A l’hora en punt

wpid-img_20141031_171505.jpg
Passo  pel seu costat, parla pel mòbil, gesticulant exageradament amb la mà que li queda lliure, es mou dins d’un quadrat imaginari de la longitud de la seva passa, sense fer cap esforç sento part de la conversa, el nom del Manel, nom i cognom, l’hora i el lloc dels fets, quins fets? no puc evitar de girar la cara, l’home calla en sec, mirant-me fixament als ulls, abaixo el cap accelerant el caminar, noto com la mirada em persegueix fins  al cotxe, fujo ràpidament.

Truco al Manel, per sort encara en guardo el número, després de dos minuts de conversa de retrobament, feia anys que no parlàvem, no sabia com dir-li ni com explicar-li la conversa que he sentit i tampoc tinc ganes que es pensi que ho utilitzo d’excusa per tornar a contactar amb ell, prou em va costar trencar el fil que ens va unir o més aviat escanyar. Li insinuo però no m’acaba d’entendre o sigui que quedem per fer un cafè i explicar-li amb calma, fins demà no pot, demà se suposa que serà el dia, per tant li dic de quedar ben aviat, d’acord em diu.

Una mica menys angoixada m’estiro al llit per veure passar les hores, malgrat els ulls clucs, el cervell no desconnecta i em sento el pols bategar amb insistència. Surt el sol, m’abillo i vaig al cafè, no es presenta a l’hora concretada, ni més tard, ni respon al mòbil. Pateixo, molt.

Decideixo anar al lloc mitja hora abans per saber exactament com és. És una plaça bufona, sembla que estiguem en un petit poble  dins la gran ciutat, hi ha un bar amb terrassa i m’hi assec, afortunadament duc un llibre a sobre, no tant per llegir, perquè la concentració la tinc focalitzada  en els fets que se suposa que han de succeir, però va bé per dissimular.

Arriba l’hora en punt, no veig a l’home del telèfon, ni de fet a ningú, tret dels que estem asseguts a la terrassa, continuo fent veure que llegeixo  i de sobte noto dues mans grosses i calentes que m’agafen la cara, amb aquell punt de força que intueixes que no és una carícia però tampoc voluntat de fer-te mal, pujo la mirada, és el Manel.

S’acota i em fa un parell de petons massa íntims pel meu gust, s’asseu al meu costat i em pregunta què és allò tan greu que li havia d’explicar, ho faig i es posa a riure, primer fluix i després molt fort. Les persones del voltant se’l miren amb disgust. Em prem fort la cuixa, ara sí amb massa força i m’agafa el braç perquè m’aixequi, em fa caminar al seu costat, jo començo a no entendre absolutament res. M’abraça com si fóssim parella, anem plaça enllà, li pregunto què fa i no em respon, ens aturem al mig de la plaça, arriba un cotxe que disminueix el pas i li donen alguna cosa que no aconsegueixo veure, tot va molt ràpid, la desembolica, em mira, em diu que m’enyora, que no pot viure sense mi, no tinc temps de reaccionar, recolza el seu front contra el meu, noto una cosa freda darrera el cap… caiem els dos, entrelligats, li dedico el darrer dels meus pensaments.

Anuncis

DIARI: Saint Phalle, inseguretats i abraçades

aa3nikki3

 

 Sant Google ens diu que tal dia com avui de 1930 va néixer Nikki de Saint Phalle, nom que vinculo a les magnífiques escultures que hi ha a la vora del Centre Pompidou, i  que em remeten directament a la mirada infantil de la primera vegada a la ciutat de la llum, igual que els quadres impressionistes i les escultures de Rodin.

Surfejo una mica, no massa i em trobo amb aquesta exposició que va fer l’any 1966 al Moderna Museet, d’Estocolm,  “She -a Cathedral”,  a part de la imatge acolorida i divertida que m’esgarrifa una mica, no pel concepte, sinó pel record de la sortida al món de les “meves” altres tres vides, trobo que el missatge és brutal, entendre la dona com una catedral, amb la portalada per on entra i surt la vida. Dona, terra, vida…

Al cap de poques hores m’envien una foto d’una Berta acabada de néixer, ha anat tot bé, ara li comença la vida fora, la responsabilitat dels pares per ajudar-la a créixer, torno a casa, no ho puc evitar,  procurant no pensar en les inseguretats que com a mare em sorgeixen cada dia, la sensació de no fer-ho mai prou bé, ahir un d’ells em deia que jo era el contrari d’una mare sobreprotectora, les dents no van ser a temps de mossegar la llengua, ¿la voldríeu una mare sobreprotectora? Una no respon o fa un no tan tímid que no el sento, l’altre fa un sí categòric… però llavors no us ajudaria a créixer… ahhh, esclar em diuen… no sé si massa convençuts… continua una conversa sobre les avantatges i inconvenients d’una mare sobreprotectora. Valoro molt aquesta necessitat de confrontar per formar-se una opinió pròpia i  com també el fet que siguin capaços de verbalitzar pensaments i emocions.

Aquesta setmana he pogut posar nom a un rebombori interior que s’ha anat gestant durant anys, gràcies a tres amics diferents, un em recomana un llibre, l’altre em dóna una pista i l’altre la clau, o millor dit, la peça que em faltava del trencaclosques.

Amb la certesa que no parem mai de créixer i que sense amigues i amics no s’avança, amb la sensació que s’han d’alimentar perquè són autèntics tresors, cada ú a la seva manera…  sempre amb el pes de dedicar-los massa poc i amb la seguretat que sense ells la vida seria molt més complicada, menys divertida i difícil de portar sense les seves abraçades, tinguin la forma que tinguin.

POSTALS DE L’ÍNDIA: ENYOR – GIORDANO BRUNO

home pensant 001

 

Amb la mirada absent recorda tot allò que mai va passar. Enyora els somnis perduts. Els anhels no viscuts. La fantasia reprimida.

Sol, vell i trist, rememora una vida lliurada al present. Previsible. Incontestable. Prescindible.

El somriure d’un Món  captivador, també cruel,  al que va renunciar. Per rutina, pors i feblesa.

Imagina una vellesa plena de llum, de pau. De música i silencis. D’olors i colors que amaren la pell d’un sentiment de plenitud.

Sí, enyora l’Índia. La terra que per temor  no va  fer seva.  Sentia el seu crit i el va ignorar sabent que es traïa per sempre.

Viatjar, com mirar al cel un somni que desitja ser atrapat. No fer-ho, com viure empresonat per la pròpia covardia.

Finalment resta immòbil. Somiant no haver deixat escapar els somnis i conscient que la vida passa ràpid. I que la seva, ja ha passat.

Giordano Bruno

 

RES, TOT

M’obrí la porta ella mateixa i em feu un gest que vaig intuir de benvinguda, la vaig seguir passadís enllà amb el seu caminar sinuós, delicat, silenciós. M’indicà amb timidesa on deixar la funda del clarinet i immediatament acomodà el seu cos damunt la banqueta del piano. La seva mirada deliciosament glaçada em recordava que l’únic motiu per acceptar la meva presència era el compromís adquirit amb la meva tia, tocar una peça junts, un parell a tot estirar.

Ella estava destinada a ser una de las grans intèrprets del segle, la seva gràcil manera de tocar, la rapidesa dels seus dits, la positura, l’agilitat mental, la seva precocitat… Jo, en canvi, un vulgar xicot de comarques, a qui la meva tia havia decidit dedicar la seva fortuna a formar-me per arribar, algun dia, a ser un prohom de poble, res més.

Quan la vaig veure per primera vegada, al principi de l’estiu, vaig quedar immediatament captivat, casa nostra era just davant del casalot que la seva família havia llogat perquè ella pogués practicar i descansar durant els mesos de més calor. Contínuament inventava excuses per sortir a passejar, passava llargues hores llegint al jardí intentant filar les notes que ella anava repetint fins a la sacietat. M’alimentava de les seves pauses, l’imaginava alçar-se de la banqueta, col·locant-se las mans a la part baixa de l’esquena i arquejar la columna mirant al sostre, sospirant. Imaginava les seves mans adolorides pel repic de les tecles, somniava tenir-les entre les meves, acaronar-les i besar-les.

Ella ignorava completament la meva existència, per molt que m’esforcés amb el clarinet, per molt soroll que fes al passar per davant de casa seva, mai aixecava la mirada. Els nostres ulls mai abans s’havien  creuat.

La meva tia feu l’impossible per aconseguir una cita musical, finalment a base de molts pastissos subornà a la seva mare i ens concediren deu minuts de la seva virtuosa vida.

Començà ella, Schumann, una de les peces de fantasia i jo, arreplegant totes les hores passades practicant, vaig reunir tot l’aire que cabia als meus pulmons i vaig començar a bufar, bufava i bufava, però el clarinet no responia. Les exhalacions es convertiren en aspiracions, enlloc d’emetre notes, absorbia les que el piano llançava a l’aire, les notes, però, no foren suficients, el clarinet ingerí les partitures i quan ja no en quedava ni una, va continuar amb les seves mans, els seus braços, el seu nasset, els seus ulls verd aigua, el seu cos … i no va quedar res.
Res.
I jo em vaig omplir tot.
Tot.

DIARI: d’argila, guerres, quadres, llibres… i platja…

platja

Ja fa uns dies que no tinc temps, temps per pràcticament res…ni per explicar que vaig anar a Madrid a aprendre moltíssim , de grans professionals, argila polimèrica que tinc un pèl abandonada, però no deixa de ser normal, em falta l’ingredient principal… el temps….

Va ser fantàstic, les mestres, les companyes, el lloc, la companya de viatge i habitació… fins i tot vaig tenir temps, aprofitant que “Vinyoli” era a Madrid, d’anar a gaudir d’una taula rodona… veus a Madrid… vas tenir temps… fins i tot d’anar a una llibreria.. i de llegir a l’ave de tornada, “Quanta, quanta guerra” que no vaig poder acabar fins ahir, amb el cor una mica encongit i amb la sensació d’haver-me perdut alguna cosa i la necessitat de tornar-lo a començar, i amb la curiositat de veure la pel·lícula que va inspirar a la Rodoreda “El Manuscrit de Saragossa” del polonès  Has.

I de guerra en guerra, acabo davant la batalla/Victòria d’Enric V al Lliure, magnífica al meu (segurament poc) entendre… els actors, les actrius fent d’actors, el vestuari, el calçat, oh oh quines botes tan ben escollides, i la música…la música en directe…magnífic, magnífic.. . remarcant la feina del Pol López, amb un agraïment immens a la persona que m’ha dut a les dues “guerres”.

I després de tanta batalla cal un bàlsam, millor  ple de colors, com el de la nova presentació d’art modern del MNAC, oh mareta meva (per què vaig deixar d’anar a visitar museus amb ella…?) quin bé de déu de bellesa comprimida…ohhhh , i tant ben col·locada, aneu-hi sense pressa…

Ah, abans casualment topo amb la Caníbal, llibreria aconsellada per l’Olga i el Paco i que per sorpresa meva està al costat d’on vivia de petitona… reivindicació social i feminista en format d’assaig, de novel·la, de poesia i de molts contes infantils… em recomanen la revista Pikara, però encara no he tingut temps…

Temps també de (re)presentar la gran novel·la de l’Eduardo, aquesta vegada al costat d’un amic d’aquells com n’hi ha pocs ..com la pròpia novel·la… i acabem sopant amb tota la tribu Candaya (que dirien alguns)…llibres, rialles i promeses de dinars… S’esgota el temps de ser a prop de l’Eduardo i la María, sort de la virtualitat…

I finalitzo el cap de setmana amb una galipàndria monumental, un esgotament encara més gran, misèries que no cal explicar i un mar preciós per observar, ara sí, sense pràcticament ningú prenent un bany i és que la pluja ja ho té això, fa neteja.. infal·lible per fer buidar el dipòsit de tristeses acumulades…i a punt per continuar sense temps i afrontar una setmana plena de coses…apassionants…
 

POSTALS DE L’ÍNDIA: AMB ULLS DE DONA -GIORDANO BRUNO

wpid-wp-1413148256468.jpeg

Entre gossos, corbs i deixalles tres criatures juguen i riuen. Res sembla distreure’ls.

Mentre la mare seu a terra tot torrant uns cacauets que vendrà en paperines de diari a 5 rupis.

Darrera seu un home brut dorm sobre un jaç, en un racó de la vorera.

És el seu llit. El de tots. I la seva llar.

Entre crits, botzines, motors, pol·lució i brutícia discorre la seva vida.

La  mare em mira fixament i veu en la meva mirada compassió. Els seus ulls foscos, profunds, parlen de dolor, de frustracions, de desconsol, de maltractes.

Mira al seu marit ebri i abandonat. I baixa els ulls. Plora.

De sobte recupera el to, com tantes vegades, s’alça i ofereix cacauets a uns joves que esperen el bus, llavors em torna la mirada i em regala un somriure.

 

Giordano Bruno.

POSTALS DE L’ÍNDIA: DIGNITAT – GIORDANO BRUNO

Dignitat 001

Uralita, totxanes de fang i plàstics són la matèria primera, i única, de totes les barraques de l’slam.

Carrers estrets, bruts i humits. Les clavegueres al cel ens recorden que la ciutat acaba allà on el diner li dóna a l’home la condició de ciutadà.

La casa de la Bauna és una més. 20 m2 on conviuen tres criatures, la mare i un pare que cada dos anys els visita des de Dubai.

Quan tenen sort un hora d’aigua corrent els precipita a omplir tota mena de cossis. Els dies són llargs i la calor intensa.

Cada matí, d’aquella cova humida i espantosament calorosa, surten tres criatures a escola. Amb l’uniforme immaculat i les llargues trenes recollides amb dos llaços vermells que donen a la seva cara neta i dolça una brillantor que el seu somriure fa esclatar.

A la porta la mare les acomiada.

Resseguint a les filles amb la mirada s’observa en ella un gest d’íntima satisfacció que ens recorda que la dignitat, com la felicitat, cal buscar-la dins les persones.

Giordano Bruno