AVUI VOLIA SER ORENETA

wpid-img_20140731_135959.jpg

 

Avui volia ser oreneta, l’oreneta que vagareja pels camps, que estiueja en els menuts nius perfectament construïts.

Avui volia ser oreneta, per anar amunt, per observar amagada rere els núvols, per fixar-me en allò que no es veu, per deixar els peus a terra.

Avui volia ser oreneta, per seguir les onades  i volar sense destí, fins a la vora.

Avui volia ser oreneta, llençar-me sense por damunt la terra bladera, segada, encalçant l’aliment  i oferint-lo a becades.

Avui volia ser oreneta perquè el cant dels meus xiscles embolcallés el crit somort de tanta misèria.

Avui volia ser oreneta,  per notar l’aire contra la cara, per netejar les teranyines enganxades a les ales.

Avui m’he llevat oreneta.

Anuncis

OH MY GOD!!!

 

wpid-img_20140722_141025.jpg

 

 

No havia fet mai un taller d’escriptura creativa. La setmana passada vaig rebre un e-mail del Jaume C. Pons Alorda que exerceix de vilafranquí de soca-rel, proposant un taller amb la senyora Lisa Lieberman Doctor, una crack nord-americana que, després d’haver sigut guionista a Hollywood, fa una pila d’anys que es dedica a ensenyar a escriure.

Només hi havia un handicap, res, un detallat, el taller era en anglès…d’entrada vaig fer una ganyota, impossible, el meu sempre intermediate anglès no superaria la prova, però com que el Jaume és un animador  nat em va dir que no hi havia cap problema, que ell faria de diccionari vivent… apa doncs, amb decisió.

Dissabte a les 10 del matí, tots allà a punt, d’entrada la Sra. Lieberman Doctor (des d’ara Lisa) em va resultar una persona senzilla  i molt agradable, els companys de curs es podien classificar entre els que dominaven l’anglès com a llengua pròpia o fins i tot l’era, la majoria professors d’anglès, i els que només ens defensàvem (la minoria),   i entre els avesats o molt avesats a la creació literària  i els aficionats (algun amb molt futur).

La Lisa, va començar explicant-nos la importància dels personatges, les veus dins d’una novel·la, la connexió necessària entre aquests i l’autor, la combinació d’imaginació i experiència pròpia, la necessitat de construir-los-hi un passat per tal que resultin creïbles, sentiments,  la importància del gènere del personatge,  la importància del què no s’explica però que l’autor ha de tenir claríssim…i molt més….

També vam haver de treballar, fer un petit escrit que després llegíem i analitzava un per un, on ens continuà demostrant que és una dona intel·ligent, brillant, empàtica, amb els colzes pelats de fer classes, ens donà a cada ú allò que necessitàvem, ens va fer sentir bé a tots, valorant allò que havíem escrit, fos brillant o mat, ens tractà exactament igual que si fóssim grans guionistes que hem decidit passar-nos a la novel·la, sempre amb un somriure, i amb la boca farcida d’agraïments i bones paraules,  ensenyant i animant,  transmetent-nos a tots optimisme i ganes de continuar escrivint.

Les sis hores de classe es feren curtíssimes, gràcies a l’Odissea per la organització, al Jaume per proposar a la Lisa que ens fes el “workshop” oferint-nos aquesta ocasió d’aprendre, i també pels seus consells, i a  la Lisa mil agraïments per venir fins a  Vilafranca i destinar part de les seves vacances a transmetre’ns els seus grans coneixements i per la manera com ho va fer,  sense pressió, fàcil, amb alegria. Esperem fer la segona part l’estiu vinent (prometo millorar l’anglès)

 

DUBTES

wpid-img_20140709_145143.jpg

 

Només ha de creuar la carretera, aquell simple gest, la decisió del moment oportú, aprofitar la dubitació dels conductors a l’hora de prémer l’accelerador, el dubte de si arribaran a frenar, el dubte de si es va equivocar amb aquella decisió presa, havia d’haver-se quadrat aquell dia? hauria sigut tot diferent si hagués marxat  lluny?  El dubte de si mai serà capaç de tenir força de voluntat, el dubte de l’encert en la decisió de no haver volgut ser mare, dubte que dia si i dia també li ressona dins les temples, fou una decisió d’ella, d’ell, compartida, ho dubta. El dubte d’estar malgastant la seva vida, el dubte de tenir prou energia per acabar de viure-la, el dubte de què fer per sopar, i per dinar l’endemà, el dubte de si haurà d’anar a comprar, el dubte de què comprar. El dubte de si mai ha conduït ella o sempre ha anat a remolc. Es pregunta que hagués passat si hagués estudiat, un dubte que l’ha rosegat sempre, seria més feliç? ho dubta, s’esforça a recordar-se que la felicitat sovint depèn d’un mateix, no recorda quines expectatives tenia ni quants llistons va col·locar. Dubta de si és important per a ningú, recorda haver-ho sigut, ara ja no hi són, torna a mirar la carretera banda i banda, dubta de si passar o deixar-ho estar. Dubta de si la vida és simplement això, esperar el moment oportú per creuar el carrer, ho dubta, a la força ha de ser alguna cosa més, dubta de si els qui creuen en un déu, realment creuen que tot té un sentit, per insignificant que sigui, per cruel que sigui, ho dubta. Dubta del què li ha dit el metge, i si no fos cert? i si les proves estiguessin equivocades i no fossin seves?  i si el diagnòstic fos erroni? Podria ser, a vegades passa. Torna a mirar l’asfalt, i el veu que s’apropa, imponent, de quatre eixos, ara és el moment, no ho dubta.