HURACÀ

hurricane

 

Com un huracà, el veia enamorar-se amb la força d’un huracà, amb la impossibilitat de dissimular absolutament res, amb la voluntat certa de què tothom sabés que havia caigut a la xarxa d’afrodita sense oposar cap tipus de resistència.

Tothom ho percebia, fins i tot jo, espectadora involuntària, involuntària perquè ell m’havia instal·lat en un balcó imaginari que senyorejava casa seva, i no gosava, ignorava si era millor marxar dissimuladament o fer-ho per la porta gran, si verbalitzar la meva incomoditat o simplement desaparèixer, qualsevol de les dues opcions eren susceptibles d’una mala interpretació i alhora era molt conscient que jo en aquell moment era absolutament transparent, provablement per això m’havia oblidat allà.

Li havia obert la porta de casa, just un instant, i ell hi havia posat un peu, però encara no havia fer la passa del tot que l’huracà se l’havia emportat, deixant la seva petja allà, a casa meva, i jo me’n volia desfer, els huracans m’espanten i els desconeguts m’haurien de fer basarda.

En aquest món on sembla que la soledat dormi en molts llits, qualsevol alegria comunitària és més que benvinguda, per tant des d’aquest punt de vista em sentia feliç per ells, dos éssers a qui no coneixia de res, respecte els que no m’hauria d’afectar què fessin o desfessin, conjuntament o en solitari, però m’afectava, sí, jo estava allà mig instal·lada en la vergonya del què veu alguna cosa que no li caldria, del que és testimoni de quelcom massa íntim, del que sembla que miri per un forat sense cap intencionalitat de fer-ho, del que entreveu l’expansionisme d’un i la timidesa de l’altra, em sentia una voyeur de sentiments, una lladre d’emocions … i no en tenia cap intenció.

No volia saber on se’ls emportà el vent, desitjant que fos cap a la felicitat però amb la voluntat d’ignorar un destí diferent, podia tancar els ulls i deixar passar, però no era la mirada la que copsava la seva força, i molt menys el tacte, perquè cap dels dos estava al meu abast, era un vendaval intern, seu, que m’apartava els cabells de la cara, potser sí que el què teníem eren universos paral·lels, d’aquells que és impossible que es creuin mai de la vida, potser sí,  i desitjava més que mai disposar d’un paravent, d’una cortina, de qualsevol element que m’impedís sentir-lo. Era tan senzill com fer un simple clic, i en canvi era incapaç de fer-lo, com si estigués atrapada dins la mateixa força centrífuga de l’huracà.

Anuncis

FINAL DEL CARNAVAL

mask-vintage-woman-and-girl

Vam enterrar la sardina i encara amb la música trista de fons ens vam treure el vestit, guardant-lo amb cura dins la capsa de flors, el vestit i la màscara. I vam obrir l’armari, i del penja-robes en vam tornar a treure la vida, i ens la vam posar, i ens vam pintar la cara, de cada dia.

(proposta a la 3a jornada de la lliga de microrelataires catalans)

LA PARTIDA

wpid-img_20150219_162553.jpg

Miro amb desdeny les rajoles blanques i negres, fart i tip de tota aquesta vida movent-me al seu voltant, a l’espera de l’èxit o del fracàs de les meves.

Cansat, esperant una jubilació que mai arriba, em recolzo sovint a la barra del bar, on les reines, enlloc de ser davant defensant-me l’una o atacant-me l’altra, han decidit abandonar la lluita i subministrar alegria a tota aquesta colla de figures esgotades.

Al meu costat hi tinc una torre, l’altra fa estona que jau a terra, ferma, impedint que pugui veure’n la sortida, i els alfils, sempre entre línies, suposadament eficaços, però ara ja abatuts, no saben ni com avançar, els cavalls clavant cosses per arribar a la barra i ser els primers a caure sota els efectes de l’alcohol i el peons, cridant i ballant, com si no tinguessin res més a fer…

Algú podria pensar que es tracta d’una estratègia, però no, les altres, les blanques, estan igual o pitjor que nosaltres, i el seu rei, enemic perpetu, tan avorrit com jo.

Sento: -Xec!!- i m’emociono, amb una mica de sort, tenint en compte l’estat de les meves defenses, aviat seré altra vegada dins la capsa.

El tema d’aquest microrelat era “Bar” i hi havia en handicap d’utilitzar la paraula “xec”. Aquesta fou la meva proposta a la primera jornada de la Lliga de MicroRelataires Catalans, podeu consultar aquí tots els relats que de moment han competit… n’hi ha de bons, boníssims i reboníssims.

PERDONA UMA!!!

uma-thurman-714505

Perdona Uma!! Que ens van enredar, ens vàreu enredar, que no t’has canviat la cara, que només van pintar-te diferent per cridar l’atenció i que tothom digués que havies sucumbit a l’embruix del bisturí, i així poder-ho desmentir i quedar la mar de bé, i tornar ha ser l’Uma de sempre.

Perdona noia, normalment intento ser cauta amb aquest tipus de notícies, però mira t’ho agraeixo perquè ha servit perquè es torni a parlar de l’esclavitud a la que estem sotmeses les dones i ara també els homes, a la de certa bellesa, una única i certa bellesa, sense tenir en compte que tothom té la seva pròpia. Al debat sobre si per determinat tipus de feina o jugues a aquest joc o ja pots plegar veles, al debat de com influenciem als que estan en procés de metamorfosi, de la infància a l’edat adulta.

Recordo que una de les lliçons més grans que mai m’han donat sobre la bellesa, va venir, fa molts anys, de dues noies finlandeses, rosses amb uns ulls blavíssims quan a mi i a la meva germana-amiga C. ens van dir que érem guapíssimes i les dues ens vam mirar i immediatament ens vam posar a riure i a dir-los-hi que les guapes eren elles, així entre rialles, vam arribar a la conclusió que l’ideal de bellesa no és mai la pròpia i més encara en una societat, com la nostra, que li costava tant de reconèixer-la. Ara potser ens hem passat, perquè estem tot el dia dient-los als nostres fills que són guapíssimes i guapíssims… però és que no ho podem evitar, vaja jo no puc, i els hi ho repeteixo a ells i a tots els infants del meu entorn, perquè tots ho són, i els joves i els adults i els grans, per què tots ho som de bells, oi? i a vegades va bé que ens ho recordin. Que no sóm guapos per ser iguals que una nina ni tenir la mida suposadament perfecta, som bells perquè som com som.

Mira estic contenta que només fos maquillatge, per què només era maquillatge, oi? és que avui en dia hi ha tanta tecnologia que vés a saber… segur que han inventat un esprai que et deixa sense arrugues i sense  expressió durant les hores que dura una cerimònia de lliurament d’uns premis o que sé jo… no cal que ens expliqueu la tècnica, particularment m’agrada assemblar-me a mi mateixa, amb tots els meus defectes i totes les meves arrugues… també és cert que no he de passar per una estora vermella ni sortir a cap revista.

Gràcies Uma i disculpa’m !

UMA!!! QUÈ HAS FET?

uma

Uma!!! Però què has fet? que tens la meva edat! que és normal tenir arrugues i que les coses comencin a caure, no passa res. Què t’hi ha portat? El pensar que tindràs més papers ? no siguis ingènua, ni que tinguis la cara tibada com la tela d’un quadre, tens l’edat que tens, i ja no faràs els papers de joveneta, a tot estirar algun més i prou… a canvi de què? de no reconèixer-te al mirall? És que reina, ens fas un mal favor, saps? Sí, t’ho explico, les que som de la teva edat, ens esforcem per agafar consciència de què ens fem grans, de què no hi ha res a fer, de què l’arruga també és bella, perquè cada arruga és el resultat de mil somriures o de mil llàgrimes, que la vida ens configura, i intentar allisar els solcs de la vida, és intentar llimar la vida en si…

Quan estem a la porta de l’escola, al gimnàs, al metro, passejant, ja veiem ja que la joventut puja forta i guapa, però ens anem repetint que nosaltres també ho érem, també ho som… Sí, és cert que cada ú pot fer amb el seu cos el què li plagui, però sisplau, no us canvieu la fesomia… és que no em puc treure del cap aquella sèrie dels cirurgians plàstics, de la que no en recordo ni el nom, ni crec que el vulgui recordar.

I em pregunto Uma, què li deus dir al teu fill de 15 anys quan et diu que no li agrada el seu cos o la seva cara? perquè jo al meu, li dic que cada ú és com és i s’ha d’acceptar tal com és, que per molt que vagi al gimnàs a torturar-se mai tindrà les espatlles amples, i que la xocolatina de la panxa no cal que sigui tan marcada, que l’important és que la xocolata sigui del gust que li agradi, i ja sabem s’educa sobretot amb l’exemple.

Uma, què t’ha passat?, on és aquella noia de Pulp Fiction que admiràvem precisament perquè no eres una barbie, perquè no eres de plàstic i precisament per això eres de les actrius més guapes de la nostra generació.. Uma per què has seguit les passes de la Renée o de la Nikole? Noies, que se suposa que la resta de les mortals ens emmirallem amb vosaltres…

Uma, mira’t l’Isabella Rossellini o l’Andi McDowell, dones de debò amb arrugues i bellíssimes, que no han sucumbit als encants del bisturí.

No sé noia, suposo que sempre podràs dir com la Renée, que ets més feliç així, potser sí.

uma2