somni primer

img_20160625_200151.jpg

neguit que em vesteixes de lluentons i em fas una festa cada nit,
com un tap mucós m’aïlles del món
i em duus a un alfabet confús
que només ser resseguir.
el límit sóc jo i l’entenc
però no desperto
ni succiono:
dormo nua a la llum d’una lluna que no hi és,
vetllant per un reflex creixent
en un llac d’aigües plorades.

esperant l’hora

que cantarà

l’ocell

que duràs

entre les mans.

Anuncis

l’afilador

EL AFILADOR CALLEJERO

Passa l’afilador pel carrer, la gravació diu que ho afila tot, sortiria del meu cau de papers i li preguntaria si també afila les ànimes. Probablement riuria però potser em diria que sí i pujaria a la seva furgoneta on m’explicaria que de jove afilava des d’una bicicleta, que després va esdevenir una motocicleta, però que ara la màquina pesa massa i els objectes a afilar s’han anat complicant i a vegades cal desmuntar una màquina de tallar embotits, i jo me’l miraria amb el coll lleugerament inclinat i li demanaria que em desmuntés, que estic segura que el meu disc de tallar està del tot desafinat, ai perdó “desafilat” o com es digui, i tornaria a riure i em diria que si no tinc cap ganivet ni tisores no pot fer res per mi, i jo li diria que és una llàstima que no perfeccioni la màquina per afilar persones, perquè potser així seríem més incisives i a algunes no ens caldria plorar davant la impotència amb que sovint ens obsequia la vida. Tornaria a riure i em diria que tinc raó, però que al cap i a la fi, les llàgrimes sempre són millors que una fulla afilada.

La fin du film

image

Vam seure en aquell banc per on passo cada dia,
recordo l’escena com si fos d’un film de la nouvelle vague,
blanc i negre,
paraules incomprensibles,
una finestra,
els sanglots  d’un nadó després del plor calmat per la mare,
set a les mans,
ulls oceànics,
vertigen.
Intangible banc de records.
El guió deia que era el final
-ens el saltàrem el guió
fins que anàrem al London
on el rellotge marcava l’hora exacta-
un altre crit que no vaig entendre.
Una caixa metàl·lica recull la (teva) pols sota el (meu) llit,
la intangibilitat (no sempre) es fa viva. 
A la fotografia somrius sempre.

La nit i prou

image

Continues alimentant
l’oxigen.
Oh el meu amor indòcil,
les ressegueixo  sovint
les paraules,
les darreres. Només paraules.
Plenes de vides.
Qui construeix el  marge
de pedra seca de l’abisme?
I les portes? Qui les construeix,
les portes?