SENSE RES A FER

wpid-img_20140613_124822.jpg

 

 M’he quedat tancada fora,  amb 5 € i les claus d’un cotxe que no és meu. O sigui sense mòbil, sense claus per tornar a entrar, sense llibre per llegir, sense haver esmorzat… Busco una terrassa on esperar, una vegada asseguda, m’omple una una sensació que feia anys que no tenia, no tinc res a fer, ni manera de connectar amb ningú, ni un trist llibre per llegir, només un tè i un diari per fer temps. Des de que sóc twitter activa pràcticament no llegeixo els diaris, entro als digitals quan m’interessa alguna cosa, però l’actualitat em cansa, potser vaig començar a llegir el diari massa aviat, no ho sé, el cas és que m’avorreixen, o sigui que una vegada llegits els titulars i les notícies que m’interessen, demano un bolígraf per fer els mots encreuats i els sudokus, moment en el que comprovo que el cervell s’ha de treballar, uns anys enrere feia sudokus sense parar i encara més anys feia els mots encreuats cada dia…tinc el cervell rovellat, m’anoto mentalment que llegir el diari implica alguna cosa més que l’assimilació tediosa de l’actualitat, també és cert que per fer mots encreuats i sudokus cal tenir temps de sobres i m’obligo a pensar que d’això precisament me’n falta força, torno a la reflexió inicial del plaer que suposa no tenir res  a fer, no poder-te connectar a cap xarxa social, no poder parlar amb ningú conegut, estar en una terrassa a les 9 del matí prenent la fresca. A la taula del costat s’hi asseu una parella, un home proper a la seixantena i una dona que no arriba als cinquanta, de seguida percebo que no són parella de veritat, només formen una parella d’esmorzar, a ell pràcticament no el sento, seu en paral·lel a mi i la seva veu s’escapa cap endavant, se’l veu un home pacient i discret, ella en canvi parla cridant, procuro alienar-me de la seva conversa però el diari no es prou atractiu i decideixo deixar de forçar la concentració, ella no calla, per començar parlen de política, i se m’escapa un somriure perquè coincideixo molt amb l’anàlisi que fan, tot i que dedueixo que tampoc llegeixen el diari ni tenen twitter, la informació que comparteixen porta el segell televisiu, però després de diverses tentines encerten els noms dels polítics als que es refereixen. Abandonen la política per passar als temes personals, que cada vegada arriben a un grau d’intimitat més profund, està claríssim que no són parella ni crec que ho arribin  a ser mai, però es coneixen bé i es confessen petites intimitats referents a fills i parents, en aquest punt la seva conversa comença a incomodar-me, però allà on sóc no tinc escapatòria, per molt que em concentri amb trobar el número correcte, el Sudoku se’m resisteix. Decideixo anar a passejar carrer amunt i avall…més amunt hi ha una floristeria, fora al carrer hi tenen un carro carregat de flors, roses que fa olor de rosa, gira-sols que busquen el sol, hortènsies, tomaqueres carregades de tomàquets, maduixeres amb uns maduixots enormes a punt per menjar, menta, alfàbrega, espígol…ara trobo a faltar el mòbil per fer-hi una foto, passejo els dits per la menta i els oloro, em  miro els maduixots, llàstima que avui ningú faci l’aniversari seria un bon regal. Continuo passejant de tornada a l’oficina, una paret de buguenvíl·lies m’atura els pensaments m’hi atanso, de sobte un gos que no veig comença a bordar intuint que la meva voluntat no és només la de passar per continuar endavant, intuint que necessito parar i contemplar la màgia del fúcsia, part de la paret rep el sol matiner, l’altra queda més ombrívola, la part de la solana és molt més ufanosa, les flors estan totes a tocar a l’espera que una mà les acaroni al passar, que una abella s’hi entretingui o una tempesta d’estiu s’emporti les més febles, i retorno al fil del pensament que sembla voler fugir, al plaer de no poder fer absolutament res més que contemplar i esperar.

Anuncis

La mama pediatra respon

barbie-doctora1

I

– I la feina , doncs, en què consisteix?
– Ah, en el que deia l’anunci, consultori mèdic pediàtric on line.
– Ja, però fins a quin punt puc diagnosticar sense veure la criatura.
– No pateixis, generalitats i al mínim dubte els hi dius que vagin al seu pediatra. Això només és un servei més del diari, més aviat seran dubtes sobre alimentació, dormir, tot això tan senzill.
– Clar.
– I sobretot, això sí, des d’un punt de vista maternal.
– Maternal?
– Ja ho indica el nom “La mama pediatra respon”
– Però jo no sóc mare!
(Mirant per sobre les ulleres)
– I?
– Home!
– ….
– He de fer veure que ho sóc, vaja
– Vols la feina, o no?
– Sí.

II

– M’han donat la feina
– Ostres, que bé, me n’alegro moltíssim
– Sí, oi?
– En alguna mútua?
– No, en un diari
– Però no ets pediatre?
– Sí, consulta on line
– Ahh, mentre et paguin
– Sí, això mateix.
– Doncs potser que ho celebrem!
– És que…
– Què?
– Tinc un petit problema
– Quin?
– El nom de la consulta és “la mama pediatra respon”
– Què? No?
– Sí
– Ai
– Sí, ai
– I com ho faràs
– Ni idea
– Per què tu com portes la part maternal?
– …
– Era broma, home!
– El més fotut és que al meu voltant no hi tinc cap mare, tret de la meva que és una antiquada, si és que amb prou feines tinc amigues, el meu món és totalment masculí, en ma vida he vist un bolquer ni un biberó i em veig incapaç de concebre la idea d’un pit alletant.
– I què faràs?
– De moment he anat a la biblioteca a empassar-me tots els llibres de primera infància.
– Uf…
– Saps que hi ha un debat obert sobre les diferents maneres d’educar?
– Ni idea
– Vols que t’ho expliqui
– No, crec que no cal
– Llàstima, d’aquí uns anys pensaràs en mi.

III

– Ei….
– Hola, quan de temps!!
– Sí, molt
– Et vaig seguint als diaris, ràdio…fins i tot tinc els teus llibres
– Ah sí??
– En tinc dos
– De llibres?
– No, de nens
– Ah!
– Ets el nostre gurú…
– …
– Amb el primer vam seguir fil per randa tot el què deies en els teus llibres.
– Ai quina gràcia, i va funcionar?
– Si i tant! I quants fills tens?
– Jo?
– Sí
– Cap
– Cap?
– No, et sorprèn?
– Una mica
– Per què?
– Home, escrius tan categòricament..
– És l’experiència
– Clar, on tens la consulta
– No tinc consulta
– Ah, treballes en un hospital
– Tampoc
– I doncs, on fas de pediatre?
– Continuo al diari
– Caram
– Ves
– I doncs, d’on treus totes les teves teories?

CAMINANTS

camí ral

Caminen a bon pas, ella fa cara d’adormida, els ulls botits, la cara lleugerament inflamada, el cabell moll, no s’ha dutxat, això ho farà a la tornada, només s’ha mullat els rínxols perquè només fos la cara la que delatés que s’acaba d’alçar. Duu unes malles negres que li premen les cuixes i posen en evidència que el pas del temps no és gratuït, una samarreta de fibra de color fúcsia i una dessuadora de cremallera també negra, ben bé com qualsevol anunci de la marca líder en roba esportiva, als peus calçat esportiu per caminar. Ell fa cara d’acabat de prejubilar, fa hores que és despert, vigorós, dur l’equipament equivalent masculí, tot color beix clar i un sol bastó, els esperen més avall.

Faran una excursió caminant, a bon pas, ells exultants de la seva nova condició, val més prendre-s’ho així diuen algunes veus, amb la necessitat imperiosa d’omplir cada segon de cada dia de l’any, dividint el dia entre l’esforç físic i el mental, procurant acomplir amb la màxima “mens sana in corpore sano”, tot i que sovint l’experiència els hi diu que és a l’inrevés. Han d’aprofitar els anys que els hi queda abans no tinguin néts, sort que la cosa està complicada i ara per ara és inversemblant.

Ell tornarà a estudiar, allò que sempre va desitjar i que mai va fer, també farà francès i anglès i potser fins i tot agafarà la guitarra que dorm al traster. Ella continuarà pensant el dinar, el sopar, el berenar i l’esmorzar, fent la llista del què cal comprar, anirà al súper o potser o farà ell, i a la carnisseria, a la fruiteria i al forn de pa, de tant en tant a la perruqueria. Continuarà netejant, rentant i planxant, tot i que cada matí caminaran.

Cada vespre es vestiran, presentacions de llibres, pel•lícules interessants, xerrades i trobades, que si una oenagé o el banc d’aliments, la qüestió quedar bé. Els caps de setmana aniran a sopar amb amics, a riure per no semblar avorrits. Ell feliç de tanta llibertat, ella atrapada dins la mateixa realitat.

Així passaran un temps, ella es cansarà de tan caminar i fins i tot de sortir a sopar, es cansaran de ser tot el dia tant prop, ell rondinarà ella s’hi tornarà, ell marxarà uns quants dies a caminar, ella respirarà. Procuraran fer cada ú la seva, ell al carrer ella a casa que té molta feina a fer.

Ella es posarà malalta i ell la cuidarà, però un dia morirà, ell la trobarà molt a faltar. I descobrirà tot el què la feia rondinar i potser amb una mica de sort ho valorarà, la plorarà, sobretot per no poder-li explicar. Passaran dies, ell tornarà a caminar, a estudiar, però també haurà de comprar i cuinar i netejar i planxar…per sempre l’enyorarà.