IL·LUSIONS VENÇUDES

 

Van_Gogh_Vincent-The_Mulberry_Tree
La morera, Van Gogh

 

Es tapa la boca i el nas amb les mans plegades, recolzant els índexs en aquell punt on comença la concavitat dels ulls. La cara molla de tanta llàgrima, necessita reposar el cap, pesa massa, pensa massa, es diu.

Està esgotat, nota com la vida se li trenca com un vidre sota els peus, tot allò pel què va lluitar tant, la seva dedicació exclusiva a la pintura, la casa que tant li va costar, la dona, les dones, que mai va saber mantenir a prop, les filles que sembla que s’hagin esfumat dins les seves pròpies vides.

On és, es pregunta, tot allò amb què havia vestit la seva vida, aquella vida que se suposava perfecta, les exposicions a prop i lluny, la casa rehabilitada amb gust, els colors de les escales que anaven amunt, a l’estudi, a la cambra on havia sigut tan feliç, al terrat on havia ensenyat el nom de les constel.lacions a les nenes…

On és la dona? que feinejava sempre per la cuina, aquella cuina que feia olor de sofregit i de farigola i de maria lluïsa… La va començar a trobar a faltar molt abans que decidís marxar.

Després, els succedanis què deia ell, totes s’hi assemblaven d’alguna manera, però cap era ella. Ara ja, ni això, ja no l’atreuen les dones, només des del punt de vista de la tendresa, i de la necessitat de què algú l’abraci de tant en tant, i el sexe, esclar, però no per viure-hi. Com li agradaria que algú el tornés a il.lusionar. Viure sense il.lusions, potser és el que més li costa de pair.

Els quadres, són obscurs, ell ho intenta, comença amb colors clars, però mai els veu seus fins que la brotxa fosca fa el seu camí, sap que es calmarà, sap que tornaran els raigs de llum, sap que aquest desassossec anirà pausant-se fins assolir una mar plana on poder conviure inspiració i pors.

Sap que el banc es quedarà la casa, que ja no admeten més peròs ni més sisplaus, sap que ningú pot comprar quadres, a tot estirar algun, que li saldarà petits deutes contrets.

S’alça, el vi del got s’ha acabat, va al bany, es recolza damunt la pica i apropa la cara al mirall, es veu les arrugues al voltant dels ulls, ha envellit els darrers temps, s’observa la mirada vidriosa i els ulls envermellits per la sal de les llàgrimes, es diu que no pot ser, que ha de canviar d’actitud sinó res es resoldrà, si és que hi ha res a resoldre…

Final I

El van trobar a l’entrada de casa, assegut damunt el banc de pedra, semblava ben bé que hagués quedat adormit amb la boca oberta esperant que Psique sortís volant…

Final II

Es quedà sense casa, anà a un petit pis, afortunadament assolellat, i amb una sala d’estar gran que li feia funcions d’estudi. Uns amics li cediren espai a les golfes de casa seva per deixar-hi l’obra pretèrita i que no havia de menester.

Poc a poc tot es va anar calmant, les passejades vora el mar l’ajudaven, els quadres recuperaren la seva llum, anà venent el suficient per anar fent, sense grans alegries, sense grans tristeses. Un dia topà amb algú a qui li brillaven els ulls, s’il.lusionà, s’il.lusionaren.

Final III

S’empassà una ampolla de whisky en el temps més breu que això sigui possible, decidit s’alçà i amb precari equilibri agafa velocitat i saltà dins el darrer quadre pintat, queda allà, amb un somriure melancòlic, però al cap i a la fi un somriure.

Anuncis

NOTES: EQUILIBRIS

balancin-de-madera-para-niños

L’equilibri, tan necessari, tan de bo existís un nivell, com el dels manobres, que ens ajudés a corregir cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap amunt o cap avall. Fer castells diaris requereix equilibri físic i emocional, hi ha qui neix ben dotat, hi ha qui neix amb una mancança absoluta o el va perdent durant la vida, sobrecàrregues que fan que tot trontolli. El físic és el més evident de tots, el més senzill d’entendre, i de visualitzar-ne la solució. Els complicats són els emocionals, l’equilibri que ha de buscar un mateix, entre somnis i realitat, entre desitjos i pors, entre voluntat i mandra, entre dia i nit, entre més i menys, entre cor i cap, entre aquí i arreu, entre tantes coses… res no funciona sense equilibri, en l’amistat, en la parella, en la família, pot semblar que tot va bé, però si el pes només el suporta un, la cosa no s’aguanta i tard o d’hora es trencarà, cal un estira i arronsa; ara tu, ara jo; avui jo, demà tu; aquesta és la clau, com aquella atracció infantil, jo baixo perquè tu puguis pujar, jo pujo perquè tu baixis, potser hi ha pocs instruments tan pràctics per fer entendre als més menuts la necessitat de cooperar per aconseguir el mateix fi, però a vegades, dos no volen el mateix, en aquests casos caldrà valorar si els esforços d’un per fer pujar l’altre serviran per res, per alguna cosa més que per esgotar-lo i desanimar-lo, d’altres vegades, dos poden voler el mateix però a diferent velocitat, el ritme de cada ú és tan particular, tan íntim, tan difícil de fer entendre, i és que no parlem prou, ni amb nosaltres mateixos… i mirat de fora tot sembla tan fàcil. De dins, sovint hem de fer un trencaclosques, encaixar les peces del què sabem, del què intuïm, del què pressuposem, del què ens agradaria, del què necessitem, trencaclosques que entre dos i sense equilibri mai encaixarà, amb equilibri hi mancaran algunes peces, perquè som així, sempre mantenint-ne algunes tan íntimament amagades que sovint les perdem al fons del calaix, però en trobarem d’altres, d’aquelles que permetran un encaix, encara que imperfecte, que possibilitarà veure la imatge global de tot plegat.

LLUNA

LLUNA

Estava ajaguda al llit, feia hores que el despertador havia sonat, hores que el sol s’escolava entre llistó i llistó de la persiana, hores que la gata miolava a l’altra banda de la porta del passadís, hores que romania desperta mirant el sostre. Era incapaç d’alçar-se, sempre li havia costat aixecar-se al matins, però aquell dia era diferent, com si tota la merda que s’havia empassat a la vida la pressionés contra el matalàs. Estranyament no pensava en res, ni en els petits obstacles que darrerament s’havien anat interposant en el seu camí, ni ens els eteris desitjos que sovint li passejaven pel cap, res, ni un pensament… ni una llàgrima, aquelles llàgrimes que sovint la visitaven al matí i a la nit i que durant el dia semblaven amagar-se, res…

La gata no parava de miolar, havia d’alçar-se, havia d’anar urgentment al bany… ho havia de fer però no podia. Va notar una escalfor entre les cames, merda, va pensar, m’he pixat, però tampoc això la va fer moure’s…

Va pensar en la feina, les companyes segur que l’havien trucat per saber si li passava res, però tenia el mòbil a la cuina i des de l’habitació no el podia sentir, va pensar en la feina que hauria d’estar fent, les trucades que li havien quedat pendents el divendres, en la reunió que havia de tenir aquella tarda…

Va sentir el telèfon fix que trucava, aquest sí el sentia des del llit, però tampoc es va moure, havia d’aixecar-se, ara, au va, un, dos, tres… res.

Què l’havia portat on era? Quina vida havia dut per situar-se a la cinquantena negant-se a alçar-se del llit? Havia llegit el llibre d’una senyora que un bon dia havia decidit no aixecar-se mai més i la resta de la seva vida se l’havia passat entre llençols, potser la lectura li havia quedat al subconscient i algun somni nocturn l’havia recuperat i convençut que era el que havia de fer des d’aquest moment? Havia dut la vida que havia volgut? N’estava convençuda, havia escollit la seva pròpia vida, la va escollir el mateix moment de negar-se a estudiar la carrera que el seu pare li havia ordenat, l’havia escollit el dia que va decidir marxar a Londres a treballar, l’havia escollit el dia que va tornar amb la sensació de derrota perquè tot el què havia viscut allà havia sigut miseriós, brut i degradant. Havia decidit la seva pròpia vida el dia que va negar-se a casar-se amb en Joan, perquè s’havia que fent-ho hagués renunciat a part d’ella, l’havia decidit el dia que es va enamorar de l’altre Joan i el que van anar a viure plegats i el dia que va parir a la Lluna, i el dia que va haver d’afrontar la malaltia de la Lluna i el dia que va decidir adaptar la seva vida a la lluita per la vida d’ella, i el dia que el Joan incapaç d’entendre-ho es va anar apagant fins que va deixar de ser ell mateix.

Fins i tot el dia que la Lluna va deixar de lluitar i va començar a descansar, fins i tot aquell dia.

Però tot això feia anys que havia passat, la Lluna era la fotografia que li feia de capçal del llit, la Lluna era la meitat del seu pensament, havia continuat vivint per les dues. El llibre que va escriure sobre la malaltia i la mort, la van ajudar a buidar el núvol negre que la poblava i la va obligar a portar una vida activa, a recórrer camins per explicar la seva experiència, el seu dolor, el seu dol… i això l’omplia, fins el dia que la va omplir només de tristesa. Aquell dia va amagar dins d’una capsa de flors els llibres que tenia a casa i es va negar-se a parlar-ne més, però d’això també fa molts anys.

S’havia d’alçar, ni que fos per la Lluna, au amunt…

Recorda el dia que es va tornar a enamorar, pensava que havia gastat totes les reserves d’amor, però es veu que no, que sempre en queda una mica, i del plaer que va sentir al saber que l’atracció era mútua i que l’amor també, i es van fondre en una abraçada que va durar cinc anys, fins que sense saber ben bé com, va desaparèixer pels dos costats… i no en va quedar absolutament res, ni una mica d’amistat… aquest pensament continua sorprenent-la, com pot esvair-se tot?

Però tampoc era això el que la lligava al llit, què era? No ho sabia, podia ser la suma de tot, potser sí, o no… els darrers anys els havia viscut amb una felicitat petita i continguda, amb una consciència absoluta de gaudir de cada moment d’amistat, de cada moment de plaer, de cada paraula llegida, de cada cançó escoltada, de cada copa beguda… arribava als vespres fent balanç positiu, sempre amb la lluna plena damunt del llit…

Va sentir les claus, deuria ser la Carol que venia a netejar… va pensar que ara s’havia d’alçar a la força, que quina vergonya quan veiés que havia mullat el llit, li diria que no feia falta que entrés, que ella mateixa es netejaria l’habitació, que fes a fons la cuina que ja li convenia.

Sentia com la Carol feia soroll a la cambra del costat, es deuria estar canviant, va entrar d’una revolada a l’habitació, estranyada va obrir el llum de la cambra i va xisclar al veure-la… ella va intentar somriure, ho va intentar, però res… la Carol va pujar la persiana, se li va apropar cautelosament, li va posar la mà al front, i es va posar a plorar ¿Per què plores Carol? Però no la podia sentir, ja era fora de l’habitació.

Al cap de poc va sentir una ambulància, un noi uniformat la va reconèixer i va moure el cap, encara van esperar que vingués un senyora ben vestida que se la va mirar de resquitllada, i van venir dos homes més i la van tapar tota i se la van emportar i es va trobar en una llitera vestida amb una dels seus conjunt més nous, i la maquillaven, i la pentinaven i la posaven dins d’una urna de vidre, i es va pensar que s’havien equivocat de dona, que ella no esperava cap home que la despertés amb un petó, que aquest no era el seu conte, però no va poder obrir la boca, hi havia persones que se la miraven i d’altres que a més a més ploraven i hi va veure molts coneguts i els hi volia dir que l’ajudessin a sortir, però no podia, i van tancar una porta enorme damunt seu i va notar que se l’emportaven i la movien i la deixaven un altre lloc i ja no recorda res més, res més, només la Lluna.

La imatge de la lluna és d’aquí 

MANIPULANT… ARGILA

wpid-img_20150105_235325.jpg

Hi he tornat, després de setmanes amb el taller colgat de trastos i gràcies a bones amigues, he tornat a agafar l’argila, la laminadora i els estris per tornar a crear. Sovint rumio que tinc massa fronts oberts i que mai acabo d’aprofundir correctament amb res, que potser valdria la pena centrar-me una mica, tancar-ne alguns encara que sigui temporalment, i intentar viure amb la sensació de fer les coses millor.

És un pensament circular, que inclou l’argila, el blog, l’escriptura, la política… el pensament sempre arriba al mateix punt, Anna, ets així, continua amb la teva caòtica i diversificada vida, perquè en cas contrari no series tu mateixa… la resta del cercle, però, és la pregunta contínua… deixo, no deixo? faig, no faig? m’aturo o continuo…?

El cas és que em van fer unes comandes per Nadal i com que sé que són l’excusa perfecte per reactivar-me les vaig acceptar i així de passada fer el cercle més gran i de moment no haver de prendre decisions…

Aquí en teniu el resultat:

wpid-img_20150107_164048.jpg

Agulles de pit realitzades amb una tècnica que m’agrada moltíssim apresa de la Nikolina Otrzan.

wpid-img_20150105_235354.jpg

wpid-img_20150105_235339.jpg

Aquestes dos conjunts i el de la fotografia de dalt de tot estan fets amb la tècnica de murrina calidoscòpica que l’amabilíssima Maria Teresa Garcia Montes va compartir al fb, i de la que us deixo el vídeo per si algú s’hi anima.