xxxxxx…

fouad-bechwati
Fouad Bechwati

 

M’han trencat la campana de vidre, els cristalls que se’m claven toquen les ferides antigues  i el dolor xiscla desorientat. El silenci interior topa violent amb la necessitat de l’explicació, voldria suturar-me la boca i els dits per no poder respondre ni dir res, callar fins que…, no sé fins quan, perquè he de tornar a aprendre a viure i encara no havia assimilat el saber-ne des de la darrera vegada que em vaig trencar.  Hauríem de tenir el do de la invisibilitat o encara fóra millor disposar d’un botó per aturar el temps,  plorar innòcuament i tornar a saber riure o un gegant que bressolés les penes fins que es dipositessin ben al fons de la memòria i servissin  de fonaments per aquesta nova manera de viure.  Tanmateix no hi ha temps per a res, la construcció de la vida dels altres, i sobretot la d’ell, víctima innocent  i massa tendra, testimoni directe de la part més fosca, no permet ni acotar el cap o fer-ho només en horari nocturn. La reconstrucció  de la pròpia, per tant, s’anirà fent a base de línies escrites o infusions solitàries, i molta paciència dels altres.

Anuncis

Faré el mort

Jesús Cisneros

Faré el mort, cara amunt, en una piscina deserta. Necessito el silenci sorollós dessota l’aigua, el cel de sostre,  l’ull que només aclucaran  els núvols esfilagarsats de finals d’agost. El dibuix  del vol de l’avió, els pardals que escamparan pinassa, la pluja de fulles de pollancre. El silenci serà meu, el moviment inconscient em bressolarà com a un arbre. Deixaré enfonsar l’ahir i  atraparé el present, l’illa solitària. La fortuna em taparà els ulls, no permetrà que pugui intuir el dolor d’un nou esqueix a la meva branca.

 Això era abans, ara  que ja han empeltat l’esqueix i  tinc els peus congelats, resolc que  he de fer  més sovint el mort, buscar  núvols,  avions i arbres imaginaris. M’hauran d’acompanyar ocells en aquests vols extemporanis. Necessito un piano de fons, gronxar les hores amargues, treure l’horror  que martelleja dins de l’aigua. I tot va bé.

 

l’absència

alexey_ezhov_
Alexey Ezhov

De nit, quan tothom dorm, l’absència enfila el meu carrer tranquil, de blocs alts i plens de finestres, poblat d’un silenci només trencat de tant en tant per les rialles alegres de la jovenalla que torna a casa, pels talons d’una dona que camina esporuguida, per les rodes d’una maleta que poques hores després volarà mar enllà, pel plor d’un nadó amb el son canviat, pel plaer d’una parella que xiscla el seu amor i per les gates que miolen el seu zel. L’absència, inalterable, s’enfila per les totxanes del meu edifici, fins al penúltim pis, sap perfectament quina és la finestra que, oberta de bat a bat, sembla esperar-la, entra enmig del son i s’estira al meu llit, darrera meu, cos amb cos. L’absència sap el moment precís en el que s’obre la porta que l’espera i en creua el llindar sense dubtar, allà es transfigura, esdevé objecte, carícia, mirada, paisatge, cel, caiguda, mur, va del tangible a l’intangible, fum, melodia, idea, pell esquarterada, mans que m’acompanyen, animals sense dentes, dents sense boca, peus que es creuen cors i pensaments perfectes… però… quan el somni es trenca, l’absència, covarda, fuig corrent carrer enllà. Tornarà de nit, quan tothom dormi.