la vida efímera

Decau el temps
del blanc i negre
memòria dels tèrmits
afamats de sucre
aparadors de tendresa
engolida
dia a dia
esperant la càmera
que immortalitzi
efímera
la vida

Anuncis

diari: turisme introspectiu

wpid-20151017_104628.jpg

Camino per Portbou, serà el meu primer cap de setmana sola, sola fora de casa. La soledat no m’espanta, la practico sovint, m’agrada. Aquest cap de setmana, però, hauria escollit anar acompanyada. Feia temps que el posposava esperant el moment idoni. El moment idoni va arribar, molt diferent a com l’havia imaginat, amb la necessitat de passejar sola i lluny de casa.

M’acull el monument a Walter Benjamín, aquesta porta que baixa cap a la immensitat, crec que és un dels monuments amb més sentit que he visitat, baixo i m’hi assec, abans he estat parlant amb un senyor de Sardenya, hem parlat de WB i de Catalunya i de Sardenya… converses agradables, en altres circumstàncies l’hauria allargat més.

wpid-2015-10-22-16.59.14.jpg.jpeg

Entro al cementiri, pujo escales amunt i llegeixo un fragment de la darrera carta de WB, les cartes de comiat d’algú que decideix marxar definitivament són més que colpidores, no només pel què s’hi diu, sinó també per tot allò escrit entre línies amb tinta de llàgrima i sobretot perquè mai en llegiran la resposta. No m’hi assec, faig fotos i marxo. Abans m’acomiado, ho faré diverses vegades durant tot el cap de setmana, de fet, en una platja de Colera, he parat i he fet un petit monument de palets.

wpid-20151017_103305.jpg

A Portbou prenc un te amb llimona a una terrassa d’un bar regentat per una senyora francesa, conserva un encant juvenil, el bar és ple de personatges curiosos, els territoris fronterers sempre són destins de persones especials, compro tabac, un record molt llunyà em porta a associar el consol amb les cigarretes, me’n fumo només una. Em sento a la meva pròpia frontera.

Continuo el viatge, m’aturo a El Port de la Selva, aquí el monument és de fustes i palets, saludo al mar i a les xarxes dels pescadors. Continuo fins a Port Lligat, com que vaig sola puc entrar a veure la casa del Dalí i la Gal·la, no vaig reservar visita, no sabia on seria, però una persona sola sempre es pot encabir a tot arreu, no hi havia pensat mai avesada a anar sempre en format nombrós.

wpid-20151017_143805.jpg

És la primera vegada que la visito, m’agrada molt, el quadres d’en Dalí no m’entusiasmen, alguns em provoquen vertigen, però li reconec tot el mèrit, la immensitat de la seva obra, i la casa és una meravella en tots els sentits. M’atreu més la figura de la Gal·la, les semprevives decorant tota la casa, les fotografies del vestidor, la llibertat de la musa… A dalt de tot de l’oliverar hi ha deu cadires que miren al mar, aquelles cadires de boga a les que Dalí feu col·locar unes altres potes enganxades al darrera de manera que quedessin inclinades, era un geni, m’hi assec, i torno a acomiadar-me.

wpid-20151017_144255.jpg

Durant el cap de setmana llegeixo “El cielo protector”, de Paul Bowles, en el seu moment en vaig veure la pel·lícula, la recordo vagament, tinc una memòria de peix, en recordava el triangle amorós, la mort de Port, les magnífiques imatges del desert… (no en sabia més, tenia vint anys…) L’hauria d’haver llegit el mes d’agost quan el vaig comprar (Galaxia Gutenberg està reeditant tota l’obra de Bowles) Feia dies que una lectura no m’atrapava i m’impressionava tant, tant la lectura més superficial de la història com, i sobretot, la més profunda, més metafísica, el sentit de la vida. Una bona recomanació, algun dia en faré la ressenya.

paul i jane bowles

L’endemà, visito la canònica de Santa Maria de Vilabertran, una meravella romànica, una església magnífica, claustre, sales… la bellesa de la senzillesa.

wpid-20151018_105220.jpg

Continuo jornada i introspecció a la platja, a Sant Martí d’Empúries, el sol pica l’ullet de tant en tant, aquí el monument és més gran, un tronc, dos troncs, palets, fustes, totxanes, plomes… Empúries és d’aquelles llocs que sempre em ressitua, els xiprers (tot està escrit en els xiprers), el mar, el color de l’arena, el color de les cases, dels marges de pedra seca.

Continuo costa avall i acabo el cap de setmana de turisme introspectiu llegint a les roques d’una cala, havent après que per molt que m’acomiadi sempre formaràs part de la meva vida, continuaré mirant i caminant sempre endavant, sota el cel protector.

wpid-20151018_155139.jpg

emocions distòpiques

Instal·lació de Jordi Luengo i Teresa Martín al Delta de l'Ebre

Portaven tants anys assilvestrats que fer-los viure en col·lectivitat i en aquest espai tancat no està donant els resultats que esperàvem, de fet ahir el Consell va decidir posposar data final del projecte. La idea és brillant, només cal llegir qualsevol dels seus llibres per ser conscients de fins a quin punt les emocions els governen, les emocions com bé saps són energia, i atrapar-la amb els equips que hem portat des de casa és senzill. El problema, és com provocar-los-hi, pensàvem que seria més fàcil, que amb música i pel·lícules escollides obtindríem les que necessitem a cada moment, no cal que t’expliqui les virtuts de cada tipus d’energia emocional. Però de moment només hem obtingut ràbia i tristesa, i ignorem del cert el perquè, tot i que ja hi ha qui diu que és conseqüència de la por que els produïm i de com els tractem, bajanades, no vivien pas massa millor abans de la seva autodestrucció com a societat. De totes maneres avui arribarà, per transport interestel·lar urgent, la tecnologia, per absorbir l’energia dels crits i laments que emeten, realment fou un gran pas l’eradicació de la comunicació oral en el nostre sistema.

La fotografia és de la instal·lació de Jordi Luengo i Teresa Martín a la platja del trabucador al Delta de l’Ebre, en podeu llegir més informació aquí 

(aquesta ha sigut la darrera aportació que he fet a la Lliga de microrelataires, una experiència que us recomano moltíssim)

us estimo

image
Il·lustració de Francesc Rovira

No us estranyi gens si un dia d’aquests comenceu a sentir que us dic que us estimo, sí, és cert que en afers emocionals les paraules a vegades són innecessàries i sobreres, perquè donem per fet que l’altra persona ja ho percep, però no sempre és així… potser ho percep però no en la intensitat exacte, o potser té el lector de percepcions espatllat o fora de cobertura i fa que els missatges no li arribin com li haurien d’arribar. Em faré el favor de dir-vos que us estimo, no pas a tothora, seria massa ensucrat i acabaria perdent valor el sentit de la paraula, però ho faré de tant en tant, quan en tingui necessitat, segurament per pur egoisme, acabaré d’eliminar les rigideses amb les que em van ensenyar a utilitzar el mot, en català fem servir l’estimar per tot, amor inclòs, el verb amar el deixem per la poesia i poca cosa més, i això diria que ens presta a confusió, podria ser que no diguem massa sovint “t’estimo” als amics per evitar confusions? o perquè ens fa por que algú pugui pensar que perdem el control sobre les nostres emocions? Els joves ho porten més bé tot plegat, s’estimen i s’ho diuen, s’abracen i es besen… sí d’acord, hem de respectar a aquells a qui els violenta que els manifestin massa sovint mostres d’afecte, encara pesa massa en la nostra generació l’educació rebuda, només cal saber observar el punt exacte fins on es deixa cada ú, i respectar, respectar. Per tant, poseu-vos a punt, qualsevol dia, a qualsevol hora podeu rebre un missatge meu o una abraçada.

Diari: buit, abisme, pintors, àngels i clubs de lectura

Ha sigut una setmana intensa, de les que posen a prova les emocions i la resistència… de les que el buit es fa encara més buit, de les que les passejades són per l’abisme, de recordar cada una de les paraules que no vas dir, i sobretot cada una de les converses compartides…  una setmana de les que queden emmarcades al museu de la memòria, en una sala que visitaré sovint, sobretot en somnis. També, perquè no hi ha buit sense plenitud, ha sigut una setmana de les que et recorda la riquesa que suposa l’amistat i la família, abraçades emocionals…

wpid-wp-1443983153758.jpeg

Sort que l’art ajuda a salvar-nos, i l’amic Manel Atserà pintor penedesenc, m’ensenya el tríptic que exposa fins a finals d’any a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, just sota la verge, i els treballs preparatoris a la sala del claustre de St. Francesc , així com una altra obra seva que a mi em deixa sense alè. El tríptic és meravellós, vida i mort es donen la mà. En Manel combina el traç i la pinzellada arrodonida amb uns tramats i figures geomètriques que doten a la seva obra d’una profunditat especial, la consciència col·lectiva, la pròpia, el moviment, l’espiritualitat… des de la humilitat màxima i una saviesa natural… (faltava llum per fer la fotografia del tríptic, aquesta obra està exposada al Claustre de St. Francesc)

wpid-2015-10-04-19.52.02.jpg.jpeg

També a de Sant Maria, a la cripta, es pot veure la intervenció artísitca de l’Amadeu Ferré, un mirall, tres poemes sobre la mort o la vida, perquè al cap i a la fi tot és el mateix, un del Patriarca Atenàgores, l’altre de Pere Quart i el darrer de Joan Brossa.

wpid-20150930_190757.jpg

És un luxe tenir tota la vila farcida d’art.

La Cultural i el cinema Kubrick continuen amb el cicle dels clàssics, aquesta vegada la peli i el llibre escollit era Psicosis, la xerrada inicial la va fer en Pep Ferret, absolutament documentat, li va faltar una altra hora, com a mínim, per explicar-nos tot el que havia preparat… sort del sopar posterior en el que ens va il·lustrar amb anècdotes del rodatge. Com impressiona  veure el film, sobretot algunes escenes, i escoltar la música, en una sala de cinema, és una iniciativa fantàstica.

wpid-20150930_201112.jpg

I divendres vaig acompanyar a l’Olga Martínez de l’Editorial Candaya, al Librerío de La Plata, al club de lectura de “Mientras cenan con nosotros los amigos”, el meravellós llibre d’Avelino Hernández, que segurament és un dels més balsàmics que he llegit, i d’una intel·ligència tant exquisida… la Cecília Picun, ànima del Librerío és un encant, i ho transmet a través de la seva llibreria, del club de lectura, dels detalls… quan les coses es fan amor… més de vint persones havien llegit, algunes diverses vegades, la novel·la i tots coincidien en haver passat un moment deliciós llegint-la, van parlar dels diferents aspectes la malaltia, la mort, l’ambició, l’amor,  l’amistat…  el lirisme de l’obra, la seva construcció, el gaudi dels petits detalls de la vida, el pas del temps… humilitat i senzillesa, l’Avelino Hernández era un home savi en l’art de viure. I l’Olga, apassionada com sempre, va emocionar a tots i cada un dels assistents,  després, com no podia ser d’altra manera, vam sopar tots plegats, amb brindis i pastís inclòs. (També va venir en Daniel Jándula que mereix alguna entrada pròpia… més endavant)

wpid-20151002_222133.jpg
La Cecília Picún i l’Olga Martínez, al Librerío

wpid-20151002_200459.jpg

Dies de clarobscurs, que et recorden la dura bellesa de la vida… (ens veurem als somnis estimat amic…)