VELLA

cartes

Cada dia a l’entrar a la dutxa el mateix pensament, si caic i em faig mal no em trobarà ningú fins d’aquí uns dies, només quan la pudor s’escampi pensaran que he mort, no és que li tingui por a la mort, de cap de les maneres, des que va morir la mare, que s’aferrà d’aquella manera desesperada a la vida, quan ja no tocava ni quarts ni hores i el seu cos era ja inert, resistint-se a abandonar aquest món que li donà més desgràcies que satisfaccions, no li tinc por jo, no, ni m’hi resistiré el dia que vingui, al contrari li demanaré que sigui ràpida, i si pot ser que se m’emporti mentre descanso, ja no dic dormint perquè fa anys que no dormo, però descanso, això sí, sinó els ossos no em perdonen i el dolor és inaguantable. Ja no em queda res per fer, és el què li dic a la metgessa, i ella tan bona fe em diu que això no està a les nostres mans, bé que ho sé, que no ho podem acabar quan vulguem, bé sí que ho podem acabar, però la simple idea d’imaginar-me saltant pel balcó fa que se m’escapi una rialla, jo que no puc ni pujar un pam les cames per tirar amunt les mitges, no podria pas saltar a l’altra banda…i els altres mètodes, ves, no em venen de gust i després hi ha allò del pecat, fuig, fuig. Vull morir de mort natural, ja n’he viscut prous jo d’anys, però no hi ha un telèfon on poder trucar demanant cita, ni un servei a l’hospital pels que decidim que ja hem esgotat la vida, 89 anys són massa, sense res a fer, abans llegia, el diari, llibres… però ara les cataractes no em deixen, continuo fent ganxet perquè sé contar sense ser-ne conscient i tinc tan interioritzats els punts que surten sols, faig mantetes, una veïna em du la llana i se les emporta fetes. M’entreté però també em cansa, tan ràpida com havia anat i ara sóc lenta i  no em surt com abans, i ara! mare de déu, obres d’art és el que feia, ara ves…poca cosa. La tele un desastre, tot el dia criden i els serials no m’agraden, massa insults, massa barroers, sort en tinc de la ràdio, la que posen música clàssica, les tertúlies tampoc, sempre enfadats i sempre estem malament, jo sí que estic malament, que ja n’he viscut massa de coses, ara ja em toca descansar. No faré patir a ningú quan me’n vagi, les germanes són mortes fa massa temps, i els nebots em venen a buscar el dia de Nadal i per festa major, jo els hi dic que no cal, que l’esforç que em suposa és massa gran, que no entenc les converses a taula, o criden massa o parlen massa fluix o simplement no els entenc, em quedo com un pollet en un racó, cansada i amb ganes de tornar a casa, però els pesa més tenir la consciència tranquil•la d’haver convidat la tieta el dia de Nadal, més valdria que de tant en tan em truquessin, sort que no els he de menester mai, em compra aquella noia que envia l’ajuntament de tant en tant, compra, neteja i repassa que estigui tot en ordre, sort que no hi veig gaire, no sé pas què deu netejar en una hora, però a mi m’és ben igual, ja no ve mai ningú, tots són morts i jo tinc ganes de fugir. Fa temps que no surto de casa, els dos pisos m’ho impedeixen, encara recordo la darrera vegada, va ser per anar a l’enterrament del Benet, una vegada vàrem estar enamorats, beneits és el que érem, després va aparèixer pel barri la Rossita i se’l va emportar amb una caiguda d’ulls, era tan bonica la punyetera i es va emportar el més bo de tots, sempre el vaig estimar, secretament esclar, li escrivia cartes que mai vaig enviar, potser que les busqui no fos cas que em mori i les trobin els soques dels nebots, no m’agradaria, seria com si em veiessin despullada, com si em morís ara mateix aquí a la dutxa.
Cada dia em costa més eixugar-me bé, no arribo als peus, ni al cul, ni al centre de l’esquena, faig uns invents que si em veiés la mare es faria un tip de riure, esclar que ella em tenia a mi que la dutxava i l’eixugava amb delicadesa, tot i que ella sempre rondinava. Em pentino els quatre cabells que queden, d’un blanc grogós. Encara nua, sec a la banqueta davant de la calaixera, les cartes haurien de ser aquí i hi són, les agafo totes, i m’estiro al llit, les obro una a una, pràcticament no reconec la meva lletra però sé el què hi diu, a totes el mateix, darrera hi ha la seva, la única que em va enviar, poc temps després de casar-se, la sé de memòria, tanco els ulls i la recito en veu alta mentre premo fort la resposta, les meves respostes. M’adormo.

Anuncis

DIARI: D’ÀNIMA, GYOTAKUS, VIKINGS I SOROLLA

wpid-dsc_0038.jpg

Ahir va ser un dia intens, molt intens, la nit abans havia anat a dormir tard amb el cor encongit i la cara plena de llàgrimes, enganxada a les pàgines d’Ànima de Wajdi Mouawad i em vaig despertar molt d’hora perquè no podia suportar no saber com continuava, vaig continuar plorant i amb el cor petit, havia quedat per dinar i veure la exposició de Sorolla, però també tenia pendent una visita al Museu Marítim que sense tenir prevista per ahir un impuls em va fer entendre que era el dia indicat, per tant vaig decidir deixar les darrers pàgines pel tren, em vaig llevar amb el cap molt embotit però amb determinació.

Vaig acabar Ànima a mig camí, el trajecte fins a Martorell em va passar sense ser-ne conscient, i l’altra meitat intentant païr el dolor que m’havia empassat els dos dies anteriors, digerint la immensitat de la novel·la, procurant destriar els aspectes menys evidents, que queden soterrats per la brutalitat de la història, no en vaig ser capaç, encara estava massa impressionada.

Un dels motius per visitar el Museu Marítim (a part de la Mireia), era veure l’exposició dels Gyotakus de la Victòria Rabal, que utilitzant una tècnica antiga japonesa, que encara s’utilitza molt, impremta qualsevol tipus de peix o animal marí en paper d’arròs, amb uns resultats fabulosos, que han instal·lat al Museu amb un muntatge extraordinari. La part més poètica d’aquesta tècnica diu que serveix per capturar l’ànima dels peixos, i així a més d’alimentar-nos fisiològicament també ho fem espiritualment.

wpid-dsc_0023.jpg

Veure l’exposició i per tant totes les ànimes capturades, immediatament després d’acabar Ànima és tota una experiència, precisament perquè en el llibre entens que les ànimes no s’haurien de capturar ni amagar ni negar mai, sinó les conseqüències poden ser terribles.

wpid-dsc_0022.jpg

Al Marítim també hi ha l’exposició Vikings, que desmitifica força de les idees preconcebudes que tenim i demostra, igual que al llibre, que el món és molt petit i anem reproduint les mateixes conductes a tot arreu, les bones i les dolentes. I a més a més que les dones portaven uns collarets preciosos de boletes de colors que poc es distingeixen dels que porto o fins i tot dels que faig .

 

wpid-dsc_0024.jpg

 

Sortint del Marítim els peus em porten al brollador de fora i el fotografio a les carpes i a les tortugues, a aquests encara ningú els hi ha atrapat la seva ànima…el cor poc a poc s’ha anat eixamplant i el dolor tirant avall.

I a vegades no saps si les casualitats existeixen o és que hi ha llocs que ens uneixen, em trobo amb la Sícoris, en el mateix indret que vam estar quatre mesos enrere, l’alegria és mútua, i l’ànima continua eixamplant-se.

Dino ben acompanyada i després d’una llarga i sempre interessant conversa anem a veure el mar de Sorolla, el vaivé de les ones acaba tornant-me la pau trasbalsada. Sorolla i els seus blaus, Sorolla i la seva llum,  la transparència de les aigües, els gestos de les dones i els nens, els núvols, el cel…. crec que podria viure dins d’un dels seus quadres, dels mediterranis…

sorolla nen

Al vespre vaig fer  la ressenya pels orfes que podeu llegir aquí.

Conclusió: dia farcit de meravelles.
Recomanacions: llegiu Ànima, és una lectura dolorosa, colpidora i dura, però val la pena, aneu a visitar els Gyotakus i els Vikings al MMB  i el mar de Sorolla al CaixaForum.

Gràcies Martí per animar-me a llegir Ànima i aguantar els meus comentaris, Mireia per la visita al MMB i Èric pel Sorolla i la conversa.

ERRA

IMG_1357

 

Redimensionar

Relativitzar

Respirar

Rumiar

Relaxar

Reomplir

Refer

Rimar

Recuperar

Recollir

Restar

Reescriure

Revisar

Rellegir

Remullar

Reescoltar

Revifar

Remar

Redreçar

Rebuscar

Resoldre

Romandre

Repensar

Riure

Riure

Riure

Viure

AVUI L’HE VIST

wpid-img_20140816_020507.jpg

Feia anys que no la veia. De fet pensava que era morta. Recordo la seva mirada sempre a terra, com si no fos prou per compartir ascensor, edifici o vida. Recordo que el seu marit era pastor i feia basarda, alt, seriós, un deix de ràbia, mai cap paraula. Morí, ella va mantenir l’olor un cert temps, el dol molt més. El cap encara cot, mai cap mirada, mai cap somriure. Un dia tota la tristesa acumulada la ferí, ranquejava d’una cama i la boca li penjava, d’un negre estricte, sense acotar el cap, sense fixar la mirada, com si nos fos prou per compartir ascensor, edifici o vida. Avui l’he vist, pensava que era morta, caminava agafada del braç del seu fill, ranquejant, el cap alt, la brusa clara, la mirada a l’hortizó i la boca mig torçada.