PARLA’M DEL QUÈ VULGUIS

wpid-dsc_0247.jpg

 

Parla’m del què vulguis,
de camins,
de núvols,
del vent,
parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m dels arbres,
d’arrels,
d’hostatges,
parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m d’aigua blava,
de sorra fina,
de pell humida
parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de dones, d’homes,
de savis i rucs,
parla’m de paraules i de records,
parla’m del què vulguis
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de llibres,
de pàgines, de manuscrits.
Llegeix-me amb delicadesa
qualsevol dels teus escrits.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m dels teus dibuixos,
dels traços que voregen el teu jardí,
parla’m de les flors que hi creixen allí.
Parla’m dels pinzells,
dels colors,
del pànic davant d’un dibuix rodó.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de la lleixa damunt l’aigüera,
dels plats de ceràmica esquerdats.
Parla’m dels gots de vidre ratllats,
dels ganivets sense esmolar,
de la fusta gastada de tallar-hi el pa.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m de l’escala, estreta i fosca,
de la barana llardosa
necessària per fer camí.
Parla’m de l’armari de lluna i
explica’m a cau d’orella
les meravelles de l’altra banda de l’espill.
Parla’m del què vulguis,
però no ho facis de tu i de mi.

Parla’m sense pressa,
d’aquells que troben el fil.
Parla’m del què vulguis,
però sobretot, de tu i de mi.

Anuncis

POSTALS DES DE L’ÍNDIA: EL PAS DE LES BÚFALES – GIORDANO BRUNO

búfales 001 (1)

El pas de les búfales, serè, constant, solemne, marca el ritme de l’Índia.

Soroll, cotxes, corredisses, somriures, plors, no són més que un miratge.

El pas de les búfales tot ho atura i ens recorda que la vida té un ritme, que transcendeix les urgències d’un present histriònic.

Reconèixer i sotmetre’s a aquest ritme ens acosta a l’essència de la vida. Lluny queda. També avui a l’Índia. Però menys.

Giordano Bruno

La dona que condueix davant meu va morir fa tres mesos.

llums cotxe

La dona que condueix davant meu va morir fa tres mesos.

He pensat que s’hi assemblava,  aquells cabells llisos i negres, aquella manera delicada de girar el coll.

El cotxe era vermell igual que el seu.

Sempre fèiem el mateix recorregut, sortíem de la feina a la mateixa hora i anàvem cap al mateix lloc, sovint coincidíem l’una darrera l’altra. A vegades era jo la que anava davant, d’altres era ella.

Mentre pensava en ella i m’intentava convèncer que no ho era, he recordat el seu somriure, sempre a punt.

Juraria que el cotxe és el seu, un model antic, vermell apagat per l’excés del sol, el vermell sempre, sempre s’apaga.

Reconec el gest que fa amb la mà pujant-se el cabells del clatell i deixant-los caure.

Si no fos morta diria que és ella.

En una de les rotondes que hem de passar, l’angle que fa el seu cotxe em permet veure-la de perfil, i em torno a dir que és ella.

Vaig llegir la carta que el seu fill va publicar al diari, era una carta dolça, molla de llàgrimes, però també de somnis, de contes explicats, de cançons entonades a l’uníson, farcida d’àpats i de consells i de petons. Recordo que vaig plorar mentre la llegia, plorava per ella que mai més abraçaria al seu fill, plorava per ell que es quedava sense la seva espatlla, sense les seves mans, sense la seva cuina, sense la seva veu.

Hauria de fer-la aturar, hauria de saber tot el què li va escriure el seu fill, hauria de saber com la va estimar, això s’ha de saber, ho intuïm, ho donem per fet, però no ens ho diem mai prou, i després se’n van i res…tota aquella emoció la palparà algú a qui no anava dirigida, els lectors del diari, els veïns…tothom menys la destinatària…què no hagués donat ella per sentir-ho les nits de vent quan  se sentia tan sola? Quan l’esquena la torturava fins al punt de no poder respirar? Quan les llàgrimes no li cabien als ulls?

Intento avançar-la sé que és ella, però no puc.

Va morir una tarda fosca d’hivern, d’aquelles que sembla que el sol s’hagi fos molt abans d’hora, diuen que un camió enorme va canviar de carril, de cop, accidentalment, just quan ella passava per allà, sense reacció possible, sense temps de girar el volant, sense temps d’acomiadar-se de ningú, sense temps ni  de cridar. De cop.

Estic segura que és el seu cotxe, inclús la manera de conduir és la mateixa, petites frenades, un conduir harmònic, com el seu caminar, ni ràpid ni lent, sinuós…

És ella, toco el clàxon, la saludo amb la mà, sembla que no em senti, li faig llums.

Intento asserenar-me, no pot ser que sigui ella, ella va morir, em dec imaginar coses, hauré de comentar-ho a algú, hauré d’anar al metge, fins i tot potser a algun psiquatre,  són imaginacions, està ple de dones  que condueixen cotxes vells i vermells, s’hi assembla i punt.

Però no puc evitar pensar que és ella, li torno a fer llums, insistentment.

Posa l’intermitent i s’atura al costat, l’avanço i sí és ella, la dona que va morir fa tres mesos.

El mateix dia que jo.

DEU ANYS DE CELIAQUIA

Sense títol

Que et diguin que tens una malaltia crònica d’entrada no hauria de ser una bona notícia, però esclar, hi ha malalties i malalties. A mi el diagnòstic em va suposar un descans, una alliberació i trobar-me moltíssim millor. Va donar-me resposta a un malestar que cada vegada era més gran i que ningú em sabia explicar,  a uns mals de panxa permanents que em forçava a ignorar i dels que no vaig ser-ne conscient del tot fins que vaig saber què era no tenir-los.

Tota la vida he sigut celíaca, des de ben petita, segurament si hagués nascut uns anys més tard el diagnòstic me l’haguessin fet llavors, segurament si no hagués crescut alta i ferma algun metge s’hagués fixat en mi, segurament si no hagués sigut tan soferta algú hauria sentit els meus crits interiors…però no, van haver de passar 33 anys i tenir una conversa que sempre recordaré i agrairé amb una persona celíaca, per reconèixer-m’hi i demanar les proves. Encara recordo el somriure incrèdul de l’especialista dient que segur que no era celíaca mentre llegia els resultats de l’analítica i es veia obligat a admetre el què el meu cos, per fora, no indicava.

Al principi tot van ser flors i violes, amb pocs dies el meu “trànsit intestinal” havia esdevingut millor que tota la meva vida, la meva energia va pujar amb la rapidesa de l’escuma quan obres una ampolla de cava, el meu bon humor va aflorar de cop, la pujada del carrer de casa es va fer menys abrupte…

Bé, tot no, la farina sense gluten era horrorosa, les galetes tenien gust de cartró, la pasta immenjable, vaig aprendre a fer-me pa a base de prova/error, en vaig llençar més que no menjar, vaig aprendre els llocs de Barcelona on venien productes i hi anava amb l’alegria d’una criatura, vaig apuntar-me a cursos de cuina sense gluten…vaig aconseguir no barrejar els estris mentre cuinava, a endreçar bé i de manera separada els productes amb i sense, a no tenir ni una molla de pa per casa.

També vaig aprendre a explicar que era celíaca, a demanar paciència i comprensió als restaurants, a explicar-ho a tots els familiars i amics…en definitiva, a ser una mica diferent.

Al cap d’un temps, d’observar la reacció del cos, de llegir molts articles, de visitar moltes pàgines web, de participar en diferents xats, de fer tot allò que la xarxa posava al nostre abast 10 anys enrere (com evolucionen les coses…), vaig començar a acceptar que hi havia coses que ja eren irreversibles, que tota la calç que no havia assimilat abans dels 25 ja no l’assimilaria mai més, que el meu cos està molt més envellit del què estaria si hagués menjat sense gluten molts anys abans… els dolors articulars van anar millorant progressivament, vaig poder alletar bé al meu tercer fill, en els dos anteriors casos, prenent gluten, va ser impossible o un suplici… vaig descobrir que com a conseqüència del mal tracte intestinal també era intolerant a la lactosa (però per aquesta tenim una pastilleta màgica)

Vaig estar un temps col·laborant amb l’Associació de Celíacs de Catalunya, assessorant a nous diagnosticats, perquè cada ú necessita que algú l’escolti i sobretot que et diguin que no passa res…que la vida sense gluten, també es vida…que és l’única malaltia que no necessita medicació, només alterar uns hàbits alimentaris, tot i que també és l’única malaltia el tractament de la qual, els productes sense gluten, no només no està subvencionat sinó que són molt més cars que qualsevol producte amb gluten (fins a 4 o 5 vegades més). Continuo parlant amb persones acabades de diagnosticar, l’angoixa a vegades pot fer veure els coses molt més complicades del què són, sobretot si el celíac o la celíaca és una criatura.

Durant aquests 10 anys també he passat èpoques negatives, i és que a vegades es esgotador anar a un restaurant i explicar el què et passa, que et diguin que ho tenen tot controlat i t’apareguin amb una amanida amb un parell de torrades (amb gluten) palplantades al bell mig, i te’ls has de mirar amb cara de circumstàncies quan el què et vindria de gust és dir-los alguna cosa ben lletja i tirar-los el plat pel cap (no tots, hi ha restaurants que et cuiden millor que a casa)… i cada mal de panxa que dura més de quatre dies a qualsevol dels teus, fills, pares, germanes, cosins… els hi has de recordar que és una malaltia de base genètica i que de tant en tant es facin una analítica…

El balanç, però, és molt positiu, sé el què tinc, sé el què em podria passar si em saltés la dieta (cosa que no he fet mai conscientment), he après més del meu cos aquests deu anys que la resta de la meva vida, he après moltes altres coses, fins i tot a fer un sacher boníssim, he conegut a grans persones, he fet bons amics teixint complicitats entre ànimes celíaques siguin de l’edat que siguin (la darrera la Laura, un angelet celíac!), tinc una família i uns amics i amigues que no em mereixo i que sempre tenen en compte les meves especificitats alimentàries!

Ah, i en 10 anys, l’evolució i l’abast dels productes sense gluten ha sigut miraculós, es pot trobar pa bo, galetes massa bones, fins i tot pastissos, croquetes, canelons, pizzes… i tot a prop de casa. ( I també he après a alimentar-me només olorant, la coca de Tírvia per exemple) i els professionals  de la salut  estan molt més ben informats i preparats.

I ja sé que els consells només els has de donar quan te’ls demanen, però…sí m’agradaria deixar-ne alguns per si algú els vols pescar, quan sigui…

– La celiaquia és una malaltia multisistèmica, pot afectar a qualsevol part del cos, òrgan… cada malalt celíac que no faci la dieta sense gluten, pot tenir símptomes diferents, fins i tot ser asimptomàtic, però també patirà lesions a l’intestí que tard o d’hora tindran conseqüències negatives o molt negatives.
– És una malaltia autoimmune, si no es tracta pot anar desencadenant altres malalties autoimmunes (he parlat amb persones de més de 70 anys diagnosticades de moltes malalties i millorar-les totes en el moment de fer dieta sense gluten)
– Quan algú es queixi de mal de panxa, no li digueu mai, si us plau, que són nervis, segurament són nervis, però si afecten a la panxa és perquè hi té alguna altra cosa (hi ha moltes patologies relacionades amb el sistema digestiu), però per experiència no ajuda que et diguin que són els nervis.
– Si teniu símptomes, consulteu al vostre metge, actualment estan molt ben informats.
– Si teniu familiars celíacs feu-vos les proves, encara que no en tingueu símptomes.
– S’estima que una de cada 100 persones és celíaca.
– Si et diagnostiquen aquesta o una altra malaltia, parla’n, és el millor que es pot fer per relativitzar i entendre que no passa res…

Avui fa deu anys que em van fer el diagnòstic definitiu, fa deu anys del meu darrer entrepà amb gluten, va ser de pernil ibèric, encara recordo el mal de panxa posterior… avui ho celebraré amb un entrepà de pernil ibèric, sense gluten.

POSTALS DES DE L’ÍNDIA: MERCAT DE VIDA -GIORDANO BRUNO

mercat 001

 

 

I MÚSICA

El bell so d’una música constant.

D’homes, de dones, de nens,

D’esperances, de presses.

Música de llum, d’olors.

D’ahir, de sempre.

Música de vida.

 

II LLUM

I mentre jau a terra la vella Idirasi

Bellament vestida amb un sari rònec pel pas de massa vida.

Prima i menuda. Pansida pels anys i l’enyorança de tot allò que mai va passar.

Amb la mirada eterna del que res no espera i el gest sempre precís, ofereix discretament, un manat de plàtans que l’ajudaran a seguir dreta. Com fa seixanta anys.

Com ja feu la mare.

Sempre amb la bellesa del qui mai ningú no l’observa, més que els savis que saben llegir la força i la llum als ulls dels ignorats.

 

III HARMONIA

I de sobte de nou les búfales aturen el temps.

Tot es mou. Tot immòbil.

Al ritme serè de les belles dames.

Tot guarda harmonia.

Les olors, els colors, els crits, els somriures, les esperances, el desconsol, les disputes, les constants transaccions. Les presses i la calma.

El seu pas dóna sentit de totalitat.

I el so profund, constant i nascut de la terra de la Maraz.

Cinc cops al dia. Marcant la vida.

Tot és un.

I que ho sap, la bella Adirasi

somriu al cel del seu Mercat.

Com ahir. Com sempre.

 

GIORDANO BRUNO

 

Una nova col·laboració de l’amic Giordano.

DIARI: males nits, bona música i bons amics

Una altra nit de son discontinua, de sorolls nocturns, de somnis esqueixats…un matí de tràmits, deconstruir per continuar construint, sempre endavant, sempre procurant avançar, com l’Anna Roig i l’Ombre i el seu magnífic nou treball, Un pas i neu i un pas, no deixant mai de caminar, malgrat els entrebancs, avançant sempre cap a la felicitat *

I que bé, ser aquí!

(Obro parèntesi : L’Anna Roig i l’Ombre de ton chien, van fer un tast del seu nous disc ahir a l’Auditori de Vilafranca, un disc més intimista, més reflexiu, una posada en escena diferent, més silenciosa, moviments harmònics i ben escollits, passos fixats que aniran agafant solera actuació darrere actuació, ahhh i amb sorpresa final, les actuacions del grup aniran maridades amb una copa de vi de la DO Penedès, una gran idea per promoure els productes de casa, vi i música…

wpid-dsc_0219_1.jpg

I el tanco)

I mentre retornes al matí, i prens un tè, intentant despertar els sentits, reps un vídeo, d’un bon amic*, res, uns segons d’una vella/bella pel·lícula, uns segons de felicitat comprimida, segons d’alegria que faran girar el dia.

I després recordes que has de passar per la llibreria a recollir un regal que un altre bon amic t’ha “deixat” allà, des de la distància, sempre present, i el dia s’il·lumina del tot.

wpid-img_20140918_140230.jpg

Us estimo nois, gràcies per ser-hi!!

 

 

 

 

 

*Aquesta frase tan magnífica que sempre faig meva i utilitzo tan sovint, no ho és gens de meva, l’he manllevat al bon amic que ha enviat el vídeo.

VULL VOTAR

wpid-dsc_0104.jpg

A veure…no sé ni per on començar… estic molt contenta d’haver participat a la V , molt i per diferents motius, però abans d’exposar-los m’agradaria explicar una mica els antecedents, perquè tinc sentiments contradictoris.

No sóc independentista, no ho he sigut mai, no sé si ho seré mai. No, tampoc sóc espanyolista, no ho he sigut mai. I suposo que no sóc cap de les dues coses per les mateixes raons, perquè em van educar explicant-me que en primer lloc sempre hi ha les persones, després el pam de terra, la frontera i la divisió administrativa, mentre que alhora m’inculcaven l’amor al meu país, a la meva cultura i a la meva llengua, de petita vaig entendre, i és d’aquelles coses que dubto que mai pugui canviar, que el significat de país va molt més enllà del d’estat, com a ens polític.

Vaig créixer sentint-me catalana, sentint que formava part d’un Estat espanyol que  reconeixia la nostra idiosincràsia i, sobretot, la respectava, però també em sentia europea, molt europea i sobretot molt mediterrània, els viatges de joventut a Itàlia i Grècia em demostraven que potser la llengua no era la mateixa però la cultura sí.

M’he fet gran, i veig que les coses no són tan inamovibles com em pensava, i que el respecte i reconeixement que durant la carrera em van argumentar amb lleis i sentències del constitucional esdevenien paper mullat en funció dels resultat electorals.

M’he fet gran, i he vist com el meu antic partit de referència no ha sigut capaç de defensar el reconeixement i el respecte, i la concepció d’igualtat del meu país respecte l’Estat. I no defensa, ni amb vehemència ni sense, la capacitat de decidir, l’exercici directe de la democràcia i que s’escuda en unes lleis aprovades pel mateix mecanisme que es demana, el dret a votar, convertint-se en un peix que es mossega la cua, un cercle viciós d’impossible sortida.(i ja no parlo d’altres partits…)

M’he fet gran, i estic convençudíssima que si des de la resta d’Espanya, i sobretot dels seus governants,  la reacció a la voluntat de votar del poble català no s’hagués vist com una amenaça, no s’hagués atacat de la manera més rància possible   i no s’hagués traslladat el missatge dia darrera dia de no estar Catalunya en un pla d’igualtat sinó tot el contrari. Que si s’hagués actuat tal i com ho fa el govern del Regne Unit, si hagués sigut així, avui Barcelona no hauria estat plena de gent i segurament no parlaríem del 9N com a “dead line”, i en cas de votar ja veuríem amb quin resultat.

Personalment el què més em preocupa, i no ara, sinó fa molt de temps, els del meu voltant ho saben perfectament, és la gestió emocional de tot plegat, perquè desenganyem-nos, frustració n’hi haurà i molta, per un costat o per l’altre, si no es permet votar, si no es poden complir fites marcades al calendari, si es fa sentir la gent exclosa, si s’etiqueta, si es tenen actituds sectàries… i em preocupa perquè la factura d’un trencament emocional té un cost molt elevat i sobretot de llarga durada.

Crec que una majoria més que considerable de la població ha manifestat any rere any la necessitat de fer sentir la seva veu, i jo tinc ganes de dir-hi la meva, i tinc ganes de saber què pensa realment la gent, per saber on som, per saber on volem anar, per construir…així és la democràcia…ara com ara el sistema de govern més just que es coneix, més respectuós i més igualitari.

Estic molt contenta d’haver anat  a la V , perquè VULL VOTAR, i em vull treure el barret i felicitar a la impecable organització, perquè hi havia persones de tota condició, de tot arreu, amb la mateixa voluntat, la de manifestar-se democràticament. Ningú m’hi ha arrossegat, ningú m’ha convençut per anar-hi, és una decisió que he pres soleta, després de molta reflexió, i sí continuo sense ser independentista, però tampoc espanyolista, sóc catalana, i em sento molt mediterrània i molt europea…i ciutadana i m’agrada pensar que sóc lliure i tinc tot el dret d’expressar-me i dir la meva, al carrer, al blog i a les urnes…

I no, tot això, no em fa oblidar que els darrers anys ens han retallat drets que consideràvem segur i sòlids i va costar suor i llàgrimes que es consolidessin, i sóc molt conscient que vivim una de les pitjors crisis del darrer segle, financera, econòmica i social… i que cal que cada dia ens mullem i ens mobilitzem per la seva defensa, i tant de bo, quan hi hagués una defensa tan fervorosa de l’educació i de la sanitat…perquè realment el què ens farà lliures és tenir una bona salut i encara més una millor educació.

EL PETÓ DE BARCELONA

wpid-dsc_0039.jpg

Quasi com seguint les pistes d’un joc vaig arribar davant d’aquest immens petó, l’havia vist a través de les xarxes però personalment encara no, i sí, és impactant, situat en un indret que ara ja es podria qualificar d’idílic i que si no m’equivoco aviat estarà soprepoblat.(ara em sap greu no haver fet una foto de la placeta per veure l’efecte que fa en el seu entorn)

Es tracta d’un fotomosaic realitzat per Joan Fontcuberta a partir de fotografies enviades per lectors del diari El Períodico.

El títol del mural és EL MÓN NEIX EN CADA BESADA,  l’excusa és el tricentenari i el fil conductor  que lliga mural i 1714 (està clar que les fotos no tenen 300 anys, suposo que els petons sí que eren igual d’apassionats i suggeridors) és la llibertat, les fotos demanades havien de representar un “moment de llibertat”. I si bé fer-se un petó així al mig d’una plaça sembla ara mateix una cosa normal i corrent, no ho era fa un cert temps, i no ho és a molts llocs del món, on fins i tot les dones no poden mostrar la cara…i és que tot és relatiu i subjectiu…i sí, hem de celebrar ser on som i fer néixer el món sovint, intentant que la llibertat arribi a tothom, a tot arreu.

wpid-dsc_0038.jpg

 La cita que hi surt (pels curts de vista com jo), d’Oliver Wendell Holmes,  diu:

“El soroll d’un petó no és tan ensordidor com el d’un canó,

però el seu ressò dura molt més”

wpid-dsc_0041.jpg

No cal ser massa perspicaç per endevinar que serà un punt obligat de pas i petó per a tots els visitants (en parella) de Barcelona. Ai si fos emprenedora … “parelles ocasionals de petons”, un carret amb mirall i pintallavis, venedors de roses,… ahh i a la paret del costat, cada vespre “Barcelona, nit d’estiu” (ho estic visibilitzant tot…)

wpid-dsc_0040.jpg

Barcelona, ciutat de l’amor, o és que no és així?

Aprofiteu aquests dies que hi ha la Setmana del Llibre en Català i us queda al costat (petó i llibre, què més es pot demanar?)

ahhh però ara he recordat que Barcelona ja tenia un altre indret petoner…s’hi hauran de fer rutes petoneres…

petons

LA CALCULADORA DE RISCOS

n5-world-wide-web-L-64cc99

 

 

Estava escarmentada, per això havia ideat una calculadora de riscos, al principi era una cosa rudimentària, la constatació de sensacions, però amb els anys havia tingut l’encert d’anar-la perfeccionant, fins al punt que el seu millor amic li havia fet un full de càlcul  en base a tots els paràmetres observats durant anys.

Així, quan coneixia a un home començava a calcular els riscos de la possible relació, tenia clar a partir de quina xifra patiria i a partir de quina havia de fugir-ne corrent, no li havia fallat mai, era una vacuna infal·lible contra els rius de llàgrimes i d’incomprensió.

A ella ja li havia passat l’arròs de formar una família, tot i que sovint discutint amb ella mateixa arribava a la conclusió que la canalla no li agradava i per això indirectament se n’havia escapat, però rarament en feia gal·la, al contrari, acostumava a funcionar millor el “ves, com que jo no he tingut sort…”, però quan veia les seves amigues sense temps, amb poques ganes de cuidar-se, sempre nervioses, sempre parlant dels nens i dels marits, a ella li sortia mig somriure que procurava dissimular.

Tot i que una cosa era haver renunciat, més o menys conscientment, a ser mare i l’altra quedar-se per vestir sants, perquè tothom sap que les parelles sense fills són les que més es cuiden i més s’estimen, no han de repartir amor i petons entre nens i nenes.

Però Afrodita no l’havia afavorit massa, havia posat un munt d’homes davant d’ella, i tot i que amb alguns ho havia intentat amb cap havia aconseguit conviure gaire temps i els darrers anys  amb el pes de la línia vermella que suposen els quaranta havia anat deduint que cada vegada seria més complicat, menys oferta al mercat o pitjor, més demanda.

També tenia clar que el temps vola i per tant no es tractava de malgastar-lo, i aquí és on la calculador de riscos s’havia convertit en una eina imprescindible en el seu dia a dia o nit a nit. Quan coneixia un home, o es retrobava amb algun conegut a qui el temps li havia atorgat una pàtina d’interès, inevitablement començava a memoritzar dades de les converses que tenien, a vegades quan li semblava que tenia massa informació corria al bany a anotar-ho tot en una petita llibreta que sempre duia al damunt. A l’arribar a casa introduïa totes les dades a l’ordinador “et voilà” en funció del resultat tornava a quedar, o no, amb la víctima de tot plegat.

Els paràmetres havien anat evolucionant, els primers eren els més evidents: intel·ligència, química, edat, elegància, simpatia, amabilitat, bellesa… després venien els menys habituals en un home: empatia, sensibilitat, delicadesa…aquí és on moltes vegades s’havia encallat, quan trobava un home que reunia aquestes característiques la majoria de vegades les dones no li interessaven gens ni mica, així havia conegut al seu millor amic, a qui no li va caldre sortir de cap armari perquè mai se s’hi havia amagat, era tan evident…però a ella li va costar uns quants cafès descobrir-ho… i és que sovint els desitjos topen amb la realitat.

Aficions: aquest era un aspecte molt important, ella era conscient de la importància de que cada membre d’una parella tingui aficions diferents, però esclar, depèn de quines pot suposar no tenir parella o veure-la poquíssim, per exemple un escalador o amant de la muntanya, s’escaparà sempre que pugui, a ella ja li agradava ja caminar però tampoc calia anar-hi cada setmana… un caçador, aniria contra tots els seus principis, un runner obsessionat tampoc, massa córrer l’atabala…la professió també  era clau, un músic, sempre estimarà més al seu instrument que a ella, un polític no té vida personal, un llibreter té el nas posat dins d’un llibre tot el dia, un periodista tindria curiositat per tot menys per ella, un addicte a la feina no el veuria, un gandul tampoc li interessaria…

Amb el transcurs dels anys va haver d’introduir a la calculadora de riscos aspectes que anys abans no li haurien passat pel cap:  casat volia dir complicacions, divorciat implicava una motxilla plena de ràbia o en el millor dels casos rancúnia, calia deixar-los temps perquè la relació d’abans no influís en la seva però sovint durant aquest temps ja havien marxat amb una altra, fills, gran tema, cada fill eren mil punts, no podia dir que no hagués conegut homes perfectes amb fills, però esclar sempre, sempre, la prioritat acabarien sent ells… solter a depèn de quines edats podia significar diverses coses, però al cap i a la fi ella estava precisament en aquesta situació…

Havia de reconèixer que cada sis mesos, aproximadament, havia de baixar el llistó que s’havia fixat d’entrada, a més anys, llistó més baix…. El seu amic, malgrat l’havia ajudat en la confecció del full de càlcul, li deia que el què havia de fer era oblidar els números i deixar-se portar, fluir…que aquesta era l’única fórmula per ser feliç, però ella no ho veia gens clar, gens…

Ell va entrar a la seva vida de forma impetuosa, allò típic d’un amic en comú que els posa en contacte, ella s’hi resisteix d’inici però finalment queden i tenen una conversa d’allò més agradable, ell és insistent, senyal que li ha agradat, però a ella li agrada marcar el ritme, continuen quedant, però el resultat de la calculadora és desastrós i arriba a la conclusió que és massa perillós per al seu equilibri emocional, supera tots els límits  establerts i poc  a poc se’n distancia…Ell continua provant-ho, fins que davant de la manca de retorn decideix que res de res.

 Passa el temps i ella pensa sovint en ell, massa sovint, però continua relacionant la seva cara amb el resultat de la calculadora, no vol patir, però tot li fa mal, deixa de dormir bé, pensa en ell a totes hores, menja compulsivament i malgrat la xifra resultant,  malgrat l’evidència del no pot anar bé de cap de les maneres, finalment s’hi decideix i el truca, queden, ell sorprès després de tant de temps, però content hi accedeix, es troben, ell la besa a la galta, una escalfor agradable li recorre tot el cos, és tan agradable que alguns números del seu cap desapareixen, seuen, demanen un cafè, parlen, parlen molt, ella es relaxa, somriu, feia dies que no ho feia, ell es relaxa i com qui no vol la cosa li acarona la mà, ella es fon, dins del seu cap hi ha un curtcircuit, milions de números comencen a dansar, topant els uns contra els altres, es toquen i desapareixen, poc a poc el cap se li omple d’un núvol lilós, ja no pot pensar, no pot calcular, només té ulls per mirar-lo, no l’escolta, no pot, només sent el bategar del seu cor, li observa la comissura dels llavis movent-se i somrient contínuament, no pot més, se li trenquen els dics de contenció que té darrera els ulls, no sap que té, ell se la mira, li pregunta que li passa, no ho sap, nota que els núvols es van desfent, no sap com explicar-li que tenia el cap ple de càlculs, que s’han convertit en núvols i que ara plou dins seu, que l’única sortida són els ulls, ell s’espanta una mica, ella diu que està bé, i ho està, somriu tota l’estona, ell s’alça, i l’ha fa aixecar, l’abraça, l’abraça tant fort que  es converteix tota ella en un núvol lila, després en un bassal d’aigua.

ITINERARI MARCAT

camí

 

 

Intento no desviar-me de l’itinerari marcat però cada vegada se’m fa més difícil, són tants els saborosos fruits que s’albiren lluny del camí, és tanta la inquietud per saber que hi ha més enllà de les roques que tapen l’horitzó i damunt dels arbres la llum que tot ho embolcalla excepte el camí, fosc. Sovint em pregunto si ho resistiré, i sobre tot per què ho hauria de resistir, la promesa d’un final especial o més aviat d’una vida al final és la temptació amb la que ens van criar a tots, però ara, després de les fretures de l’inici intueixo que les coses no són tal i com ens les havien explicat, que la vida seguint els senyals és plena de renúncies, malgrat l’equilibri i la sensació de seguretat i confort. És possible que el què ens induïren a creure que era la temptació no sigui si no el resultat d’allò que esperen de nosaltres? I que la veritable temptació, la veritable prova de l’existència sigui precisament fugir dels corriols que porten cap a les certeses i córrer camp a través, muntanya amunt o riu avall? Perseguir als estols d’ocells imitant les seves coreografies,  escoltar amb atenció als grills i les cigales marcant el ritme no d’allò sabut sinó dels terrenys ignots i aparentment erms, esbrinant qui produeix el sons que s’amaguen darrera els troncs secs. Però el pas fet al marge no deu ser senzill, hauria d’anar  ben abillada, trobar una branca on recolzar-me, o millor una mà, sí una mà, que m’indiqués el millor lloc per creuar el riu, on no relliscar massa. Quan el camí alleugereix, somnio, vaig  allà on costa saber diferenciar la vida dels  desitjos, confonc realitat i imaginació i oblido qui sóc i els anys que tinc, sovint és en aquest precís instant quan un gran pes s’instal·la a la motxilla,  m’acota la mirada i només aconsegueixo veure camí.