CAPTURA TOTA L’ÀNIMA DEL 2015

IMG_1502-001

 

He intentat  (mai millor dit, perquè el resultat no té res a veure)  utilitzar la  tècnica GYOTAKU, que vaig explicar aquí, per desitjar-vos un FELIÇ 2015.

Anuncis

DIARI: calaixos, Salgado i una altra expo

 

wpid-dsc_0157.jpg

Mig cap de setmana a la ciutat, en tren, per llegir, començo finalment “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” fa temps que la tinc a la tauleta de nit, em fa riure i és intel·ligent, però tanta platja, ara com ara, no em ve massa de gust i potser faré com el protagonista i la deixaré a mitges, amb la intenció de continuar-la en un altre moment, tinc massa teca… i ara fa massa fred per passar el dia a la platja rumiant.

over-the-town

Després d’un sopar fantàstic i boníssim i amb una companyia encara millor, passeig en moto per la ciutat adormida, amb aquella sensació del quadre del Chagall, “over the town”, m’agrada la sensació, feia molts anys que no la tenia, des de que vaig deixar de treballar a Barcelona, 18 anys… s’obre un calaix, els viatges Balmes avall amb l’advocat damunt la vespa vermella, cap als jutjats, en aquell despatx on després d’una llarga passantia vaig decidir que no volia exercir.

Un altre calaix, vaig aprendre a anar amb moto pel barri de Gràcia, el mateix on anem dissabte a la nit, aquella moto de coloraines de la meva cosina, que em permetia recórrer la ciutat de punta a punta, dels jutjats a la facultat… tanco el calaix amb un somriure, les eternitats, a vegades, fan somriure. Atrapo el bon record de la nit i el guardo en un calaix encara més antic, amb aquella carona de nen que tenia, embolcalla amb les paraules i sap escoltar, que bé ser aquí, penso.

M’espera un llum de sal i una habitació calentona, en aquella escala tan familiar que encara fa la mateixa olor de sempre. Al matí, el sol entra pel cel obert de la cuina, faig un te llegint Salvat Papasseit, no puc evitar tafanejar les prestatgeries dels altres, i quan baixo pel vell ascensor, d’aquells amb les portes de fusta i vidre i passo pel 2n pis, obro el calaix immens de l’àvia.

wpid-img_20141228_095511.jpg

Me’n vaig a veure al Sebastiao Salgado, fa dies que la tinc pendent, tanta bellesa m’esborrona, què li hem fet al món, que només queden verges els llocs complicats o inaccessibles? Aigua, arbres, fulles, gel, cel, sol, bèsties, persones… l’equilibri perfecte, condicions extremes, bellesa extrema, crítica, hi viuríem nosaltres així… no sobreviuríem, més aviat… cada foto mereix un ohhh, un extremir-se de plaer visual, sensorial… aquest home és un geni… Surto quan comença a omplir-se massa, corrues de persones esperen a fora per endinsar-se a la gènesi.

seabastiao-salgado-26
Sebastiao Salgado

Aprofito per veure “Una expo més”,  d’entrada ja t’anuncien que no et diran qui són els autors de les obres que s’hi exposen perquè no les valoris de manera diferent a com ho faries sabent-ne l’autoria, s’intueix de seguida que són artistes amateurs, dibuixos, fotografia, collages, pel·lícules, llibres… s’hi exposen les obres de diverses experiències artístiques, totes fetes per col·lectius vulnerables i al final et pregunten: Pot l’art canviar la societat? La vaig trobar una exposició fabulosa, perquè demostra que tots som/podem ser artistes, després es podrà discutir sobre la vàlua de l’obra, però d’entrada tots tenim un potencial creatiu que, com ja he escrit altres vegades, molts vam tancar amb forrellat quan érem joves, d’altres potser no l’han conegut mai.

Segurament aquests projectes no van canviar la seva vida, però estic segura que sí els va fer pujar l’autoestima i els va permetre descobrir-se més a si mateixos. Si hi aneu, és importantíssim que mireu els vídeos de tots els projectes al final de l’exposició per entendre’ls bé i després torneu a fer-hi una mirada, els veureu amb uns altres ulls.

wpid-dsc_0154.jpg

I el que sempre em resulta curiós és com en aquesta nostra vida tot es relaciona i s’interrelaciona i si la filosofia inical d’aquesta exposició és la de no jutjar l’obra per qui la fa sinó per si mateixa, la del darrer llibre que he llegit i ressenyava abans d’ahir, “Un món resplandent” de la Siri Hustvedt es basa sobretot en això, tot i que des de la perspectiva de gènere, que al cap i a la fi no deixa de ser un altre tipus vulnerabilitat, i davant d’aquestes casualitats em quedo tan bocabadada com davant d’una fotografia d’en Salgado.

Bon final d’any, doncs.

EL MÓN RESPLANDENT – SIRI HUSTVEDT

wpid-dsc_0165.jpg

M’he llegit el nou llibre de la Siri Hustved  i com sempre la seva escriptura m’ha enamorat, atrapat i encantat. No té format de novel·la clàssica, relata la vida d’una artista que ja ha mort i a través de múltiples veus, des dels seus propis diaris, fins a articles, entrevistes i declaracions dels seus coneguts i familiars… La Harriet Burden, una dona força madura, que no acompleix cap cànon de bellesa, massa gran físicament, massa estrafolària, molt intel·ligent i amb molt de caràcter, que havia estat casada amb un exitós marxant  d’art.

Ella viu convençuda que les seves obres d’art no interessen a ningú  perquè és una dona lletja i gran, per tant decideix posar-se d’acord amb tres homes per tal que facin veure que les obres són d’ells i així demostrar la seva teoria. Són tres homes que li faran de màscara, els tres molt diferents i amb cada un d’ells obtindrà resultats molt diversos, no només pel què fa al seu art sinó també emocionalment.

Amb aquest fil argumental l’autora intenta treure l’entrellat del món de l’art a Nova York (una ciutat post 11S)  evidentment traslladable arreu: l’èxit, el fracàs, la crítica, la hipocresia, la manipulació, les veus dels que decideixen quin és el bon art, les modes… però també fa una crítica aferrissada del masclisme inherent  i projectable a qualsevol altra disciplina o àmbit vital, el masclisme heretat, transmès de mares a filles, de pares a fills, el mossegar-se la llengua, l’acotar el cap. El paper de la dona, la renúncia a ser una mateixa per dedicar-se a la família, els segons plans, el concepte de bellesa en l’art i en les persones, el desig, la maternitat, la relació amb els pares, l’engany, la identitat, també la sexual…

L’autora dóna totes les eines al lector perquè vestim un gran personatge, la Harriet, la Harry… colgat de contradiccions, capaç d’obrir casa seva a tot tipus de persones excèntriques i necessitades, una dona brillant, que descol·loca amb la seva intel·ligència a pràcticament tothom que s’hi apropa, amant de la filosofia,  amb totes les contradiccions de la condició humana.  Que plasma a través del seu art les seves angoixes, els seus desitjos, les seves pors, les seves necessitats, els seus somnis…

Un llibre que obre molts focus d’interès, que donaria per un munt de converses, que recomano molt, tot i que aviso que no és una lectura fàcil, no és un personatge fàcil, no tracta temes fàcils, però sí que es tracta d’una novel·la molt intel·ligent, d’una protagonista molt potent intel·lectualment, molt rica emocionalment i que tracta de temes sobre els que, malgrat ens afecten,  acostumem a tancar els ulls i deixar passar.

“Per a ell, l’art era la part embruixada de la vida, la part on tot pot passar. La pintura li agradava de manera especial, i era extremadament sensible a les formes, el color i el sentiment, però sempre deia que amb la bellesa no n’hi havia prou. La bellesa podia ser superficial, eixuta i avorrida. Ell buscava “pensament i víscera” en una mateixa obra, però sabia que amb això no n’hi havia prou per vendre-la. Per vendre art, calia “crear desig”, i el “desig”, deia, “no es pot satisfer, perquè aleshores ja no és desig”. El que realment s’anhela ha de faltar sempre. “Un marxant d’art ha de ser un mag de la fam””

“La mare creia, i jo també, en la importància de mirar les coses amb atenció, perquè al cap d’una estona el que veus no s’assembla gens al que et pensaves que veies fa un moment.”

 Aquí podeu llegir la fabulosa ressenya que va fer el Toni al blog dels orfes del Sr. Boix.

El traductor és en Ferran Ràfols Gesa.

 

calidoscopi

foto-jl-calidoscopi

Un dia em vaig fer petita, petita… (s’ha de llegir amb la veu molt baixa)

per passar entre les pestanyes dels ulls dels altres i observar la seva mirada,

per poder entrar a les seves narius i olorar la mateixa fragància,

per mullar-me dins la seva boca i  saber-ne els seus aromes

per passejar dins les seves orelles i escoltar les veus en la mateixa tonalitat,

fins i tot, per endinsar-me en els seus pensaments i així  entendre’ls…

Un clac, un clic, un clic, un clac…

És tan fàcil allò que fem tan difícil…

Tan difícil com caminar amb els ulls embenats per la pròpia mirada, les pròpies olors, els propis sabors, les pròpies veus…

Tan difícil com la por a perdre l’equilibri, la por a la confusió, la por a sentir.

Tan difícil com la fragilitat amb la que emboliquem els nostres somnis, amb el perill d’embolicar-hi també la pròpia vida

Un dia em vaig fer petita, i vaig veure, vaig flairar, vaig assaborir, vaig escoltar, vaig pensar amb els pensaments d’algú altre… i tot era diferent… i em vaig emportar el calidoscopi, i quan no ho acabo de veure clar, l’empro i tot es simplifica.

(ara ja pots alçar la veu )

Gràcies…

DIARI: mutilació genital femenina

IMG_1479-0.JPG

Llegeixo amb absoluta perplexitat, tristesa i impotència, que l’anomenat Estat Islàmic obligarà a 4 milions de dones, d’entre 11 i 46 anys a ser sotmeses a una ablació del clítoris per tal d’evitar la immoralitat i promoure actituds islàmiques, mesura aquesta que s’entén com un regal d’ Al Bagdadi a la gent de Mossul…
No sé què dir, de debò que no s’hi pot fer res? No pot rebutjar, la ciutat de Mossul, aquest “regal”? L’ONU que denuncia aquests fets no té la suficient influència per evitar-ho? Per què no la té? bé la té en d’altres circumstàncies, oi? No es revolucionaran els iraquians davant aquest tipus d’atacs als drets humans, potser no, oi? Si només afecta a les dones que total ja han de sortir tapades de dalt a baix no fos cas que Al·là s’enfadés al veure el seus cabells o els seus ulls o provoquessin pensaments poc islàmics… perquè el plaer deu ser molt poc islàmic, oi? Vaja molt poc religiós, i tothom sap que la clau del plaer rau, única i exclusivament en les dones, oi? Que la lascívia i la provocació són qualitats femenines… no he entès mai les religions, ni l’obsessió que tenen o han tingut pràcticament totes en algun moment de la història, en culpabilitzar a la dona i martiritzar-la per expiar les culpes, dels homes… les d’elles tampoc cal, total, cremaran igualment a l’infern…
És curiós que aquesta pràctica que no s’esmenta a l’Alcorà, ara sembla que hagi de salvaguardar la puresa de l’islamisme, només desitjo que algú sigui capaç d’aturar-ho, per aquests 4 milions de dones i nenes, i que no faci incrementar l’actual estimació de 135 milions de dones, arreu del món, víctimes de la mutilació genital femenina.
La UNICEF està convençuda que amb una generació es podria donar la volta a aquestes pràctiques perilloses i denigrants, que posen en perill la vida de tantes nenes i condemna a la manca de plaer de per vida a tantíssimes dones. Sisplau, que algú s’hi posi seriosament.
I no puc parar de pensar que si visqués a Mossul, la meva filla i jo seríem les dues mutilades… i ho serien totes les nenes de la seva classe, i de tot cicle superior i de tots els instituts, i totes les mares que les acompanyen, i totes les tietes que encara no tenen fills, i les que sí en tenen, i totes les joves que cada dia van a estudiar a qualsevol de les Universitats, o les que treballen, o les que fan cicles formatius, o les que no troben feina… totes. 4 milions de dones i nenes, 135 milions de dones i nenes que ja ho han patit, que ho pateixen cada dia…
I no passa res… alguns, allà dalt, continuaran discutint sobre el preu del petroli, del blat, del gas i d’accions, i els d’aquí baix després d’esgarrifar-nos al llegir la notícia, continuarem vivint en la nostra comoditat, congratulant-nos de la sort d’haver nascut on hem nascut, i potser, només potser, abans d’aclucar els ulls aquesta nit, ens vindrà al cap aquella mare i aquelles filles que també estan al seu llit, ben tapadetes, pensant quin serà el dia que els hi diran que s’han d’acomiadar d’allò tan petit i alhora tan poderós, i amb una mica de sort no agafaran una infecció ni es moriran. Potser sí que ho faran de tristesa, això sí.
I és una entrada del Diari i tocaria parlar de més temes, però en sóc incapaç…

La foto és de Kareem Raheem i l’he tret d’ aquí on també podreu llegir la notícia

QUARANTE ANS, EN ROUTE

wpid-img_20141202_230320.jpg

Cada any fem 40 anys, cada any ho celebrem marxant un cap de setmana “children free”,  com cada any hi ha una comissió organitzadora que s’encarrega de tot  i com ja fa tres anys amb destí sorpresa…

Deixar-se portar, amb la ment oberta, no haver de pensar pràcticament en res, és una experiència a la que no estem habituats, les incerteses sempre ens fan trontollar i només la confiança cega en la comissió fa que gaudim moment a moment de tot el viatge… i el gaudim, i tant si el gaudim!

Enguany un element atmosfèric ha condicionat els tres dies, ens ha deixat mullats, humits i encongits, però no per això ha faltat l’alegria, potser fins i tot, en algun moment, l’ha fet incrementar.

Divendres

Considerats com ells sols, la COMI 2014 va permetre que tothom acompanyés a la canalla a escola i per tant vam sortir a una hora prudentíssima, la pluja nocturna havia deixat pas a un matí humit i càlid, amb la gran incògnita i els mil intents d’endevinar el destí de l’aventura.

A la primera rotonda ja es feu evident que el súper xofer és una aliat més a la causa de  la Comi, després de quatre o més voltes a la rotonda decisiva, enfila cap a la C-15 direcció muntanya, deixem per tant, l’entrada cap a d’altres destins al sud, a Òdena descartem l’oest i continuem amunt… els que apostaven per França comencen a fregar-se les mans quan deixem el trencall cap Andorra… bé!!!

Com cada any, tenim alguns amenitzadors de sala o millor dit d’autocar, acudits, records, històries que fan que ningú acluqui l’ull, no fos cas que sigui la propera víctima. Aquest any, han innovat i s’han dedicat a fer corrandes

Estem ‘nant tots d’excursió
I està conduint l…. (bis)
a saber on ens portarà

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tenim una comissió de tres
dosjamones i un bon fuet  (bis)
de gana no en passarem

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Estem anant cap al Nord
descartem ja cap el sud  (bis)
je ne sé pas on nous allons

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Estem anant al Pirineu
diuen els esquiadors  (bis)
No hi aneu, si no hi ha neu

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Ara que ja hem esmorzat
ho veiem tot molt millor  (bis)
Que segueixi l’excursió

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Passem per davant de Montlluís, sense parar…, passem per davant de Vilafranca del Conflent sense parar… aquí les cares d’estranyesa es fan evidents… no… tornem enrere, parem a Vilafranca, la nostra no, l’altra, encara no plou, poblet bonic i mig mort… és  migdia… dinem un pícnic a la plaça de l’Església, passegem i tornem a l’autocar… les muralles estan tancades.

wpid-dsc_0436.jpg

I ara… Comi… on anirem.? a… Sant Miquel de Cuixà, on en Bernat,  ens il·lustra de manera exhaustiva sobre la construcció i importància del monestir, sempre és un plaer quan algú t’explica les coses amb entusiasme i amb català del nord.

Tornem a l’autocar i a les juguesques d’on dormirem… et voilà … Perpinyà!! en un MercurEEEE, deu minuts per descarregar i a baix, a fer un tour i a provar Muscats i Banyuls… Desfilem cap al restaurant, llampega, trona, cauen una, dues, tres i quatre gotes i de sobte, un diluvi, correm, hem de saltar per damunt d’un cotxet, suposem que algú ha agafat el què realment importava, la criatura, ens despistem, arribem. Una crêperie, ens espolsem l’aigua, seiem, de primer une galette, de segon amanida, de postres un crêpe… tot biològic, ecològic i fins i tot sans gluten (la comi ha fet una gran tasca de conscienciació)

wpid-img_20141202_225754.jpg

Ja no pararà de ploure fins diumenge al matí, a bots i barrals, ens diuen que a les 8 del matí hem de ser a dalt de l’autocar… les 8… dissabte… mon dieu…

Dissabte

Som obedients, a les 8 a l’autocar,  nets, esmorzats i ben equipats… a les 9 comencem a pujar cap a St. Martí del Canigó, plovent, plovent, plovent… un paisatge immens, groc, vermell, boira… arribem sota una tromba d’aigua, no tenim visita concertada fins a les 10, i es veu que la caritat cristiana no funciona amb la pluja, ens fan esperar, religiosament, sense lloc on aixoplugar-nos,  molls de peus i cames i amarats de suor per la pujada… els núvols baixos fan encara més poètic el paisatge, però tenim ganes d’entrar i escalfar-nos.

wpid-img-20141129-wa0029.jpg

A les 10 surt la germana Cecília, sembla sortida d’una pel·lícula, jove, rossa, ulls blaus, amb una espècie d’abric-manta, una monja fashion, que no ens deixa passar fins que els comptes estan saldats, continua plovent i nosaltres mullant-nos, finalment entrem, ens explica que a St. Martí hi ha tres branques, una de monges, una de monjos i una de laics… que conviuen en l’espiritualitat i la pregària… aixx diuen alguns, ens fa una explicació de tres quarts d’hora sobre els capitells, l’aire corrent al claustre és fred, nosaltres estem molls, ella parla molt lentament i amb un castellà justet, li hem d’acabar les frases i ens ho agraeix reiteradament, ens fa preguntes i ens dóna punts, sobretot als cantants que l’obsequien amb “Muntanyes del Canigó”, els laics que passen per darrere no poden evitar el somriure …

Estem glaçats… en fa passar a la cripta, quina bellesa… i s’hi està tan calentó, continua l’explicació, el concurs de punts i els càntics… finalment pugem a l’església on ens diuen que permanentment hi ha algun vetllant el cos de crist i no es pot parlar, sortim, no ens han ofert ni un te ni una tassa de brou…una llàstima, tant bé que ens hauria anat, i tant que ens ho mereixíem, continua plovent a bots i barrals, iniciem la baixada.

Xops, ens canviem a dalt de l’autocar… anem a les grutes de Caneletes,  intentem prendre alguna cosa calenta per recuperar-nos… i  a dinar. Dinem, nens i nenes separats, els temes de conversa es van animant, ens queda molt clar, perquè ho va dir un expert, que les abraçades perquè siguin efectives i per tant aportin tots els beneficis que diu aquí,  han de durar com a mínim sis segons, per comptar-los no es pot fer 1, 2, 3… sinó 101, 102, 103… cada dia aprenent… discutim sobre les abraçades i la seva durada i sobre moltes altres coses… el lloc és curiós sobretot per la decoració de parets i plats…

wpid-img_20141201_005637.jpg

És ben sabut que tothom té un talent o altre, hi ha persones que de ben menudes ja destaquen per els seus i que els exploten reiteradament, d’altres els van traient de l’armari amb el transcurs dels anys, i hi ha qui cada any treu un talent que no coneixíem,  aquest any la que ens va sorprendre fa un parell d’anys per la seva afició al micròfon, s’ha destapat com a cantant, i és que la confiança ja ho té això, una cantant fantàstica, una cançó d’amor tremenda… que atura la pluja. Esperem molt més repertori per l’any vinent.

I continuen les corrandes:

Hem arribat al monestir
I ningú ens volia obrir  (bis)
La mare que els va parir

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Una monja rossa hem vist
de Jesús enamorada  (bis)
Segur que va mal …

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Una cançó li hem cantat
I molt li ha agradat  (bis)
30 punts ens ha donat

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Aquest coi de monestir
Sant Martí de Canigó  (bis)
Ens hem mullat que déu n’hi dó

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tots hem vist a Sant Galderich
El cabrón portava abric  (bis)
I de l’… n’era amic

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Hem estat al Conflent
A Sant Miquel de Cuixà (bis)
Vule vú cuixé avec mua

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

… ets un trempat
Elles t’estan esperant  (bis)
Però tu mira endavant

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tornem a Perpinyà i anem al Castell del rei de Mallorca, allà ens esperen entre merlet i merlet els que, per culpa d’un examen,  encara no s’havien pogut incorporar. Degut a les inundacions, el Castell tanca abans d’hora i no tenim guia… fem una visita autoguiada, curta i intensa, però suficient.

wpid-img-20141129-wa0095.jpg

Acabem la tarda Chez Olivier Bajard, mestre pastisser, provant torrons i  comprant xocolata…

Abans d’anar a sopar, els Folking cats (Paqui y sus cachorros) ens fan un súper concert,  toquen L’Irlandesa, Ball pla i Jan del riu, Zorzico, el Rengle i Sardana curta (Marieta cistellera), fins i tot ens en fan ballar algunes i tornem a quedar xops, aquesta vegada de suor… Aquest famós grup, format pels millors músics de la colla (n’hi ha més però el món de la faràndula no els hi acaba de fer el pes) inclou un flabiol, una guitarra, i un violí.

wpid-img_20141202_225446.jpg

I acabem amb el súper i esperat concert del nostre cantautor/guitarrista preferit… aquí la llista a l’spotify de les cançons que ens va tocar i cantar… ahhh hi havia coristes també! (a la llista hi ha altres cançons que han anat sortint durant el cap de setmana, no cal ni dir que és ampliable… les dels Folking cats no les he trobat …)

I a sopar, plovent encara, aquesta vegada cuina argentina-francesa… boníssim, sobretot l’ambient… dues hores i mitja de riure continuat, seguit, sense parar… anar treien tot allò que només es pot treure en situacions de distensió absoluta, com aquesta. Mandíbules desencaixades, panxes adolorides… al showman habitual s’hi sumen uns quants… tothom hi col·labora… sobretot a riure.

Al sortir del restaurant el diluvi ha fet estralls, els carrers són canals, els més valents se’n van de farra, els menys anem al MercurEEE a continuar els riures…

Diumenge

Ens donen una mica més de marge, però a ¼ de 10 dalt de l’autobús a punt de partida, anem cap a la costa, ho endevinem, continua plovent, a bots i barrals, ens dirigim a Port Vendres, però la carretera està tallada, ens fan recular fins a Perpinyà i agafar l’autopista fins a Cotlliure, allà el temporal també ha fet estralls però s’hi pot arribar bé, anem directes al cementiri, a saludar en Machado, hi ha un ambient de pel·lícula de zombies, algunes tombes estan enfonsades, però tornant a en Machado, la setmana anterior havia sigut el 75è aniversari de la seva mort, la tomba encara està guarnida de flors, sempre impressiona veure la data de la mort de la seva mare només tres dies després…  llegim “Caminante no hay camino” i per art de màgia para de ploure… podem, a la fi, fer una visita sense aigua!

wpid-img_20141202_232446.jpg

El mar brau ens hipnotitza i allà davant, els experts fan el primer i únic pilar del viatge…  continuem la visita pel poble, preciós, acolorit  i tranquil… cerveseta i autocar

wpid-img-20141130-wa0028.jpg

Dinem a La Junquera, i de baixada un nou diluvi, arribem a casa plovent a bots i barrals.. i acabem el viatge, amb abraçades de 2,3 o 6 segons a gust de cada ú…

Ja tenim Comisió nova
E…, J… i J….  (bis)
Haureu de currar un montón

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Tots 3 són molt eixerits
I simpàtics i trempats  (bis)
Per això són els escollits

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

A Cotlliure avui hem anat
La mar estava arrissada  (bis)
I un pilar hem plantat

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

A la tomba de Machado
L’… poema ha llegit  (bis)
I la Lluvia ha marchado

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

Finalment per acabar
farem un de picantillu  (bis)
Avui tothom a …

A garrotin , a garrotan , a la vero vero vero els 40 anys

wpid-img-20141130-wa0022.jpg

Han tornat a ser tres dies d’amistat profunda, de sumar anècdotes per a futures trobades, de recordar-ne de tants i tants anys, tres dies de riure intens, de descobrir nous talents, de confirmar els que ja sabem, de gaudir de cada ú del grup, d’abraçades, de moltes abraçades, i de cançons, moltes cançons. Amb una súper comi que ho ha fet tot meravellosament bé, i un crack de xofer que ho ha fet tot molt més fàcil!

Au, gent, que us estimo molt!!!

Avís: la propietat intel·lectual de les corrandes i de les fotografies és dels seus autors…