In somnis – sis.

Melissa Zexter

Desperto de l’insomni nedant dins d’un mar llunyà, desconegut, ple de tu, ple de peixos tartamuts, que busquen entre les paraules allò que el temps de descompte no els ha pogut oferir. Nedes al meu costat i de tant en tant esclates a rialles multilingües i jo em perdo en el teu desvari memorístic. Sadollem ganes de saber-nos, com si no tinguéssim tot el temps encara per caminar-nos les rutes prèvies damunt la pell. Ens riu la mirada que encara no hem creuat i ni tan sols goso dir-te que t’enyoro, i malgrat m’imposo el silenci, la meva veu crida bombolles plenes de la teva. M’esforço a recordar que no tenim cap pressa, cap, i et deixo reposant en el somni, ple d’escates de colors desconeguts i aletes despistades que em besen les pestanyes, talment papallones de mar, i jo em deixo fer i ric més, encara. Obro els ulls com puc i et demano que entris per la gran escalinata que et durà al meu fons més profund, allà on ja ens coneixíem i no recordàvem. I em dius, molt suaument, et penso, et penso… i m’adormo.

Anuncis

in somnis – cinc.

reaching the sun by liutawras
Liutawras

 

Creuo un passadís llarg, com els dels antics ponts de la via, al fons la llum, i una nena asseguda a terra, a la dreta del túnel. Està arraulida, amb el cap rinxolat damunt els genolls. Arribo fins on és i li ofereixo la mà, au amunt, li dic. Aixeca el cap i la mirada, sense somriure, tot el seu cos dubta, li dic que m’ha d’acompanyar que no sé on he d’anar. Li atanso la mà, l’ajudo a alçar-se, encara no em retorna el somriure. Caminem de costat, ella sí sap on anem. Al fons hi ha una platja, arribem fins on la terra es converteix en sorra i amb la mirada, encara trista, m’indica que és allà, i retorna parsimoniosa al túnel. La segueixo amb els ulls i abans de desaparèixer es gira i alça la mà acomiadant-se. Somriu, sé que somriu. Miro endavant. Allà? Allà no hi ha res, tret de la immensitat del mar. Camino per la sorra buscant senyals, sembla que les llevantades han deixat un mantell de petxines damunt la sorra encara humida, les recullo, totes no, les que em fan més gràcia. Mai he sabut d’on surt aquesta compulsió a recollir petxines que després no sé on posar. És com si seguís una ordre ancestral, la bellesa d’una cuirassa que un dia va contenir vida, com recollir les restes inertes d’un naufragi. Trobo una pedra amb forma de cor, fins i tot té un foradet per on passar-hi un fil de cuir, un cor de pedra negra. El deixo on l’he trobat, al mig de la sorra, i al voltant, a un metre aproximadament hi col·loco una rotllana de petxines. Sense pensar-hi començo a caminar pel voltant, quatre o cinc voltes en les que vaig repetint, sense saber perquè, “gessamí, gessamí, gessamí… ”. M’assec dins la rotllana, amb el cor entre les mans i les flors al pensament. Acluco els ulls, respiro, l’horitzó sóc jo, i començo a caminar mar endins. Els cors de pedra pesen massa.

La superficialitat com a mecanisme de defensa

cor interior
Darrerament he reflexionat força sobre la superficialitat en les relacions afectives, he observat, he viscut, he escoltat, he conversat… i per tant comprovat, en bona mesura, que a partir de certa edat qui més qui menys carrega motxilles doloroses darrera, que provoquen una por abismal a anar a fons, perquè resulta molt més fàcil passejar per la superfície que fer-ho per l’interior, perquè ningú vol tornar a patir.

L’interior, ens obliga a conèixer-nos a nosaltres mateixos, i això fa molta mandra i alhora molta por. Ens fa pànic arribar a la conclusió que potser no hem sigut prou coherents amb la nostra essència, o que tot un projecte vital pugui haver estat construir sobre fonaments molt racionals però que poden entrar en contradicció amb el nostre ser més íntim. Però si no ens enfrontem amb les nostres incoherències i contradiccions, les identifiquem i les esmicolem, difícilment trobarem un mínim equilibri.

Resulta, sembla, molt més fàcil, establir relacions de curta durada o de durada indefinida però amb renovacions periòdiques i de curt termini. Resulta fàcil, sembla,  agafar confiança amb algú a nivell íntim i emocional, però només això, confiança. Parlarem d’estimació i afecte, però no d’amor i si ho fem, serà amor de pell. De fet es barreja la por al compromís amb la por a la soledat, i passejar damunt aquest fil que les separa té el risc de passar de puntetes per la vida. No passa res, no hi ha una manera correcta de viure sinó tantes com persones.

Després també hi ha qui fa el contrari, i de seguida i amb pressa s’embarquen a compartir vides, implicant-hi emocionalment, si és el cas, a fills i filles que acabaran estimant a les parelles dels seus pares o mares no sé sap durant quan de temps, perquè és probable que el pes de d’una decisió precipitada, i a vegades també basada en la por a la soledat,  els acabi passant factura poc temps després, i retornin a trencar vincles i a refer-los de nou. Tampoc passa res, la formula correcta no existeix.

I és que hi hauria d’haver alguna maquineta que ens digués, miri, aquestes dues persones caminen per la mateixa freqüència emocional, per tant és possible, només possible que arribin a entendre’s a nivell afectiu. Així, els que volen caminar per la superficialitat s’entendrien entre ells, sempre amb una capa d’insatisfacció però probablement amb poc patiment (tot i que l’absència de dolor no està garantida), i els que volguessin aprofundir, es podrien estimar a fons,  amb la possibilitat, això sí, de sofriment.

I és que així és la vida, no hi ha amor sense dolor per la pèrdua, que tard o d’hora succeeix. El tema és saber a quina profunditat vius, i saber identificar a quina profunditat caminen les altres persones, per evitar desequilibris innecessaris.

I de fet no hi ha res millor ni pitjor, ni res que sigui més correcte o incorrecte, però cada ú ha de viure el que sent que ha de viure, amb coherència interna, sense trair-se i amb la llibertat com a principi, estar amb qui es vol estar des de la llibertat i mentre la voluntat conflueixi. I tenint clar que els finals no són derrotes si hem sigut coherents i hem tractat a l’altre i a nosaltres mateixos amb respecte i sinceritat.  Es tracta de tenir una bona comunicació, interior i exterior, envers els altres, i dir les coses pel seu nom. I no deixar que cap tipus de por ens condicioni. És la vida. És l’amor.