UN BOCÍ DE CEL

IMG_20140224_111052

És tot el que veig, un bocí de cel, emmarcat entre les totxanes d’obra vista de l’edifici i el marc de fusta vella. Cada vespre venen a baixar la persiana i així que surt el sol la pugen, es deuen imaginar que és l’únic lloc per on puc passejar i ho encerten, sempre hi tinc els ulls fixats, excepte quan entra algú, entenent algú a tot aquell que no sigui de la casa, a les noies d’aquí els hi conec el pas, el de cada una, per elles no faig l’esforç de girar la mirada, l’una vindrà a rentar-me, l’altra em portarà el menjar,  una altra em posarà el termòmetre i em prendrà la pressió…cada dia la mateixa rutina, després vindrà la que em dóna la medicació, la més seriosa però alhora la que coneix millor la meva mirada. Les senyores que netegen canvien sovint, els hi deuen pagar poc per fer-se càrrec d’aquesta pols que fa olor a eternitat. Els metges venen un cop per setmana, també els hi conec el trepitjar, decidit, executiu, ràpid.  La resta de caminars m’acostumen a sorprendre, ja no hi estic avesada, abans venien sovint, els fills, les joves i els néts. El fills venen poc, poquíssim, ja m’ho deia ma germana, “ja veuràs els xicots,  de vella no pensaran en tu i les joves d’ara ja no són com les d’abans” i tenia raó, però jo no m’empipo pas amb les joves al cap i a la fi elles no són filles meves, i més tal i com són mons fills, ara una, ara l’altra…un cop de tant en tant venen les primeres joves que vaig tenir, s’emocionen  quan em veuen, m’expliquen quatre coses dels seus fills, els meus néts i em fan un petó dels forts, m’acaronen i em toquen les mans, els hi agraeixo molt, les entenc, tenen la seva vida, les seves mares… Els fills em sap més greu,  els vaig dur al ventre, els vaig parir i criar, els vaig aguantar el mal humor i vaig compartir les alegries i ara no sóc res, una màquina de fer gasto i poca cosa més, procuro fer l’esforç de pensar que és normal, que venir a fer companyia a una vella és una pèrdua de temps. Abans venia un nét, el més gran de tots, venia cada divendres a la tarda, seia al meu costat, em donava la mà i llegia en veu alta, fragments de les seves lectures, jo me’l mirava embadalida, però des de que tingué el seu primer fill pràcticament no ve, i quan ho fa ve amb el nen, una explosió d’alegria i aire fresc, però clar no pot llegir, l’enyoro. Al principi de ser aquí els meus fills van contractar una noia que venia a donar-me el dinar i el sopar i em donava conversa, era una noia seriosa, llegia molt bé, m’explicava què deien els diaris, jo encara em podia moure una mica i fins i tot parlar, ara ja no. La noia un bon dia va plegar, i en van contractar una altra i una altra, totes es cansen. Fa poc en va començar una de nova, de pell fosca, com les darreres, no sé  a quin país deuria néixer, ella no ho explica, parla molt, riu, m’afalaga, em pentina, em posa crema, em fa les ungles, fins i tot me les pinta, jo somric, amb els ulls. Quan la tinc per aquí no recordo el bocí de cel, però quan marxa  em torno a fixar amb el blau o aprofito per aclucar els ulls quan fa sol, els dies rúfols m’entristeixen però els entenc, és la manera de valorar els altres, quan plou ploro, sense motiu, plou i ploro. Intento pensar com deu anar vestida la gent, si fa fred o calor, si l’ambient és humit o sec, penso on anirà l’avió que acaba de creuar el meu bocí de cel, on deuen anar els ocells i les seves coreografies, on van les velles com jo quan es moren, perquè que tard o d’hora deurà acabar aquest malson. Ella acaba d’arribar no li recordo ni el nom, es va presentar el primer dia però aquí ningú la crida, avui no riu ni em fa cap broma, es treu la bufanda i els guants, deu fer molt fred, deixa l’abric de qualsevol manera damunt la butaca, s’hi asseu, les llàgrimes li regalimen cara avall, la miro amb sorpresa, ella ho nota i em diu que no passa res, m’estreny la mà, li veig la galta inflada, molt inflada i d’un to més pujat, li miro fixament, ella se la toca i em diu que ha topat, la miro interrogativament, és llesta aquesta noia, ho entén perfectament, em repeteix que no pateixi. Pateixo. L’endemà ve amb dues criatures, les asseu a la butaca, es porten molt bé, fan cara d’espant, ella també. Dels nens no m’estranya, veure una vella estirada al llit, bavejant i que no diu res ha d’impressionar a la criatura més valenta, continuo patint, ella m’estreny fort la mà, no passa res em diu, acluco els ulls, sé que no és cert. No torna. Deixo de menjar, no vull conèixer més gent, em quedo vivint al meu bocí de cel, sé que m’alimenten per via intravenosa, i sé que ve una noia nova, li esquivo la mirada, busco el cel, el metge em renya, venen els fills, junts, això deu anar de veres, venen les joves, les d’ara, les d’abans, fins i tot els néts, ve el nét gran, s’asseu a la butaca i em recita poesia, no em diu de qui és i el meu cap ja no relaciona els poetes amb els seus poemes, m’agafa la mà i em demana que el perdoni per no venir més sovint, a ell si el miro als ulls, em fa un petó al front i em diu que no me’n vagi. Dormo contenta, crec que aquests darrers dos dies els he vist a tots, el matí arriba ràpid, és el que tenen aquest carai de pastilles que escurcen les nits, fa sol i sembla que la primavera deu voler arribar amb força, la noia em porta un ram de mimosa, m’agrada però m’embafa, obra la finestra de bat a bat, “aprofitem aquest aire càlid de febrer” diu amb un to pujat, la miro, miro la finestra oberta. M’escapo.

Anuncis

UNA ESPIA A LA CASA DE L’AMOR -ANAÏS NIN

portada-espia

 

 

Fa aproximadament un any vaig caure seduïda per l’Anaïs Nin llegint “Dins d’una campana de vidre“, i dic seduïda a consciència, poques vegades m’he trobat amb una lectura que sigui capaç de bressolar-me mentre llegeixo (suposo que la traducció també hi té a veure), i he de dir amb gran alegria que també en aquesta ocasió m’he sentit bressolada, m’he sentit somniant, m’he sentit caminant de nit amb una capa, m’he sentit perduda i angoixada. 
 
És una prosa tan poètica, tan melòdica, tan delicada que enlloc de llegir, voles, és un xiuxiueig. L’espia és la protagonista, la Sabina, que indaga en l’amor, en diferents tipus d’amor, per tal d’esbrinar què és allò que li manca per gaudir-ne plenament, per sentir-se satisfeta del tot… Però l’espia també és el narrador, que observa i explica els anar i venir de la Sabina, sense immiscuir-s’hi, sense valorar, només observant-la, explicant-la…
 
Enllaç a la resta de l’entrada original a Els orfes del Sr. Boix

EL ROMANÇO D’ANNA TIRANT – JOSEP PEDRALS

RomançoMitja-202x300

Us podria dir que és un llibre inquietant,
una tragèdia a la grega
d’una noia que va tirant,
per aquesta vida complicada i
plena de brega,
un llibre de cavalleria
patiments i alegria.
Tot i que és molt més que això,
també és un duel
entre dos escriptors
que s’inspiren en els noms dels carrers
de Barcelona
per fer créixer la inspiració:
Els diaris de Bolló
(es veu que això ja ve del Furgatori
que deuria ser un llibre premonitori),
però encara més fuel
i diversió
hi trobarem dins de tal creació.
En podeu llegir magnífiques ressenyes aquí i aquí.
Si fins i tot l’han premiat amb el Lletra d’Or
per aquest eixerit i reeixit èxit tant aclaparador.
Tot i que el què de veritat no us podeu perdre és l’espatarrant
experiència de veure en Pedrals recitant
el Romanço d’Anna Tirant,
o qualsevol altre vers que aquest bergant* hagi abracadabrat,
perquè sí, de les paraules, n’és un mag.
Així,
us recomanaria rima i alegria
per anar-nos il·luminant,
llegir l’Anna Tirant
i si en tenim la sort,
escoltar
poesia.
*bergant, entès en l’accepció noi, és clar.
Entrada original al blog dels orfes del Sr. Boix 

MALES COMPANYIES -MARC CERDÓ

males-companyies-9788473291460

L’entrada original la podeu trobar al blog dels orfes del Sr. Boix 

El tenia a la llista des que Marc Cerdó va presentar-lo a L’hora del lector ja fa pràcticament quatre anys, finalment fa un parell de mesos va passar de la llista a la cistella i de la cistella a les mans.
D’entrada ja intueixes que les males companyies no són les que el protagonista busca sinó que qui suposa una mala companyia és el propi protagonista, tot i que com a lectora que sempre procura empatitzar amb els personatges a l’inici em vaig resistir a acceptar-ho, però efectivament el pas de les pàgines van dotant-lo de maldat, això sí amb un cinisme i un subtil sentit de l’humor que fan que davant d’alguna barbaritat se t’escapi un somriure (mal m’està dir-ho). Aquest mala peça és un jove a qui els límits que li han posat a casa no li serveixen i se’ls busca ell sol, sense pensar en els conseqüències dels seus actes, amb una relació pèssima amb el seu pare, i amb l’ajuda directa o indirecta dels seus avis,  amb alguna escena memorable (festa rave inclosa). El jove vol marxar de la casa familiar i de l’illa on viu i no queda clar si fuig per necessitat o organitza tot el sarau per fugir.
El final m’ha deixat una mica a mitges, perquè tot i que està força ben lligat, l’embranzida que pren el  personatge a la segona part del llibre s’acaba en una frenada en sec, per tant li aniria molt bé una segona part per acabar d’amortitzar-lo.
No he pogut evitar relacionar-lo amb Wilt, fa molts anys que me’l vaig llegir, però el record que n’he guardat i sense saber ben bé  com, se m’ha barrejat amb el protagonista de males companyies, deu ser per la trapelleria i maldat encobertes amb un aire de bonhomia.
Un ocellet m’ha dit que  l’autor aquest any treu nou llibre, però diria que no és la continuació de males companyies.