OUTSIDE

Dorothea Lange

dorothe lange

 dorothe lange 3

dorothe lange 2

Diane Arbus

diane-arbus-3

diane-arbus-2

diane arbus

Tom Stone

Tom-Stone 3

tom stone

Tom-Stone 2

Mary Ellen Mark

mary ellen mark

mary ellen mark 3

mary ellen mark 2

Anuncis

Blues

Fotografia de Mireia Udina
Fotografia de Mireia Udina

S’alça amb dificultat del sofà que un dia fou blau, ara és temps i pols, el disc s’ha acabat, estaria escoltant les cordes de Lucille durant hores i hores, de fet és el què fa des de que ja no veu el mar, es pregunta quant temps fa que no el veu, anys, anys d’absència, el mar el porta indefectiblement a ella, als seus ulls.

Recorda aquella primera conversa asseguts a les roques, parlaven sobre el color del mar, els mil blaus de l’aigua, els mil verds del mar,el variable reflex del cel i la profunditat del fons marí… torna a seure al sofà, grinyola l’agulla damunt del disc:

“Baby, ain’t nobody home,
ain’t nobody home…”

Tanca els ulls, la torna a veure estirada a les roques, la pell colrada pel sol, el cabell moll regalimant-li espatlles avall, se li atansa i li diu a cau d’orella “el blau m’asserena, és ben ple, ple de cel, ple de somnis, ple de tu”

Ella l’obsequia amb un somriure immens, el besa i li diu “Si mai tenim un fill li direm Blau, serà el reflex de tu i de mi”

Sent una fiblada al cor i es llença al mar

Gràcies Mireia Udina per la meravellosa fotografia!

Pell

László Moholy-Nagy
László Moholy-Nagy

Si tingues la pell d’una sargantana
la mudaria
però potser preferiria ser un dragó
de pell dura
o no… una fura, peluda
tinc, però, una pell delicada i sensible
massa
que no puc canviar
que he de protegir
de les inclemències
i de les radicals lliures
i dels radicals compromesos
una pell que s’oxida
i es corrou cada dia
esperant una fórmula que l’apaivagui
una pell tacada com el plànol
d’un tresor secret
i amagat al fons d’una cova
plena de trampes i proteccions solars
quan de fet qui em transforma és la lluna
sóc dona
sargantana
dragó
fura
i lluna

ESTIMAR L’AMOR – GIORDANO BRUNO

ORFE

Cada matí somiava amb el seu retorn. La solitud que sentia al centre que l’acollia, mai no la va compensar l’amor que els cuidadors li intentaven transmetre.

L’atenció entusiasta de la Clara i l’Andrea i de la resta de personal era sincer. Però no pal·liava el dolor per la manca d’afecte d’uns pares desconeguts i absents. Tampoc tants petons i carícies carregats de tendresa.

Un noi orfe. Una ànima en dol. Un cor somort.

Només l’immens amor a uns pares misteriosos, anònims, el permetia seguir creixent. Vivint. Mantenir el cap despert i un bri d’esperança, àdhuc de felicitat. Els anys van passar. Mai apareixeren. De fet sempre ho va saber.

Ara ho recorda. Setanta anys després, la vida s’apaga i encara espera. Espera i estima a qui mai va conèixer. En el darrer instant de vida, pren consciència de quelcom màgic. Ha estat l’amor que sempre els ha professat, el que li ha permès sobreviure a la seva absència. I els ho agraeix, sense retrets, amb un darrer somriure ofert a la eternitat. I a ells.

Giordano Bruno

Diari: Candaya, amics, penedès, mitjons…

wpid-img_20150715_200740.jpg

El Taronger, un indret fantàstic per prendre una copa de vi i sopar, que a l’estiu es transforma en un pati que et permet a viatjar sense moure’t de casa, s’ha convertit en un lloc ple de música i paraules. Els estimats amics de Candaya han fet que sigui la seu de les seves festes literàries estivals, la traducció dels poemes de Vinyoli al castellà (Carlos Vitale) la tardor passada, la presentació de Borrar el paisaje de la també amiga Cristina Falcón, el mes de maig, i la festa dAnatomía de la memoria, de l’Eduardo Ruiz Sosa. Tres celebracions precioses, el pati ple, els Candaya es fan estimar, molt, són generosos i aglutinadors, amb una energia inesgotable, fan tribu i els seus autors responen amb el mateix entusiasme.

eduardo

Allà al Taronger, dimecres passat, setze lectors fascinats per “Anatomia de la memoria” vam parlar d’ella (breument), i vam escollir 16 fragments que l’Eduardo va llegir amb la seva veu profunda i la seva entonació de Culiacán, us ho recomano, és un llibre que demana la veu del seu autor, la seva música. La festa va comptar a més a més amb la participació del David Ribas i l’Abdellah Ahaddaf, artistes penedesencs, que van fer grafits de tres grans frases del llibre. El grafit és un element important al llarg de la novel·la, i també ho és en l’obra del David Ribas (només cal passejar per Sant Pere de Riudebitlles, Vilafranca o visitar la bodega Pardas per contemplar i llegir els grafits del David de versos de Vinyoli, Omar Khayyam…) .

david ribas abdellah

I les paraules que continuen fent d’imant de persones, persones que venen del Túria, de l’Orabà, de les Gunyoles, i que confluïm al Bitlles, per visitar HD Riudebitlles, un allotjament ideal per desconnectar i visitar el Penedès, on es respira art i paper. I caves com la de l’Àngela Marquès, totalment artesà, i al Celler Pardas, amb uns xarel·los i sumolls tan mimats que surten de l’ampolla com a autèntiques obres d’art, com les que decoren les seves parets. (val la pena una visita, veure com han restaurat l’edifici i escoltar el naixement i creixement d’una aposta per vins singulars.)

wpid-img_20150720_132703.jpg

I és també a Riudebitlles on aquest cap de setmana han fet el Mitjó 2015, un festival de titelles, que decora tot el poble de mitges, mitgetes i mitjons, que demostra novament la seva gran vida cultural i implicació veïnal, i de la que m’emporto la sortida emocionada dels meus fills després de tripular amb als Farrés Brothers, alguns dels números del cabaret dels Vicious Bastard, la delicadesa i sensualitat de la companyia Zero en conducta i el seu “Allegro ma non troppo”, i les converses a la plaça dels arbres.

wpid-img_20150720_132830.jpg

I, si sou per Vilafranca no deixeu d’anar a la impactant exposició de la Gisela Ràfols “Elles. Una Xina en femení” fotografies serigrafiades damunt de paper artesà i treballades amb fil i agulla, penjades a la capella de Sant Joan, que denuncien la vida impossible d’unes quantes dones, sotmeses a tortures, persecucions, injuries i un llarg etcètera… fins el 16 d’agost, val la pena anar-hi amb calma per llegir la (no) vida de cada una d’elles.

wpid-img_20150717_202403.jpg

En fi… amistat, art, paraules i vi.

(enllaç a la ressenya que vaig fer d’Anatomía de la memoria)

Miranda

Es va arraulir darrera el taulell, com si ell fos el ratolí i la Miranda la gata, ella el buscava divertida corrent i rient, darrera les portes, dins els armaris de sota les estanteries, podia escoltar perfectament els seus sospirs de frustració quan a dins només hi trobava sacs de farina i llegums.

Bert, on ets? Mai havia aconseguit que pronunciés el seu nom complert. L’Albert callava com un mort, veure a la petita Miranda descol·locada li produïa un cert plaer, era tan bonica, divertida i intel·ligent que tots n’estaven absolutament seduïts, inclòs ell, esclar que els altres no l’havien d’entretenir tot el dia.

Bert? Va començar el somiqueig de quan no aconseguia una cosa i no hi havia cap adult per plorar, Bert, no m’agrada estar a la botiga a les fosques…

L’Albert continuava mut i quiet, ni parpellejava, sabia que aviat començarien els plors i hauria de sortir, consolar-la i inventar un nou joc.

Podia escoltar la seva respiració, la intuïa al mig de la sala rumiant què fer.

Va sentir el grinyol de la porta obrint-se, el soroll de les peces de les cortines entrexocant, no va tenir temps d’alçar-se del mostrador, el so d’un fre, crits… uns segons que li van semblar hores, una cortina que semblava una muralla…

Una nena abraçant-lo fort, molt fort.

(la fotografia és d’aquí)

Intento de escapada – Miguel Ángel Hernández

intento

Agafem l’art, en abstracte, un jove que tot just surt de l’ou, per tant amb altes dosis d’ingenuïtat i d’il·lusió i alhora d’inseguretat i inexperiència, una amiga intensa i carregada de problemes, un gran artista egòlatra, una professora d’art brillant i atractiva i una petita ciutat de províncies, ho col·loquem en un pot i ho sacsegem ben fort, i el resultat és fantàstic ( i més si tenim en compte i no oblidem, que es tracta d’una primera novel·la).

Miguel Ángel Hernández ens col·loca al costat del protagonista, ens el fem nostre, les seves il·lusions i les seves pors, anem descobrint la trama amb ell i assimilant i veient com la mateixa història el va transformant, és tracta per tant, des d’aquest punt de vista, d’una novel·la iniciàtica, de creixement personal d’en Marcos, que recorrerà un camí que el portarà a conèixer, de primera mà, allò que ha estudiat d’una manera teòrica, a topar contra la realitat i les profunditats de la condició humana.

L’altre gran protagonista és la concepció de l’art com a instrument transformador de la societat o com a mínim com a provocador i per tant susceptible de generar una transformació. Fins a quin punt l’artista ha d’estar compromès o ha de ser objectiu? fins a quin punt estan separats el creador, l’obra i l’efecte que produeix en el públic? L’art ha de ser agradable? Ha de transmetre bellesa? Tot està permès en una obra artística? Hi ha d’haver uns límits morals i ètics? Tot s’hi val si el rerefons és la prevalença de l’interès artístic o de la lliure creativitat? Apassionant…

¿I si a més a més l’objecte de l’obra artística és la immigració? En Marcos ha de recollir moltes dades, s’ha d’informar, ha de conèixer les condicions de vida dels immigrants en la situació més precària de la seva ciutat, ha d’obrir els ulls al que fins ara no ha vist, ha d’anar fins el cas concret, saber per tot el què passa algú amb noms i cognoms, per tal d’oferir-ho al gran artista que ho exprimirà per arribar a la conceptualització.

Tot plegat regat amb una mica de sang i fetge, poc, amb un protagonista massa seriós per l’edat que té i a qui li costa relacionar-se amb els seus companys i sobretot amb les noies. En Marcos i l’obra artística ocupen els llocs de privilegi, és la seva novel·la, mentre que la resta de personatges tenen un paper secundari, són els coadjuvants, els que ens ajuden a entendre el períple del Marcos, d’entre els que destacaria especialment el de l’Helena, la professora. Tot plegat un còctel artístic i humà que m’ha deixat molt bon gust i a l’espera de la propera novel·la de l’autor.

Enllaç a la web de l’autor on podreu trobar les primeres pàgines
Enllaç al blog de l’autor on hi trobareu un munt de ressenyes

Illa remota

David Hilliard
David Hilliard

 

construiré una caseta
allà lluny
a l’illa
lluny de mi
lluny de tots
hi aniré quan no pugui més
quan la feixuguesa m’aturi
quan el pensament circuli massa ràpid
quan el pànic se’m mengi
el dia que ja no suporti la vigilància
la meva vigilància
m’hi acompanyaré
parlarem
plorarem
riurem
ens estimarem
ho farem soles
ho faré sola
ja no puc banyar-me
a les vostres aigües
els llacs són massa profunds
el pits pesen massa
i la cua de sirena va desaparèixer
fa dies.

 

 

Susie Floating
Fotografia de David Hilliard