in somnis – ú.

albert-carreras

Si miraves l’aigua, © Albert Carreras, 2015
Cianotípia química

 

 

Nedes dins la closca d’ou, buida i esquerdada, exhales nostàlgia quan treus el cap per damunt de l’aigua entre periscopis que busquen respostes – un camp allargat i estret de tranquil•litat on un mestre de la no-raó t’ensenya a sublimar flors-. L’aigua és rabiosa pluja vella que esdevé  boira espessa arrelada als solcs d’aquesta cara muda. Silencis d’espadat. Et saps plena de música de plomes que bufes a través d’un ulls que inhalen l’aroma dels dies esglaonats viscuts en suspensió damunt d’un mapa d’emocions orogràfiques. Les esquenes amples on recolzar-te són dels ancestres amb qui no pots retopar. I somrius amb la mirada quan finalment escoltes els silencis.

Anuncis

Diari: sis dies de tardor

wp-1478043133138.jpg

Fa dies que a les paraules que em brollen els hi manca l’element aglutinador, pensava que era a causa de l’aprenentatge iniciat sobre resolució de conflictes a que m’he aferrat per resoldre’m potser a mi mateixa, l’entusiasme d’obrir noves portes, aquestes corredisses, que m’han de permetre reconnectar aquelles neurones inhabituades, des de fa massa temps a l’estudi i al pensament productiu. Estava a punt de conformar-me amb aquesta explicació i a esperar fins el juny de l’any vinent, però el vòmit mai es pot preveure i just quan les lletres tornaven a fer loopings dins del meu cap, i començaven a fer el camí cap als dits, just llavors altra vegada la urgència del gran m’estronca la imaginació. Aquesta vegada res tan greu, de fet res greu, a una de cada dos persones els hi passa m’explicava un amic seu, una intervenció sense pràcticament riscos deia la cirurgiana, una anestesia d’adult per a un que només ha arribat a l’adultesa de cos, deia l’anestesista mentre jo li preguntava per possibles ingerències de l’altre ensurt i ell em mirava directament als ulls, cap risc addicional decretava. Tenien raó, 48 hores + les 12 d’urgències, res greu aquesta vegada. Respirar i aguantar llàgrimes mentre passeges pels passadissos d’urgències i mal recordes la pitjor nit de la teva vida, que diferent aquest no dormir, però,  i quasi de matinada una veu desconeguda et diu que has de llegir una novel·la. L’hospital és un parèntesi vital. I pràcticament alhora que l’alta tornes a classe, aquesta diferent, una introducció al coaching, penses que potser et servirà per resoldre millor els conflictes i a més la professora és l’Elena i ho fa molt bé. Esgotament, llarga nit de son profunda damunt d’un llit, mercat i biblioteca, has de fer cas a la veueta, llegeixes ràpidament la novel·la, deixant la retòrica i la comunicació per un altre dia, aix… les prioritats. Cinema, “La segona pell” bones interpretacions, però se’t fa llarga, li manca alguna cosa, a vegades creus que ets massa crítica, d’altres massa benvolent. Diumenge amasses la farina d’ametlla, amb l’ou i el sucre i la mica de moniato blanc, repòs a la nevera. I vas al Vinseum “Els llibres i els dies”, del Pep Puig, la feina ben feta et fa somriure i t’omple d’esperança, i a la tarda l’art (balsàmic) del paper a la meravellosa biennal riudebitllenca, amb bona i fraternal companyia. Dilluns de més lectura crítica, i confecció dels panellets, rialles i mans brutes, i sopar d’amistat i castanyes. Dimarts de morts (absurd, ens acompanyen cada dia) carregat de castells descarregats, més somriures, emocions i pell de gallina. I vespre de converses curioses o molt curioses. La imaginació continua resistint-se, tot i que de fet, la realitat sempre la supera.