A l’hora en punt

wpid-img_20141031_171505.jpg
Passo  pel seu costat, parla pel mòbil, gesticulant exageradament amb la mà que li queda lliure, es mou dins d’un quadrat imaginari de la longitud de la seva passa, sense fer cap esforç sento part de la conversa, el nom del Manel, nom i cognom, l’hora i el lloc dels fets, quins fets? no puc evitar de girar la cara, l’home calla en sec, mirant-me fixament als ulls, abaixo el cap accelerant el caminar, noto com la mirada em persegueix fins  al cotxe, fujo ràpidament.

Truco al Manel, per sort encara en guardo el número, després de dos minuts de conversa de retrobament, feia anys que no parlàvem, no sabia com dir-li ni com explicar-li la conversa que he sentit i tampoc tinc ganes que es pensi que ho utilitzo d’excusa per tornar a contactar amb ell, prou em va costar trencar el fil que ens va unir o més aviat escanyar. Li insinuo però no m’acaba d’entendre o sigui que quedem per fer un cafè i explicar-li amb calma, fins demà no pot, demà se suposa que serà el dia, per tant li dic de quedar ben aviat, d’acord em diu.

Una mica menys angoixada m’estiro al llit per veure passar les hores, malgrat els ulls clucs, el cervell no desconnecta i em sento el pols bategar amb insistència. Surt el sol, m’abillo i vaig al cafè, no es presenta a l’hora concretada, ni més tard, ni respon al mòbil. Pateixo, molt.

Decideixo anar al lloc mitja hora abans per saber exactament com és. És una plaça bufona, sembla que estiguem en un petit poble  dins la gran ciutat, hi ha un bar amb terrassa i m’hi assec, afortunadament duc un llibre a sobre, no tant per llegir, perquè la concentració la tinc focalitzada  en els fets que se suposa que han de succeir, però va bé per dissimular.

Arriba l’hora en punt, no veig a l’home del telèfon, ni de fet a ningú, tret dels que estem asseguts a la terrassa, continuo fent veure que llegeixo  i de sobte noto dues mans grosses i calentes que m’agafen la cara, amb aquell punt de força que intueixes que no és una carícia però tampoc voluntat de fer-te mal, pujo la mirada, és el Manel.

S’acota i em fa un parell de petons massa íntims pel meu gust, s’asseu al meu costat i em pregunta què és allò tan greu que li havia d’explicar, ho faig i es posa a riure, primer fluix i després molt fort. Les persones del voltant se’l miren amb disgust. Em prem fort la cuixa, ara sí amb massa força i m’agafa el braç perquè m’aixequi, em fa caminar al seu costat, jo començo a no entendre absolutament res. M’abraça com si fóssim parella, anem plaça enllà, li pregunto què fa i no em respon, ens aturem al mig de la plaça, arriba un cotxe que disminueix el pas i li donen alguna cosa que no aconsegueixo veure, tot va molt ràpid, la desembolica, em mira, em diu que m’enyora, que no pot viure sense mi, no tinc temps de reaccionar, recolza el seu front contra el meu, noto una cosa freda darrera el cap… caiem els dos, entrelligats, li dedico el darrer dels meus pensaments.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s