TRENCANT EL SILENCI

 

wpid-img_20141125_122559.jpg

Ha decidit que serà la darrera vegada, fa temps que no pot més,  les llàgrimes es van acabar fa dies, té la mirada morta, fa temps que no s’agrada, fa temps que no s’estima, menja per aplacar l’angoixa, sense gana, beu per amagar la por, sense set, ja no crida, se li ha fos la veu. Per sortir al carrer s’ha de pintar, la transparència que ha adquirit amb els anys delaten encara més els cops rebuts, no només els físics, aquests  rai  acostumen a curar-se, els cops que li fan més mal són els altres, els blaus interiors, els que li van començar a llimar l’autoestima fins a fer-la desaparèixer, els que la tenen sotmesa al control més absolut, els que li diuen com ha de vestir, com s’ha de comportar, els que l’obliguen a somriure, els produïts per la ignorància, pel parlar  sense mirar-la, per l’absència d’una orella que se l’escolti, per la mirada a terra dels veïns quan surt cada matí,  pels que li diuen que aguanti,    pels que li diuen que no pot ser  sense oferir-li una nansa on agafar-se. Ha decidit que serà la darrera vegada, per protegir-les a elles, el fruit de la seva tortura,  per evitar futures víctimes per  no conèixer altre model.

Les vesteix, es vesteix, no es pinta, les abriga, s’abriga, surten de casa, les claus a dintre, baixen, caminen, caminen sense tombar, mai més, el cap enrere, caminen sense baixar, mai més, la mirada. Finalment una mà amiga la va agafar fort, la va assessorar, li va dir on havia d’anar, va començar a viure, amb moltes dificultats, va començar a respirar, amb molta ajuda, va començar a ser lliure.

Dedicat a totes les dones, de tot el món, que d’una manera o altra viuen sotmeses a qualsevol tipus de violència de gènere, sigui a casa, a la feina o al carrer. Als  milers i milers de dones que no poden ser elles mateixes  ni decidir el seu recorregut vital, a les que reben maltractaments psicològics esporàdics o continuats, a les que reben maltractaments físics, a les que pel camí  han perdut la vida,  per totes elles… TRENQUEM EL SILENCI, ajudem-les a què el trenquin.

La fotografia és de la Cristina Biosca

Anuncis

HERSTORY – Butxaques

herstory
*

A cada butxaca un silenci
A cada butxaca una llàgrima malversada
A cada butxaca una llengua mossegada
A cada butxaca un bocí de somni
A cada butxaca un crit ofegat
A cada butxaca un desig amagat
A cada butxaca un no mai esmentat
A cada butxaca un somriure estroncat
A cada butxaca una abraçada imaginada
A cada butxaca una  rialla esberlada
A cada butxaca un dibuix arrugat
A cada butxaca un vers inconclús
A cada butxaca una cançó sense veu
A cada butxaca una mica de temps esfumat

Al mig, al bell mig, hi van niar dos ocells,
anaren descosint butxaca rere butxaca,
silenci rere sileni.

Les llàgrimes, els crits, els desitjos, els nos, els somriures, les rialles, els dibuixos, els versos, les cançons, les veus, el temps, les abraçades… es van convertir en ales.

Ales que s’emportaren les butxaques lluny, molt lluny…

De tant en tant arriben a les mans d’algú que confeccionarà un nou niu perquè altres ocells tornin  a descosir els silencis.

 

* HERSTORY és obra de Cynthia Fusillo, una magnífica artista, amb aquesta peça va participar a la” VIII Biennal d’art Riudebitlles – obra sobre paper” i li van concedir una menció honorífica. Per saber més d’ella, us deixo aquí enllaç a la seva web.

A mi em va impressionar, penjat al mig del Palau del marquès de Llió… com per posar-se’l i sortir volant!

Thanks Cynthia!!

 

MANS

wpid-img_20141108_231934.jpg

Són nosaltres, són els altres damunt nostre, són passió i són ràbia, són tendresa i delicadesa, veuen, parlen, escolten, transmeten, acompanyen, allunyen, carreguen, dibuixen, modelen, palpen, acaronen, escalfen, ressegueixen, acullen, premen, calmen, bressolen, embullen, refreden, somriuen, ploren, riuen, estimen i inspiren…

 

MÀ DE NOIA

Durant molts anys vaig témer aquelles mans.
Es rabejaven sota la canella,
i una, balmada, es feia una escudella
si jo tenia set –les seves mans

que tant vaig estimar!-. Eren amants
la meva esquerra i la mà dreta d’ella.
Semblaven fetes de pell de parpella,
les seves mans de noia, sense guants.

Quan jo estava enfebrat, ella em posava
la mà damunt el front i, maternal,
l’hi deixava un instant; i era un regal

sentir al llit, en la fosca, que em palpava
-dits ensonyats- per saber-me a frec seu.
Aquella mà es va fer per dir-me adéu.

Jordi Llavina
Contrada

 

MÀ TALLADA

Talla’m la mà
que és tota teva,
i fes que la pell, la carn, les ungles
siguin aquest record antic:
una nena que esmorza,
sola, davant la tele.
Ara que la nit esquerpa
m’és un vidre tot de pors
i de desfici, tanca’m les parpelles
perquè no vegi tanta solitud i,
molt a poc a poc, avisa’m
quan vingui l’alba i recompongui els vidres
i les mans amb què ens lliguem,
desesperadament, a la llum
tèbia i amorosida de cada mot.

Francesc Parcerisas
Seixanta-un poemes

 

La imatge és de la Núria Tomàs