Caminaré per la basarda

Josephine Sacabo
Josephine Sacabo

Caminaré per la basarda
l’esfilagarsaré
me la menjaré.
Sóc foc, sóc ganivet,
no voldria la ferida.
Vull l’ignot
i una porta oberta
sempre.
M’ho prometo.

Anuncis

No sóc

gosia Janik
Gosia Janik

Has convertit el degoteig dels dies en un ermot
Ho has confós tot!
No sóc
ni vull ser
Ets un cavaller-princesa
Jo, en canvi, no sóc ni una cosa ni l’altra,
més aviat una gata que observa i sospira
al veure’t passejar pel claustre.
Callaré, però, perquè les teves oracions em fan mal.
I continuaré dormint i somniant desperta.

DIARI: Alícia, Vanessa Tait, Sebald, Kosmopolis, papallones negres

Havia planificat assistir a un parell de “coses” al Kosmopolis, una era una xerrada-taller sobre el contracte entre escriptor i editor, no perquè tingui cap intenció de publicar cap llibre, abans hauria de fer la part complicada que deu ser escriure’l, ni tampoc tinc cap intenció de ser editora, també em manca la part complicada. Però un dia en una conversa amb una editora va sortir el tema dels contractes, i ves, tot i que tinc la carrera soterrada sempre hi ha aquella cosa que es remou dintre… i sí, ha estat molt bé, molt adaptada als escriptors novells, que no es deixin enredar per les grans editorials i enlloc de cedir els drets d’edició els hi cedeixen tota la seva vida. Pensava, mentre escoltava la distreta i participativa xerrada, que els editors que jo conec mai farien un contracte abusiu, ni ells ni imagino que cap dels editors de les petites editorials que es dediquen a fer-nos la vida més qualitativament literària, i que han de fer mans i mànigues i tots els papers de l’auca perquè cada llibre arribi a la llibreria.

wpid-wp-1426984825506.jpeg

Al sortir de la xerrada, he sentit que hi havia la besnéta de l’Alícia al País de les Meravelles que en motiu dels 150 anys de la publicació del llibre ,venia a explicar que ha escrit una novel•la sobre la vida de la seva besàvia i del Lewis Carroll “The looking glass house” que la podrem llegir el proper estiu. He entrat pensant el pes que deu suposar ser la besnéta de l’Alícia i efectivament, amb molt d’humor (britànic) i paciència ha explicat com ha viscut aquest fet des de la infància i en què consisteix la seva primera novel·la. I sí, crec que serà una lectura d’estiu.

wpid-wp-1426984344784.jpeg

La baixada al hall del CCCB està plena de papallones negres, núvols de papallones negres que et duen fins a l’entrada de l’exposició “Les variacions de Sebald”, 30.000 papallones negres, de 30 espècies diferents, col·locades seguint els moviments que fan les reals a la natura, obra de Carlos Amorales, artista mexicà. Instal·lació efímera preciosa, evocadora i que provoca l’impuls fotogràfic a tothom que hi passa per davant.

wpid-img_20150322_014005.jpg

A la tarda, he assistit a la visita comentada de l’exposició per part del seu comissari, en Jordi Carrión, que per tant és un profund coneixedor de tot el què s’hi exposa. Diuen de Sebald que és l’autor que més ha influït en l’art contemporani i així ho han volgut traslladar, peces i obres d’artistes que a través de la seva obra transmeten els conceptes sebaldians. Es pot visitar fins el 26 de juliol, molt recomanable i per visitar amb calma, la part audiovisual, imprescindible, necessita el seu temps.

Després un diàleg entre l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza i l’escriptor francès Camille de Toledo, que han intentat que fos un debat però estaven massa d’acord amb les anàlisis que fan de l’obra de Sebald, marcada per la reconstrucció europea de la segona meitat del S.XX, una Europa plena de vergonya per haver causat dues guerres mundials, l’holocaust, la mort de tantes persones, les seqüeles, etc. També, evidentment, s’ha parlat de la violència a Mèxic, i a altres llocs del món, la incapacitat de l’ésser humà d’aturar la barbàrie.

I ho lligo amb la pel·lícula que vaig veure divendres nit “Timbuktu”, que serveix per denunciar la imposició de determinada manera d’entendre la Gihad, suposo que per part de l’autoanomenat Estat Islàmic, un film amb una fotografia meravellosa, i on la bellesa es veu tacada de sang… horrorós, horrorós per tots i per les dones ja no cal ni dir-ho, però tampoc farem res més enllà de plorar i pensar en la pel·lícula, en la mort d’innocents, en la violència per creure’s en possessió de la raó i d’una superioritat moral, com en el Tercer Reich, la ideologia de la qual va fugir Sebald, instal•lant-se així que va poder a Anglaterra. I avui llegia a la contra de La Vanguardia, la entrevista a Luc Boltanski, que denuncia la progressiva interiorització de la societat francesa de la ideologia d’ultradreta, ara, avui, aquí al costat, sense oblidar tampoc que aquí també la tenim, només cal observar els canvis legislatius en matèria educativa o l’intent de modificar la llei de l’avortament… anem fent…

Sort que Barcelona és preciosa, que les papallones també ho són, que la literatura ens ajuda a créixer i que sempre ens queda l’altra banda del mirall per fugir-hi de tant en tant.

wpid-wp-1426984276360.jpeg

somriu

I és que estic segura que funciona (a part de la part ensucrada de la història)  si ens dediquem a dir les coses positives i bones dels altres generem unes corrents harmòniques on  tots hi sortim guanyant…  ningú diu que sigui fàcil i encara ho és menys amb qui convivim, però ho hauríem de fer més sovint,  va molt bé rebre afalacs, encara que ens sorprengui, encara que ens costi acceptar-los, i fer-los també, i tant!

Gràcies Anna Rafecas per compartir-ho!

minuts

Nike Savvas
Nike Savvas

Minuts plegats
Minuts de suor
Minuts d’incertesa
Minuts de soledat
Minuts abraçats
Minuts de carícies, de corredisses, de colors
Minuts d’espècies, de cafeïna, de glaç, de sol
Minuts de plaer
Minuts de sorra, de plors, d’aire
Minuts de melmelada
Minuts dibuixats
Minuts de paraules
Minuts llegits
Minuts cantats
Minuts saludats
Minuts de vi i desplegats
Minuts de sofre
Minuts dolços, de xocolata
Minuts de pantalla i d’amistat
Minuts de por, de goig
Minuts perduts
Minuts guanyats
Minuts àcids i amargs
Minuts torrats
Minuts escampats
Minuts de pell
Minuts alats
Minuts de núvols
Minuts d’aigua
Minuts compartits
Minuts dividits
Minuts menuts
Minuts llargs
Minuts fugits
Minuts tocats
Minuts sentits
Minuts parlats
Minuts dansats
Minuts enllaçats
Minuts rodats
Minuts de cel
Minuts florits
Minuts sense minutera
Minuts esvaïts, caminats, escoltats
Minuts d’insomni
Minuts de somni
Minuts sumats

dubtes -poema

charlie mcCullers
Charlie McCullers

Enfilo dubtes, com boles d’un collaret
ignorant el moment en què tot va deixar d’esdevenir.
Me’l col·loco al voltant del coll
i em miro al mirall,
sense tu, em reconec buida.
El lligo
sabent que mai hauria sigut.
L’estiro
i el fil es trenca.
Els collarets m’ofeguen, o eren els dubtes?

anotacions mentals

stratos agianoglou
fotografia de Stratos Agianoglou

M’anoto,
mentalment,
que potser es tracta de no implicar-se mai més,
amb res ni ningú,
perquè quan arriba el dia de marxar,
de dir prou,
de dir no,
o de dir no puc més,
tot allò que hi va haver esdevé dolor.

Vaig aprendre a dir no,
d’aquella manera…

Quan dic sí,
(aquests sís, petits, perquè el sí absolut, no existeix)
m’agrada conservar-lo lliure,
i decidir on comença
i quan acaba.

M’obligo a recordar,
que el sentir sempre té dues cares
i el no sentir és l’absència de tot.
Que sense ferides,
sense lligams,
no hi ha passió,
no hi ha entesa,
no hi ha vida
i que de fet,
m’agrada que m’estirin,
i m’amanyaguin.
També ho faig jo.

Potser,
només es tracta de deixar-se estimar
deixar-se portar
deixar de resistir,
i dir sí
i dir no
i acceptar
i que acceptin.
Perquè aquest dolor,
amb el temps,
esdevé un material preciós,
que ens recorda tot allò que vam sentir
tot allò que vam ser.

pèrdues

wpid-img_20150312_154950.jpg

Busco dins la bossa plena de papers i paperets, sé que hi ha de ser, aquell trosset de paper de color groc, allà on vaig escriure tot allò que sentia en aquell precís instant, en aquell moment. No el trobo i ara seria incapaç d’endreçar les idees i les paraules tal i com ho havia fet llavors, fou com si un aire dolç m’hagués agafat la mà, ho explicava tot en un espai tan petit. Ara seria incapaç, d’escriure-ho i em temo que de sentir-ho, esclar que fou un instant, un instant màgic on per un moment l’alegria m’omplia de dalt a baix, m’omplia tant que la tristesa, l’angoixa i la incertesa eren incapaces de treure el nas, s’amagaven covardes darrere meu. I la boca ho sabia, i somreia d’orella a orella, i els ulls brillaven i les neurones deurien ballar perquè foren capaces d’escriure allò tan tan precís. Ara s’ha esvaït, s’ha esvaït la sensació, la memòria, la imatge i fins i tot el paperet groc. Em dic a mi a mateixa que tampoc deuria ser tant important si no vaig tenir la cura d’endreçar bé el paper. Però aquest pensament em sulfura encara més que el fet d’haver-lo perdut. Fou important, va ser un moment idíl·lic, del que vaig ser capaç d’escriure’n la sensació, perquè les sensacions són el més difícil d’escriure, oi? Sí, d’això n’estic segura, les sensacions són difícils de traslladar lletra per lletra, i un moment de lucidesa que tens el deixes perdre en la immensitat de la teva bossa. Deixa’m buidar tota la bossa… a veure… papers i paperets, cap de color groc, i dins la llibreta? Per què no ho vas escriure a la llibreta com fas sempre? No la deuria dur a sobre… au va, sempre la portes al damunt, encara que vagis carregada com una mula, ho vas escriure al paper groc perquè és el primer que vas trobar, per evitar furgar a la bossa, el paper estava enganxat al llibre que estaves llegint, com a punt de llibre, perquè això també et fa molta mandra, buscar un punt de llibre cada vegada que comences un llibre i agafes el primer que trobes, li va tocar al paperet groc on després hi vas escriure allò. Deixa’m mirar la llibreta no fos cas que l’hagués endreçat a dins… no, res de res, tampoc deuria ser tant tan important, que sí que ho era, no, fou un pensament efímer fruit d’una casualitat, no havia passat res realment important, però el pensament, la sensació que se’n derivava era com ho diria… bé de fet és igual, perduda està la nota i el pensament. En tornaré a tenir de semblants, això segur, i quan això passi els anotaré a la llibreta i després me’ls tatuaré al front, figuradament esclar, els pensaments agradables no haurien de desaparèixer mai, potser sí que me l’hauria de tatuar de debò. No, els tatuatges no m’agraden, fan indefinides les sensacions d’un instant, és millor escriure-ho en un paperet groc i perdre’l que fer permanent un pensament.