Alè de cel

CIMG9125

Un alè de cel és una planta de flors minúscules i precioses
Un alè de cel és una ciutat de llum mediterrània
Un alè de cel és una casa rosa
Un alè de cel és una llibreta amb rutes i pàgines en blanc
Un alè de cel és un llibre de murmuris i una incial
Un alè de cel és un llarg passeig
Un alè de cel és Mahler, Madeleine Peyroux i Dhafer Youssef
Un alè de cel són parets pintades de colors, són antigues mitgeres, són fonts i esglésies
Un alè de cel és un taula parada i una cuina il·luminada.
Un alè de cel són museus, quadres, galleres, octubres…
Un alè de cel és espigolar uns dies a la virtualitat
Un alè de cel és una posta damunt l’albufera
Un alè de cel són llibres, llibretes i poesia
Un alè de cel són cametes, d’aquelles i de les altres.
Un alè de cel és una ciutat que clama
Un alè de cel és un riu que ja no passa
Un alè de cel és un jardí botànic on les portes mai no es tanquen
Un alè de cel sou vosaltres, els tres.
Gràcies, de debò, milers de gràcies, com milers de floretes que alenen al cel.

Anuncis

amor calculat

mathematics-chalkboards_003104581Una vegada va conèixer un home que tot ho calculava, calculava l’alçada dels dos i en feia la mitjana, calculava la llargada dels peus i les mans les mesurava, calculava les ganes d’estar junts i la distància que els separava, comptava els disgustos que havia tingut cada un i en feia l’arrel quadrada, calculava les calories de l’esmorzar i les passes que els hi caldrien per cremar-les. Calculava la distància fins el sol i comptava un a un els estels fugaços, calculava quants dies duraven les flors i un llibre paraula a paraula. Calculava quan sorgia l’amor, com si això fos calculable. Calculava les carícies que necessitaven per a excitar-se i les abraçades que s’havien de fer per no enyorar-se. Calculava cada nit els missatges que s’enviaven abans de somiar-se. Calculava el dies que passarien junts vivint dalt d’un arbre.

Un matí en llevar-se els càlculs no li van sortir i incapaç d’enfrontar-s’hi es va fer fonedís… El què no va calcular és que això, a ella, la feu feliç.

Amb aquest microrelat vaig participar a la 6a jornada de la Lliga de MicroRelataires Catalans, que us recomano moltíssim perquè hi ha micros boníssims!

flor

roger van dongen anemona coronaria
Roger Van Dongen

Necessitaria, ara,
que m’arrenquessis d’arrel,
ara,
que m’espolsessis tot allò que no m’agrada,
no!
tot allò que no m’agrada també sóc jo.
Necessitaria que em posessis en un gerro ple d’aigua,
vora la finestra,
vora el sol,
i m’oloressis,
m’oloressis intensament,
i quan ja fos una dona flor
em despullessis dels pètals,
un a un ,
i em veiessis tal com sóc,
perquè només llavors
me’ls tornaries a col·locar,
un a un,
em retornaries l’olor,
em trauries del gerro,
em tornaries a plantar,
i m’observaries per primera vegada,
(Clar que ens podríem estalviar tots aquests passos si ens miréssim directament als ulls)
i ens desplantaríem junts
i ens oloraríem
i ens arrancaríem els pètals
un a un,
però no aniríem al gerro,
no,
aniríem a la finestra
i esperaríem el vent.

no ser-hi

Obra de Daniel Egnéus

Estic tan cansada que he decidit no ser-hi
deixar-me tranquil·la uns dies
i endinsar-me al meu dedins,
hivernant la primavera

Els brots em piquen
i les flors són mortes abans de sortir,
les abelles topen frustrades contra la meva pell
d’on no en sortirà cap mel
i les fulles que malden,
molesten i les expulsaré abans de deixar-me verda

He decidit no ser-hi
ser un esquelet d’arbre
o directament tornar a les arrels
i reposar-hi un temps
per després renéixer encara no sé ben bé com
com una flor?
com una planta sense flors?
com un arbre?
com una farigola provablement.

però això serà una altra primavera,
aquesta he decidit no tocar de peus a terra

i ser ocell

Passejo entre esbarzers

image

passejo entre esbarzers
amb l’esperança que m’esgarrinxin
i em sagnin les cames
senyal d’haver caminat per la drecera
i que les cicatrius em recordin,
com un altre dia de fa molts dies,
que vaig ser capaç de fer-ho.
Saltar els marges,
caminar sense camí,
arrencar-me les punxes,
llepar-me les ferides
i tornar a començar
o potser caminar per les ferides,
llepar les punxes
i caminar pels marges
i una mà, sí, també una mà.

el meu cab(d)ell

Betina LaPlante
Betina LaPlante

Estiraré el fil del meu cab(d)ell,
desenredaré els embolics
i en desfaré els nusos,
potser n’hauré de tallar alguns,
massa complicats.
Mullaré les idees
i hi passaré la pinta,
fins baix,
comprovant-ne la llargada,
s’escurcen per timidesa quan estan seques.
Quan no en quedi ni un,
de nus
i hagin caigut tots aquells pensaments que eren sobrers
(Que caldrà recollir després
fets un manyoc un pèl fastigós
i llançar-lo
perquè del passat ja no se’n pot fer res més)
em pentinaré sense obstacles,
caminaré per tots els meus camins,
de l’arrel al capdavall de les branques,
deixant intactes les flors i les fulles
i els fruits, sobretot els fruits.
Em miraré al mirall,
i faré una ratlla,
sense esforç
i caldrà l’escuma dels dies
per recargolar el cargol
i evitar l’encrespament
(o era la crispació?)
i unes gotes d’oli
que endolciran la caiguda

NOTES: som el què som

arbre
Alguns dies tinc la sensació que algú mou els fils de la meva vida, en un sentit positiu, i no parlo de divinitats ni éssers superiors. Parlo de quan sense saber com t’arriba allò que necessites, mai tot, perquè el tot és impossible i inabastable. Petits detalls o paraules que acaben donant sentit a un núvol de pensament en espiral que fa dies que habiten en el cervell. A vegades són fins i tot diverses les fonts, cada una en el seu punt just.
Som això, oi? Éssers que ens ajudem els uns als altres, sobretot quan l’ajuda no és demanada d’una manera conscient i quan t’és oferta amb la mateixa inconsciència, quan això passa i me n’adono (estic segura que moltes vegades m’ha passat de manera inadvertida) ho celebro enormement, perquè sóc conscient que amb cada persona creixo i aprenc i amb cada connexió vital encara ho faig més.
Dec viure moments molt especials perquè darrerament tinc la sensació que aquestes coses em passen sovint, tan que sovint que no tinc temps d’endreçar-me.
Avui m’han tornar a dir que sóc transparent, que el meu estat d’ànim és fa palès en cada comentari, en cada fotografia que comparteixo… en sóc conscient i quan m’ho diuen penso que hi he de posar remei, que tanta paret de vidre no pot ser bona sense cortines, però també arribo a la conclusió que sense xarxes socials pel mig sóc així mateix i que tot i haver-ho intentat sóc incapaç de fingir qui no sóc o de mostrar només una part de mi.
Sóc un ser complex, segurament més que molts i menys que molts altres, i molt dispers, segurament molt més que molts altres, això també m’ho recorden i m’ho recordo sovint, però també sóc així i limitar-me seria tallar-me alguna ala i es tracta de volar sempre.
Avui mateix, dia intens, de recollida, carretera i xocolata, de rialles i de llàgrimes, m’arriben un parell de missatges que em col·loquen en posicions antagòniques però ambdues jo mateixa, o potser ben mirat, tampoc ho són tant, d’antagòniques, potser són les dues cares de la mateixa moneda.

Som el què som,
som com ens veuen,
som com ens llegeixen,
som com ens projecten,
som les alegries dels altres,
som les llàgrimes dels altres,
som les ales dels altres,
les abraçades dels altres,
les necessitats dels altres,
els buits dels altres,
l’esperança dels altres,
som, en definitiva, el mirall dels altres,
de la mateixa manera que mirem els altres per
emmirallar-nos,
conèixer-nos i
saber-nos.
Som soledat i companyia,
som record i pensament,
som ritme i melodia
som plors i rialles,
som arbre i niu
som mirada i abraçada
i carícia
i paraules, som paraules…