RES, TOT

M’obrí la porta ella mateixa i em feu un gest que vaig intuir de benvinguda, la vaig seguir passadís enllà amb el seu caminar sinuós, delicat, silenciós. M’indicà amb timidesa on deixar la funda del clarinet i immediatament acomodà el seu cos damunt la banqueta del piano. La seva mirada deliciosament glaçada em recordava que l’únic motiu per acceptar la meva presència era el compromís adquirit amb la meva tia, tocar una peça junts, un parell a tot estirar.

Ella estava destinada a ser una de las grans intèrprets del segle, la seva gràcil manera de tocar, la rapidesa dels seus dits, la positura, l’agilitat mental, la seva precocitat… Jo, en canvi, un vulgar xicot de comarques, a qui la meva tia havia decidit dedicar la seva fortuna a formar-me per arribar, algun dia, a ser un prohom de poble, res més.

Quan la vaig veure per primera vegada, al principi de l’estiu, vaig quedar immediatament captivat, casa nostra era just davant del casalot que la seva família havia llogat perquè ella pogués practicar i descansar durant els mesos de més calor. Contínuament inventava excuses per sortir a passejar, passava llargues hores llegint al jardí intentant filar les notes que ella anava repetint fins a la sacietat. M’alimentava de les seves pauses, l’imaginava alçar-se de la banqueta, col·locant-se las mans a la part baixa de l’esquena i arquejar la columna mirant al sostre, sospirant. Imaginava les seves mans adolorides pel repic de les tecles, somniava tenir-les entre les meves, acaronar-les i besar-les.

Ella ignorava completament la meva existència, per molt que m’esforcés amb el clarinet, per molt soroll que fes al passar per davant de casa seva, mai aixecava la mirada. Els nostres ulls mai abans s’havien  creuat.

La meva tia feu l’impossible per aconseguir una cita musical, finalment a base de molts pastissos subornà a la seva mare i ens concediren deu minuts de la seva virtuosa vida.

Començà ella, Schumann, una de les peces de fantasia i jo, arreplegant totes les hores passades practicant, vaig reunir tot l’aire que cabia als meus pulmons i vaig començar a bufar, bufava i bufava, però el clarinet no responia. Les exhalacions es convertiren en aspiracions, enlloc d’emetre notes, absorbia les que el piano llançava a l’aire, les notes, però, no foren suficients, el clarinet ingerí les partitures i quan ja no en quedava ni una, va continuar amb les seves mans, els seus braços, el seu nasset, els seus ulls verd aigua, el seu cos … i no va quedar res.
Res.
I jo em vaig omplir tot.
Tot.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s