella li demana tots el detalls.
L’han contractat a la floristeria de la rambla “La  vie en rose”, finalment  haurà tret profit dels cursos fets. L’Alícia i la resta de socis semblen bones persones i li ofereixen un sou digne, tot i que l’han advertit de la duresa de la feina, però això no l’espanta.
Ho hem de celebrar es diuen, però ara encara no,  demà li faran un avançament perquè no sap com l’Alícia està al corrent de la seva situació, s’arriben a plantejar si l’Alícia no és un àngel, però sembla que no que és de carn i ossos, fins i tot té fills. Fills, com els agradaria de tenir-ne, fins fa unes hores era un tema tabú, ara fins i tot s’atreveixen a pensar-hi, això sí cap dels dos ho verbalitzarà.
Es tornen a abraçar i s’estiren al llit mirant al sostre, sense parlar, cada ú pensant en la tranquil·litat que sembla que se’ls hi acosta, i ella recorda la rosa que li ha donat la Magda i s’alça del llit tornant amb la rosa damunt d’una safata al costat de dues tasses de llet amb xocolata…

L’HOME DE LES FLORS XIII


XIII.- MAGDA I BET


– Felicitats Magda!
– Per què?
– Dona, amb tantes roses, com a mínim deu ser el teu aniversari…
– Ah, les roses, doncs no, ni aniversari, ni sant, ni cap celebració, en Feliu que no sé pas què li ha passat, ha vingut corrent a portar-me el ram, a abraçar-me, a dir-me que era molt guapa i que m’estima molt, i tal com ha arribat ha fugit corrent prometent-me un sopar aquesta nit
– Això és fantàstic, ja m’agradaria a mi…
– Va dona que si en Pol pogués et cobriria de roses cada dia, en canvi el Feliu crec que és la primera vegada a la vida que té un rampell d’aquests. M’ha deixat amb la boca oberta, una mica desconcertada i molt intrigada per aquest sopar sorpresa. I vosaltres com esteu?
– Anem fent, pobrets i feliços que diria l’àvia!
– Ai, la teva àvia, a mi em diria “homens”!!! Estic segura segura,  que aviat trobareu feina.
– Precisament avui en Pol té una entrevista de feina a la floristeria de la rambla, estic nerviosíssima per saber com li ha anat.
– Té et regalo aquesta rosa, que no sé perquè  està fora del ram, perquè us porti molta sort i vaig corrent a arreglar-me no fos cas que això del sopar sigui seriós.
– Gràcies pels  ànims i per la rosa! 

L’HOME DE LES FLORS XII


(imatge de theroseman)



XII- ANTONI I FELIU

És ben curiosa la vida, avui mateix mentre l’Antoni m’anava explicant que ahir quan va arribar a casa i li va donar a la Francesca la rosa de la Pilar, que la Francesca va ignorar ostentosament, el seu cervell feu el mateix clic que el seu cor havia fet feia temps, ho va veure clar, l’agafà pel braç i la va fer seure al sofà, i li va deixar anar així sense més, això no pot continuar d’aquesta manera, crec que ens mereixem ser feliços cada ú per la seva banda, i ella enlloc de quedar-se astorada es va aixecar li feu un petó a la galta i sense  ni un però, li va dir que estava totalment d’acord, i que la rosa ja se la podia confitar que potser si li hagués regalat deu anys enrere les coses haguessin sigut molt diferents.
Mentre m’explicava això,  pensava com seria llevar-me al matí sense la Sònia, i una sensació vertiginosa m’ha recorregut el cap, anar de vacances sense ella, els dissabtes al mercat sense la seva llista, la casa sense la seva veu, la cuina sense els seus pastissos, l’estudi sense el seu desordre, l’habitació sense la seva olor, la vida sense ella se m’ha va fet inimaginable i de sobte, tant de sobte com l’Antoni va entendre que no valia la pena continuar amb la Francesca, he entès que m’havia de tret de sobre el tedi que darrerament m’embolcallava com una teranyina que alentia la nostra vida en comú, ho he vist tan clar que el dinar amb l’Antoni se m’ha fet llarg i feixuc.
Així que l’Antoni ha fet una pausa amb un somriure ample que indicava que s’havia desfogat del tot i que intuïa un futur amb més il·lusió, li he  comentat que m’havia sortit una urgència, que la desafecció envers la seva dona m’ha obert els ulls de l’afecció cap a la meva i que no podia estar ni un segon més sense veure-la, ell s’ha posat riure i m’ha donat la rosa perquè en el meu atac de passió sobtada tingués una aliada més.

L’HOME DE LES FLORS XI

XI – PILAR I ANTONI
– Hola Antoni.
– Hola, hola (li fa un petó a cada galta)
– Et va bé si seiem aquí.
– On vulguis.
– I la Francesca com està?
– Com sempre, les seves coses…au va Pilar, al gra, em tens molt intrigat “t’haig d’explicar una cosa molt important…”
– és que no sé ni com verbalitzar-ho, ets al primer amic a qui li explico i no sé com reaccionaràs.
– ui quins misteris, no estàs pas malalta, oi?
– no, no i ara tot al contrari.
– Ahh, a la fi t’has enamorat.
– Just a la fusta!.
– El conec? no serà aquell pallús de veí teu?
– No tranquil, però si que coneixes la persona amb la que estic.
– Estàs? això vol dir que va de veres!
– Sí, això sembla, de fet anem a viure juntes aquest cap de setmana.
– Juntes? centrem-nos Pilar, m’estàs parlant d’una amistat o de parella?
– De fet és una amistat de qui m’he enamorat.
– Una dona?
– Sí, una dona.
– Ahh.. (es passa les mans pel cap des del front cap a darrera).. i tot bé?
– Estupendament, bé! no m’hagués imaginat mai que pogués tornar a sentir el que sento, mai.
– Però a tu les dones t’agraden? no en tenia ni idea
– Ni jo Antoni, ni jo. Tenia clar que ella m’agradava però reconèixer fins aquest punt m’ha costat molt de temps, i mira el sentiment es veu que era mutu. Torno a estar com quan tenia 20 anys…flotant, tot és fàcil, no hi ha baralles, no hi ha discussions, tot és alegria..
– Noia, explicat així fas enveja i tot, tot i que a mi crec que mai m’atrauria cap home, però reconec que amb la Francesca ha desaparegut tota passió i cada dia em pregunta perquè continuem junts, a vegades crec que per pura comoditat…ai perdona, tu m’expliques alegries i jo penes, a avui estem aquí per tu!
….
Després de dinar i fer el cafè s’acomiaden amb la promesa que el proper serà a casa d’elles, abans de marxar la Pilar li dóna la rosa, ell es queda estranyat però ho atribueix a tot el moviment sísmic que està visquent, i per tant l’agafa per educació i pensa que ja li donarà a la Francesca.

L’HOME DE LES FLORS X




X.- PILAR I CINTA


La Pilar i la Cinta, caminen cap a casa, silencioses, mirant-se els peus, les dues amb el pap ple, les dues amb la llengua enganxada.

Finalment la Pilar bada la boca, i comenta que bé que s’ho han passat amb el Romeu, la Cinta hi està d’acord, un noi fantàstic,  i qui es queda la rosa, es pregunten les dues, queda-te-la tu, no tu, i finalment la Cinta reuneix tota la seva valentia i li explica a la Pilar que ben mirat això de viure soles es ben avorrit, que si amb ella hi està tan a gust, que cada dia li agrada més la seva companyia, que no sap que faria sense ella, que la té tot el dia  al cap  i tota la nit, que pot parlar-li de tot sense que es molesti, que pot deixar de parlar-li quan no en té ganes sense que s’ofengui, que no li qüestiona com va vestida, ni amb qui va a dinar, ni quines pel·lícules li agraden, ni quins llibres llegeix, que al seu costat se sent segura, recolzada i reconeguda i que fins i tot gràcies a ella als matins es lleva amb alegria, que no vol que s’ofengui però  necessita dir-li que li agrada molt, que li agradaria que la seva amistat es convertís en alguna cosa més, que voldria que es llevessin cada matí juntes, que anessin a dormir cada dia plegades, que entendria que ella no ho entengués però en cap cas la voldria perdre com amiga.

A la Pilar sembla que li espurnegen els ulls, va fent que sí amb el cap, que a ella també li passa tot això que diu la Cinta, i sense saber ben bé com l’abraçada, s’abracen, la besa  i es besen.

L’HOME DE LES FLORS IX

foto de la Mireia Casanovas



IX – ROMEU, PILAR I CINTA

Ai, quin parell de dies que porto, ahir amb la Carlota, la cap d’en Jan i avui amb el parell de cotorres del club de lectura… pobretes si sabessin que les anomenem així, la Matilde m’ha fet una bona jugada col·locant-me entre les dues en el sopar d’estiu del club de lectura, amb tot el què hem arribat a riure gràcies a elles, sense mala fe això sí, i val a dir que les seves aportacions sempre són bones, remarcables i fins i tot enginyoses, són les que primer venen a comprar el llibre, si és que no el tenen, són les que porten més anotacions, fan lectures conjuntes… però tenen aquell puntet….ai no sé com expressar-ho.
Seré just, són la Pilar i la Cinta, un encant de dones, jo els hi poso uns cinquanta, sempre van molt ben vestides una en un estil més desenfadat i l’altra més elegant, però a les dues els hi escau el seu propi estil, són juvenils, modernes… això sí sempre rondinen perquè als quaranta els respectius marits les van deixar per noies més joves, uns penques afegeixen… han hagut de pujar les respectives canalles pràcticament soles i  juntes han muntat un petit negociet d’organització d’esdeveniments, que sembla que els funciona prou bé, sobretot els casaments… i és que entre “les dues tenen un bon guuuuuuust”  sempre acaben amb aquesta frase quan expliquen el què fan.
El cas és que entre els tres ens hem polit quasi tres ampolles d’aquell vi que té aquell nom tan curiós….a sí, Quin Sidral!*, i si elles de per si ja són xerraires amb el pap ple de vi multipliquen les seves virtuts, i pel què fa a mi no cal ni dir el què m’agrada garlar.
Vaja, que ha sigut una nit memorable, hem repassat un per un els components del club de lectura, no se n’ha salvat cap, hem recordat un per un tots els llibres  dels què hem parlat, hem fet una llista de llibres que ens agradaria llegir  i una altra de llibres que mai llegiríem, i finalment una proposta per la Matilde  de llibres pel curs vinent.
A l’acomiadar-nos, hem quedat que no feia falta esperar-nos fins al sopar de nadal per tornar a compartir sopar i vi, i m’han promès que passaran per la llibreria a saludar-me com a mínim un cop per setmana. Jo els he regalat a les dues la rosa que ahir em va donar la Carlota…només en tenia una…
 

* Si teniu ocasió de tastar aquest vi no us la deixeu perdre, està boníssim i forma part dels experiments dels 10 SENTITS us deixo l’enllaç al seu bloc,  val la pena passejar-s’hi

L’HOME DE LES FLORS VIII

foto de la Mireia Casanovas

VIII – CARLOTA I ROMEU
I ara què, sí, i ara què, què faig amb la meva vida, és el primer cap de setmana que estic sense les princeses i no tinc res, absolutament res a fer, no em sentia així des de…de fet em sembla que mai m’havia sentit així. El problema no és el cap de setmana, és la resta de la meva vida, tinc clar que no aniré a viure mai més, mai més, amb cap home, tots són una colla de guixos i ganduls, però per altra banda la perspectiva d’estar sola em deprimeix d’allò més. I no sé perquè m’havia fet il·lusions que amb el bombonet… de fet era pura imaginació, és tan guapet, i tant simpatiquet, i tant amanyagadoset…., però ho és amb tothom… avui m’ha quedat clar que estan embolicats amb l’Isabel, la mala…amiga, de fet s’ho mereix, ja li tocava ha patit massa..però precisament amb ell… hauré de parlar amb el Jan perquè la cuidi bé… i ves ara perquè se m’humitegen els ulls, perquè la Bel és feliç, no, perquè el Jan és feliç, no, perquè jo estic trista i desconsolada… com no canviï de pensaments faré el ridícul més absolut. Au, només em faltava aquesta, un dels companys de pis del Jan que se m’acosta.
S’ha assegut a la meva taula, és estrany perquè mai havíem parlat més de dues paraules, m’ha preguntat si esperava al meu marit, que es veu que coneix de la llibreria, i aquí, ja no he pogut aguantar més i les llàgrimes m’han caigut a dolls, li he hagut d’explicar tot el rotllo, m’he esplaiat força, espero que no contrasti amb el Miquel, perquè si no….em sembla que li he fet veritable pena…just el què em convenia avui.
Hem estat hores parlant, fins que ens han fet fora, no us ha passat mai de conèixer a algú i posar-te a parlar i com si fos amic teu de tota la vida? ha sigut com trobar-nos al mig de l’espai, la connexió entre nosaltres és total, el sentit de l’humor, els gustos… He marxat  cap a casa amb un somriure d’orella a orella, sobretot perquè ha deixat clar que de dones res de res! Ens hem intercanviat mails, mòbil, li he regalat la rosa que m’havia portat el Jan (de fet, se la mirat una mica estranyat) i  hem quedat per d’aquí a quinze dies que tornaré a estar sola. 

L’HOME DE LES FLORS VII

foto de la Mireia Casanovas
 
VII  – JAN -ISABEL -CARLOTA
Ding-doooooong (d’aquelles que ressonen)
-Hola guapa, quina alegria!
-Hola “bombonet”, vinc a portar aquesta rosa que la Carlota, se la va deixar ahir a la tarda al bar.
– Se la va deixar? la moooolt… si li havia regalat jo!
– Ja m’ho va dir, va haver de marxar disparada a buscar les nenes, no li ho tinguis en compte. Suposo que no hi deu ser.
– Ha sortit. Passa a fer un cafetó dona!
– No tens feina?
– Sí però pot esperar, per tu el què sigui.
…. olor de cafè…
– Ets conscient com n’està de tu?
– vols dir professionalment, suposo?
– No, precisament.
– No fotis…
– Sí foto.
– Però si tot el dia em renya i em crida.
– I ?
– T’ho ha dit ella?
– Més o menys.
– Uf, quin mal rotllo… ja saps que jo ja tinc el cap i el cor ocupat!!! ja t’ho has rumiat?
– En podem parlar en un altre moment?
– Sí, tranquil·la fins d’aquí 60 anys t’estaré esperant…després no ho garanteixo.
– Tampoc cal ser tan sarcàstic, no et sembla… pots fer-te la idea de les complicacions que suposa per mi tot plegat? No és tant senzill, ets molt més jove que jo, penso que tu inicies una dècada que ha se ser cabdal i fructífera a la teva vida, i jo en canvi ja l’he passat.
– Ui que vella… no em facis riure… estic boig per tu, m’és igual la teva edat, m’és absolutament igual.
– Sí, ara sí però i d’aquí 10 anys? i d’aquí 20 anys? Sincerament, em fa por, em fa por abocar tota la meva energia i que per tu suposi una petita fase més en el teu creixement personal.
– Torna-hi, mira que ets plom, deixa’t portar, si et ve de gust ho intentem… duri el que duri… no et puc prometre amor etern, ni pretenc que tu ho facis.
Se sent un soroll de claus i s’obre la porta….
– Holaaaa.
– Hola Carlota.
– Hola Isabel, què hi fas aquí?
– T’he vingut a portar la rosa que et vas deixar ahir.
– Ai gràcies reina!, quina tarda la d’ahir.
– I les nenes?
– Bé… de fet ahir les recollia el Miquel, no sé on tinc el cap. I per cert, cada vegada que em giro us trobo a vosaltres dos junts, oi?
El Jan acota el cap, mirant-se les sabates, l’Isabel aprofita el silenci per aixecar-se, fa un petó a la galta de la Carlota i amanyaga el cap del Jan encara acotat.

L’HOME DE LES FLORS VI




VI – CARLOTA I ISABEL

Me’n poses un altre? de Mombassa. Síííí ja ho sé… i què que sigui el tercer? I què que siguin les sis de la tarda? I a més a tu que t’importa… no t’han dit mai que ets una tafanera. Tafanera i coqueta, si ja he vist com et mires al bombonet, sàpigues… que el bombonet és meu, avui mateix m’ha regalat una rosa. Ha arribat tard com sempre, jo  estava com una cafetera  a punt d’explotar, no puc suportar la impuntualitat, i va i em posa la flor davant dels morros amb aquells ulls de gosset penedit amb les orelles cap avall i el cap mig tombat, i jo que no he pogut evitar el somriure… un somriure, i una llagrimeta d’emoció…no em regalaven flors des que van néixer les bessones…com a mínim.
El bombonet em té el cor robat, el cor i l’ànima, encara que no ho reconeixeria mai de la vida, primer perquè és força més jove que jo…impensable anys enrere quan només m’atreien els madurets…després perquè sóc la seva cap i no podria suportar fer el ridícul i sobretot perquè suposaria acabar amb la meva súper vida ideal, perfecta, exitosa, plena d’elegància i savoire-faire, seria perdre els papers totalment, I M P E N S A B L E

Reina, cada dia tens més abandonat i solitari el local… i què que siguin les sis de la tarda, ara em diràs que la gent no beu a les sis de la tarda. M’ho dius seriosament? Que normalment no hi ha ningú a aquestes hores? Que de fet el tens tancat? I quina hora m’has dit que era? Les sis??? Les sis?? Que havia de fer jo aquesta tarda???  LES NENES…..

L’HOME DE LES FLORS V

foto de Mireia Casanovas





V-  JAN
Caram quina rosa més bonica, de qui deu ser?  

Segur que no li fa a res que l’agafi,  serà l’antídot perfecte a l’esbroncada de la Carlota per arribar tard, una altra vegada, però és que ahir vam arribar tan tard i al llit s’hi estava tant bé, i començo a treballar tan aviat, massa, perquè un creatiu que al matí no pot crear no serveix per res… però no sóc l’amo, l’amo és la Carlota, i dic l’amo amb tota la connotació negativa de la paraula, si dic mestressa no té la mateixa. Només li falta el fuet a la senyora amo. 

Quan va ser mare, fa uns tres anys, va decidir canviar els horaris i fer de 2/4 de 8 a 2/4 de 4, amb un parell de paradetes, una fer un “nespresso” i l’altra per fer un “brunch”, ho sento però amb l’office de disseny de darrera tendència que tenim, no podem ni fer el cafè ni fer un esmorzar-dinar, de fet ens passem tot el dia fent timings, brain-stormings, projects, files, meetings, pendings i utilitzant el nostre mac i el laptop.

No,  si m’encanta treballar amb ella, m’agrada i molt, és boníssima, però depèn del dia que tingui tira a tirana o a gata maula, no sé que és el pitjor, amb la tirana t’hi pots enfadar i li pots plantar cara, a vegades. Amb la gata maula ja te l’ha fet i tu encara estàs a les Bahames.

Em queixo de l’horari però estic encantat, tinc la tarda per mi, per córrer, per pintar, per fer el què vulgui, sempre i quan no tinguem una “dead line” i haguem de córrer tots.

Sé que la rosa li encantarà, com li encaaaaaaanta tot el que és bonic.

L’HOME DE LES FLORS IV


IV-  ROMEU

L’he col·locat dins d’una ampolla de vi, alta i prima, a l’entrada de casa, li dóna el toc just d’elegància que necessitava, i me’n vaig directe a la cuina a preparar-me un soparet, avui sopo sol, els companys de pis han marxat a la capital a veure teatre. Havia pensat convidar algú però finalment no ho he fet, em passa massa sovint això, penso que faré moltes coses que finalment no faig.

Estic sol, sol en el sentit més ampli de la paraula, no només perquè els companys de pis no hi són, sinó sol solet, sense parella,d’acord  només fa quatre dies que no tinc parella però ja em sentia sol quan la tenia, sobretot em sento sol d’amistats, sí estic tot el dia fent rialletes i somriures amb les companyes que son uns solets però tampoc som grans amics, i amb els amics de tota la vida poc a poc ens hem anat distanciant, sempre he sabut que els costava entendre les meves preferències, estic convençut que darrera hi ha por, però mai hem sigut capaços de parlar-ne amb franquesa, ni ells ni jo. 

Tinc les amigues de la facultat, i dic amigues perquè tot i la meva condició masculina a la facultat només vaig fer-hi amigues, crec que mai he rigut ni plorat tant com amb elles, però estan totes escampades pel món, l’una a Londres, l’altra a Dinamarca i l’altra a Argentina… les meves princeses…de tant en tant m’escapo i les vaig a veure, les visites són autèntics banys d’energia emocional…

Em miro la flor, és senzillament perfecta, igual que la meva vida, perfecta i solitària, de sobte una esgarrifança em recorre l’espinada, la presència de la rosa em fa sentir molt incòmode.

(foto de l’Odina Santacreu)

L’HOME DE LES FLORS III


III – ROMEU, MATILDE I ROSOR
De qui és aquesta rosa? Matilde qui te la portat, reina? A no és teva? Deu ser de la Rosor, Rosoooor, és teva la flor de damunt el taulell? Doncs, així segur que és meva, algun admirador secret o admiradora aneu a saber… però quin? No podré pas dormir pensant que algú m’ha deixat una rosa anònima…
Au va Romeu no facis tanta comèdia.
Julieta, no t’he dit mai que ets una aixafaguitarres… jo que m’estava fent la pel·lícula mental de tota la clientela d’aquesta tarda i les possibles històries que en podries sorgir… ha vingut aquell tan guapo, alt i fort que té aquella veu que li surt de les profunditats de la caixa toràcica, el que s’ha quedat HHhH
Aquell? impossible, venia amb una criatura a cada mà, la rosa no li cabia..
Doncs aquell jovenet que ha encomanat  els contes d’en Calders,  feia força goig.
Com la xicota que l’esperava fora, potser sí que s’ha deixat la rosa…ara li truco que m’ha deixat un número…
No, no cal que li truquis, recordo una mà femenina deixant la rosa damunt el taulell, però no en recordo la cara.
Però si tampoc ha vingut pas tanta gent aquesta tarda, ha vingut l’àvia que passa cada setmana amb els néts i els fa olorar els llibres, diu que quan siguin grans aquesta olor ja no existirà i la recordaran gràcies a ella.
També han vingut aquell parell de noietes que buscaven un llibre de poesia que ha escrit el pare d’una amiga d’elles, però aquestes segur que no portaven cap flor, amb l’escàndol que han fet segur que ens n’hauríem  adonat.
Ha entrat la de la farmàcia del davant, però venia corrent i amb el temps just, que s’ha tornat a quedar Primavera, estiu, etc… em sembla que ja l’ha regalat quinze vegades.
Ja ho tinc, la noia aquella que s’ha passat una bona estona llegint contraportades,  que finalment ens ha preguntat per un llibre que no la fes posar trista i li hem recomanat Un altre got d’absenta, la recordes?
Sí, sí portava una rosa i se l’ha deixat, perquè no crec que ho hagi fet expressament, oi? …i ara que fem, jo només la conec d’aquí la botiga, no sé ni com es diu ni molt menys on viu i diria que no la tenim a la base de dades, i a aquestes hores ja no vindrà a recuperar la flor, per tant, me l’emporto?

L’HOME DE LES FLORS II

II – SOLEDAT
Acaba el llibre, el final trist, el llibre comença alegre i va enterbolint-se fins a quedar ben ennuvolat amb un  tènue raig de sol que en un punt indeterminat traspassa la nuvolada.
Sospira i aixeca la mirada, no fos cas que hagués quedat un glopet de cafè per arrodonir la lectura, no, se l’ha begut sense ni pensar-hi, capficada com estava en el final.
I com una aparició veu la rosa, ni es planteja qui l’ha deixat, li fa gràcia, feia anys que ningú li regalava una flor, ara li ho agrairà a la cambrera, tot un detall de la casa. Es queda pensativa quan li diuen que no han sigut ells, li ha d’haver deixat algú altre…algú altre, ella no coneix a ningú més… intenta fer un repàs mental de les persones que ha vist avui al restaurant, impossible, com a molt en recorda el tros de cos que passa darrere el llibre, intenta no capficar-s’hi però l’incomoda  la idea d’estar en deute amb algú i encara més no saber amb qui, ara voldria fer-se transparent..
S’emporta la rosa a la feina, la deixa amb una mica d’aigua, per intentar mantenir al màxim la perfecció d’una rosa de cultiu, li agradaven més les que creixien davant de casa els pares… en aquella època res era perfecte però tot era precís.
Té el temps just per passar per la llibreria, necessita nova lectura, damunt la tauleta de nit hi ha un bon castell de llibres però cap adequat al seu estat d’ànim.