Que la màgia ens il·lumini

Que els camins ens apropin més que no ens allunyin,
que tothom es pugui expressar com vulgui,
que ningú es consideri més que ningú,
que les abraçades superin a les males mirades.
que ningú es vegi obligat a dir prou,
que les llàgrimes només siguin per amor,
que el somriure ens acompanyi,
que la llibertat no es posi en dubte,
que no s’acabin mai els somnis,
que la il·lusió no ens abandoni
i la màgia ens il·lumini.

Anuncis

in somnis- nou.

 

Lola Alvarez Bravo
Lola Alvarez Bravo

 

Mirar enrere és contradir-se, mirar endavant cremar-se les pestanyes . El present cansat, el passat pesa massa, el futur inhòspit. Potser es tracta de de convertir-me en papallona o en il·lusió. Una imatge em somnia, estirada en una barca que segueix el corrent d’un riu, sense forces per remar a la contra, no és així, sé que no és així, però potser cal fer marrada, estirar-me a la sorra i comptar les papallones. Hauria d’aprendre a comptar, crec sincerament, que quasi tot ve de les pròpies mancances matemàtiques. Em deixen unes ales meravelloses, que encaixen així així, volar una mica, i contemplar el cel hivernal, preciós. Sentir-me etèria, i pensar que no és exclusiva la sensació de què el temps pesa massa: temps cronològic, meteorològic i verbal. Tantes boques serrades, tants sentiments colgats darrera crits o somriures, tantes coses callades i per tant perdudes per no haver arribat mai a lloc. L’autocensura ens convertirà en éssers transparents. Escriure per no fugir cap a la quotidianitat. Viure fidel a la solidesa dels colors, lluny dels translúcids i les transparències. I qui m’entengui , que calli.