INCAPAÇ

DSC_9456

No es va poder mirar al mirall. No li hauria agradat el que hi hauria vist. Incapaç de resoldre, incapaç de confrontar. El respecte s’havia convertit en un llast que l’ancorava al desassossec. Incapaç de moure’s, es col·locà el mig somriure que li ompli el pit d’una broma espessa. Obrí la finestra. Una alenada d’aire va entrar. Es posà les ales. Si sabés volar, pensà. Se les tragué, i les va tornar a plegar i a endreçar dins la capsa de flors. Tancà la finestra. S’assegué al llit. Clogué els ulls. Una melodia se li insinuà en una orella, delicadament, li començà a fer tombs pel cap, pessigolles que la duien prats enllà fins a les muntanyes, camps enllà fins al mar. Fins que fugí per l’altra, emportant-se la boira espessa. Agraïda, obrí la vista, la resta del somriure li vingué sol i l’il·luminà la cara.

Anuncis

ENAMORAMENT – GIORDANO BRUNO

botticelli-002

 

Ulls vius de mirada neta,  somriure ample i dolç. Elegants moviments. Tendresa. Bellesa serena.

Complicitat d’infantesa, esclat de rialles. Amistat eterna. Admiració.

Què fa encendre l’espurna? Què el va seduir?  Un trajecte compartit. Un instant de vida, de llum.

Potser aquell escadusser contacte de les seves mans. La suavitat d’aquella mà va provocar-li un calfred que va remoure la més ardent de les passions.

 

Giordano Bruno

 

Una altra col·laboració de l’amic Giordano

 

La imatge és un fragment de La Primavera de Boticelli

L’EXPOSICIÓ II

collaret b-n anna

M’agrada treballar amb les mans…les mans connecten l’exterior amb l’ interior, sovint necessitem tocar per conèixer, però és un procés que també funciona a l’inrevés, les mans connecten l’interior amb l’exterior.

Això tan senzill m’ha costat anys descobrir-ho.

De petits pintem, abans d’escriure dibuixem, fem fang, plastilina, pasta de pa, paper mache, experimentem, fem pastetes al pati…si tenim la sort de créixer en un entorn on es promou la creativitat …creixem i se’ns transmet/transmetem la idea que dibuixar i pintar és cosa de nens o de genis que saben plasmar la realitat sobre una tela o són capaços de remoure’ns emocions*

Som la societat de l’excel·lència, si no ets excel·lent no té sentit continuar fent el que estiguis fent (aplicable a tot allò considerat no productiu: dibuix, pintura, escultura, escriure, música, teatre…)

Però els anys passen i t’adones que durant el dia has omplert quatre fulls de dibuixos sense sentit, quan estàs reunida, quan parles per telèfon…és la manera que tens de no perdre la concentració, el teu cervell necessita fer servir la creativitat per endreçar les idees.

Sense saber ben bé com ni quants anys fa (segurament els mateixos que vas deixar de portar una carpeta per anar a classe)  sempre duus una llibreta al damunt, on hi anotes sensacions, hi dibuixes,  hi plasmes idees, conclusions, emocions…. són llibretes desordenades, a les que mai has donat la més mínima importància i que durant molts anys has llençat quan estaven plenes.

Passen més anys i t’apuntes a un curs d’argila polimèrica, perquè una vegada te’n van regalar un paquet i vas fracassar en l’intent de treballar-hi i ets molt tossuda i vols saber com es fa, el curs és de tres dies dels qual només en fas dos perquè les obligacions obliguen. Però s’engega una maquinària que creies morta, la necessitat de treballar amb les mans, de reflexionar abans i després de fer una peça, la força de crear…sense  cap expectativa posada en el resultat,  fer pel simple plaer de fer.

I t’apuntes a uns quants tallers, i les neurones es connecten i gaudeixes treballant-hi…. i un dia et proposen fer una exposició i no t’ho acabes de creure…i aquí estem.

* De la creativitat i dels artistes de debò en parlaré en futures entrades

L’exposició la fem conjuntament amb la Mònica Puig  a finals d’abril al CC La Bòbila de L’Hospitalet de Llobregat (més informació a les properes entrades)

ENYORAR-SE LLIURE – GIORDANO BRUNO

the_old_man-n

Trist.  Tristesa profunda. Angoixa. Fàstic. Sentia absurda la seva presència en aquell entorn sense sentit. Degradant. Incòmode davant tanta agresivitat i indigència intel·lectual.

Indignat per la indiferència còmplice, dels qui saben i neguen, dels qui saben i consenteixen.

Indiferència, sí. Un pes negatiu de la història, deia Gramsci.

Què el retenia? Compromís…lleialtat…convicció…o només orgull, por a l’abisme. Por a ell mateix.

Imagina un home vell, enyorat del què no ha viscut.

Calia decidir. Avui camina lluny d’aquell món. Lliure. Net. També trist

 

 

Una altra inestimable col·laboració de l’amic Giordano Bruno.

L’EXPOSICIÓ

collaret anna 2

A finals d’abril exposarem amb la Mònica  algunes peces d’argila polimèrica al Centre Cívic La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat. L’objectiu de l’exposició és donar a conèixer la versatilitat d’aquest material i les possibilitats que ofereix. A les dues ens uneix la passió per la manipulació de l’argila i la creació de peces desenfadades i de línees simples.

M’he proposat anar penjant, cada setmana fotos de les peces per tal que us feu una idea del què fem i del que es podrà veure a la exposició.

Les creacions de la   Mònica  les podeu  contemplar a la seva web  

 

SÓC UNA DONA

modigliani

Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.
Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.

Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.

Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l’hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general

Sóc una dona i n’estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.

Sóc una dona i amb bona harmonia,
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.

Sóc.

M. Aurèlia Campmany

VOLAR

 Por encima de las nubes nubes cielo nubes cielo alas avion azul cielo avion alas ventanas de los aviones ventana de fotos

Habían atravesado la capa de nubes y un sol radiante bañaba todo el interior del avión, de repente, un crujido rompió el silencio, el cuerpo del avión se abrió de par en par,   los pasajeros  lejos de asustarse  empezaron a sonreírse, cogiéndose  de  las manos, abrazándose,  presos de una alegría indómita que convirtió las sonrisas en carcajadas, los abrazos en caricias , formando un  liviano y enorme corro que danzaba al ritmo de una música ancestral, inaudible a los oídos de las aves que curiosas les acompañaban. Debajo, el grueso tapiz de nubes les auguraba un mullido futuro. 

(micro-conte que vaig presentar a alguna banda)

I si…?

unnamed

Barcelona, any 2435.

Fa uns quatre-cents anys es va aconseguir per primera vegada que un home engendrés una criatura, actualment la majoria d’infants surten de ventres paterns, només queden petits reductes en els que s’han concentrat les dones que es resisteixen a acceptar l’evidència, els homes som mental i  físicament més  forts per tirar endavant els embarassos i la criança.

Les fortes dosis d’estrògens i progesterona a què foren sotmesos els primers homes incubadora (així els  varen anomenar) van modificar-los les connexions neuronals de manera que alhora que un nou ser creixia dins seu, en ells naixia el què abans es coneixia per “instint maternal”, ara anomenat “instint paternal”.

Paral·lelament a la incursió de l’home al miracle de la vida i en conseqüència a l’àmbit domèstic, la dona ha anat ocupant el terreny deixat per l’home en el món professional, polític, cultural i lúdic, algú ha de guanyar-se la vida, tirar el país endavant, fer créixer l’esperit i passar-s’ho bé.

Actualment la majoria d’homes no treballa, la feina de pares i de portar una casa, que val a dir que fan de manera excepcional, els impedeix, a la majoria, anar a treballar, encara que sigui a mitja jornada. Situació que s’ha agreujat des de que el Govern, format en un 80 % per dones (els homes porten les carteres de benestar familiar, igualtat  i ensenyament), va aplicar la política “1 home 1 nen”, que implica l’obligació de quedar-nos prenyats entre els 25 i els 30 anys, d’una sola criatura.

Grups d’homes hem començat a mobilitzar-nos davant el què cada vegada ens sembla més evident, s’apliquen polítiques que promouen la desigualtat de gènere, en tots els àmbits de la vida, a nivell laboral, les dones ja cobren més que els homes, les empresàries al·leguen que són més fiables, més empàtiques, menys bel·ligerants  i sobretot que sempre prioritzen la feina davant la família. No serveix per res que els comitès d’empresa els expliquin que algú ha de fer créixer la societat, que si aquests infants no creixen i s’eduquen no hi haurà futurs treballadors.

Però la preocupació màxima en aquests moments, és l’aplicació del programa “1 home 1 nen”, que implica l’obligació per una banda de ser pares, no permetent que aquesta sigui una decisió consensuada amb la nostra parella i en el moment vital que nosaltres decidim o fins i tot prohibint la possibilitat de decidir que no volem tenir fills. I per l’altra banda l’obligació  de fer-nos avortar si ens quedem embarassats per segona vegada. Malgrat formar part d’una societat de consciència oberta, és a dir, de respecte absolut cap a les creences de cadascú, el Govern, pretén incidir en la llibertat individual de cada home, en la nostra integritat moral i també en la física.

Evidentment les dones progressistes en donen tot el seu suport, en les assembles i trobades que organitzen (sempre en horari de màxima intensitat infantil, però això no els hi diem), hi ha un apartat, un punt, dedicat a les polítiques d’igualtat i  sempre les persones responsables d’aquestes reivindicacions són  homes. Tot i així,  hem de ser francs,  les tendències progressistes no són, ara per ara, les que reben més suport electoral, i les governants de dretes no tenen cap tipus de mania en defensar i aprovar lleis que no només ens perjudiquen com a gènere sinó que ens denigren com a éssers humans.

Afortunadament,  el moviment de defensa del gènere masculí (no confondre mai amb el masclisme tradicional),  ha començat a organitzar-se de forma seriosa, i sembla que els diferents grups que els darrers anys han anat sorgint arreu del territori, siguin ara capaços de posar-se d’acord i lluitar pel què de debò és important, la igualtat, la llibertat  i el respecte individual de cada ú, tant de la consciència com  del propi cos.

Estem segurs que el temps ens acabarà donant la raó.

LA UTILITAT DE L’INÚTIL – NUCCIO ORDINE

utilitat

Un assaig curtet, dels que et fa pensar i rumiar, l’autor ha recollit referències de diferents autors que defensen la necessitat de cultivar-nos en tot allò que ens faci créixer i comprendre que som, d’on venim i on volem anar, una defensa de la necessitat dels sabers  inútils, entenent com a tals els que no aporten beneficis econòmics tangibles, saber inherent a la literatura, a la poesia, amb un clam clar sobre la necessitat de llegir, de gaudir de qualsevol manifestació artística, com a aliment imprescindible per viure. De la necessitat de què les universitats i els instituts continuïn ensenyant, davant la tendència actual a liquidar tot allò que no suposa un guany immediat,  llengües antigues, estudi dels clàssic, la nostra història vaja.. com si fos possible saber qui  som, conèixer la motxilla de passat que tots portem a l’esquena, sense aquests coneixements, però que aviat, tal i com anem,  ningú ens podrà explicar.

Podeu llegir la ressenya feta al blog dels orfes del Sr. Bloix, aquí