DEU ANYS DE CELIAQUIA

Sense títol

Que et diguin que tens una malaltia crònica d’entrada no hauria de ser una bona notícia, però esclar, hi ha malalties i malalties. A mi el diagnòstic em va suposar un descans, una alliberació i trobar-me moltíssim millor. Va donar-me resposta a un malestar que cada vegada era més gran i que ningú em sabia explicar,  a uns mals de panxa permanents que em forçava a ignorar i dels que no vaig ser-ne conscient del tot fins que vaig saber què era no tenir-los.

Tota la vida he sigut celíaca, des de ben petita, segurament si hagués nascut uns anys més tard el diagnòstic me l’haguessin fet llavors, segurament si no hagués crescut alta i ferma algun metge s’hagués fixat en mi, segurament si no hagués sigut tan soferta algú hauria sentit els meus crits interiors…però no, van haver de passar 33 anys i tenir una conversa que sempre recordaré i agrairé amb una persona celíaca, per reconèixer-m’hi i demanar les proves. Encara recordo el somriure incrèdul de l’especialista dient que segur que no era celíaca mentre llegia els resultats de l’analítica i es veia obligat a admetre el què el meu cos, per fora, no indicava.

Al principi tot van ser flors i violes, amb pocs dies el meu “trànsit intestinal” havia esdevingut millor que tota la meva vida, la meva energia va pujar amb la rapidesa de l’escuma quan obres una ampolla de cava, el meu bon humor va aflorar de cop, la pujada del carrer de casa es va fer menys abrupte…

Bé, tot no, la farina sense gluten era horrorosa, les galetes tenien gust de cartró, la pasta immenjable, vaig aprendre a fer-me pa a base de prova/error, en vaig llençar més que no menjar, vaig aprendre els llocs de Barcelona on venien productes i hi anava amb l’alegria d’una criatura, vaig apuntar-me a cursos de cuina sense gluten…vaig aconseguir no barrejar els estris mentre cuinava, a endreçar bé i de manera separada els productes amb i sense, a no tenir ni una molla de pa per casa.

També vaig aprendre a explicar que era celíaca, a demanar paciència i comprensió als restaurants, a explicar-ho a tots els familiars i amics…en definitiva, a ser una mica diferent.

Al cap d’un temps, d’observar la reacció del cos, de llegir molts articles, de visitar moltes pàgines web, de participar en diferents xats, de fer tot allò que la xarxa posava al nostre abast 10 anys enrere (com evolucionen les coses…), vaig començar a acceptar que hi havia coses que ja eren irreversibles, que tota la calç que no havia assimilat abans dels 25 ja no l’assimilaria mai més, que el meu cos està molt més envellit del què estaria si hagués menjat sense gluten molts anys abans… els dolors articulars van anar millorant progressivament, vaig poder alletar bé al meu tercer fill, en els dos anteriors casos, prenent gluten, va ser impossible o un suplici… vaig descobrir que com a conseqüència del mal tracte intestinal també era intolerant a la lactosa (però per aquesta tenim una pastilleta màgica)

Vaig estar un temps col·laborant amb l’Associació de Celíacs de Catalunya, assessorant a nous diagnosticats, perquè cada ú necessita que algú l’escolti i sobretot que et diguin que no passa res…que la vida sense gluten, també es vida…que és l’única malaltia que no necessita medicació, només alterar uns hàbits alimentaris, tot i que també és l’única malaltia el tractament de la qual, els productes sense gluten, no només no està subvencionat sinó que són molt més cars que qualsevol producte amb gluten (fins a 4 o 5 vegades més). Continuo parlant amb persones acabades de diagnosticar, l’angoixa a vegades pot fer veure els coses molt més complicades del què són, sobretot si el celíac o la celíaca és una criatura.

Durant aquests 10 anys també he passat èpoques negatives, i és que a vegades es esgotador anar a un restaurant i explicar el què et passa, que et diguin que ho tenen tot controlat i t’apareguin amb una amanida amb un parell de torrades (amb gluten) palplantades al bell mig, i te’ls has de mirar amb cara de circumstàncies quan el què et vindria de gust és dir-los alguna cosa ben lletja i tirar-los el plat pel cap (no tots, hi ha restaurants que et cuiden millor que a casa)… i cada mal de panxa que dura més de quatre dies a qualsevol dels teus, fills, pares, germanes, cosins… els hi has de recordar que és una malaltia de base genètica i que de tant en tant es facin una analítica…

El balanç, però, és molt positiu, sé el què tinc, sé el què em podria passar si em saltés la dieta (cosa que no he fet mai conscientment), he après més del meu cos aquests deu anys que la resta de la meva vida, he après moltes altres coses, fins i tot a fer un sacher boníssim, he conegut a grans persones, he fet bons amics teixint complicitats entre ànimes celíaques siguin de l’edat que siguin (la darrera la Laura, un angelet celíac!), tinc una família i uns amics i amigues que no em mereixo i que sempre tenen en compte les meves especificitats alimentàries!

Ah, i en 10 anys, l’evolució i l’abast dels productes sense gluten ha sigut miraculós, es pot trobar pa bo, galetes massa bones, fins i tot pastissos, croquetes, canelons, pizzes… i tot a prop de casa. ( I també he après a alimentar-me només olorant, la coca de Tírvia per exemple) i els professionals  de la salut  estan molt més ben informats i preparats.

I ja sé que els consells només els has de donar quan te’ls demanen, però…sí m’agradaria deixar-ne alguns per si algú els vols pescar, quan sigui…

– La celiaquia és una malaltia multisistèmica, pot afectar a qualsevol part del cos, òrgan… cada malalt celíac que no faci la dieta sense gluten, pot tenir símptomes diferents, fins i tot ser asimptomàtic, però també patirà lesions a l’intestí que tard o d’hora tindran conseqüències negatives o molt negatives.
– És una malaltia autoimmune, si no es tracta pot anar desencadenant altres malalties autoimmunes (he parlat amb persones de més de 70 anys diagnosticades de moltes malalties i millorar-les totes en el moment de fer dieta sense gluten)
– Quan algú es queixi de mal de panxa, no li digueu mai, si us plau, que són nervis, segurament són nervis, però si afecten a la panxa és perquè hi té alguna altra cosa (hi ha moltes patologies relacionades amb el sistema digestiu), però per experiència no ajuda que et diguin que són els nervis.
– Si teniu símptomes, consulteu al vostre metge, actualment estan molt ben informats.
– Si teniu familiars celíacs feu-vos les proves, encara que no en tingueu símptomes.
– S’estima que una de cada 100 persones és celíaca.
– Si et diagnostiquen aquesta o una altra malaltia, parla’n, és el millor que es pot fer per relativitzar i entendre que no passa res…

Avui fa deu anys que em van fer el diagnòstic definitiu, fa deu anys del meu darrer entrepà amb gluten, va ser de pernil ibèric, encara recordo el mal de panxa posterior… avui ho celebraré amb un entrepà de pernil ibèric, sense gluten.

Advertisements

2 thoughts on “DEU ANYS DE CELIAQUIA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s