me’n recordo

jerry-uelsman
Jerry Uelsmann

A vegades em sembla veure’t de lluny, fins i tot algú d’esquena fa que la meva imaginació voli, trobo persones que duen el cabell igual que tu, o que tenen un somriure similar, però el què em va passar l’altre dia és diferent. Estava asseguda a la barra d’una taverna, una barra circular que permet mirar-te directament als ulls amb aquelles persones que seuen al davant. La porta de la taverna es va obrir, van entrar dues parelles, van seure just davant i de seguida vaig sentir-me observada per un dels homes, vaig alçar la vista, i eres tu, eres tu, però alhora no ho eres, la mateixa mirada, la mateixa boca, el mateix to de pell, el mateix cabell, la mateixa alçada, ell, però, duia barba i no em somreia quan em mirava. Ignoro qui va reconèixer ell en mi, perquè la cara que feia era la d’haver vist algú que també havia agafat la barca de Caront . El meu acompanyant, discret i prudent, no va dir res quan em va veure amb la cara vermella com un perdigot, roja per la profunditat de la mirada mútua, de la porta oberta de bat a bat als records. Vaig controlar els meus instints de preguntar qui era, si et coneixia, què hi feia allà, qui buscava dins meu… sabia perfectament que era impossible que tinguéssim cap connexió i malgrat tot, vaig tenir-ne la temptació. Quantes mirades em recordaran a la teva? A quantes persones els hi recordaré a algú altre? Potser el què hauríem d’haver fet, aquell home i jo, era abraçar-nos i dir-nos qui ens esperava darrera la porta que ens havíem obert mútuament, enlloc d’això, vam retornar la mirada al present decidint, així, cloure temporalment la memòria.

Anuncis

in somnis – dos.

marta-orlowska
Marta Orlowska

Abrusa’m els líquens que m’encrosten la pell, alça’ls, que brolli la sang que no va córrer quan tocava i s’emporti totes i cada una de les restes del naufragi, deixant la platja neta a punt per una nova llevantada que renovi petxines i pedres on punxar-me altra vegada. Demana al déu del vent que s’endugui l’hivern aigua endins, que la blancor cobreixi les ferides i la pell em retorni al jo perdut entre l’oratge que fa dringar la campana de l’església en la que no crec. Nua’m esquena amb cap, que pel coll no hi circuli l’aire ni la vida, idees pansides que ja no em són mereixedores. Dringuen els dits com picarols de glaç, buscant el camí entre la neu perduda en aquest desert de sorra intrèpida que s’escola entre els nusos del meu cervell, buscant on recollir-me i fer-me duna.