abril…

*

Aquest abril ha sigut màgic….he fet tres coses que mai havia fet abans i provablement mai haguera pensat que les faria… res que no hagi anat anunciant als quatre vents…presentar un llibre…de fet vaig presentar un gran llibre d’un encara més gran autor d’una editorial enorme, l’experiència va ser extraordinària perquè em va permetre llegir el llibre més a consciència, rellegir-lo parcialment, treballar-lo des de l’òptica del presentador cosa mai feta i per tant un repte. Extraordinària perquè em va permetre conèixer a l’Eduardo, un gran intel•lectual del que en sentirem dir moltíssimes coses i sempre em quedarà la sensació d’haver-li fet una miqueta de padrina i el plaer d’haver-li presentat la seva primera novel•la, perquè he conegut més Mèxic en quinze dies que en quaranta-tres anys, perquè de retruc i gràcies a la confiança que em van dipositar la família Candaya, he pogut conèixer i admirar la seva gran tasca encara millor, sempre em trec el barret davant la seva tenacitat i encert en escampar, com una taca d’oli , la passió lectora i teixint xarxes humanes d’interessos lectors. Extraordinària des d’un punt de vista personal perquè vaig ser capaç de seure a l’altra banda i parlar tranquil•lament en públic, gràcies sobretot al sentir-me tan ben acompanyada i recolzada per la família i els millors amics i les millors amigues del món, n’hi ha alguns que fins i tot necessiten un paràgraf propi.

Alguns dels amics que em varen acompanyar eren Orfes en el sentit més bloggaire de la paraula, amics virtual que fa un temps que van esdevenir de carn i ossos i que vaig tenir el privilegi que vinguessin uns des del Túria i l’altra de més enllà del Llobregat, això amics meus és impagable i mai de la vida us ho agrairé prou!! El dia següent vaig tenir el privilegi de compartir el matí visitant expos a la ciutat…un privilegi.

Segona cosa….vaig llegir un poema de Vinyoli en públic, crec que hauré de tornar a agrair a l’Olga i al Paco que foragitessin la meva por escènica, així zaaaaas, fora pànic, cert és que era un poema curt i en un indret meravellós com la Masia d’en Cabanyes, que era una lectura conjunta que es celebra cada any per Sant Jordi i que aquest any s’ha inclòs dins la celebració de l’Any Vinyoli, aquí també un agraïment al comissari Llavina, sense el qual, seguramanent, la poesia de Vinyoli no formaria part de les meves lectures poètiques, i a més a més ho organitzava la meva germana i ja se sap que per una germana el què convingui…

Tercera…L’Exposició, així en majúscula… vuit vitrines al hall del Centre Cultural La Bóbila de l’Hospitalet, amb una mostra de peces d’argila polimèrica realitzades entre la Mònica i jo, aquí l’agraïment súper especial al Ricardo! Emocionant veure que l’afició nascuda fa tres anys ha anat creixent fins el punt de fer peces “exposables”, el feedback amb els que se les miren i opinen, l’estímul que suposa haver de pensar com omplir les vitrines, el procés creatiu, començant pel cap, escollint tècnica i forma de la peça, l’execució, la prova, l’error, la prova, l’adaptació del pensat amb el creat, el polit, el muntatge…el caos al menjador de casa, la paciència dels que t’envolten… tot plegat una experiència inimaginada, que produeix gran satisfacció.

Però l’abril no s’acaba aquí, just avui fa catorze anys vaig ser mare per primera vegada, un món nou, amb un resultat sempre positiu i d’alta sensibilitat. Des de que vaig ser mare em costa molt més contenir les emocions, vaja les llàgrimes…ho parlava fa poc amb la mare d’una criatura d’un any i una de les millors mestres que ha tingut el meu fill gran, que em deia que les emocions la desbordaven, tot el relacionat amb els nens l’emocionava fins al punt de plorar, i té tota la raó, des de fa catorze anys l’emoció em brolla pels ulls, va començar amb qualsevol estímul relacionat amb els menuts, pensant al principi que era hormonal, després que era de cansament, excés de feina…. però no, és tracta senzillament d’un excés emocional, devem tenir un dipòsit petit per tanta emoció, de fet ja fa un temps que la simple contemplació o gaudi de la bellesa, sigui en la forma que sigui: bona música, un bon poema, un bon llibre, un bon paisatge, els nens cantant, ballant, una peli…..m’omple d’emoció i aquesta ha de sortir per alguna banda, si no tens temps de canalitzar-la amb les mans, escrivint, cantant…acaba sortint pels ulls, és magnífic.

Ara toca continuar i renovar projectes, alguns de dolços, altres per cantaires, continuar aprenent, llegint, ressenyant i compartint…perquè el millor de la vida és poder compartir allò que ens agrada, que ens emociona, que ens fa feliços…

*peces d’argila polimèrica realitzades amb la tècnica de transferència d’una aquarel·la de la meva germana Núria Tomàs, inspirada en la forja de balcons i entrades de Vilafranca

Anuncis

L’EXPOSICIÓ III

DSC_0722

Tinc el blog una mica abandonat  però com que el temps no s’estira com un xiclet  o hi ha blog o hi ha exposició, per tant com que la programació de les festes de primavera de L’H ja està feta i en ella hi consta que la Mònica i jo farem una expo, doncs la farem!

el lloc: CENTRE CULTURAL LA BÒBILA  (atenció, és on hi ha l’única biblioteca de Catalunya especialitzada en novel·la negra….)  Carrer de la Bòbila, 1, 08906 L’Hospitalet de Llobregat 

 

els dies: del 22 d’abril al 30 de maig  (o sigui que cap excusa per perdre’s la nostra vessant més plàstica)

inauguració: EL DIJOUS 24 D’ABRIL A LES 19.30 h. (ja ens haurem menjat la mona i tindrem roses i llibres a cabassos)

Enllaç a la web de la Bòbila on s’expliquen més coses

Us deixo que tinc peces al forn!!!

 

VIRGI, amb V de valenta

unnamed

 

 

Quan la gent desapareix la tristesa ens colpeix, sigui una mort temuda o inesperada. La teva era temuda, la malaltia t’ha anat mossegant, a vegades molt a vegades poc, no li has posat gens fàcil li ha calgut molt de temps per vèncer al teu coratge, la teva força, la teva energia, el teu optimisme. Avui em deien que mai has tirat la tovallola, mai, ni ahir. Imagino que com a bona jugadora de tennis la paraula rendició no formava part del teu llenguatge. Ha sigut un llarg partit, has guanyat molts sets, uns quants “tie-breaks”, però finalment se t’ha trencat la raqueta, el teu cos no t’ha seguit, tenies força per molta més vida. I aquesta és part de l’herència que deixes, aquesta força, aquesta capacitat de lluita, aquesta manera d’enfocar la vida i per tant també la malaltia, i aquí és on sí has guanyat, en l’actitud, en la constància, en l’exemple que deixes. Virgi, diria que per molts sempre seràs una absència present, que quan la vida ens punxi o ens faci la punyeta et prendrem com exemple per seguir endavant. T’envio un petó fortíssim allà on continuïs jugant.

>