RIPPA VAN WINKLE

rip-van-winkle

Fa molt i molts anys en una petita població de la costa catalana, allà on les platges són daurades, hi vivia Rippa van Winkle, filla d’emigrants holandesos que havien decidit establir la seva residència a prop del mediterrani. Rippa era una dona meravellosa, tenia cinc fills, que alimentava i educava de manera magnífica, a les sortides d’escola  la canalla sempre li anava al darrera perquè explicava unes històries fantàstiques, no tenia mai un no per ningú, sempre estava a punt per ajudar a qui fos, les senyores grans n’estaven totes enamorades, les ajudava a comprar i a carregar el què fes falta. També formava part de l’AMPA  de l’escola, feia de voluntària a la llar d’avis del barri, al banc d’aliments  i allà on feia falta, sempre amb un somriure d’orella a orella, tothom l’estimava.

Però quan arribava a casa, es trobava al seu marit, sempre de mal humor, sempre enfadat, l’acusava de tenir temps per tothom menys per ell, que si la casa estava desendreçada, que si el menjar havia quedat salat, que si hi havia roba per planxar, que si no havia anat a comprar el pa…

Una tarda va discutir amb el marit, per qualsevol fotesa, i se’n va anar a passejar a la platja, sempre li anava bé rumiar mentre veia les ones amunt i avall…quan estava ben concentrada pensant que era allò que tan agradava d’ella fora de casa i tan poc a casa, va sentir una veueta que la cridava:

-Rippa…. Rippa

Però no veia res ni ningú, la va tornar a sentir i de sobte se li va aparèixer una senyora vestida com les antigues gregues que li  cridava:

-Vine a ajudar-me!  – Estava transportant una petita àmfora a dalt d’una barqueta- vine corre! –  ella era conscient que era tard i calia tornar a casa, però no podia negar l’ajuda a ningú, o sigui que va ajudar a la senyora i va pujar a la barca.

Una vegada allà li van donar un gotet del què contenia l’àmfora, era boníssim, no havia tastat mai res igual. Dalt de la barca hi havia quatre dones més, totes vestides i pentinades de manera similar, talment com una pel·lícula de la Grècia clàssica, va anar fent glops d’hidromel, això li havien dit que era, fins que va quedar totalment adormida bressolada per les onades.

Va despertar lentament, no recordava on era però el vaivé de la barca de seguida la va situar, semblava que les cincs dones estrafolàries havien desaparegut o sigui que va agafar el rems i es va acostar a la platja, la va veure diferent, però no sabia identificar ben bé perquè…va baixar de la barca amb dificultat, darrerament les articulacions li començaven a fer mal, i es va dirigir cap a casa seva.  Va trucar  mentre un home obria la porta amb una criatura a braços…

–          Perdoni, qui és vostè?

–          I vostè?

–          Sóc la Rippa Van Winkle, i tu qui ets?

–          Sóc en Pol…Mama? Mamaaaaa?

–          Pol? Fill!!!!

–          Però on has estat tots aquests anys?

–          Quins anys?

–          Mama, vas desaparèixer fa vint anys.

–          Vint anys?

–          Sí

–          I el teu pare?

–          Ui el pare fa anys que va fugir.

–          I aquesta criatureta tant bufona, qui és?

–          És la Rippa, la teva néta

Es van fondre, en una abraçada, mare, fill i néta.

Des de llavors sovint es veuen dones que passegen solitàries per la platja desitjant que algú les cridi fluixet.

Aquesta és una versió feminitzada i mediterranitzada del clàssic de Washington Irving, que de petita m’encantava, suposo que perquè 20 anys em devien semblar una eternitat, ara em sembla un sospir,  que aquest mes  surt adaptat a El Cavall Fort  núm. 1244   i que llegit ara, m’ha semblat de molt poca correcció política, tant com ho deu ser la meva versió.

Anuncis

L’ÚLTIMA NIT – JAMES SALTER

lultima-nit-james-salter

És el meu primer Salter, la contraportada del llibre diu moltes coses per tant no repeteixo, us deixo l’enllaç amb l’editorial, on a més hi trobareu les primeres planes i ressenyes d’altres lectors.

M’agradaria, però, afegir-hi una paraula que crec definitòria dels deu contes i pel que intueixo de tota l’obra de Salter, el desencís. Quan tot allò que comença bonic i ple d’alegria o d’amor o del què sigui, en converteix en quelcom pesant que condiciona, limita i genera infelicitat.

La gràcia rau en com ho explica ¿Què fa que no puguis deixar de llegir cap conte fins al final? ¿Què fa que sembli que tinguin un imant que malgrat intueixes que el què sigui anirà pel pedregar continues llegint? No és per l’esperança de final feliç perquè ja saps que no, ni per morbositat…no. Crec que és per aquesta barreja de fixació en petits detalls sense importància a través dels quals ens descriu els personatges i la poca explicació de la trama de cada conte, en fa quatre pinzellades, i els lectors hi hem de posar la resta. Ens dóna peixet, atrapant-nos des de la primera paraula, sense introducció, com començar a veure una pel·lícula iniciada, t’has d’esforçar molt per saber de què va i aquest mateix esforç fa que t’impliquis més en el film que si en sabessis la trama. En els contes de Salter, tot i que el final ja l’intuïm, ens interessa bastir la història, entendre-la, tots ens podríem ser protagonistes, o no.

Traducció d’Alba Dedeu

Enllaç a l’entrada que en va fer l’Eduard al blog dels orfes del Sr. Boix 

 

CANDAYA – 10 ANYS

IMG_20140513_143803

Feia temps que els hi volia dedicar una entrada i els 10 anys em semblen l’excusa perfecte, la tribu Candaya com els anomenen afectuosament, aquesta família dedicada al món de l’edició, professors de secundària vocacionals que no en tenen prou amb transmetre la passió pels llibres als seus alumnes sinó que la fan extensiva a la resta de la humanitat. Amb la idea inicial de publicar autors iberoamericans inèdits a aquest costat de l’Atlàntic i de donar les primeres oportunitats a autors novells que publiquen en castellà, Candaya ha anat creixent i consolidant-se, amb un fons bibliogràfic que quan el veus tot junt et fa sortir un “UAUUUU” impossible de dissimular.

Entusiastes, que van a buscar els seus autors on faci falta, passant la seva obra pel sedàs de l’exigència i amb un criteri molt ben definit, que adopten als seus escriptors, en el sentit més familiar del mot, només cal veure com parlen els uns dels altres, n’hi havia prou amb anar a la festa dels seus deu anys per confirmar-ho, deu anys de vida, deu anys de llibres, deu anys d’escriptors, deu anys de passions lectores.

De seguida es veu que al seu entorn es genera un núvol de bonhomia, de bones vibracions, de senzillesa, de caliu, d’anècdotes farcides de literatura i d’amistat. Aquest fou el “trending topic” de la festa, de totes les boques entre copa de cava i “delicatessen” casolanes, sortien les mateixes impressions, totes entranyables.

I és que saben trobar l’equilibri entre l’obra i l’autor, abans i després de la separació definitiva, quan l’obra passarà de les darreres llambregades del seu autor a ser nostra, dels lectors, i ens la farem a mida, la transformarem tant com ens convingui amb la plaent empenta inicial que suposarà la presentació, sigui on sigui, Barcelona, València, Madrid, Sabadell, Cuenca o Vilafranca del Penedès….els hi ho agrairem mai prou?

Moltes felicitats Olga, Paco i Miquel, fou un plaer assistir als 10 anys de Candaya, és un plaer tenir-vos tan a prop i poder gaudir de les vostres aventures literàries.

Enllaç a la web de l’Editorial Candaya

LA VIDA AL DAVANT – ROMAIN GARY

 

IMG_20140508_142630

L’elPac del blog dels orfes del Sr. Boix en feu una ressenya perfecta, però no em puc estar de sumar-hi les meves impressions… i aprofitant que l’autor avui faria 100 anys…

Coincideixo amb elPac que en Momo és un protagonista meravellós, d’aquells que no s’obliden mai, una criatura que malgrat créixer en un entorn complicadíssim es mira la vida amb el prisma de la innocència i la ingenuïtat, descobrint que potser el món no és només tal i com ell el viu, conscient que el respecte, la necessitat de tenir cura els uns dels altres i l’amor són l’oli que greixa els mecanismes de les relacions humanes.

En Momo és musulmà, criat per la Senyora Rosa, jueva que va sobreviure a un camp de la mort, amb totes les seqüeles que això implica, que es dedica a tenir cura dels fills de prostitutes. La relació entre el Momo i la Sra. Rosa és molt més estreta que amb la resta d’infants, ell no marxa mai i viu el declivi físic i psíquic de la seva protectora angoixat per la vida que li queda al davant.

Farcit de personatges entranyables que caminen pel marge estret que separa la vida dels que són dins i els que queden fora d’una societat hipòcrita que va de putes però que no en reconeix els seus fills. En Momo creix d’una manera agredolça, sense la rigidesa del pensaments dels adults, ningú li ha corregit el llenguatge ni l’ha guiat en la manera d’observar el món, i aquí la gràcia de l’autor, saber escriure un llibre des de la màgia dels ulls d’un infant que de seguida aprèn que a la vida no es pot fer marxa enrere.

Una novel•la molt bonica, no pel què s’hi explica que no ho és gens, sinó pel com s’explica, d’un llegir deliciós. (traduïda per en Jordi Martín Lloret)

“Jo devia tenir tres anys quan vaig veure la senyora Rosa per primer cop. Abans d’aquesta edat no es té memòria i es viu en la ignorància. Vaig deixar d’ignorar a tres o quatre anys i a vegades ho trobo a faltar.”

“El dia que la meva mare no va anar a avortar va ser un genocidi. La senyora Rosa sempre tenia aquesta paraula a la boca, perquè ella tenia cultura i havia anat a l’escola.”

“La gent s’aferra a la vida més que a qualsevol cosa, és ben curiós si pensem en la quantitat de coses boniques que hi ha al món”

Enllaç amb l‘Editorial Angle

Enllaç a primeres planes del llibre

Enllaç a l’article que Jordi Martin Lloret publicà a Núvol