Diari: la tempesta perfecta

Monica Quintana

Saps que t’ha de venir la regla perquè dies abans la melancolia s’apodera de tu, anys enrere era la ràbia i la ira, ara no, ara és una tristesa profunda d’aquella que obre la memòria, ho saps, saps que abans què la sang et buidi et buiden les llàgrimes. Al principi t’hi encaraves, no volies ser una dona trista, ara deixes fer, sabent que no hi pots lluitar a la contra, deixes que la melancolia es passegi pel teu cos, que la llangor et faci seva, ho saps, no et calen calendaris per controlar-te la irregularitat. A vegades, però, el teu cos no en té prou i atrapa algun virus passavolant, sempre en aquests dies, que està de baixa i no recorda com defensar-se, aquesta vegada a sigut un d’aquells de panxa, d’aquells que se’t claven a l’interior dels intestins i van baixant per ells amb les ungles entaforades a les parets, com si fossin tobogans, baixades que t’obliguen a cargolar-te de dolor, a tancar els ulls i mossegar-te el llavi i voler cridar a la mare, que no hi podrà fer res, però et dirà “és un virus, dona, ja veuràs que d’aquí poques hores ja estaràs bé”, però la mare és fora, i no la vols amoïnar, i sort que tens amigues i els hi expliques, et diuen que facis bondat, i els hi faràs cas. Saps que estaràs bé aviat, que la tempesta perfecta té les hores comptades, que t’hauràs enfonsat en els teus propis mars unes quantes vegades, però que sortiràs indemne del naufragi, la ressaca et deixarà damunt la sorra de la teva illa, a vegades deserta. Mentre nedes per sortir del remolí, algun moviment al passadís et desperta i aprofites per enyorar amb nostàlgia els anys de nits tranquil·les entre criances i adolescències. Saps que això també passarà, i mentrestant gaudiràs, afortunadament, de moltes més tempestes i calmes.

La fotografia és de la fotògrafa Mònica Quintana, que va fer una sèrie impactant i alhora meravellosa, sobre el dolor pels fills no nats, us deixo l’enllaç al seu blog on ho explica:
https://monicaquintanafotografia.wordpress.com/2015/11/11/9/

És evident que el què relata el meu post és insignificant respecte el motiu que representa la fotografia (algun dia faré l’escrit que no vaig fer quan dolor i maternitat anaven juntes). Però sí que crec que tenen relació en la mesura que els avortaments i la regla, tenen la mateixa arrel i  estan tapats pel mateix vel, o el mateix tabú… en parlem,  algunes dones en parlen, n’escriuen i en  fan fins i tot poesia, però encara ens falta molt perquè se’ns reconegui a les dones que la nostra realitat contempla dies de dolors aguts, d’esgotament físic, de tristeses màximes, d’alegries incontrolables, de pits adolorits, d’impulsos irats i de tants d’altres canvis i riqueses que experimenten els nostres cossos i les nostres emocions… durant un promig de 40 anys.

Anuncis

ocell ferit

marta-orlowska
fotografia de Marta Orlowska

 

Vindràs a les meves mans,
amb l’ala trencada i t’acolliré
traient-te d’aquest recinte que,
equivocat, no vol ales.

Et deixaré fora, damunt l’herba,
desitjant que siguis capaç d’alçar-te,
m’omplirà la por de dur-te,
cegament, a la certesa màxima.

T’hauries clos igualment sota la mirada
displicent de passavolants que haurien xisclat
cants de defunció i tret l’escombra per apartar-te
inert, amb batec al cor, encara.

Allà, damunt l’herba,
sota l’om, podràs morir lliure,
si és que ja no vols
moure les ales.

jazz

double bass

El dia s’exhibeix obscè d’absència,
farcit de xiuxiuejos d’estiu
que ensordeixen l’anima,
fiblades al cor,
el silenci no existeix,
som, sempre, abismes
en procés de construcció,
i mentre la suor regalima
entre els dos pits,
l’intangible et sacseja
i et diu a cau d’orella:
prou de planys,
crida un nom secret,
desperta l’ànima d’olivera
que et manté dreta i sent
l’anhel arrelat de fer explotar
l’amor que duus dintre.
I amb ulls clucs nota el so
que centra l’univers sencer
en el teu punt d’equilibri,
et cal el batec aliè,
(encara que sigui instrumental)
per compassar el teu propi ritme.