Insomnis – setze.

img_20190520_1541506864473064481102954.jpg

 

Revé amb força la comprensió,
la magnitud assenyala la transparència,
la inconscient necessitat de rebaixar la peculiaritat,
vestir-la amb pesos cosits a les vores.

Negar-se en l’onada plana,
confondre l’asfíxia amb l’ofec.

Tantes capes tretes,
i encara tems el foc de la lletra.

El crit, sec, mut,
et deixa plena de lloc.

Bereneràs cireres,
i seràs compassiva amb els pinyols.

Anuncis

Diari: collages, poesia i entusiasme.

img_20190503_1151492377449763569672928.jpg

 

En aquests temps de discussions estèrils, de judicis impossibles, de llibertats empresonades, d’amenaces tangibles de retrogradació de drets, en aquests temps, també, de petites esperances. En aquests temps de gent disgustada, de gent enrabiada, de gent que odia, en aquests temps encara hi ha persones que utilitzen les xarxes per donar aire, llum i bellesa. Persones que pinten, persones que ballen, persones que canten, persones que versen, persones que fotografien, persones que expliquen, persones, al capdavall persones.

Ahir en vaig conèixer a una, un pintor que fa temps que segueixo a través de Facebook i Instagram, que combina a la perfecció la mirada artística, el color, el traç, el fragment i la paraula, i en fa un collage pictòric-poètic carregat de profunditat. M’explicava que la poesia, la lectura, li ha permès crear un relat, un sentit resseguible a la seva obra, les seves suites, on desenvolupa a través del collage l’obra seleccionada de l’artista escollit. La contemplació dels seus collages ja posen de manifest que és un lector voraç i profund de poesia, la conversa ho va confirmar. M’explicava que li agrada treballar en col·laboració amb poetes, que li agrada la paraula dita en la presentació de les seves exposicions, que li agrada compartir, crear conjuntament.

Vam quedar al seu taller, els tallers dels artistes són d’aquelles llocs d’atmosfera mig màgica o màgica del tot, és el que els diferencia de les altres disciplines artístiques, el color arreu, el paper i les seves olors, les parets farcides d’obra, els pinzells, els llapis, i en el cas del Jordi Pagès Morera, també llibres, arreu.

A més a més de collages i d’encomanar poesia i entusiasme, també fa llibres d’artista, on es conxorxa amb poetes per treure el bo i millor, caldrà estar atents, perquè aviat presentarà la seva nova criatura, multiparticipada, ganes de conèixer-la.

La d’ahir fou una conversa molt agradable, confirmadora del què transmet en la seva obra, creativitat, generositat i complicitat. La xarxa, les xarxes socials, també són un lloc ple de troballes, de bones persones i de bellesa, com la vida.

Moltíssimes gràcies, Jordi, per tot!

 

 

(Mostra d’alguns dels seus collages amb versos o fragments de T.S. Eliot, Emily Dickinson, Rober Walser, Borges, Vinyoli)

 

brots

 

Broten de la terra interior, haurien de ser verds però són incolors, la fàbrica fa dies que és tancada, es va acabar el combustible i no pot crear els pigments. El Sr. Elies diu que no passa res, que en qualsevol moment podrem posar-los-hi, que el més important  és que trenquin la llavor i enfilin amunt buscant el sol, encara que sigui un sol de tardor que dugui damunt una trama ennuvolada, fins i tot diu, que és bo que hi hagi núvols, perquè de tant en tant plou i als brots els hi agrada alimentar-se de l’aigua del cel.

La mare diu que el problema és  trobar combustible, es veu que fa dies que fèiem servir les reserves, i la cosa  és mundialment complicada,  li pregunto  què vol dir,  m’explica que per exemple a Síria, la guerra ha fet que els nens que s’hi van quedar ja no recordin com somriure, i els que van marxar somriuen poc o poquíssim, no els hi posem fàcil, diu la mare.

Ella sempre té raó, menys quan s’enfada perquè jugo massa amb les pantalles, i és que avorrir-se és avorrit li dic, però em diu que m’equivoco molt i que segurament aquesta és la causa de la manca de combustible, jo li dic que no pot ser i em pregunta , a veure, ¿quina va ser la darrera vegada que vàreu riure a la classe? No ho recordo, ¿i a casa? Mama, li dic, a casa no tenim cap motiu per riure, des de que el pare va marxar tu no has tornat a riure. Quan li dic això la mare sempre plora, em diu que ella s’hi esforça molt a somriure sempre que pot, però que tinc raó, res li fa riure.

El Sr. Elies és el nostre veí de sota, té un hortet al pati i un altre dins la seva panxa, com tothom vaja, el del patí no, el de la panxa. Ell diu que a casa no tenim combustible perquè estem tristos, però que hem aconseguit que ens surtin brots a la panxa i això és molt bo, encara que no siguin  de cap color, ell està segur que aviat els podrem pintar.

Els nens de Síria surten sovint a la tele, jo no ho entenc, al pati quan hi ha una baralla s’acaba ràpid, ve la mestra i l’atura i llavors ens fan fer allò que no recordo el nom, ens fan seure a una taula i anem explicant perquè ens hem barallat, al final de la conversa normalment ja no ho recordem i frisem per poder tornar a sortir al pati, però esclar, com que ens hem barallat ens toca pintar un mural, dels que decoren la paret del passadís de l’escola. A  mi pintar m’agrada molt, i pintar murals encara més, però hi ha nens que no els hi agrada gens perquè diuen que ho fan fatal, i no és cert, la mare em va dir que ningú ho fa malament,  i té raó, perquè la mare té raó sempre, bé, sempre sempre, no.

Síria és molt lluny, o potser no tant, aquí no hi ha guerra, però hi ha nens que ho passen molt malament perquè tenen poc menjar, els seus pares no tenen feina, i això tampoc ho entenc, a l’escola a vegades no hi ha prou feines per repartir, llavors la mestra, que és molt sàvia, fa que hi hagi més d’un encarregat de cada tasca, esclar que no és tant xulo, perquè  si has d’anar a veure la Sra. Rosa, la conserge, anar-hi sol és molt més divertit que anar-hi amb algun company,  però de fet anar acompanyat també està bé perquè et pots comentar coses.

Ens han explicat que hi ha llocs al món que els nens han de caminar quilòmetres pel camp o pel desert per anar a escola, i alguns fins i tot hi van descalços, a mi em costa d’imaginar-me descalç pel carrer o jugant a futbol, però ho fan, i a la pel·lícula que ens han passat fins i tot riuen.

Nosaltres fa dies que no riem, per això els brots de la panxa no tenen colors.  A l’escola una nena es va morir, era una nena de les més grans, ens han dit que tenia una cèl·lula molt dolenta que va anar mossegant a totes les altres fins que  ja no li va quedar cap cèl·lula bona, es veu que les cèl·lules són allò que fan créixer els brots. Tothom està trist, les mestres, els nens grans,  les classes dels petits, perquè aquesta nena tenia tres germans. Cap d’ells va  a la nostra classe, però tothom sap que la tristesa passa per sota les portes. Jo encara estava trist perquè el pare un dia va marxar i no em va dir adéu, a vegades rebo postals sense nom però sé que són d’ell i que un dia tornarà,  ho sé perquè a la mare se li humitegen els ulls quan les rebem, però a vegades també se li humitegen quan no li fem cas o no l’ajudem prou.

El Sr. Elies puja a ajudar-nos cada tarda, m’ajuda a fer els deures i juga amb els meus germans mentre la mare encara és a la feina i quan arriba fa que la meva mare li expliqui totes les anècdotes de les clientes, a vegades fa un somriure tant gran que sembla que estigui a punt de riure, però  mai hi arriba del tot, quan passa això el Sr. Elies em mira i em pica l’ullet dient sense veu, aviat, aviat…

M’han ensenyat una dansa a l’escola, a casa ballo davant els germans i el Sr. Elies, tots es posen a riure i jo em poso a riure, els hi ensenyo les passes i ens posem a ballar tots quatre, just quan la mare entra per la porta, es queda parada i amb la boca badada, nosaltres riem i ballem, i ella somriu, somriu tan gran que finalment riu, i riu tant que li cauen llàgrimes, i al final dubtem de si riu o plora i aturem la dansa, i la mare ens abraça, ho fa tan fort que fins i tot ens fa mal, però no li diem. Al Sr. Elies se li han humitejat els ulls i marxa acomiadant-se molt fluixet, picant-me l’ullet i dient-me  sense veu “ho veus…” jo li faig que sí amb el cap.

L’endemà al matí em llevo amb els brots pintats de color fúcsia, i entenc el què deia el Sr. Elies,  que sempre som a temps de pintar-los, el què és important és que brotin, he baixat corrent a dir-li i l’he trobat amb un home més jove,  m’ha explicat que és el seu fill,  en Rafiq, que ha pogut, finalment, fugir del seu país, tot i que la tristesa li habita la cara, la seva dona i la seva filla no han sobreviscut a la guerra i a la fugida, això ho sé dies després perquè m’ho explica la mare.

El Sr. Elies, avui no ha pujat, he baixar a veure si li calia res,  he trucat però la porta era oberta, l’he trobat assegut a la butaca  mirant enlloc, m’he enfilat a  la seva falda, l’he abraçat  i li he demanat a cau d’orella que no deixi que la tristesa li panseixi  els brots de la panxa, m’ha mirat amb llàgrimes als ulls i jo he anat a regar l’hort del pati.

 

 

Diari: en sentit contrari

vells

 

Ahir ben d’hora, vaig creuar-me amb un home gran, de força més de vuitanta anys vaig calcular, anava amb un bastó que l’ajudava a fer cinc saltirons per avançar cada vegada que reunia la força suficient. A l’altra mà hi duia un petit ram de flors de camp, el meu cap va somriure pensant en la receptora de les flors, segurament el somriure em deuria anar a la cara perquè ràpidament em va dir, Bon dia, amb somriure de tornada, que jo vaig tornar amb rialla admirativa inclosa, perquè el què realment em va deixar fascinada era com caram s’havia pogut ajupir a recollir les flors, veient les seves dificultats de moviment, i on les havia collit, perquè era evident que eren flors silvestres, i perquè érem al mig de la vila i per tant la distància fins a on fos que les hagués agafat no era fàcil de salvar al seu ritme. Eren les vuit del matí, i ell ja anava ple de flors, energia i simpatia, vaig pensar, que, realment, com la il·lusió no hi ha altra benzina.

Hores més tard, i a la ciutat, un noi d’uns trenta anys, caminava lent i parlant, portava uns auriculars d’aquells sense cables, i tenia les mans lliures que movia amb gests ben amplis. El dia era frescot, però ell anava amb un polo de màniga curta i el cabell moll. Diria que si em va cridar l’atenció fou perquè caminava lent, mentre els altres corríem a buscar un tren, a dinar, badàvem buscant façanes, o metros o un núvol, ell tenia una conversa amb algú altre que no hi era, li somreia i mesurava alguna cosa amb les mans com si sense veure-ho se’n pogués fer una idea, i això que ara ens sembla totalment normal, no fa massa no ho era gens.

Més enllà, i mentre la meva filla em trucava demanant-me ves a saber què urgent i imprescindible, una parella amb el cabell molt rinxolat, ell curt, ella llarg i voluminós, no massa alts, no massa prims, i vestits ambdós de fúcsia, es confessaven, probablement per enèsima vegada, el seu amor caribeny.

Jo mentrestant, perdia dos trens, literalment (la darrera vegada que vaig escriure que havia perdut un tren vaig rebre missatges d’ànims dient-me que no patís que tindria més oportunitats), i m’era indiferent, perquè, darrerament o potser sempre, creuar-me amb un senyor que saltironeja, un altre que conversa al mig del carrer i una parella que s’estima, m’alimenta més que la pressa. El temps de fet, és allò que s’estira i s’arronsa, i al cap del dia tinc les obligacions que puc tenir, la resta, ahir,o no ho eren o podien esperar.

 

L’hora

Grafit de David Ribas
Grafit de David Ribas*

Encara compto el temps,
batibull de metamodels
vitals on visc submergida.
Tinc un bocí lliure,
sense caducitat,
sense referents,
sense límits.
Aquella part que toca
la pell dels invisibles,
dels ancestres,
dels desertors,
dels finits abans
d’hora.
L’hora sóc jo.

Insomnis – quinze.

IMG_20190209_190515.jpg
fotografia obliqua d’un quadre d’en David Ribas

 

Lladres contorsionistes,
foraden parets mitgeres,
rasquen encofrats
buscant l’espai atzarós
que els dugui directes al tresor.
Il·lusos deixaran un rastre
de vòmits, que els insectes
(des) cobriran. L’objecte
reclama el tacte que vol,
i l’anomena tresor.

 

diari: meandres

PicsArt_09-27-04.26.05.jpg

Ara que ja tinc certa perspectiva, puc dir que a la vida es tenen amics, molts o pocs, més propers o més superficials, amics per sempre, per una època o circumstancials. Que tenir una gran connexió no té relació amb el temps que dura l’amistat sinó amb un conjunt d’elements sovint indesxifrables.  Que els  amics, els de debò, són una xarxa  molt difícil de trencar i és la que et permet explorar, amb confiança, el món.

Però també hi ha persones que ens toquen la vida d’una manera tan efímera que difícilment els podríem anomenar amics, amb les que en canvi hem intercanviat quatre paraules, un gest o una mirada,  que acabarà sent essencial a les nostres vides. Les circumstàncies, el moment, o qui sap lo què, els acabarà gravant a la memòria emocional.

Avui, un petit gest, natural i tendre, m’ha portat del pensament  a la reflexió sobre els vincles que fem amb les altres persones, sobre el què sabem dels altres, sovint més del què imaginem, sobre accions no racionals, sobre reaccions, sobre el què callem i potser diríem, en un altre lloc, un altre moment, una altra vida.

Després he transformat la reflexió en un riu que passava vora de casa meva, i estalviaré els meandres i aniré directe a la desembocadura. Aquest petit gest, tendre i natural i la seva acceptació tendra i natural, m’ha fet veure que amb aquesta persona,  sense cap més vincle que la paraula cordial i ocasional,  ens hauríem  abraçat molt fort, còmplices, segurament, d’aguantar el tipus i altres fenòmens meteorològics.

Baixar la guàrdia, caldria.
Com a mínim.
De tant en tant.

In somnis – catorze.

Inflexiones en un punt desconegut que amb sort identificaràs temps després. Sumant casus belli contra tu mateixa. Tota la nit has sentit l’aigua omplint una banyera sense tap. Aprens que les roselles també poden ser liles, i fins i tot i créixer a la paret que separa els cossos erms de les ànimes.

Defuges qui es dissecciona prenent-te de bisturí, perquè no ets cirurgiana. Com a molt ets una oruga que transformarà una planta en les seves pròpies ales. Que curiosa la vida, que sempre ens mossega pel mateix lloc.

membrana

preview.jpg

 

 

NO m’atura el foc,
ni el glaç. M’atura
la incerta capacitat.

He donat tombs
a l’aigüera. NO m’he
escolat forat enllà.

Ara escalo la pica greixosa
alimentant-me de restes
calcificades. NO és en va
que creix la membrana
entre cos i braç.

in somnis – tretze.

natalia Drepina The bee

 

Cada ala que vola, a les fosques entranyes de les meves cambres, produeix l’efecte invers. Mai vàrem parlar de la força el·líptica de la llum, i ara gosa entrar amb la intensitat de la primavera. Acarono la vivesa dels àcars i bressolo amb la mirada tot aquest magma del tot i el res que batega a cada raig de sol. Busco l’agulla menjada pel rovell, i suturo el buit, deixant un trau per suar la por. M’agita el dubte, l’etern.

in somnis – dotze.

 

Lee McKenna
Lee McKenna

Mires massa enrere, un enrere que no ha existit mai, mai has format part de cap rodona, només has aconseguit dibuixar angles i més angles, alguna forma original i poca cosa més, et conformaries amb qualsevol forma arrodonida, o com a mínim amb caminar per damunt d’angles sense arestes. Mires al voltant, i només veus pors i dubtes, tan grans com els teus, veus parets de fusta, de formigó, de ferro, veus portes i algunes finestres. Sents els ocells i et preguntes si tothom s’emociona com tu amb el seu refilar, per què no ens ho diem que hem sentit cantar un ocell? Per què no ens diem que hem vist sis flors diferents i vint-i-set núvols i que les palmeres avui eren dansades pel vent, per què hem oblidat parlar-nos, i només lamentem, critiquem, analitzem, plorem, cridem, renyem, demanem? Per què resulta tan fàcil recaure en la cinta transportadora de la negativitat? Per què pleguem les ales tan aviat? Per què ens fan por les arrels? Sospires. Entafores el nas dins d’un llibre confiant que no et sacsegi massa i alhora desitjant que ho faci, perquè només la paraula et serveix de mapa. Construir-te la ruta després de la darrera pàgina, amb la pell ferida encara de la lectura, de la vida, de la vida dels altres. On es troba la il·lusió? T’angoixa la idea de no trobar la font mai més, sabent que la duus dintre, i el pànic de començar la ruta amb el dipòsit buit, sense saber si sabràs obrir l’aixeta. Tot depèn de tu i alhora res.

in somnis – onze.

jeanloup sieff
Jeanloup Sieff

 

De-fugir, desfer la fugida endavant, caminar al costat de les pròpies passes, l’aventura, la vida, reflexionar sobre el què i el com, i tornar a començar el camí cap enlloc, mestra ja de mi mateixa.  Ja ho he provat, cou massa el meu pes. Deixar viure les larves que algun dia em poblaran, a mi o a les meves cendres. Escriure el vòmit esgotat. Ser conscient del meu cubicle transparent, tan igual als de la resta, tan diferent. Quedar-me sense opinió per entendre que totes les opinions són legítimament insuportables, fent costat a les que encaixen amb els meus valors, traint-los també així. Quina feixuguesa la humanitat quan t’habita alhora l’esperit crític i el contradictori. Que cap reixa tanqui la llibertat de pensament, cap, ni una. Trenar la vida enfora, la vida endins, la vida no viscuda. L’encaix pusil·lànime del meu melic en el melic aliè, en el gros melic de la societat, en l’abisme. Cansada de crits, meus, seus, muts, aguts, greus. Al capdavall silencis trencats, riures perduts, somriures clavats.  M’ataca la nostàlgia mentidera. M’hauràs de buscar en el brollador, amb les abelles que refresquen el seu jorn incasable. La dolçor em fueteja com si  en fos responsable, jo, tipa de responsabilitats, voldria només dormir un dia sencer i despertar descansada. Recordar on era el punt de partida, per no tornar-hi.

 

in somnis – deu.

Desig delerós, florit d’hivern, de cel ventós i terra eixuta. M’atrapa la teranyina, la moneda que cau, el pou clos, la cuereta que lluita. El so dolç de l’aigua damunt la molsa, l’esqueix irreflexiu del romaní, la passa compassada. Aturar-se. Morir un instant. Renéixer amb la ràfega que s’escola entre l’arbrat i que et porta novament a la contemplació de l’espai que ha deixat el buit: el blau, els blaus, el verd. Sentir com les pedres es fan, on abans érem balma, ara som aire, on abans érem sostre ara som llit. Sentir la veu dels arbres, el cruixit interior de fer-se anelles mútues. Reflexionar, sense paraules, sobre el no temps. Sentir la fatiga d’un cos assedegat de calma. Aturar-se. Mirar, mirar-se.

Que la màgia ens il·lumini

Que els camins ens apropin més que no ens allunyin,
que tothom es pugui expressar com vulgui,
que ningú es consideri més que ningú,
que les abraçades superin a les males mirades.
que ningú es vegi obligat a dir prou,
que les llàgrimes només siguin per amor,
que el somriure ens acompanyi,
que la llibertat no es posi en dubte,
que no s’acabin mai els somnis,
que la il·lusió no ens abandoni
i la màgia ens il·lumini.

in somnis- nou.

 

Lola Alvarez Bravo
Lola Alvarez Bravo

 

Mirar enrere és contradir-se, mirar endavant cremar-se les pestanyes . El present cansat, el passat pesa massa, el futur inhòspit. Potser es tracta de de convertir-me en papallona o en il·lusió. Una imatge em somnia, estirada en una barca que segueix el corrent d’un riu, sense forces per remar a la contra, no és així, sé que no és així, però potser cal fer marrada, estirar-me a la sorra i comptar les papallones. Hauria d’aprendre a comptar, crec sincerament, que quasi tot ve de les pròpies mancances matemàtiques. Em deixen unes ales meravelloses, que encaixen així així, volar una mica, i contemplar el cel hivernal, preciós. Sentir-me etèria, i pensar que no és exclusiva la sensació de què el temps pesa massa: temps cronològic, meteorològic i verbal. Tantes boques serrades, tants sentiments colgats darrera crits o somriures, tantes coses callades i per tant perdudes per no haver arribat mai a lloc. L’autocensura ens convertirà en éssers transparents. Escriure per no fugir cap a la quotidianitat. Viure fidel a la solidesa dels colors, lluny dels translúcids i les transparències. I qui m’entengui , que calli.

Estic enfadada

charlotte Salomon.jpg
Charlotte Salomon

Ja fa cert temps que alguna cosa dins meu va decidir que la ràbia no em convenia massa i vaig aprendre, inconscientment, a transformar-la en tristesa, que té una forma menys lesiva, pels altres, de sortir. No cal dir que des de llavors ploro més, però ja està bé, també ric sovint. Però això no vol dir que no m’enfadi, no, m’enfado i darrerament molt. Estic enfadada perquè hi ha deu persones empresonades injustament, estic enfadada perquè s’ha forçat al codi penal per empresonar-les, estic enfadada perquè també s’ha forçat la Constitució per aplicar un 155 que deu haver sigut el somni pornogràfic d’alguns i algunes que la ràbia els hi supura. Estic enfadada per certs silencis, estic enfadada perquè tinc la sensació que la violència es fa cada vegada més evident, més propera, més enganxosa. La física, la psicològica, la cultural, l’estructural. Estic enfadada perquè 4 energúmens van violar a una dona, la van deixar nua i abandonada, a més a més dos d’ells formen part d’estaments que tenen com objectiu vetllar per les persones. Estic indignada amb un jutge que admet a tràmit com a prova un informe de vigilància de la víctima per part d’un detectiu privat, perquè això implica, indirectament, jutjar la conducta de la víctima. Estic enfada perquè la lluita contra la violència contra les dones, 900 assassinades a Espanya els darrers 14 anys, més totes les que pateixen agressions físiquesi psicològiques, més les víctimes colaterals, sobretot infants i joves que es queden sense mare o amb mares psicològicament afectades, no només no és una prioritat per l’administració pública sinó que els recursos econòmics que s’hi dedicaven han sofert una davallada molt important. Estic agraïda perquè la campanya #metoo està normalitzant que les dones expliquin les agressions, vexacions i humiliacions que totes hem rebut amb més o menys intensitat. Estic enfadada perquè el ministeri de sanitat fa una campanya culpant a les mares de desconèixer el consum d’alcohol per part de les seves filles i fills, enfadada perquè diu que si són noies les poden violar i si són nois poden patir seqüeles. Estic enfadada perquè qui deu haver dissenyat la campanya segur que no té fills adolescents i segur que no és una dona i podria dir quin tipus d’educació ha rebut. Estic enfadada perquè el consum d’alcohol i drogues per part dels joves és ben conegut per totes les institucions i no es fan polítiques preventives ni alternatives i a sobre ens tracten d’idiotes i d’espectadores de pedra a les mares, oblidant-se expressament dels pares. Estic enfadada. Enfadada perquè han tardat 25 anys a condemnar a Rotko Mladic per genocidi i crims contra la humanitat. Estic enfadada perquè no han arribat ni el 14% dels refugiats de la guerra de Síria que el govern espanyol es va comprometre a acollir. Estic enfada perquè he llegit “Charlotte” de David Foenkinos , que és preciós, en el que retrata la breu vida de l’artista Charlotte Salomon, i els seu assassinat en un camp de la mort. Estic enfadada perquè continuem vivint en un món on uns es consideren millor que uns altres, a gran escala, i a petita escala. Enfadada veient com d’un petit problema, sovint per manca de comunicació, es fa un gran conflicte que acaba afectant a persones que no hi tenen res a veure. Estic enfadada perquè hi ha una tendència general a culpar als altres del què ens passa, a no reconèixer mai un error i a no demanar disculpes sinó al contrari. Estic enfadada perquè tot és molt més senzill de com ens volen fer creure. Estic enfadada, per moltes més coses, de les que he tret aquí, naturalment, com tothom. I malgrat tot continuarem somrient i vivint-la tant coherentment com puguem. La vida.

cel

IMG_20171016_144333_411.jpg

 

No saber si l’ets o t’és,
si vas o et buida,
si t’omple o vens.

No saber si ets dins o fora,
núvol o pell,
carícia o vent.

No saber si ets ara o mai,
desig o consol,
làpida o somni.

No saber si ets nom o data,
mur o finestra,
nínxol o flors.

No saber-se epitafi
Ser, cel.

Diari: clavells i somriures

IMG_20171002_142524.jpg

Dies intensos, esgotadors emocionalment, ens els que hem vist, o patit, actes de violència directa. En els que hem patit violència indirecta des del moment que se’ns nega que les agressions van existir, des del moment que es fa un relat que no només obvia la realitat sinó que fa de la mentida la veritat, malgrat les imatges donin la volta al món amb pocs minuts i surti a les portades de tots els diaris. Malgrat dos dies després la immensa majoria de catalans surtin al carrer i no quedi reflectit en cap mitjà d’àmbit estatal (només en algun digital).

La negació de la realitat és una patologia, el qui la nega viu en una espiral de mentida continuada. Quan es fa per part del govern d’un estat, amb el beneplàcit de la principal força de l’oposició, esdevé violència estructural. Quan qui la fa, i qui la permet, pertany als partits majoritaris en el govern i el parlament de la UE, aquesta violència indirecta esdevé continental. En veurem més, arreu, i no passarà res, tal i com l’hem vist els darrers anys, també a casa, perquè el tipus de resposta policial , no ho oblidem, ve dels polítics. Però tampoc oblidem que la UE es feu per motius econòmics, que després intentà ser una unió política, dic intentà, perquè mai ho ha aconseguit, només cal recordar les imatges de la crisi econòmica a Grècia, o la tragèdia dels refugiats a la Mediterrània. No n’hauríem d’esperar massa, d’Europa, malgrat aquest sol pensament ja ens faci mal.

Però no volia escriure sobre això, tots els experts del país ho han fet aquests dies, tots hem trobat escrits i articles que ens han reconfortat i d’altres que ens han inquietat encara més. Una bona recomanació és no mirar massa la tele, i fer un ús moderat de les xarxes socials, inclús del whatsapp. I animar-nos els uns als altres, que ni el pessimisme ni el victimisme s’apoderin dels nostres ànims. Perquè encara queda molt camí per fer, i acabem on acabem, caldrà recosir moltes ferides.

Estic molt preocupada, molt trista, tot i que em sento orgullosa de l’exemplar lliçó de resistència pacífica del dia 1 d’octubre, del votar malgrat la por, malgrat les agressions, malgrat les amenaces, orgullosa de la mobilització del dia 3 de tantes i tantes persones per rebutjar la violència. Som un país de pau i això ens ha d’omplir d’alegria, això sí.
Em preocupen les veus que criden que res de diàleg ni de mediació, perquè acabi com acabi, hi haurà molts temes a resoldre (els que ho diuen no es deuen haver divorciat mai) i mai serà a gust de tothom. Afortunadament no som una societat uniforme, i això ens enriqueix.

Venen dies difícils, en els que caldrà continuar mantenint la calma davant de provocacions i accions violentes i tant de bo fossin capaços, des de Madrid, d’acceptar una mediació internacional, no cal que ens ho expliquin abans, que la facin discretament, però que la facin, Que sense mediació, la sensació és que anem cap un carreró sense sortida o de sortida d’extrema complexitat. Perquè, desenganyem-nos, podem ser portada als diaris internacionals, però a l’hora de la veritat difícilment mouran cap dit. A no sé que sigui per interessos econòmics, però això els experts ja ens ho explicaran.

La mediació hauria d’aconseguir sortides polítiques a les dues parts, sobretot fer moure a la que ara està totalment enrocada, i hauria de reconèixer, evidentment, la llibertat del poble català a escollir el seu futur. Perquè el què sí que està clar és que no podem renunciar a cap dels drets que van costar tant de guanyar, tanta sang, tants anys i tanta lluita.

La Constitució espanyola se’ns ha quedat petita i ni en el millor dels escenaris previstos hi haurà capacitat de modificar-la. Recordo que en una de les primeres classes de Dret, se’ns va explicar que la llei sempre va darrera les necessitats de les persones, ho saben cada una de les persones que se les van haver de saltar per aconseguir drets que ara considerem fonamentals (sufragi universal, sufragi femení, separació racial, dret de vaga, dret de reunió, i un llarg etc). I amb això vull dir que a vegades s’ha d’estirar la legalitat fins a esquerdar-la, no crec que sigui la millor de les solucions, però quan et porten a un cul de sac sense sortida legal i ningú escolta els crits, quan s’ha intentat la via de la modificació de l’Estatut i ha sigut esclafada, quan tots els intents de diàleg han sigut reiteradament escombrats i cada vegada amb més fatxenderia, quan any darrera anys milers i milers de persones reclamen el dret de decidir, des del civisme i l’alegria, i això és reiteradament negat, i sobretot quan et tracten com a súbdits i no com a iguals, al final la desafecció és absoluta.

De petita em van ensenyar a lluitar per les persones per damunt de la terra, per això vaig militar durant molt anys al partit socialista, fins que va començar a prioritzar la terra (la unitat d’Espanya) per damunt les persones. Des de llavors em vaig proclamar orfe de partit, votant a qui més em convenç a cada moment, que estigui al costat de les persones.

La neutralitat i/o el silenci, quan estan en joc drets fonamentals, m’ofèn, com m’ofèn que des del l’antic partit en el que militava, es demani respecte per unes forces policials ( i per tant a qui els hi va donar les ordres), que van apallissar brutalment a ciutadans que només volien dipositar un paper dins d’una urna, i indirectament a tots i cada un de nosaltres. Per cert, a Múrcia també els estan apallissant per culpa d’un mur que no volen, crec que les no maneres que ens han ensenyat a Catalunya les aplicaran arreu.

No volia fer un escrit, perquè probablement m’han quedat masses coses al pap, perquè es poden mal interpretar algunes de les coses que apunto, perquè no sóc experta en res. De fet, el què volia era escriure sobre la peli que vaig veure ahir, que es deia Victòria i que no era massa bona, però que em va fer riure i somriure i també caure alguna llàgrima, perquè la Victòria és una advocada divorciada amb dues filles, amb una vida encara més caòtica que la meva, i a la peli, la protagonista toca fons, però se’n surt, perquè triomfa l’amor. I això és el que hauríem de fer, estimar-nos, escoltar-nos, abraçar-nos, mirar-nos directament als ulls i dir-nos que tots som persones, tots.

Doncs això, pau i calma, resistència pacífica, clavells i somriures, i confiança.

in somnis – vuit.

bd4f5ac46cd897302672ef15898faf0c

Dibuixar la vida, en plena contemplació de la incertesa. Sabent-nos esquerda que crida or, sabent-nos or que bressola fractures. Fitar endavant amb la predictibilitat del marciment, i deixar que sigui el vent o l’aire qui ens arrenqui de la branca, qui ens adormi damunt l’onada o a l’ull del remolí. Reconèixer que ja no valen excuses, ni dilacions, que les arrels treballen enyorades de sol i ombres, de cures ancestrals. L’unic cant que arriba és el del missatger: el silenci escup notes desafinades. Obrir bé les fulles, com qui somriu, atrapant vols d’insectes secrets, expulsant destijos perquè algú altre els bufi i ens retornin la ales de les papallones perdudes. Inhalar l’ara, sense exhalació.